Ens falla la memòria

Avui recomanaria llegir l'article de Xavier Bosch al diari ARA, "Felipe, amb efa de fatxa", perquè la nostra memòria ens falla sovint. Tenim lapsus importants que si ho corregíssim entendríem millors les coses i posaríem a moltes persones al seu lloc.

La jubilació de qui fou president del govern espanyol, Felipe González, se'ns fa una eternitat. No és que desitgi que desaparegui, però callat estaria millor i nosaltres més tranquils. No pretenc fer un repàs exhaustiu de la seva trajectòria política, ni tampoc recordar què va passar durant aquells anys del seu govern. Som molts els que sempre hem lamentat que es va perdre una oportunitat política de transitar d'una dictadura a una plena democràcia, però no sempre es fan bé les coses. El pitjor de tot, però és no tenir memòria i criticar allò mateix que es va fer en el passat.

Quan Felipe González critica el seu successor, l'actual president Pedro Sánchez, l'acusa de les mateixes coses que se l'ha acusat a ell, i en va sortir tan tranquil, permetent-se el luxe d'estar donant consells i lliçons de comportament, quan li hauria de caure la cara de vergonya, per no enviar-lo a la presó.

Em sap greu dir-ho, però quan el sento a parlar, si no soc a temps de tancar la ràdio, em venen ganes de vomitar. Com es pot ser tan cínic? No es tracta de defensar l'actuació de l'actual govern, que tenen prou problemes a resoldre i se'ls hi està escapant de les mans. Només es tracta de posar en solfa tot allò que va fer caure el govern socialista de Felipe González, per la corrupció dels seus assessors i alts càrrecs més propers. 

L'article de Xavier Bosch ho diu ben clar i, per tant, no cal reproduir-ho. Sap greu que persones que varen tenir tant poder i que haurien pogut fer tant de bé per a la democràcia d'aquest país, es quedessin a mig fer, i ara tingui la barra de criticar els altres per fets que no difereixen en res, amb el seu historial. 

Si l'extrema dreta progressa a marxes forçades és en gran part per culpa d'uns polítics que varen fer mal ús del seu poder i que, disfressats de progressistes, ens han pervertit la democràcia.

Diu el PP que és un escàndol sense precedents!

S'ha de ser cínic, oi? El PP parla d'escàndol sense precedents la probable corrupció, dins del PSOE, de l'exministre Ábalos. Probablement es tracta d'un escàndol que convindria depurar amb la màxima diligència, i està bé que el PP s'encarregui de denunciar-ho i treballar perquè la justícia actuï, però declarar que es pugui tractar d'un escàndol sense precedents no sé com catalogar-ho. 

Realment s'ha de ser molt cec o cínic fer aquestes afirmacions, vist l'historial del mateix partit polític. No només entre els militants i polítics amb responsabilitat de govern, sinó al mateix partit com a estructura, hi podem trobar un reguitzell de casos de corrupció que, malauradament, no han tingut el desenllaç que calia esperar, ja sigui per connivència amb alguns jutges, per la lentitud de la justícia, o per negligència de qui havia de ser molt taxatiu a l'hora de sentenciar.

Arrosseguem casos de corrupció des del primer dia de la democràcia. Ja deixo a banda tot el que es va fer prèviament, perquè el mateix sistema ja ho permetia. Casos de corrupció que no han deixat de succeir-se i que tenim acumulats a les portes dels jutjats, o bé han prescrit per interès de qui tots sabem.

El PSOE no està net de culpa. Hi ha moltes coses que no sabem i potser no acabarem de conèixer mai. També partits més modestos, com ERC, s'han vist esquitxats. I podríem anar seguint. Però el PP té un llarg currículum en el món de la corrupció, i s'ha de ser molt mal arribat declarar que el que va fer l'exministre socialista no té precedents. 

Els polítics espanyols, els catalans inclosos, es pensen que la gent no ens adonem de tot el que passa. No ho sabrem tot, però intuïm moltes coses. El problema està en el fet que el sistema democràtic no té totes les eines per destronar els corruptes i apartar-los de la circulació. Els hem d'aguantar fins que marxen, o la fan molt grossa. Hi ha molt ego entre els polítics. I si no fixeu-vos en la Laura Borràs o l'Oriol Junqueras, per posar només dos exemples. Hauríem de fer net, per això és massa difícil.

Esclata la guerra a Ucraïna

Avui podríem estar parlant del dijous gras, o bé, a casa, de l'aniversari del nostre fill, però la notícia que avui ressona arreu i que d'alguna manera ens ha despertat, ha estat l'esclat de la guerra a Ucraïna, amb la invasió de l'exèrcit rus. L'excusa: defensar els drets dels ciutadans prorussos de les autoproclamades repúbliques independents de l'est del país. L'abast, però va molt més enllà, ja que l'atac s'està duent a terme a tot el país.

El missatge del president rus, emès aquesta matinada, però sembla ser que enregistrat fa tres dies, era clar i contundent. Acusa el govern ucraïnès de pràctica nazi i surt en defensa dels russos que viuen a Ucraïna, i d'una manera especial i numèrica a les regions de l'est.

És un dia trist per Europa. No ens ha vingut de nou, perquè tot apuntava que això acabaria passant, encara que desconeixem quin serà l'abast final i el paper que hi jugarà la Unió Europea, els EUA i l'OTAN. Putin se sent valent i res li fa por. Xina dissimuladament li dona suport i s'ofereix per contrarestar les possibles sancions econòmiques que els occidentals puguin aprovar. Els grans perjudicats són els ciutadans d'Ucraïna, una vegada més.

Aquests dies hem estat parlant de tot el que s'estava preparant a l'est d'Europa, i érem prou pessimistes per imaginar-nos el que ha acabat passant. Tot i així, fins que no ha entrat l'exèrcit rus en terres ucraïneses, sempre quedava l'esperança que no s'acabés produint la invasió, d'un cínic, amb un dels exèrcits més forts del món, i que no pararà fins aconseguir ser respectat per la força.

L'actitud de l'OTAN no és fàcil. No es poden permetre el luxe de contraatacar, per les greus conseqüències que això comportaria, i Putin ho sap i se n'aprofita. Haurem de seguir els esdeveniments, però d'entrada no podem deixar de dir que avui, 24 de febrer de 2022, és un dia molt trist de la història de la humanitat.

Les imatges que ens arriben de Bielorússia

L'actuació de la policia a Bielorússia escandalitza molta gent que no ho va veure de la mateixa manera a Catalunya el dia 1 d'octubre, el dia del referèndum. Un exemple és l'alt comissionat José Borrell. No es tracta de mirar la causa, el motiu o la situació diferent d'un país o un altre, sinó de mirar simplement l'actuació desproporcionada de la policia. 

¿Costa tant d'entendre que quan es critica l'actuació policial no es té en compte qui té raó ni quins són els motius pels quals la gent es manifesta i és atacada per la policia? El problema és que no es mira de la mateixa manera quan passa a casa o a fora i, sobretot, quan estàs posicionat en un bàndol. En el cas de Catalunya, el senyor Borrell tenia molt interès d'anar a favor de la repressió de la policia, i per això no hi va veure res de dolent. La culpa: els pacífics ciutadans.

Avui hauríem de tornar a parlar d'hipocresia, no només dels polítics, sinó de tothom en general. Ens posicionem en un bàndol i som incapaços d'objectivar. Si la policia empra males arts, tant és que sigui a favor o en contra dels teus. El que has d'exigir és proporcionalitat, i això no ha passat ni a Bielorússia ni a Catalunya.

Veient les imatges d'aquests dies a Bielorússia se m'ha fet molt present la data de l'1 d'octubre i encara no puc entendre el comportament tan cínic del govern espanyol i els seus simpatitzants, i els de l'oposició que ho aplaudien d'amagat. Encara en veurem de pitjors. No hi pot haver normalitat quan la veritat és obstruïda pels interessos de partit.

Amb l’excusa del coronavirus...

No cal dir que el coronavirus ha pres el lloc al Procés, al judici al major Trapero, a les decisions del Tribunal de Comptes... i fins i tot a la corrupció al món de la política. Tot gira al voltant de la pandèmia i estem veient que a Espanya, sobretot a Madrid, avança molt ràpidament l’afectació a les persones.

Ja no es tracta només de conseqüències sanitàries, sinó que també incideix en economia, amb un daltabaix important, i en el comportament de la societat que es veu obligada a canviar els seus hàbits. Aquests canvis no sempre s’utilitzen de la mateixa manera i hi ha qui ho aprofita per treure’n profit, ja sigui personal o col·lectiu.

Llegíem fa un parell de dies unes declaracions dels responsables de Foment del Treball que ens varen impactar, sobretot per la poca vergonya dels seus dirigents. Aprofitant que les empreses es veien afectades pel coronavirus, demanaven mesures per facilitar l’acomiadament de personal. Ho vaig haver de llegir dues vegades i assegurar-me que la font era fiable.

La reacció no s’ha fet esperar, però entenc que la demanda de Foment hauria de tenir conseqüències. No es pot ser tan cínic i defensar unes mesures com aquesta sense que et caigui la cara de vergonya. Vull pensar que el govern no caurà en la trampa i vetllarà per a què tothom en surti el menys mal parat possible. Seria, però desitjable un toc als dirigents de Foment perquè no vulguin aprofitar-se d’una situació que ens afecta a tothom, per treure’n profit. Es posen al mateix nivell dels que fent-se passar per metges entren a les cases dels més indefensos per robar-los.

L'endemà de la tempesta

Segons el meteoròleg local a Arenys de Mar, aquesta nit i matinada han caigut uns 106 litres per metre quadrat, si no ho he entès malament. La veritat és que les afectacions han estat per sobre del que és habitual en dies de pluges fortes. Des del llit, i a les fosques, som molts els que ens hem sorprès de la força de la pluja que queia en alguns moments.

Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no, i és ben cert. Massa gent creu que es pot travessar un rial si l'aigua t'arriba només a mitja cama, però s'oblida de la força que porta i que et tira a terra fàcilment. Malauradament un home d'Arenys de Munt ha tingut la dissort de ser empès riera avall i morir ofegat.

Vivim en les lleres de rials i rieres i no ens hauria de sorprendre que, de tant en tant, l'aigua ocupés el seu espai i ens fes fora de les cases. No hi ha canalitzacions que valguin. Disminueixen el risc, però sempre arriba aquell dia que l'aigua fa mal.

Els ajuntaments de les viles afectades, tindran molta feina a posar a to els carrers i places, i molts vilatans haurem de netejar allò que el fang ens ha embrutat. El que no podem oblidar és la força de l'aigua i hem d'evitar posar en risc la nostra vida.

Per un dia hem deixat la política de banda, encara que aquesta continua en somort. Les destrosses d'aquesta nit i matinada s'han sumat a les destrosses dels actes de violència de la setmana passada, però el més trist de tot, a part de les víctimes humanes, és l'actuació desproporcionada de la policia nacional i pròpia. Llegir el ministre Marlaska que la policia ha actuat amb proporcionalitat, no sé si indigna o fereix. No es pot ser més cínic.

Guanyar-se el sou en política

Una companya deia tot esmorzant, que els polítics que no fan la feina no haurien de cobrar. Parlàvem de la incapacitat de Pedro Sánchez, de formar govern, i que portem quatre convocatòries d'eleccions amb tant poc temps.

Jo sempre he pensat que els sous dels polítics no són tan elevats com algú vol fer creure. Exercir el govern comporta unes responsabilitats que es mereixen retribuir. Un altra cosa serien els privilegis que a vegades s'obtenen a títol personal. Hi ha persones amb capacitat per governar que no es decideixen pel sou a rebre i els maldecaps que es posen a sobre. Potser si els sous fossin més elevats hi hauria més candidats entre la gent més preparada.

Esclar que els vividors també se'n beneficiarien, encara que no tinguessin la preparació necessària. Dins del món de la política hi ha moltes persones que no es mereixerien ocupar els llocs de responsabilitat que ocupen, ni per preparació o mèrits, ni per les seves intencions. 

Tornant al comentari de la companya, potser seria una bona idea haver de justificar el sou, i si un polític no és capaç de governar i manté pràcticament aturat el govern, que hagués de retornar el sou. Probablement s'espavilarien i, com deia ahir, no ens voldrien fer creure que ho han fet tot per aconseguir formar govern. No es pot ser més cínic.