Avui fa 32 anys

Avui hem recordat l'assassinat de Guillem Agulló, ara fa 32 anys, a Montanejos. I ho hem fet amb senzillesa, però amb dignitat. Un assassinat que s'afegeix al llistat de greuges contra els països catalans, amb la connivència de l'Estat espanyol.

Cap circumstància és igual, però els crims són tots reprovables, i la nostra motxilla cada vegada és més feixuga i res no canvia. No compararem, però sí que ens venen a la memòria moltes actituds que no fan més que distanciar-te de qui s'aprofita de tu. 

Avui, amb tot el que està passant arreu del món, ho relativitzem tot, i així anem assumint un destí que no ens agrada, però que sembla que no podem canviar. Estem cansats i desanimats. Desconfiem de tothom i no veiem líders polítics capaços d'afrontar el gran repte que fa vuit anys algú ens va posar a la boca, però va acabar fugint.

La mort, però és irreversible, i això és el que recordem d'en Guillem, un jove a qui li varen estroncar la vida, els anhels, els somnis, les ganes de ser lliure, de poder expressar tots els sentiments i escollir el seu futur. 

Va d'això. De poder triar què volem ser de grans, i escollir-ho democràticament, sense subterfugis ni excuses de mal pagador. L'11 d'abril de 1993 va ser un dia trist perquè es va materialitzar un fet que les forces feixistes varen aplaudir, i continuen tan tranquils i satisfets. Tot l'engranatge polític, disfressat de democràcia, fa conxorxa per emmudir el poble que vol ser lliure, culpabilitzant-lo de desestabilitzar el sistema. Un sistema que va bé a uns quants, a costa de la resta. 

Diu el PP que és un escàndol sense precedents!

S'ha de ser cínic, oi? El PP parla d'escàndol sense precedents la probable corrupció, dins del PSOE, de l'exministre Ábalos. Probablement es tracta d'un escàndol que convindria depurar amb la màxima diligència, i està bé que el PP s'encarregui de denunciar-ho i treballar perquè la justícia actuï, però declarar que es pugui tractar d'un escàndol sense precedents no sé com catalogar-ho. 

Realment s'ha de ser molt cec o cínic fer aquestes afirmacions, vist l'historial del mateix partit polític. No només entre els militants i polítics amb responsabilitat de govern, sinó al mateix partit com a estructura, hi podem trobar un reguitzell de casos de corrupció que, malauradament, no han tingut el desenllaç que calia esperar, ja sigui per connivència amb alguns jutges, per la lentitud de la justícia, o per negligència de qui havia de ser molt taxatiu a l'hora de sentenciar.

Arrosseguem casos de corrupció des del primer dia de la democràcia. Ja deixo a banda tot el que es va fer prèviament, perquè el mateix sistema ja ho permetia. Casos de corrupció que no han deixat de succeir-se i que tenim acumulats a les portes dels jutjats, o bé han prescrit per interès de qui tots sabem.

El PSOE no està net de culpa. Hi ha moltes coses que no sabem i potser no acabarem de conèixer mai. També partits més modestos, com ERC, s'han vist esquitxats. I podríem anar seguint. Però el PP té un llarg currículum en el món de la corrupció, i s'ha de ser molt mal arribat declarar que el que va fer l'exministre socialista no té precedents. 

Els polítics espanyols, els catalans inclosos, es pensen que la gent no ens adonem de tot el que passa. No ho sabrem tot, però intuïm moltes coses. El problema està en el fet que el sistema democràtic no té totes les eines per destronar els corruptes i apartar-los de la circulació. Els hem d'aguantar fins que marxen, o la fan molt grossa. Hi ha molt ego entre els polítics. I si no fixeu-vos en la Laura Borràs o l'Oriol Junqueras, per posar només dos exemples. Hauríem de fer net, per això és massa difícil.

Corrupció i connivència política a la mala praxis

Es parla molt de corrupció i surten a la llum molts casos que són susceptibles de ser jutjats per mala praxis, encara que no sempre veus que els culpables acabin pagant per la seva actuació fraudulenta. Això no és bo, perquè desanima la població, que veu com els corruptes aconsegueixen driblar la justícia, mentre el dia a dia de la majoria és difícil d'afrontar, sobretot quan pinten bastos.

Per altra banda, la impunitat de molts corruptes anima a d'altres a seguir el mateix exemple i al final la bossa es fa més grossa. No sé si ja ens hi hem acostumat, i com a molt ens queixem a les xarxes socials, com a vàlvula per reduir la pressió que patim a dins, de ràbia i impotència, però no aconseguim res més.

Però al marge de la corrupció, hi ha realitats que es consideren legals i els nostres polítics les defensen amb tota la cara, que encara fan més ràbia. I posaré dos exemples molt recents.

Per una banda tenim al president de la CEOE, el senyor Garamendi, que ha lluitat per evitar la regularització dels salaris més baixos de l'Estat, no presentant-se a les reunions conjuntes amb sindicats i govern, i té el cinisme d'augmentar-se el sou per arribar a cobrar 400.000 euros, segons diuen, per exercir un càrrec que al meu entendre hauria de ser no retribuït. Això, que ell troba tant natural, no té una resposta contundent dels polítics d'esquerra que semblaria que els tenim per defensar la classe treballadora i la població en general, davant d'actes impresentables com aquest. 

Un segon exemple és el que ens trobem al Parlament català, on uns funcionaris reben un sou sense treballar, i unes gratificacions per, sembla ser, la seva total disponibilitat mentre exercien el seu treball professional. Amb això què ens volen dir? Que la resta de mortals no treballen a consciència ni es maten per tirar endavant la feina de les empreses o institucions on serveixen? Què tenen de més de la resta de treballadors públics i privats?

La corrupció és un mal endèmic que hauríem de desterrar, encara que sabem que és gairebé impossible, però la connivència dels polítics amb aquestes pràctiques abusives, amb el diner de tothom, no té nom. No puc acceptar ni una cosa ni l'altra, i no hi ha excusa que hi valgui. Mentre els polítics defensin aquestes pràctiques, no comptaran amb la confiança i suport de la majoria de la població.

Cassolada al Borbó

Per avui a les 21h està convocada una cassolada al rei Felip VI, a la mateixa hora que dirigirà unes paraules a la població de l'estat espanyol. Recordo el darrer missatge que li vaig sentir, l'any 2017, després ja no n'hi he escoltat cap més. Tampoc penso escoltar-lo avui. Des de fa molt temps que em sento republicà i molt lluny del rei espanyol. No em sento súbdit d'ell i per això no tinc cap necessitat d'escoltar les seves paraules.

A tot això cal afegir tot el que ha passat dins de la família reial, plena de corrupció, gens dissimulada, amb el suport del PSOE i la dreta espanyola. Aquest suport és per a mi un senyal de connivència amb el frau i no em serveixen cap tipus d'excuses.

Què ens pot dir Felip VI que ens serveixi d'alguna cosa? Que hem d'estar units? Què ens pot dir quan acabem de llegir que el govern espanyol redirecciona les mercaderies en benefici de la capital? Quina opinió podem tenir d'ell els que ens ho miraríem des de la perifèria, sabent com pensa, pel que ens va dir el 3 d'octubre?

El seu discurs, que arriba tard, és inútil i només serveix per justificar-se en el lloc, un lloc inútil que no serveix per a res, perquè és incapaç d'exercir per a tothom, sinó només per a uns quants. Un personatge que viu lluny de la realitat i que és insensible als que realment pateixen, encara que li costi poc parlar-ne.

No, avui a les nou del vespre no escoltaré el discurs del rei, i ja en tindré prou amb la crònica que se'n derivarà posteriorment, els següents dies, ens agradi més o no ens agradi. Avui el vespre, a les nou, hi ha convocada una cassolada dedicada al Borbó.

El PP ja és judicialment corrupte

Bé, no sé si s'ha de dir d'aquesta manera, però el cert és que ja no cal batejar de "presumptament" corrupte, si nó que ja hi ha sentència. Ningú apostava ni cinc cèntims per la seva innocència, tot i l'amistat del partit amb la cúpula judicial. Era massa evident com per passar-ho per alt. Esclar que, en situacions normals, el president ja no seria "presumptament" corrupte i ja no exerciria de president. Però això ja és demanar massa.

Tal com un twitaire ja va avançar ahir, la notícia s'ha volgut amagar amb una altra notícia en contra de polítics i alts càrrecs catalans. Calia esperar el moment adequat per donar-ho a conèixer, i havia de servir per intentar passar desapercebuda la sentència del cas Gürtel. Amb això no vull dir que no s'hagi d'investigar tot, i si hi ha delicte s'ha de conèixer i jutjar.

El PP i els jutges, són tan previsibles, que ja res no ens sorprèn. Quan estem esperant alguna clatellada al PP, ja sabem que en caurà una altra, per equilibrar la balança, no fos cas que hi hagués massa gent pendent de les misèries del PP. 

És molt trist que un partit polític tan corrupte estigui governant Espanya, però hem de recordar que ho fa gràcies al PSOE i en connivència amb C's, i la mà estesa del PNB. Però tampoc podem oblidar que, de moment, l'alternativa política al PP encara és pitjor: un camí a l'autoritarisme que molts recordem del passat franquista.

Gest de salut democràtica dels premiats Ollé i Quidant

Un gest de fermesa i compromís amb la justícia el que han fet l'enginyer Bernat Ollé i l'investigador Romain Quidant, renunciant als premis Princesa de Girona que varen rebre els anys 2015 i 2011 respectivament. Han retornat els diners i les escultures amb què els varen obsequiar, manifestant que la Casa Reial ha tacat la Fundació que lliura aquests premis, amb l'actitud del Rei d'Espanya davant dels fets de l'1 d'octubre, en el seu discurs del dia 3.

Afegeixen en la seva carta: "Creiem que el rei ha donat el vistiplau explícit a l'onada de repressió de les institucions espanyoles contra Catalunya, incloent-hi l'empresonament de líders cívics i del govern legítimament escollit pels votants catalans".

Aquestes setmanes estem veient retratades moltes persones, amb responsabilitat política, i això és el millor que podem aconseguir de manera pacífica aquells que no estem d'acord amb l'actitud d'un govern del PP, corrupte fins al moll de l'òs, amb la connivència del PSOE i els ànims de l'extrema dreta de VOX i C's.

Caldrà veure què té més consistència si els interessos d'autoprotecció dels estats europeus o bé l'evidència de les actituds autoritàries del govern espanyol i tot el sistema judicial. Les veus que comencen a sentir-se per Europa en contra de la manera de fer de Rajoy, no sabem si aniran augmentant a mesura que passi el temps i quedin més en evidència personatges com l'eurodiputat González Pons o el ministre Alfonso María Dastis, o bé seran prou intel·ligents per dissimular lo barroers que són i poc democràtics.

Les majories absolutes, un obstacle per a la transparència

L'experiència que tenim de les majories absolutes és força negativa. El mal ús dels partits polítics fa que no siguin desitjables. El PP, en aquesta legislatura, ha arribat a extrems inimaginables, convertint el nostre sistema polític en una aberració de la democràcia.

Ho hem estat patint durant tots aquests anys, no només els catalans, sinó tot l'Estat espanyol. El PP s'ha dedicat a promulgar lleis sense cap tipus de consens, la seva connivència amb el poder judicial ha arribat a límits impensables i, realment, contraris als principis més elementals de la democràcia.

Darrerament es parla molt de la transparència aplicada al sistema polític i les seves institucions, però a vegades ho confonem en xafarderia. No dic que no sigui important conèixer els noms dels defraudadors, però més important és tenir la confiança que els nostres polítics els tenen identificats i que hi posen ordre, fent pagar allò que els pertoca. El problema és que no hi confiem.

La transparència també s'ha d'aplicar donant la cara a instàncies, per exemple, del Parlament o el Congrés de Diputats. Valer-se de la majoria absoluta per no donar la cara i no haver de respondre les preguntes de l'oposició, no és precisament un bon exemple de transparència.

El govern del senyor Rajoy va aprovar una llei de transparència, però és el primer d'incomplir-la, a no ser que s'entengui que els transparents han de ser els altres, els que no poden bloquejar res perquè no disposen de majoria absoluta.

Només desitjo veure els resultats de les properes eleccions generals, per constatar que no hi ha cap partit polític que obtingui la majoria absoluta. És cert que a vegades hi ha pactes entre dos o més partits polítics que també els utilitzen per amagar-se mútuament les vergonyes. Contra això és molt difícil lluitar-hi, però sempre és més fàcil que es trenquin que no pas en situació de majoria absoluta.