La polèmica de l'humor i la sàtira

Arran de la polèmica orquestrada pel gag del programa de TV3, Està passant, que d'entrada ja dic que no he vist, he pensat que valia la pena que tots plegats reflexionéssim sobre la nostra actitud davant dels acudits, les bromes i els comentaris que cada dia podem trobar en algun lloc o altre. Sobretot ara que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials.

Considero que és molt fina la línia que separa l'humor de l'insult i per això és tan fàcil que hi hagi persones que en un moment determinat es puguin sentir ofeses per comentaris o esquetxos que es publiquen en obert. Penso que tots plegats hauríem de tenir més sentir de l'humor i no agafar-nos la vida tan a la valenta. També és cert que hi ha uns temes que són més sensibles i que provoquen amb més facilitat el rebutj de la gent. Un cas molt clar és la religió.

Insisteixo que no he vist el gag i per tant no puc opinar de l'exemple en concret, però sí que he llegit els diferents comentaris, entre ells els que ha fet el director del programa, Toni Soler, a qui se li exigia demanar disculpes. Soler diu, si no vaig errat, que contra els catalans s'ha escrit molt i ningú dels que ara s'exclamen contra el gag ha fet res per queixar-se i demanar disculpes. Jo afegiria que se'ns ha arribat a insultar i no només per part de la gent del carrer, sinó dels propis dirigents polítics i institucions espanyoles. Això no treu que puguem dir i fer el que vulguem, però sí que ens demostra que a l'hora de formalitzar una queixa hem de procurar ser coherents i no només protestar quan ens sentim agredits o insultats, sinó quan considerem que no s'actua correctament, encara que no siguem nosaltres els agredits.

Des de sempre els programes d'humor han estat en un moment o altre motiu de queixa, per allò de la frontera entre l'humor i l'insult, que comentava al principi, i per això entenc que no és gens fàcil ser humorista. Sí que és cert que n'hi ha que no seran mai polèmics, però normalment es converteixen en avorrits o provoquen rialles, per xavacans o grollers.

Algú pensarà que l'actitud del rei Felip VI en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 va estar encertat, però jo continuaré dient que va ser una ofensa contra tot un poble que viu sotmès a la repressió, a vegades subtil, d'un poder dominant que no ens reconeix ni els nostres drets ni la llibertat de poder decidir. Jo no hauria escrit un gag més o menys graciós sobre temes religiosos, però jo no soc humorista ni provocador.

Espectaculars fitxatges de C's per a les generals

He llegit al diari ARA que C's de Cantabria ha fitxat un humorista deplorable per encapçalar les llistes per a les eleccions generals del proper mes de juny. Sortosament no el conec de res ni mai n'havia sentit a parlar. Aquest és l'avantatge de no sintonitzar segons quins canals i programes de televisió.

Diu la Mònica Planas que es tracta d'un tal El Felisuco que s'ha fet  famós a base d'explicar acudits que deixen verdes les dones, és a dir, un fomentador indirecte de la violència de gènere. Si a aquest personatge hi afegim el candidat per València, l'actor Toni Cantó, ens podem fer una gran idea de quin partit és C's.

Cada vegada tinc més clara la meva opinió sobre Ciudadanos. M'agradaria poder compartir aquesta opinió amb una gran majoria d'espanyols, perquè no es deixessin ensarronar per un líder a qui no li podem negar carisma, però que seria millor nomenar-lo encantador de serpents.

Darrere de C's no hi ha ni ètica ni voluntat de servei, sinó simplement ambició de poder d'una colla de personatges que han sortit del PP perquè el devien trobar massa de centre. I amb això no em carrego a una gran majoria de persones que militen o voten C's, ja que les persones som molt vulnerables i ens deixem enredar amb massa facilitat.

Tant de bo algú ens il·lumini i, si no acabem de saber a qui hem de votar, com a mínim tinguem clar a qui no ho hem de fer. Per cert! malauradament Xavier Amor, com avançava l'altre dia, no anirà a les llistes del PSC del 26 de juny, si més no en una posició que li asseguri sortir escollit. Potser serà una sort per a la seva ciutat de Pineda.

La hipocresia davant dels fets a Charlie Hebdo

L'argument que s'ha donat i hem donat davant l'assassinat terrorista de 12 persones a la redacció de la revista Charlie Hebdo ha estat l'atac a la llibertat d'expressió. Cal, però, ser molt cauts a l'hora de titllar els fets i no caure en la hipocresia en què, per exemple, a Espanya es cau sovint quan es parla de llibertat d'expressió.

Creieu realment que a Espanya hi ha llibertat d'expressió? Com podem interpretar la imputació de l'humorista Facu Díaz per part de l'Audiència Nacional? Com podem interpretar el tancament de diaris o setmanaris espanyols perquè no ha agradat el que s'hi ha dit o dibuixat? Tots recordem exemples que no cal que us relacioni.

La resposta més coherent a l'atac d'aquest dimecres a París seria de protesta i rebuig a la matança d'unes persones perquè els assassins es varen sentir ofesos; el rebuig al fals dret a matar qui no t'agrada pel que fa i diu, però si defensem la llibertat d'expressió l'hem de defensar sempre. És evident que no és el mateix l'assassinat que la clausura d'un rotatiu, però en ambdós casos és un atac a la llibertat d'expressió.

Qui són els Russell Brand espanyol i català?

El corresponsal a Londres de La Vanguardia, Rafael Ramos, començava avui el seu article comentant que "Itàlia té Bepe Grillo, l'Argentina Jorge Lanata, i la Gran Bretanya ara té Russell Brand. Als polítics no els fa cap gràcia, però els humoristes s'han convertit en els seus principals crítics..."

El contingut de l'article és molt interessant i ens fa reflexionar sobre què està passant al món occidental, on el sistema democràtic sembla que està trontollant. Per què? perquè cada vegada la ciutadania es considera menys representada pels polítics, perquè estem cansats de tanta corrupció, perquè el poder no rau tant en la política com en l'economia.

Si els polítics no responen a les nostres expectatives, ens fixem en els humoristes, que en fan escarni, per sentir-nos més forts i envalentits per rebutjar-los i castigar tot ignorant-los. Russell Brand, a diferència de Bepe Grillo, no pretén fer política ni sortir escollit, sinó animar els britànics a deixar d'anar a votar.

No és bo banalitzar la política, però potser sí que ens cal una clatellada per adonar-nos que no ho estem fent prou bé. És per això que em pregunto qui serà l'humorista espanyol i el català que ens faran obrir els ulls? 

De moment la resposta del nostre país, i també a Espanya, consisteix en dirigir els vots a partits polítics fins fa poc testimonials, castigant els grans partits de tota la vida democràtica. Això, però, com diu Russell Brand, és intentar canviar la política des de dins, i en canvi el que defensa és fer-ho des de fora. Jo sempre he pensat que els canvis s'han de fer des de les mateixes institucions, però si arribem a la conclusió que no ens en sortim, potser sí que ho haurem de fer des de fora.