La situació del Sàhara no canvia

Les informacions que han arribat aquests dies des del Sàhara són inquietants. Espanya va abandonar-los i l'ONU ha estat incapaç de forçar la convocatòria d'un referèndum. Una situació que es pot entendre amb un govern de dretes, però que resulta incomprensible amb el PSOE i Podemos al capdavant. 

Resulta molt complicat analitzar la situació actual des de la distància, perquè no saps com t'arriba la informació, quins interessos hi ha pel mig i què hi ha de cert. De totes maneres, és preocupant saber qui hi ha joves que s'hi estan desplaçant per enfrontar-se al Marroc.

Són massa anys de paràlisi, de domini del Marroc d'unes terres que havien de ser dels sahrauís, i que Espanya no va fer res per evitar-ho. Llegia l'altre dia un acudit on s'esperava que Felipe González fos nomenat president espanyol perquè se'ls solucionés el problema. No només ha passat Felipe González, sinó també Rodríguez Zapatero i ara Pedro Sánchez, i la situació continua igual.

Arran de les notícies d'aquests dies, he recordat l'Ahmed, que va estar amb nosaltres un estiu, que li va permetre ser fora del desert d'Algèria, i que m'agradaria saber en quina situació es troba. Han passat molts anys, i de ben segur que no haurà tingut un vida fàcil. Voldria pensar que està bé i que el seu futur pot millorar. Malauradament, som massa injustos i egoistes, i ens mirem massa el melic.

Com encarar les dificultats del coronavirus

Darrerament i en més d'una ocasió he escoltat la frase que el coronavirus ha tret el pitjor de la gent. Jo sempre defenso la bondat de la gent, contra qualsevol opinió contrària. Em resisteixo a pensar que la gent no és bona d'entrada, sinó que en tot cas les circumstàncies els canvia, ens canvia. Ja sé que estan passant moltes coses, que hi ha violència al carrer i a les cases, però això no ha de condemnar inicialment les persones.

Davant els problemes provocats pel coronavirus, accentuats en temps de confinament total, s'ha pogut observar comportaments si més no molt egoistes i individualistes. Ha posat a prova la capacitat de les persones a col·laborar amb els altres, a manifestar-se solidaris.

He intentat posar en relleu l'esperit de voluntariat que s'ha manifestat respecte a persones més vulnerables, i crec que ha valgut la pena tenir-ho en compte. No podem sempre mirar només la part negativa, que no vol dir ignorar-la, sinó en tot cas procurar millorar-la.

Malgrat tot hi ha exemples que poden portar-te a concloure que les dificultats provoquen un tancament en les persones i una actitud més egocèntrica. És per això que han sorgit aquestes expressions de ressorgiment del pitjor que portem a dins.

L'epidèmia no s'ha acabat i caldrà continuar treballant per evitar que s'eternitzi i col·lapsi novament la nostra societat. És per això que haurem de procurar millorar en el nostre comportament, conscients que és una situació temporal, més o menys llarga, però que entre tots l'hem de superar. I la millor manera de fer-ho és col·laborant. Pensar en conjunt, en comunitat, i intentar ajudar aquelles persones que per les circumstàncies que siguin tenen més problemes per encarar les dificultats. A veure si podem deixar de sentir la frase inicial, perquè acabem assumint que només junts vencerem les dificultats.

Necessitem polítics valents i decidits

Ens falten polítics valents que no amaguin la veritat encara que això els pugui representar perdre la cadira. De ben segur que si hi ha coherència entre les seves paraules i la seva manera d'actuar i defensen el que sempre han promès, no serà l'electorat qui els farà fora, sinó en tot cas l'aparell del partit que pensa més en la seva estabilitat que en el bé de les persones.

Em fa molta ràbia comprovar la hipocresia de molts polítics i la falta de valentia per dir allò que és evident, però que potser sona malament. És cert que moltes vegades preferim que ens enganyin que no pas ens diguin la veritat, però entre tots ens hi hauríem d'anar acostumant si és que en algun moment volem sortir d'aquesta bombolla hipòcrita i embogida.

També és cert que els polítics són un reflex de la societat a qui representen i que molts ciutadans farien el mateix que ells si tinguessin la possibilitat de sortir escollits, però això no és excusa per a ningú. Hi ha moviments ciutadans, i ahir en parlava d'un d'ells, que són classistes, racistes, xenòfobs o simplement egoistes. Mirem-nos-ho bé abans de llançar la pedra contra els que ens governen.

Hi ha també polítics honrats i d'aquests se'n parla poc. Seria bo que els recordéssim després que han deixat les seves responsabilitats polítiques, com a mostra d'una gran majoria de persones que han dedicat un temps de la seva vida a treballar per al seu poble o nació, i que ho fan fet honradament i tan bé com han sabut, i han marxat en silenci i sense escarafalls, acceptant les accions dels seus successors, encara que no ho hagin vist bé.

D'aquestes persones no en parlem, sinó que tots tenim al cap personatges com Aznar o González, que han tingut el màxim protagonisme a l'Estat espanyol, però en marxar han estat incapaços de callar, sobretot quan no han estat a l'alçada dels valors que en el seu moment havien defensat i intentat inculcar-nos. 

Ara, però trobo a faltar veritables polítics que donin la cara, que diguin les coses pel seu nom, encara que això els pugui fer fora de la política en mans dels que dominen el capital i els interessos dels grans del món.