Ignorar l'adversari no és la millor opció

M'he llegit l'entrevista de l'ARA al president Artur Mas i em centraré en un punt que considero important i que hi estic totalment d'acord. Em refereixo a com s'ha d'actuar davant de partits polítics com Aliança Catalana o Vox. Ho he dit altres vegades, perquè la meva opinió al respecte no ha canviat: els cordons sanitaris són un error. Si ens limiten a fer veure que no existeixen, quan hi ha una part de la població que els ha votat, els estem victimitzant, i això a la llarga es paga.

M'ha agradat que puntualitzi que no es tracta de pactar-hi sinó de contrastar les seves teories o discursos. Ho dic perquè hi ha molta gent que quan afirmes que el cordó sanitari és una mala solució, et critiquen que hi vulguis pactar, confonent les coses. 

Reconec que no és fàcil contrarestar el discurs populista i simplista de l'extrema dreta. Un discurs que enlluerna i que, per això, aconsegueix engrescar molta gent, però que tard o d'hora s'adona de l'error. Normalment, massa tard, quan el mal ja està fet.

Ahir divendres vaig assistir a la presentació del llibre «Si Lenin aixequés el cap», a càrrec de l'autor, l'Albert Botran. En un moment de la seva exposició va treure el tema de les dificultats de liderar un govern i ho posava com un mèrit de Lenin. Un revolucionari que va haver d'assumir la responsabilitat de governar un estat i això comporta moltes dificultats. L'extrema dreta, sobretot si no ha tingut l'ocasió de governar, ho simplifica tot i ven que ells ho farien millor que tothom. Una mica a l'estil de Donald Trump, que també seria el millor papa.

Seria bo que en analitzar i sentenciar, sobretot sentenciar, políticament la gestió del govern de torn, fóssim honestos i no parléssim per parlar, i encara menys per enredar la gent a qui li demanem el vot. L'honestedat s'hauria de pressuposar entre els polítics, i arreu, però malauradament el desengany és massa freqüent. 

No podem menystenir a ningú i, si hi ha una força política que desvarieja, hem de ser capaços de deixar-la en evidència. No és fàcil, però és la millor opció que podem prendre.

Friedrich Merz, nou canceller alemany

Friedrich Merz ha estat escollit nou canceller d'Alemanya, en segona votació. Un canceller conservador que s'assegura la presidència gràcies al pacte amb els socialdemòcrates, un fet que a casa nostra és impensable. A Espanya el PP va acompanyat de Vox, l'extrema dreta, gràcies als quals pot governar a diferents comunitats autònomes, i és l'alternativa al partit socialista, ara al govern.

Ja no parlem de cordó sanitari. Això és història. Cada vegada hi ha més estats europeus on l'extrema dreta té opcions de governar, si no ho fa ja, amb l'empenta que els ha donat la victòria de Trump als EUA. Un president perillós per a tothom, sobretot per qui té menys recursos i és més vulnerable.

La vista la tenim posada a Alemanya, com si es tractés del model a seguir i l'exemple edificant per a una Europa democràtica respectuosa amb els immigrants. Avui, doncs, tot i que semblava dat i beneït, estàvem pendents que no succeís res estrany i es confirmés la cancelleria de Merz. 

Si retrocedíssim uns quants anys enrere i algú ens digués que beneiríem l'elecció del nou canceller, ens diríem que ens hem begut l'enteniment. Vist el moment actual, amb tot el que està passant, es tracta d'una oportunitat de no posar al mateix sac a Alemanya i continuar somiant que la pandèmia de l'extrema dreta serà passatgera i que la normalitat i la salut democràtica tornaran a ser presents. 

Aquest túnel, gris i fosc, l'haurem de passar de la millor manera, i que sigui ràpid, i a veure si no hi ha fets irreversibles que ens condemnin a repetir passatges negres de la història. 

Dialogar amb l'extrema dreta

He vist que les declaracions de l'expresident Artur Mas sobre la conveniència de dialogar amb Aliança Catalana no han agradat a la direcció de Junts. L'excusa ha estat que és la mateixa direcció qui ha de definir les estratègies. Entenc que si ho dic jo no té la mateixa incidència que si ho diu un expresident i votant de Junts. 

Negar el diàleg no porta a enlloc. Jo sempre defensaré el diàleg, encara que sigui amb gent no hi tingui res a veure o que fins i tot em molesti i repugni molts dels seus principis i arguments. El nostre sistema democràtic, que es basa en la representativitat a través dels partits polítics, ens diu que la ciutadania escull aquells polítics que vol que la representi i si hi surten elegits representants de l'extrema dreta és perquè hi ha votants d'aquesta ideologia que ho han volgut. Podem pensar que van errats, que els enganyen, que simplement actuen pel desengany dels partits polítics de sempre, però al final han dipositat un vot i han decidit que siguin aquells que els representin.

A Catalunya, en aquests moments, hi ha dues formacions polítiques d'extrema dreta, la catalanista i l'espanyolista. Els uneix la seva dèria a culpar la immigració i la diversitat de tots els mals, però no ens enganyem. Hi ha altres formacions que ho dissimulen, però no els costaria gaire signar allà on fos per fer desaparèixer els que són diferents.

Si no ho vaig entendre malament, Artur Mas diu que s'ha de dialogar amb Aliança Catalana, que no anar-hi de la mà. Si amb un contrari t'hi trobes i discuteixes de tot, amb arguments, és més fàcil que puguis fer-li entendre allò que creus que no fa ni pensa bé. Si no en fa cas, tampoc hi has perdut res, però l'has forçat a trobar arguments per defensar els seus principis. Què hi ha de dolent?

En política, com en totes les coses, res és fàcil, ni tampoc és blanc o negre, sinó que està ple de matisos. Diuen que parlant s'entén la gent. Potser no arribarem a cap acord, però si més no haurem pogut demostrar per què pensem d'aquella manera i opinem que estan equivocats. El cordó sanitari no ha resultat mai positiu. Mireu els exemples que hi ha hagut i el resultat final d'aquesta pràctica. És molt millor deixar en evidència als altres que no pas tapar-los la boca.

Les coses que importen

Durant uns anys llegíem que a Catalunya la sanitat pública era enveja de molts països, que teníem un nivell d'atenció extraordinari, que teníem els millors metges i equipaments, i fins i tot es criticava la sanitat privada, un luxe sense sentit. Se'ns deia que si t'havien d'operar, el millor que podies fer era a través dels servies públics de salut. Tots teníem la sensació que estàvem en el millor món de tots els possibles, i ens explicaven pestes dels EUA, on la gent gran i pobre no podia accedir als seus serveis.

    Cadascú ha viscut la seva experiència i pot explicar moltes coses al respecte, però és important llegir i escoltar els estudis que s'estan fent, les valoracions que se'n treuen de com està funcionant la sanitat pública al nostre país, avui, el segle XXI. 

    Ja fa temps que els partits polítics es tiren en cara la retallada de fa uns anys en salut, les mancances actuals, la reducció de personal mèdic, l'eliminació de serveis en petits hospitals, els problemes de la primera assistència. Al nostre voltant hem sentit a dir que el servei de pediatria desapareixia del centre d'atenció primària i també de l'hospital de la comarca. Avui llegia el reportatge de la Mònica Bernabé, al diari ARA, sobre el tram d'edat de cribratge del càncer de mama, que a Catalunya està per sota de la recomanació de la Unió Europea, i llavors t'adones que potser no estem tan bé. Potser abans funcionava millor, però ara ens hem adormit, i comunitats i països que ens envejaven es troben en una millor situació.

    És així que arribes a la conclusió que ens trobem en un atzucac, amb uns polítics que no estan resolent els problemes ni les necessitats més essencials de la ciutadania, i llavors s'estranyen que no obtinguin els resultats electorals desitjats. Podem entendre que la dreta potenciï la sanitat privada i es desentengui de la pública, reduint les prestacions bàsiques. Qui hi perd? El que no s'entén, però, és que això ho practiqui l'esquerra. 

    Ara estem entretinguts a veure qui formarà el nou govern i com s'orientarà la nova política pública. Tot això fruit d'un avançament electoral provocat per una disputa sobre la conveniència o no de construir un macrocasino. Al marge de les consideracions pertinents, no creieu que hi ha temes prou importants a resoldre, per no estar encallats durant tant de temps? Aquesta inactivitat és la que provoca l'avenç de l'extrema dreta. No estiguem pensant en cordons sanitaris i posem-nos a treballar per resoldre el més important de les nostres vides. Ja n'hi ha prou de perdre el temps inútilment!

Front popular contra l'extrema dreta

França ha creat un nou Front Popular per frenar l'extrema dreta i evitar que aconsegueixi la presidència del país. No es tracta del típic cordó sanitari posterior a les eleccions, sinó d'unir-se abans formant una coalició que arreplegui més vots. 

    Amb els cordons sanitaris postelectorals, que funcionen en alguns llocs, els partits polítics no s'han de preocupar gaire de la coherència entre el que diuen i el que fan, tampoc de com aconsegueixen els seus objectius, ni dels seus principis, si perillen. Cadascú ha arribat on ha pogut i desenvolupa el seu programa, si més no això és el que haurien de fer. L'únic que es plantegen és evitar que les propostes de l'extrema dreta es puguin realitzar, o que ningú pacti amb ells blanquejant la ideologia. L'acord previ, per contra, només té un objectiu: acaparar el més gran nombre de vots possibles i deixar en segon terme l'extrema dreta. 

    La qüestió està, però, en què passa després de les eleccions. Si el Front Popular guanya les eleccions, quina garantia tenen els francesos que es constitueixi un govern sòlid, amb suficient suport per tirar endavant no sé quin programa, no sé amb quins objectius, no sé d'acord amb quins principis i ideologia? És una bona solució organitzar un front contra un partit polític, per més perillós que pugui ser el fet que aconseguís la presidència del país? 

    Com que això passa a casa d'un altre, sembla que no ens hàgim de preocupar, però seria bo pensar en tot el que ha passat a les Illes Balears i el País Valencià, per posar dos exemples on l'extrema dreta governa amb el PP. Això ja ho tenim més a prop. I ves que no pugui acabar passant ben aviat pel que fa a Espanya. Llavors potser ja serà massa tard.

    L'extrema dreta no l'hem de combatre ni amb cordons sanitaris ni amb fronts populars. L'extrema dreta l'hem de deixar en evidència tot practicant una política d'encerts, afrontant els problemes que realment preocupen a la gent, i donant solucions. Si els electors creuen que se'ls està prenent el pèl, i que amb els partits polítics tradicionals no hi ha res a fer, és quan decideixin canviar el vot i se'n van a qui els sembla que els ho resoldrà tot. Després ja tindran el desengany, però el mal ja estarà fet.

Cal fer-ho d'entrada

No sé si estareu d’acord amb mi, però jo penso que estem més pendents de resoldre els problemes que no pas d’evitar-los. Dediquem molts esforços en lluitar contra les adversitats i molt pocs en prevenir situacions conflictives. 

    Aprofitant la jornada de reflexió puc parlar de política, però el que penso és extensible en tots els àmbits de la nostra vida. En política, ara que som tan conscients de l’auge de l’extrema dreta, parlem molt del cordó sanitari per deixar sense veu o poder l’extrema dreta una vegada ha entrat a les institucions, però abans no hi podíem fer res? 

    Els ciutadans voten i ho fan a aquelles organitzacions amb qui creuen confiar perquè els defensin els seus drets, la seva manera de fer i pensar. Si els partits d’extrema obtenen vots suficients per entrar a les institucions és perquè hi ha prou gent que els prefereix a les altres formacions. Llavors em pregunto: té sentit boicotejar-los dins les institucions, quan representen a una part de la ciutadania? Una altra cosa és donar-los suport i sumar. ¿No creieu que té més raó de ser treballar perquè mai hi hagi ningú que se senti atret per aquestes formacions? ¿No seria millor aconseguir que la població sigui qui els faci el buit i opti per formacions plenament democràtiques?

    Està vist i comprovat que, al marge de la idoneïtat d’aquest bloqueig postelectoral, la mesura acaba sent contraproduent i, victimitzant-los, encara els fa més agradables i desperten més simpaties.

    Si ha retornat el feixisme a Europa és sobretot perquè els partits polítics que han governat aquest darrer segle no han generat suficient confiança i l’extrema dreta, amb engany i picardia, ha aconseguit fer-se escoltar i creure. Al final se’ls hi veurà el llautó, però malauradament serà massa tard, haurem perdut temps, drets i llibertats, i ens resultarà molt complicat tornar a un sistema plenament democràtic o que com a mínim treballi pels drets de tots, defensant la diversitat i assumint un compromís especial vers els més desafavorits.

    Conclusió: fem la feina abans. Fem-la ben feta. Evitem haver-nos de penedir del mal obrar i d’haver d’esforçar-nos més del compte per refer ponts. I això ho podem aplicar sempre i en tot lloc.

La UE no espera les eleccions del juny

Darrerament es parla molt de la pujada de vots de la dreta que es preveu a les eleccions europees del mes de juny, i algú es posa les mans al cap tement la força que pot arribar a tenir l'extrema dreta. S'ha vist l'evolució de molts països europeus, on l'extrema dreta ha guanyat pes, per acabar governant, ja sigui en solitari o amb altres forces polítiques que li han donat la mà. Què no ha de passar a Europa?

    De totes maneres no ens adonem que el discurs de l'extrema dreta ja governa a Europa. Només cal veure quines lleis i a quins acords arriben els nostres eurodiputats, per adonar-se que la influència de la dreta és gran. Per què ho fan? Per evitar que guanyin les eleccions? Em fa riure, per no plorar, com l'esquerra cedeix davant la dreta en els seus postulats. No s'adonen que els electors deixen de confiar en ells? Per què hem de votar l'esquerra, si estan fent polítiques de dreta?

    El darrer exemple és en clau migratòria, posant tota mena d'entrebancs per normalitzar la situació de moltes persones que viuen en països europeus, amb moltes dificultats per aconseguir viure dignament. Posant traves a l'accés a la sanitat pública a persones que viuen dins la UE, no és la millor manera de resoldre els problemes de la població, i encara menys els sanitaris. 

    A casa nostra encara hi ha ajuntaments que són reticents a l'hora d'empadronar immigrants, molts dels quals no tenen papers per culpa d'una llei d'estrangeria que impedeix normalitzar la seva situació, amb un bucle impossible de superar. El padró permet l'accés a l'educació i a la sanitat i a molts serveis necessaris i que tots els humans hi tenen dret. I no són necessàriament ajuntaments governats per la dreta, sinó que n'hi ha alguns on sempre hi ha governat l'esquerra.

    És per això que no ens cal esperar a veure què passarà el mes de juny, si realment l'extrema dreta acabarà agafant la direcció política a la UE, perquè ja fa temps que està marcant la seva línia, aconseguint que per por, desídia o manca de lideratge ferm, l'esquerra faci política de dreta perjudicant els més dèbils. 

    A vegades parlen molt del cordó sanitari a l'extrema dreta, però al mateix temps estan agafant el seu model, i amb més o menys intel·ligència l'estan posant en pràctica. De què servei el cordó sanitari?

Les vergonyes de Collboni i Colau

La jugada dels Comuns a l'Ajuntament de Barcelona en la constitució del nou Consistori ha indignat a molta gent, i m'agradaria fer alguna puntualització per diferenciar les coses, ja que fàcilment es posa tot al mateix sac. 

El nostre sistema electoral permet que una formació guanyadora que no obté la majoria absoluta pugui quedar relegada a l'oposició per un pacte entre altres formacions polítiques que sumades aconsegueixen més vots que la primera. Això pot agradar més o menys, i es pot entendre millor o pitjor, però en tot cas és el funcionament que tenim establert i que es podria canviar si semblés que no és prou just.

Una altra cosa són les cabrioles que es fan a vegades per aconseguir aquesta majoria que treu el govern a la força guanyadora. No sempre són pactes entre partits polítics afins, i fins i tot n'hi ha que són força antinaturals. Alguns casos els hem vist amb els anomenats cordons sanitaris, com el que es volia fer a Ripoll, però que no va acabar funcionant. En altres ocasions es tracta simplement de fer mans i mànigues perquè una força política no aconsegueixi l'alcaldia, com seria el cas de l'Ajuntament de Vitòria.

Hi ha, però, una altra situació que vull tractar a part, i és la manera com s'enganya la gent, amb declaracions prèvies d'actituds a prendre i que no s'acaben complint. Quan un candidat manifesta públicament que acatarà el fet que sigui la força guanyadora qui acabi aixecant la vara d'alcalde, i afirma que en cap cas assumirà el càrrec si no guanya les eleccions, però després no compleix la seva paraula, estem parlant d'engany i traïció als ciutadans i electors. 

Que quedi clara la diferència: una cosa és acceptar o no el joc legal de majories al Ple per a l'elecció d'un alcalde, i l'altra enganyar i actuar diferent del que s'ha declarat prèviament. I és quan això passa que s'explica el desencís i la desafecció política de la gent. La desconfiança generalitzada per com són i què diuen els polítics de casa nostra. És allò de no creure res del que t'expliquen, i tenir la seguretat que t'enredaran a la primera que puguin.

Personalment, si em trobés a la pell del senyor Collboni no podria sortir al carrer amb la cara alta. Em faria vergonya d'haver acceptat el càrrec, per més il·lusió que em fes. Estic d'acord amb els pactes majoritaris, si tenen una coherència i argumentació clara, però detesto enèrgicament l'engany descarat d'uns polítics que no ens mereixem. 

Ada Colau i el seu equip han fet un flac favor a la democràcia i a la política del nostre país, no pas per no haver permès que Trias aconseguís l'alcaldia, sinó per haver jugat brut, i amb ells el senyor Collboni. No vull pensar en què passarà d'aquí uns mesos. M'és ben igual. Em preocupa el joc brut, la mentida, l'engany i la desconsideració cap a la gent que potser encara confiava en els polítics, i que ara s'ho pensaran dues vegades. 

Voldria imaginar-me que els simpatitzants i militants dels Comuns són prou madurs i honrats que també s'avergonyeixen del joc dels seus líders, i que seran capaços de negar-los el vot a les properes eleccions generals. Seria una demostració d'ètica i bones maneres que potser faria front a la indecència present en els partits polítics de casa nostra.

La utilitat del cordó sanitari

Ripoll és el centre d’atenció des de la jornada electoral quan els ripollesos que varen acudir a les urnes van fer guanyadora la llista d’extrema dreta liderada per Sílvia Orriols. La diferència de vots amb la resta de partits polítics és prou important com per obligar-los a tots a pactar si no volen que sigui l’extrema dreta qui governi la ciutat a partir d’aquest dissabte.

La discussió està en si es pot permetre aquest govern o cal construir el famós cordó sanitari per evitar-ho. Coneguts els resultats, ja vaig comentar què en pensava de victimitzar formacions polítiques que han guanyat unes eleccions, amb pactes que a vegades són poc naturals. Entenc que no agradi que el teu municipi sigui governat per l’extrema dreta i tot el que això representa, però també hem de pensar en la voluntat popular. 

Soc contrari a tot el postulat de l’extrema dreta i detesto el seu plantejament i em repugna, però també penso que victimitzant-los no és la millor manera de combatre’ls. Hi ha molta gent que els ha votat i hem de saber per què, i treballar per evitar que aquest vot es perpetuï, solucionant i donant resposta als problemes que pateix la ciutadania i que fa que optin per donar suport electoral a aquestes formacions.

Entenc que tots els altres partits s’ajuntin per deixar l’extrema dreta a l’oposició, però seria bo que ho reflexionessin i pensessin si no és millor que els guanyadors assumeixin el govern i s’estavellin. Després, davant l’evidència de la seva incapacitat per governar la ciutat, pot venir la moció de censura, de manera que la població s’adoni que el discurs de l’extrema dreta és fals i no se’ls fa fora perquè sí, sinó perquè realment no tenen la resposta a les necessitats dels ripollesos. Sincerament, el tema no és senzill i no voldria trobar-me en la seva situació.

Combatre l'extrema dreta amb arguments

I resultats. Oblidem-nos de cordons sanitaris. No ens equivoquem i no utilitzem els mateixos mètodes per combatre una lacra que està de moda i que hem d'intentar fer fora de la millora manera possible. Els cordons sanitaris, les concertacions contra un partit polític fan del victimisme la victòria assegurada més endavant. Què ha passat a Ripoll? I aquests errors no només no serveixen per combatre l'extrema dreta, sinó que també resulten perjudicials a l'hora de voler vetar una força política determinada. Algú pensa en Badalona? o en Arenys de Mar mateix? 

El que calen són arguments i sobretot resultats. La gent està cansada de promeses i veure que les coses no s'arreglen. És en aquesta situació on el populisme guanya terreny, i és aquí on l'extrema dreta hi troba el filó per avançar. S'aprofita del sistema democràtic per reforçar la seva idea que és precisament poc democràtica, però l'eina li va bé.

Aquests dies, després de veure els resultats de les eleccions municipals, amb un increment del vot a l'extrema dreta, tothom tem el pitjor de cara a les eleccions generals del mes de juliol. Algú ho aprofitarà per posar la por al cos i intentar guanyar adeptes, però no n'hi ha prou amb proclames i alertes, sinó que calen resultats. És necessari que els nostres governs, siguin municipals, autonòmics o estatal, donin resposta a les moltes necessitats que tenen els ciutadans, i generin confiança. Quan les coses no funcionen és quan els oportunistes surten a guanyar vots, i la gent hi respon, de moment no massivament, però amb prou contundència com per posar en perill l'estat democràtic.

Està molt bé que expliquem el fons de la doctrina de l'extrema dreta. Un fons que ataca les persones que acaben sent els seus votants. Però amb la pedagogia no n'hi ha prou. Si els governs convencionals no són capaços de resoldre els problemes de la gent; si es mantenen allunyats i només s'hi acosten a l'hora de demanar el vot, és molt lògic que els electors desconfiïn d'ells i optin per votar unes formacions que no porten cap tipus de motxilla, perquè no han tingut responsabilitat de govern, i que al mateix temps presenten un discurs engrescador, que no se sustenta en res, però que promet tot allò que no passa avui, i que seran incapaços de donar si tenen l'oportunitat de governar.

Demanaria, doncs, als nostres polítics que facin una reflexió a fons del que estan oferint i canviïn la mentalitat. Si no són capaços de gestionar bé les institucions que governen, que facin un pas al costat i donin l'oportunitat a uns altres perquè ho gestionin amb eficàcia i amb resultats positius per a la gent. Si s'aferren a la cadira aconseguiran que l'extrema dreta continuï avançant i la nostra democràcia quedi penjant d'un fil.