La inversió a Rodalies

Han passat cinquanta anys i la línia de tren que passa per Vic continua amb una sola via, amb tot el que això representa. Cinquanta d'anys des que jo n'era usuari per anar a estudiar a la Universitat. Més de cinquanta anys! Un desplaçament gairebé impossible de fer diàriament, per la quantitat d'hores que necessitaves. La solució, doncs, implicava llogar un pis compartit amb altres estudiants, a la capital.

Des de llavors poca cosa s'hi ha fet. El menysteniment de l'estat espanyol és greu i els nostres governs autonòmics no han fet prou per aconseguir un mínim de dignitat. Ens hem queixat molt, però ningú no ha fet res per resoldre una situació de tercer món que no ens mereixem.

Aquests dies llegeixo que un tram de la línia estarà tallat durant setze mesos. Tots pendents perquè la doble via sigui una realitat. Però no ens confonguem! Estem parlant d'un tram de 17 quilòmetres. Perquè la doble via arribi a Vic hem de parlar del 2030, si totes les previsions es compleixen. L'experiència ens diu que això sempre s'allarga uns quants anys més. I per als nostres amics de Puigcerdà ja no en parlem!

Aquesta és una demostració del tracte que hem rebut dels diferents governs espanyols, fossin de dretes o d'esquerres. Tots s'han comportat de la mateixa manera i cap d'ells té una excusa decent per justificar-ho. Parlem de transport públic deficitari en un país que es vanagloria de tenir la segona xarxa més extensa de tren d'alta velocitat. Això sí, arribant a poblacions que pràcticament no l'agafa ningú.

Rodalies té sentit perquè és el mitjà de transport dels estudiants i els treballadors, que l'han d'utilitzar cada dia. No és per anar de vacances o de caps de setmana. I això agreuja el maltractament rebut. Sí, també de governs progressistes que s'omplen la boca en defensa del treballador i les famílies més vulnerables. Tot fals!

Seguirem les obres desitjant que els terminis es compleixin. Planyem els usaries d'aquesta línia de tren per les dificultats que es trobaran durant aquest any i mig d'obres, sabent que no s'haurà acabat gairebé res. Quedarà molta feina per fer i molts entrebancs i dificultats per anar aguantant.

Ridícul?

Sap greu continuar parlant de temes purament polítics quan hi ha al darrere tantes morts. El cas és, però, que no podem deixar de denunciar tots els estratagemes que el PP està abocant per no haver d'acceptar que la seva actuació, la del seu home a València, va ser un desastre i que es podien haver salvat moltes víctimes.

Avui la premsa es fa ressò del fiasco de Feijóo a Brussel·les. Segurament aquest xicot no té la talla per estar on es troba i pretendre ser cap del govern espanyol. Aquest afany de carregar totes les culpes a l'adversari, amb conxorxa de jutges i premsa, el deixa amb el cul a l'aire.

Se'l titlla de ridícul, però jo crec que tot plegat va més enllà. No es pot estar jugant amb la gent, quan hi ha hagut tantes morts, i encara menys si es demostra que el president autonòmic no va estar atent a tot el que passava, malgrat els avisos rebuts. Per cert, he llegit que hi ha un jutge que acusa penalment responsables dels centres meteorològics, en la línia de defensar el PP davant de qualsevol adversitat.

M'agradaria saber si algun dia el nostre país serà capaç d'aplicar la justícia de manera objectiva i sense delatar les seves preferències per la dreta i els hereus directes del franquisme. Voldria pensar que sí, que és qüestió de pocs anys, d'un canvi generacional, però temo molt que soc massa optimista i que l'etiqueta perdurarà en el temps. Molts dels defensors de l'autoritarisme no han viscut el franquisme. Han assimilat les seves directrius sigui per herència o per interès de classe.

Una vegada més insisteixo en la necessitat que a Espanya es configuri un partit polític de dretes, que s'allunyi de la corrupció, de la nostàlgia i dels principis que defensa l'extrema dreta, tots ells entorn d'una societat predemocràtica, de manca de respecte a la llibertat d'expressió i els drets fonamentals de la persona. Si no s'aconsegueix, el país anirà de tort, coix d'un peu, sense remei.

Posar ordre

El nou govern de la Generalitat està disposat a posar ordre en el desmanec que s'ha trobat quan ha assumit la responsabilitat del govern català. Darrerament, ens arriben notícies de diferents estaments en la línia d'endreçar allò que grinyola des de fa temps. Hi ha sectors més complicats que d'altres, alguns dels quals s'arrossega el desmanec de fa dècades. Penso, per exemple, en el departament d'Ensenyament, on no hi ha manera d'organitzar-ho bé, sense que estiguem tapant forats i fer pedaços que s'acaben esquinçant.

Avui mateix llegia els resultats d'una enquesta de la USTEC, sobre l'estat d'ànim del professorat, amb uns percentatges alts de professors i mestres que firmarien donar-se de baixa, amb uns mínims de garantia, ara mateix. No ens ve de nou, perquè les notícies que ens han anat arribant, o la informació que rebem de gent propera que està en aquest món, ens il·lustren un panorama que és preocupant.

La responsabilitat és una mica de tots. No cal carregar totes les culpes als polítics, però aquests lliurement s'han ofert a dirigir el país, i per això tenen l'obligació de posar-hi remei. Fins ara no se n'han sortit.

Posar ordre en el desgavell econòmic, d'aprofitament de recursos, vetllant per mantenir un grau d'eficiència acceptable. N'he parlat darrerament. No pot ser que, jugant amb els diners d'altres, s'encantin o no busquin la celeritat a l'hora de resoldre els molts problemes que existeixen.

No cal entrar a parlar de corrupció, amb el malbaratament de recursos públics ja n'hi ha prou per ficar el dit a la llaga i exigir responsabilitats.

En l'àmbit autonòmic i estatal, però també local, cal que els polítics que voluntàriament han decidit presentar-se a unes eleccions i han guanyat, que ara s'esforcin per fer les coses bé, i vetllar perquè tots nosaltres també actuem correctament, amb la nostra responsabilitat com a membres d'una societat, que es té per avançada, una societat que ens proporciona uns drets, però també unes obligacions. 

Posar ordre vol dir compromís per encarar totes les contradiccions i afrontar totes les traves que sempre hi haurà qui s'encarregarà de posar-nos. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era! Doncs, això mateix!

Llei electoral catalana

He llegit l'entrevista que li feien a la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert de la Generalitat, la senyora Victòria Alsina, i com manifestava la seva voluntat de tirar endavant l'aprovació d'una llei electoral catalana. Ja seria hora que el nostre país pogués comptar amb una llei electoral pròpia, tenint en compte les característiques que ens defineixin i aprofitant la nova realitat sobretot en el camp de la digitalització. 

Des de la recuperació del govern autonòmic hem estat incapaços d'aprovar una llei electoral, tot i alguns intents que hi ha hagut i les propostes elaborades. Els partits polítics catalans s'han mogut sempre per interessos de partit i han posat en segon terme la necessitat de tenir aquesta llei en benefici de tota la ciutadania.

Em temo que una vegada més no aconseguirem que els partits polítics es posin d'acord i ens quedarem allà on som. Aquest fet és denunciable i els partits polítics haurien de justificar la seva posició i els obstacles que sempre han posat per poder aprovar una llei electoral consensuada.

El problema de la manca d'acord no és per no saber trobar una fórmula que sigui més o menys justa amb la realitat social i demogràfica del país, sinó pel càlcul previ dels perjudicis partidistes d'un canvi de llei que prioritzi el territori o la densitat de població. S'ha intentat trobar maneres que tinguessin en compte els dos factors i compensessin d'alguna manera la distribució desigual de la població al territori, però ni així s'ha aconseguit posar d'acord els partits polítics.

Tant de bo m'equivoqués amb les meves previsions, i poguéssim aconseguir aquest acord, ja que hi ha elements a tenir en compte en la llei, com pot ser el vot electrònic, que corregirien problemes actuals que passen amb els catalans residents a l'estranger, que tenen greus dificultats per exercir el seu vot. M'agradaria dipositar la meva confiança en la capacitat dels dirigents polítics actuals per aprovar una llei electoral catalana, però els meus dubtes em frenen i em fan sentir molt poc optimista.

Segona onada del coronavirus

Tot fa pensar que ens trobem a l'inici de la segona onada del coronavirus. Després d'uns mesos d'estiu amb incertesa sobre l'evolució de l'epidèmia, sembla ser que iniciem un nou període de reforçament del virus que ens obligarà, sinó a confinar-nos, sí a reduir les nostres relacions socials i potser fins i tot a tornar al teletreball els que l'havíem aparcat a començaments d'estiu.

Aquests dies ens trobem tots plens de dubtes de si estem fent bé les coses, i no sabem veure en els nostres polítics una seguretat en el seu posicionament. Entenc que no és fàcil, però la incertesa que generen arriba a ser perillosa i es pot entendre el neguit que regna a Madrid, amb la picabaralla entre el govern central i l'autonòmic.

És preocupant llegir que els professors universitaris no estan preparats per impartir les classes telemàticament. Puc entendre que els professors i mestres d'ensenyament tinguin dificultats als cicles inicials i fins i tot batxillerat, però no és comprensible a la Universitat. Una cosa és no estar-hi habituat i que et vingui de nou, però una altra és no estar preparat. No se'ls demana una gran expertesa, però sí ser capaços de reproduir el que ensenyen de manera presencial a través de la pantalla.

Crec que a les empreses, quan això ha estat possible, hi ha hagut una adaptació prou bona a les reunions telemàtiques, substituint les presencials, algunes d'elles amb un nombre important de participants. No es tracta de comparar què és millor i on ens sentim més còmodes, es tracta de poder fer ús dels mitjans telemàtics per aprendre, dialogar i ensenyar tot allò que fa falta perquè l'ensenyament o l'empresa continüi funcionant. 

Ada Colau, la família de cap de setmana

Ni credibilitat ni vergonya és el que no té l'alcaldessa de Barcelona. No es pot estar tot el dia criticant els altres i demanant mesures de seguretat i paral·lelament incomplint allò que es reclama. Avui hem sabut que la família de l'alcaldessa ha sortit de cap de setmana. Precisament s'ha demanat als barcelonins i persones de l'Àrea metropolitana que no anessin a la segona residència, atesos els rebrots del coronavirus d'aquests darrers dies. Quin exemple dona l'alcaldessa?

No ens ha de venir de nou perquè ja estem acostumats a la incoherència de la senyora alcaldessa de Barcelona, però pensem que en aquest cas podia ser més curosa i respectar les normes que es demana que facin els altres. 

Avui llegia un article d'en Miquel Puig, a l'ARA, que parlava de la categoria dels polítics al nostre país, i t'adones que és cert que no tenim les persones adequades per liderar un país just i democràtic. L'article parlava de la poca atenció dels nostres governs per al benestar de la població. En què estan ocupats?

Tant a nivell municipal com l'autonòmic o l'estatal, ens trobem amb unes persones superades per les circumstàncies, sense pensar en els aprofitats i corruptes que de tant en tant es deixen veure. Jo no penso que la majoria ho siguin, sí que hi poden caure, però no és això el pitjor, sinó la seva incapacitat de resoldre problemes i com queden desbordats per la maquinària administrativa, pel funcionament de l'administració pública.

De totes maneres, i tornant a l'inici del post, és molt trist que els polítics no siguin capaços de donar exemple. Haurien d'entendre que la gent es fixa en ells, i que han de fer-ho més bé que la majoria. No poden esperar servir bé la població si no son capaços de complir amb les seves obligacions, i ser fidels amb allò que prediquen. Llavors passa que al cap dels anys t'adones que t'han enredat, i quedes decebut i poses a tots en el mateix sac.

Sense estat d'alarma això serà un caos

S'ha demostrat que la capacitat de reacció de l'administració pública espanyola, catalana inclosa, no és bona i té molt per millorar. El què ha passat amb l'epidèmia del coronavirus ens ha fet veure que l'Estat no és capaç de reaccionar amb celeritat davant de fenòmens complexos i sobtats. No es tracta de treure-li força al fet concret, però sí de veure com s'hi fa front des de l'administració.

És en situacions com l'actual que es demostra la capacitat de lideratge d'un govern, sigui l'estatal o l'autonòmic. El dia a dia, que és prou difícil de conduir, no requereix la capacitat d'afrontar-se a una situació urgent i inesperada, i per això és bo tenir bons polítics que tinguin aquesta capacitat que hem trobat a faltar.

Cada dia que escoltem els nostres governants, t'adones de més mancances. La planificació no ha funcionat i només tenim excuses per justificar aquesta disfunció. S'ha pres mesures dràstiques com l'estat d'alarma, però s'ha set incapaç d'orientar correctament la població. S'ha fet sortir el dimoni gros, els militars, per espantar la gent i fer creure que es disposava de tots els recursos per resoldre la situació, però hem estat una de les nacions amb més casos d'infeccions i morts.

El govern de la Generalitat ha afirmat que amb independència hauríem resolt millor la crisi, però després hem vist que no ha estat capaç d'organitzar una campanya promesa només fa quinze dies. També s'hi ha trobat excuses.

Una i altra administració tenen la sort de comptar amb una ciutadania prou pacient. Reben crítiques, però no tantes com n'haurien d'haver ni amb prou contundència. La gent és més bona i creient del que ens imaginem. Ara se'ns diu que sense allargar l'estat d'alarma la vida seria un caos. Que no ho ha estat fins ara? Comencem a repassar tot el que no ha funcionat? La davallada de persones afectades i morts és lògica, tard o d'hora havia de passar, però el nombre de morts és prou elevat, com per obligar-nos a reflexionar què hem fet malament tots plegats.

Dos anys del referèndum

Avui es compleixen dos anys del referèndum de 2017, i no ser si ho hem de celebrar o plànyer. Han passat dos anys i no hem avançat en res. Tenim un govern autonòmic que no mou fitxa, amb uns partits polítics que només busquen destacar per sobre de l'altre, sense cap intenció d'anar plegats a resoldre els molts problemes que s'han anat acumulant.

Des d'avui, segon aniversari del referèndum, fins a la publicació de la sentència als presos polítics, existeixen molts rumors sobre diferents actes a realitzar, vagues, sabotatges, manifestacions, desobediència... moltes opcions que sents dir, però que tothom ignora, ni per on cal optar ni de quina manera s'ha de fer.

L'Estat espanyol, entretant, amb la munició abonada pels set CDR detinguts la setmana passada, va construint un relat fals sobre la veritat del moviment independentista, no la d'aquells quatre que els agrada trencar el mobiliari, sinó de la multitud que surt en família per exigir un referèndum d'autodeterminació.

La Història ens dirà qui anava errat i per on flaquejava, ara, però, és difícil veure clares les coses. Hi ha massa interessos, poca objectivitat i molta pressió del món judicial i policial espanyol. Amb perspectiva ens adonarem del camí resseguit i dels pals a la roda col·locats, a vegades per nosaltres mateixos.

Avui comença un mes d'octubre que molts temen per les conseqüències que se'n poden derivar, però no podem perdre el seny i continuar defensant el diàleg i la no violència, per fer caure murs que només esperen els nostres desencerts per col·locar-nos l'etiqueta i poder fer ús de la violència policial, tal com va passar ara fa dos anys.

La manca d'ètica entre els polítics

Un dels greus problemes que envolten el món de la política al nostre país és la manca d'ètica en molts polítics amb responsabilitat de govern, ja sigui municipal, autonòmic o estatal. Parlem de corrupció i trobem prou casos indecents que corroboren la seva existència en el nostre sistema polític, però tampoc no hi ha ètica.

L'actuació del ministre d'exteriors espanyol, el senyor Borrell, a qui l'han condemnat a pagar una multa de 30.000 euros, és un exemple del que no hauria de passar i que, si tingués un mínim d'ètica, el faria dimitir. Al nostre país això no succeeix. Hi ha massa casos de corrupció que ni tan sols han estat jutjats, ni els culpables han dimitit. 

I això passa perquè els corruptes i els mancats d'ètica es troben arreu, entre els diferents partits polítics, i aquests es protegeixen entre ells. Això passa perquè el poder judicial no és independent, sinó que fa conxorxa amb el poder executiu, però al mateix temps, perquè també està corromput. En tenim prou exemples.

El nostre país no anirà bé mentre la classe política actuï més per interessos personals i de partit que no pas per al bé de la població a qui diuen servir. Si no som capaços de trobar uns polítics nets i amb ganes de trencar amb aquesta corrupció permanent, encara que aconseguíssim la independència, no aconseguiríem un món just, un país on es respectin els drets dels més febles.

La primera volta del PP

Avui el PP celebra la primera volta de les eleccions per escollir el substitut del seu president M. Rajoy. Els militants inscrits, poc més d'un 7%, hauran de decidir quins dos candidats obtenen millor nota per presentar-se a la segon volta, el dia 21 de juliol, al seu congrés estatal. Segons les notícies que apareixen als diaris, tres son els candidats amb opcions de passar a la segona volta. Cospedal, Santamaria i Casado, són els noms que més sonen.
El PP ha arribat a un punt delicat, gràcies a la no actuació del seu president M. Rajoy, en temes tan delicats com la corrupció i Catalunya. Deixar que els fets li donessin la raó, sense moure fitxa, no li ha funcionat, i l'encert de la moció de censura de Pedro Sánchez ha precipitat una sortida que estava anunciada.
Aquell galleguisme que tan el caracteritzava, a ulls de la premsa espanyola, també l'ha acabat d'enfonsar i ha deixat un partit amb problemes per avançar i, sobretot, trobar quins són els objectius més immediats i amb més suport intern. El PP té problemes interns, però també externs. Ja no passa com abans que era l'únic partit de dretes, amb un ampli espectre que anava de l'extrema dreta a una posició més centrista. Ara VOX ocupa el lloc de l'extrema dreta, però també C's li fa ombra, amb un radicalisme molt profund quant a centralitat política i rebuig al model autonòmic.
El PP, amb el president o presidenta que surti elegida, haurà de decidir quin camí vol seguir, i ho haurà de fer amb certa celeritat. No tindrà gaire temps per pensar-s'ho, si no vol evitar que uns altres li passin la mà per la cara.

L'afany pel diàleg del PP

El nou govern espanyol, del mateix color polític dels darrers cinc anys, ens vol fer creure que de cop i volta els ha vingut la dèria per dialogar amb Catalunya. Fins i tot la seva vicepresidenta, la mateixa d'abans, però amb funcions una mica diferents, s'ha muntat un despatx a Barcelona per representar una voluntat negociadora sense límits, encara que de moment només hagi parlat amb els representants polítics que l'han fet vicepresidenta, oposició a Catalunya.

A vegades crec fermament que el govern del PP ens considera uns babaus que ens ho creiem tot. Potser fins i tot tenen part de raó, però a mi em resulta insultant i una cosa encara més interessant, em reafirma en el meu rebuig a tot el que faci olor de partits polítics espanyols. Res a dir en contra de la societat civil espanyola que prou pena tenen d'haver-los d'aguantar.

Sents el ministre Rafael Catalá parlant del diàleg i se't remouen els budells. Com podrà tenir tanta cara! És que potser ho diu perquè ara no tenen majoria absoluta? Però si no els caldria canviar perquè C's i PSOE li donaran tot el suport quan es tracti d'anar en contra de Catalunya, i el PSC...

Si realment creuen que han de dialogar, perquè han trigat tants anys a decidir-se? Realment volen dialogar o fer-nos desistir del referèndum? Podem confiar en les promeses que ens faran? Parlaran de la revisió del finançament autonòmic, quan està pendent des de fa dos anys? Diran alguna cosa del corredor del Mediterrani? 

Permeteu-me que em mostri molt escèptic. Fa molt temps que vaig perdre la fe en aquesta gent i no els veig gens honestos a l'hora d'actuar. Ni em crec que vulguin dialogar ni que ens ofereixin res més del que ens han donat fins ara.

La CUP i ICV ens conviden a participar...

Ha arribat el moment en que tots els partits polítics es converteixen en defensors de la participació. Tots, tots potser no, perquè n'hi ha que ni en campanya electoral no en volen saber res. Alguns partits polítics tenen molt apresa la lliçó i saben que a quatre mesos de les eleccions han de fer veure que els agrada la participació dels ciutadans, quan l'únic que els interessa són els seus vots.

No dic que no se'n surtin, però és força denigrant i a mi em dol d'una manera especial. He vist campanyes d'apropament a entitats que durant els tres anys anteriors han criticat despectivament, però a la vigília de les eleccions l'única cosa que els interessa és que els votin. Això passa a casa nostra, i passa amb partits polítics que es creuen molt progressistes i d'esquerres.

Aquesta setmana la CUP i ICV han donat a conèixer els seus plans participatius. Diuen que volen rebre opinions, però no tots es comporten de la mateixa manera. Hi ha partits que estan totalment tancats, d'una manera perillosament sectària i que per molt que disfressin les formes, se'ls veu el llautó.

Hi ha partits polítics que ni es prenen la molèstia d'acostar-se a la gent, més enllà dels mítings electorals, amb promeses que no saben ni poden complir. Alguns d'ells es valen de les sigles dels partits, encara que a nivell estatal o autonòmic estiguin passant per un mal moment.

Seria desitjable que s'actués amb coherència i sense enganyar la gent. Hi ha personalismes que fan mal, perquè perpetuen una paràlisi de la vida social i econòmica de la vila, on només circulen els regidors i regidores, sense que el municipi n'obtingui cap benefici.

Sóc defensor de la participació, però no de la seva utilització per manipular i enganyar la ciutadania. Durant aquests mesos fins al 24 de maig podrem escoltar moltes proclames, malauradament la majoria seran superficials, sense contingut ni veritable voluntat de fer gaires canvis. La lluita per aconseguir el màxim nombre de vots, només serà per obtenir més cadires al Consistori, però al capdavall el rèdit que nosaltres n'obtindrem serà minúscul. Faig la meva crida a l'honradesa i respecte als arenyencs.

Magistrat del Tribunal Constitucional enxampat en moto begut

Avui han aturat un magistrat del Tribunal Constitucional que s'ha saltat un semàfor, anant en moto, sense casc i a més begut. Aquest fet no seria res de l'altre món, ja que dissortadament n'hi ha uns quants que tenen aquest comportament, si no fos que es tracta d'una persona que decideix per nosaltres. És un membre d'un Tribunal que es passa pel forro el que aprova un Parlament autonòmic, que ratifica el Congrés de Diputats i referenda el poble català. 

És trist que la justícia estigui en mans de dotze persones que poden ser uns ciutadans incívics com ha estat el cas del magistrat Enrique López. Un magistrat que feia temps que el PP volia nomenar, però que li vetava el PSOE. Finalment el PP va aconseguir nomenar-lo. Haurà durat un any, fins que hem pogut veure quina classe de persona era.

Aquest fet, doncs, deixa en entredit les decisions del Tribunal Constitucional. En primer lloc perquè no és un Tribunal independent del Poder Legislatiu, ni l'Executiu, sinó que és el partit amb majoria absoluta qui el configura. En segon lloc, perquè es dóna més valor al que pensen uns quants magistrats que no al que vol el poble sobirà. 

Només per això és lícit criticar el sistema judicial espanyol, i tot el sistema democràtic en general, perquè el poble no esdevé sobirà, sinó que està a les mans d'uns polítics desvergonyits, que fan les lleis a la seva conveniència i ens deixa impotents davant els esdeveniments. 

Si volem ser independents, i ho aconseguim, caldrà que l'organització política i judicial catalana estigui a l'alçada i no consisteixi en un 'cortar y pegar' del model espanyol. Per fer-ho malament no cal tant esforç.

L'ANC diana dels atacs espanyolistes

L'ANC ha esdevingut aquestes darreres hores el punt de mira dels atacs espanyolistes en contra de les aspiracions sobiranistes d'una bona part del poble català. Els atacs i la pressió que li puguin fer des d'Espanya la faran gran i resistent. Si el brot de partits polítics com el SI i el propi moviment sobiranista han fet néixer i créixer partits polítics com C's, també els atacs que la premsa espanyola pugui fer a l'ANC la reforçarà.

He llegit que ja arriben a vint-i-cinc mil socis, mil inscrits aquests dies arran de les amenaces d'il·legalitzar-la. El pitjor de tot, però, han estat les declaracions del president del Tribunal Constitucional que ha aprofitat el primer discurs de la seva agenda per prendre partit públicament en contra de la demanda d'una consulta i no pas de la independència.

L'estil Rajoy de no treballar per resoldre els conflictes, sinó esperar que els adversaris es cansin i tot caigui pel seu propi pes, no està funcionant en el cas de la consulta catalana, i després del fracàs en l'atribució personal del president, ara busquen nous protagonistes. Potser sí que hauran entès que el president no està sol, sinó que hi ha molta part de la societat civil i partits polítics, el PSC inclòs, que reclamen poder exercir el seu dret a opinar en una consulta legal i autoritzada.

No podem perdre el nord i l'ANC ha de continuar amb el mateix estil i intensitat, i la ciutadania de carrer hem de donar suport a qualsevol moviment pacífic que reivindiqui els drets de la persona lliure i sobirana. Caure en el parany que ha preparat la premsa casposa espanyola ens podria comportar molts problemes. Cal anar junts, sense fer cap pas en fals, i escoltat tothom: els que defensen la consulta i els que no, els que volen un estat independent, federal, autonòmic o centralista. De tothom es pot aprendre, però per sobre de tot: el dret a decidir.