On es prenen les decisions?

La pregunta té una resposta fàcil. Les decisions es prenen des del despatx de la direcció de l'empresa o la institució pública. Una altra cosa seria demanar què es té en compte a l'hora de prendre una decisió. Això ja és més complex. Hi ha moltes variables a tenir en compte, des de l'econòmica fins a l'opinió de qui treballa a l'empresa i pot afectar més directament la decisió presa.

Acostuma a passar que aquest darrer detall no es té prou en compte i llavors és quan peta tot. A vegades, des del despatx es veuen les coses de manera diferent. No es tenen en compte fets o circumstàncies que modifiquen la situació inicial o la idea que es té del seu funcionament.

Avui he llegit que infermers i infermeres s'han convocat davant dels centres d'assistència primària per protestar contra la improvisació a l'hora de programar la vacunació contra la grip. Segons hem pogut llegir i ens han comunicat des de CatSalut, pots sol·licitar hora per a la vacunació, o presentar-t'hi sense dir res a ningú i fer cua. Això últim provoca enrenou i aglomeracions i, conseqüentment, desorganització dels centres.

No es pot fer cas de tothom perquè no sempre es pensa de la mateixa manera, però prendre decisions sense tenir en compte l'opinió de qui haurà de fer la gestió és un error. I això passa al sector públic, però també al privat, sobretot en empreses de certa envergadura on la direcció està força allunyada dels llocs de treball.

Escoltar seria el verb adequat en moltes situacions. Conèixer a fons què i com es cuinen les coses, i després d'analitzar-ho prendre les decisions. No és tan difícil, i menys si tenim en compte que, en el cas de les vacunacions, és un fet que es produeix cada any i, per tant, podem recollir l'experiència i millorar-ho, però no al revés.

Entenc la possibilitat de vacunar-te acudint al centre sense cita prèvia. Jo he estat molt crític amb l'obligatorietat de sol·licitar cita prèviament, i sempre m'he decantat per deixar-ho al gust de la ciutadania, però això no impedeix que s'hagi de regular bé per no causar estrès al personal sanitari. 

El nyap del Servei Català de la Salut

Ahir a alguns vilatans d'Arenys de Mar, suposo que els que ja tenim una edat, ens varen sorprendre amb un missatge del Servei Català de la Salut que ens citaven al CAP de Sant Andreu de Llavaneres per anar a vacunar-nos contra la grip i la covid. Hem pogut veure la reacció d'alguns que varen penjar la notícia a les xarxes, tot protestant. Abans, però, innocent de mi!, vaig pensar que es tractava d'un error i vaig córrer a escriure al CAP d'Arenys de Mar, a través del portal de la meva salut, informant de l'error i demanant per què a l'app no hi figurava la cita.

Després hem vist que no es tractava d'un error, sinó d'una proposta, no sé si molt ben pensada, de desviar-nos cap a la població veïna, que tampoc és fàcil d'arribar-hi amb mitjà públic.

L'equip de govern municipal s'ha manifestat contrari a la mesura, com no podia ser d'una altra manera, i m'agradaria pensar que faran una denúncia per la iniciativa que no ajuda gens a què la ciutadania confiï en els serveis públics. Què està passant? En mans de qui estem? Qui és el cervell que se les pensa totes?

Fa temps que em barallo amb els responsables de la Generalitat de la implantació de l'app la meva cartera, on hi han de penjar diferents targetes, la primera de les quals és la targeta sanitària. Aquest sistema, que no difereix en res amb el que s'utilitza per a la Visa, no acaba de funcionar, ja que la targeta en qüestió no es manté permanentment a l'app, sinó que desapareix i l'has de tornar a baixar. Sempre passa quan la necessites.

El nostre país té un problema de funcionament, tant de l'àrea pública com la privada. No es fan les coses pensant correctament. Tot s'improvisa i es van solucionar, molt lentament, a partir de les queixes i les molèsties dels usuaris. Veient, doncs, el panorama, et venen ganes de plegar i ja s'ho faran. Hi ha qui creu que sols ens organitzaríem millor. Permeteu-me que ho posi en dubte. Estem lluny de l'eficiència mínima per considerar-nos un país organitzat i competent. 

Tot plegat et fa adonar que necessitem queixar-nos, però ho hem de fer organitzats, argumentant els motius i no limitar-nos a comentar-ho a les xarxes. Hem de tenir la paciència de denunciar les anomalies a través dels canals que tenim a disposició, i perseverar. A veure si aconseguim que el responsable d'aquest nyap, reconegui l'error i ho esmeni. Jo ja tinc hora per anar al meu centre d'atenció primària de referència!

Un 2021 esperançador

Acomiadem l'any més pesat dels que probablement hem viscut tots nosaltres, amb moltes ganes que el proper sigui millor i que tinguem encarrilada la solució per fer fora l'epidèmia. Un cansament que es pot notar a les cares de les persones quan desitgem una bona entrada d'any, i ens ve al cap tot el que hem viscut des de mitjans de març.

Li diem adéu d'una manera diferent, ja sigui pel confinament o les mesures restrictives que el govern ens recomana, o bé perquè tampoc ens queden gaires ganes de celebrar res. Ho farem a casa, recollits i una mica en silenci, però pensant molt en el demà, amb moltes ganes que sigui cert que la vacunació ens traurà del pou.

Volem pensar que aquest cap d'any serà diferent de tots els viscuts, però també dels que vindran. No volem imaginar-nos una situació semblant a finals del proper any. Creiem fermament que és qüestió d'uns pocs mesos, d'acabar el curs i que vingui un estiu alliberador. Que puguem tornar a sortir de vacances, i fer vida normal.

L'any 2020 el recordarem molt temps, i sortirà als llibres d'història. L'explicarem als nostres nets i no es podran imaginar què ha suposat per a nosaltres. Com ens ha canviat la vida, els costums i les tradicions. Nosaltres mateixos, quan ens parlaven de la grip del 1918, no podíem entendre què representava. Ha estat a partir de viure l'experiència del coronavirus que hem pogut saber què és una epidèmia i què comporta.

Li diem adéu a l'any transcorregut, amb més intensitat que altres vegades, i esperem de l'any entrant, un canvi total, perquè no ens veiem capaços de patir un altre any, amb les condicions que hem hagut de viure el present. Us desitjo a tots i a totes, una bona entrada d'any, i molta sort en aquest 2021 en qui tots hem dipositat moltes esperances.

Cent anys del naixement del meu pare

Tot i que és rar el dia en què no pensi en els meus pares, en dates assenyales com la d'avui es fan molt més presents. Avui dia dos de novembre el pare compliria cent anys. I em ve a la memòria el senyor Joaquim Cassà, que es portaven pocs dies de diferència i que sí podrà celebrar el centenari del naixement. Desitjo que es trobi bé i valent com sempre.

El pare va viure fins als noranta-cinc anys, seguint la tradició de la majoria dels seus germans i germanes. Una família de pagès de la Plana, que varen viure la guerra i patir la postguerra, sense els greus problemes de la gent de ciutat, però amb les angúnies i el sofriment que sortosament no vàrem heretar els seus fills, tot i viure els darrers anys del franquisme.

Cent anys en què el món s'ha transformat, però que estem vivint unes experiències que s'assemblen molt a les de començaments del segle passat. Un pandèmia, com la grip del 1918, i l'auge de l'extrema dreta, que confio no segueixi el mateix itinerari de passada la primera guerra mundial.

Malgrat els canvis resultarà que no som tan diferents, i que els humans no aprenem dels nostres errors. Ens entrebanquem amb les mateixes pedres i convertim la història en un moviment cíclic de reviure els pitjors moments.

Tal dia com avui, al llavors poble de La Guixa, a tocar del nucli urbà de Vic, naixia el nostre pare a qui avui faig memòria en el seu centenari.

El coronavirus, a Barcelona un any abans

La notícia que m'ha cridat l'atenció avui és la investigació de la Universitat de Barcelona en què es conclou que a Barcelona ja corria el coronavirus un any abans de quan es va declarar l'estat d'alarma, és a dir, el març de 2019. Aquesta troballa demostra que abans que es detectés res d'estrany a la ciutat de Wuhan, la malaltia ja corria pel món.

En cap moment es conclou que Barcelona pogués ser l'origen del coronavirus, sinó simplement que no va ser enguany quan va aparèixer la malaltia i que molt probablement es va confondre amb la grip. Els efectes varen ser més lleus i per això va passar desapercebuda.

La història et demostra que tot no és tan simple i que actituds com la del president dels EUA, el senyor Trump, culpant d'una manera poc racional els xinesos com a causants de la malaltia, no tenen cap sentit i més aviat demostren el baix nivell de la persona. Tampoc no queda demostrat que no hi hagi responsabilitat de Wuhan, però si més no seria de molt abans de quan es varen detectar els primers símptomes, i ara per ara pendent de demostrar.

És una llàstima que les investigacions es facin a posteriori i no en el moment que passen les coses, perquè es podrien evitar desgràcies, entre elles la mort de moltes persones. Si ara s'ha detectat que la malaltia ja era present a Barcelona el març de 2019, perquè no ho varen detectar llavors? Què deu estar passant ara que ens n'assabentarem d'aquí a uns mesos o anys?

La por és una protagonista temible

Ja fa uns dies que, arran de l'epidèmia del coronavirus, es fa memòria de la grip espanyola d'ara fa cent anys i també de la pesta del segle XVI, que a Arenys de Mar rememorem cada any per Sant Roc, a qui se li atribueix que ens en salvés. Suposo que enguany, quan és d'esperar i confiar que ja haurà passat tot, no hi podrà faltar algun tipus de referència.

No podem comparar uns fets amb els altres perquè les circumstàncies són molt diferents, però sí que m'imagino que hi ha un element que s'ha repetit en un i altre cas: la por. He detectat molta por entre les persones davant el que es considera una amenaça de contraure la malaltia. Una por que ens diuen que és protagonista dins dels hospitals. No és només cautela i respecte, sinó també por.

Diuen que la por guarda la vinya, i que aquesta ha fet que la humanitat hagi persistit, però hem de trobar la manera de poder-la dominar. No és senzill, perquè intervenen els sentiments, també la imaginació i sovint la desconfiança davant d'allò que és desconegut.

No tenim doncs un sol repte, com és el coronavirus, sinó que se'ns hi afegeix la por, que a vegades ens pot jugar una mala passada. Jo voldria animar tothom a vèncer aquesta por, que no vol dir despreocupar-nos de com va evolucionant tot, sinó sense perdre-li el respecte, seguir les pautes que els científics ens indiquen, i confiar que podrem sobreviure a la malaltia. Això és el que desitjo al més gran nombre de persones possible, amigues i desconegudes.

El coronavirus a les portes de casa

Avui no seré molt original i us parlaré del coronavirus. Ho faig perquè el tenim molt a prop. Fins fa poc ens miràvem la Xina i la vèiem molt lluny. Semblava que el virus feia cara d'asiàtic, però ara ja ho tenim a Europa i força a prop de casa nostra.

Es parla del coronavirus, però també de la grip. Ens diuen que en nou comunitats espanyoles porten dues-centes morts en encara no dos mesos. El percentatge de morts és més gran que no pas el que podria ser amb el coronavirus a casa nostra. La qüestió està en que la grip la tenim assumida i el nou virus no.

Cal esperar i desitjar que la pandèmia no arriba a Catalunya ni a Espanya, però hem de tenir el cap ben clar i molta informació clínica per saber com afrontar-ho si aquesta arribés. Lamentar les morts, que fins ara es tracta de persones grans i amb problemes respiratoris previs, però que això no és excusa.

En situacions com l'actual és quan t'adones dels efectes de la facilitat comunicativa, però també de les dificultats o el poc hàbit per contrastar les notícies. Les xarxes socials poden arribar a ser perilloses i contraproduents. Hem de mirar de col·laborar en una bona informació i tallar d'arran aquells rumors i comentaris poc adequats, que propaguin alarma social innecessària.

Si no ho fas tu, no ho farà ningú

Hem recuperat la caminada fins a Canet, en paral·lel a la platja. Caminada a marxa atlètica per cremar calories i fer-nos creure que fem esport i, per tant, fem salut. A l'hivern, això que es faci fosc tan aviat, no va bé per sortir a caminar. Aquests dies, a més, hem tingut l'excusa del refredat o grip, o no sé ben bé què.

Em fixava en el camí i pensava que el nostre país no està fet per ser organitzat i planificat. Les coses sempre s'acaben fent per iniciativa d'uns, a vegades fruit d'un rampell i no pas perquè ho tinguis tot ben pensat i calculat, i autoritzat.

Al nostre alcalde, o si més no sota la seva presidència, se li va acudir començar a plantar arbres, pals i cordes, per organitzar les platges d'Arenys. No sé si amb permís o sense. En algun cas sense, ja que se l'ha multat (platja de la musclera). 

Quants anys fa que es parla d'urbanitzar, o endreçar, el Cavaió? Algú ha vist cap avenç? Doncs el senyor Fors ja ho ha fet. Està ben fet? Durarà? Serveix d'alguna cosa? És veritat que ho varen començar d'una manera i després ho varen modificar. És allò que deia de mala planificació, però... al nostre país es planifica res? I, si és fa, s'acaba realitzant? Pensem en la variant de Valldegata!

Podríem repassar altres variants de la nostra vila, i el camí cap a Caldetes. No sé si els arenyencs ens sabríem organitzar, però en tot cas tenim l'excusa que mig poble depèn de Ports, Carreteres, Platges, Renfe, ACA... I els seus responsables tant se'ls en fot tot.