L'exemple a no seguir

Si fóssim una mica espavilats podria pensar que el fet que a comunitats autònomes com el País Valencià, les Illes Balears, l'Aragó o Castella i Lleó estiguin governades pel PP amb el suport de Vox, ens hauria de servir per no caure en l'error de donar-los els vots a la resta de l'Estat. Els ciutadans d'aquestes comunitats serien els conills d'índies, el laboratori que ens salvaria de caure a l'infern. El problema, però, és que o bé no som prou intel·ligents, o som uns masoquistes, i no seria res estrany que aquests partits arribessin a la Moncloa.

    S'ha pogut comprovar, a les comunitats amb llengua pròpia diferent al castellà, de quina manera estan lluitant per arraconar-la en pro del domini absolut del castellà. Que enlloc es valori el coneixement del català! Però no només són bel·licosos en qüestió de llengua, sinó també em memòria històrica, defensant el franquisme, que és d'on han mamat tots ells i en són uns declarats nostàlgics.

    Per educar els fills a vegades et referies a tot allò que no han de fer. Això és caca! I en el cas dels governs autonòmics governats per l'extrema dreta seria un exemple a seguir. Però no! Probablement no tenim a ningú que ens digui que allò és el que no s'ha de fer mai, i per això em fa témer que la mala experiència dels ciutadans sotmesos al govern de l'extrema dreta no ens salvarà de res.

    I amb això no intento dir, com alguns pretenen, que els ciutadans no sabem votar. El que passa és que estem tan desencisats, ens han enganyat tantes vegades, ens venen tantes promeses que no s'acaben complint, que ja no sabem a qui donar el nostre vot. Intentem votar el menys dolent, però no tenim un ventall gaire elegant on escollir. Ara, que estem en precampanya electoral, podem veure com es mouen alguns polítics en temes que durant tres anys han estat incapaços de fer, i que ara ens ho venen com la gran fita, la solució a tots els nostres mals.

Demagògia, engany i enriquiment fraudulent també en les okupacions

Arran de la notícia de l'intent d'okupació del pis del regidor de Barcelona per ERC, Alfred Bosch, han estat molts els comentaris i opinions sobre la progressió de les okupacions de pisos a les nostres ciutats. Un fet que presenta argumentacions molt perilloses que no tenen cap voluntat de matisar les diferents situacions que es produeixin i fan passar bou per bèstia grossa.

És cert que hi ha moltes persones que tenen necessitat de disposar d'un habitatge i no els és possible. També és cert que les administracions locals dediquen moltes hores i esforços per aconseguir pisos amb preus socials que siguin assequibles per a famílies amb pocs recursos i moltes d'elles a l'atur. Negar-ho no ho nega ningú, però on hi ha discrepàncies és sobre les responsabilitats i la picaresca que s'ha desfermat aprofitant l'avinentesa.

Jo sempre parlo dels okupes bons i els altres. Dels okupes que el seu pecat ha estat entrar en un pis buit per no quedar-se al carrer, sense provocar aldarulls amb els veïns de l'escala, i d'aquells que sense necessitar-ho rebenten portes i en fan negoci. És molt perillós sortir al carrer manifestant la irresponsabilitat de l'administració pública o fins i tot dels bancs, sense distingir entre uns okupes i els altres. Sense adonar-se que aquests segons dificulten que famílies necessitades disposin de pisos buits per entrar-hi a viure.

Molta demagògia per part d'uns quants i molts d'altres que van amb el lliri a la mà. Convé obrir els ulls i no deixar-nos entabanar. Hi ha molts espavilats corrent pel món que fàcilment enganyen les persones més dèbils, aquelles que pateixen per menjar i arribar a finals de mes. Cal que l'administració sigui ferma defensant els defensables i castigant els que s'aprofiten dels altres, de la misèria, per enriquir-se.

La nostra responsabilitat en la mort de 126 persones avui a Sanà

La mort d'almenys 126 persones a Sanà per l'atac d'Estat Islàmic a dues mesquites xiïtes és una nova tragèdia provocada per aquest grup terrorista que no respecta la vida de la població innocent, amb l'excusa d'instaurar un sistema polític radical i gens d'acord amb l'esperit i la lletra de l'Islam.

Ahir llegíem la notícia de l'atac a Tunis, amb la mort d'una vintena de persones, la majoria turistes, passavolants, en un dels països del Magrib més occidentalitzats, on va néixer la primavera àrab. Avui, a la capital de l'Iemen la xifra provisional de morts és de 126, unes víctimes que es trobaven pregant.

Aquesta magnitud de víctimes només l'entenem després d'haver viscut experiències en el nostre món. La repercussió mediàtica és més forta si els atacs es produeixen a casa nostra, com si el que pugui passar en un país del món islamista no tingui la mateixa importància, potser perquè la freqüència d'aquests atacs ens deixa a tots insensibles, ja no ens sorprèn.

Por, impotència i molta ràbia s'acumula en tots nosaltres, sense saber què hi podem fer. Es tracta d'una situació nova en què els espavilats de sempre encara no hi hem sabut trobar remei. Les desigualtats del món han estat una de les principals causes del desori, però també l'error de tancar-nos en nosaltres mateixos i oblidar-nos que no estem sols. El fanatisme religiós ha existit sempre, i les conseqüències han anat de la mà i de la força i capacitat destructiva de les armes del moment.

Algú com Bush, Aznar o Blair es creia que tenia la solució per mantenir a ratlla els malvats terroristes que gosaven encarar-se a les grans potències mundials. És impossible saber què hauria passat si en lloc de decidir atacar Iraq s'ho haguessin pensat dues vegades, però el que sí que sabem és que l'atac va ser un nyap i que ho estem pagant i no sabem fins on ens portarà. És per això que no suporto el fatxenda del senyor Aznar, el més proper a nosaltres, que ha estat incapaç de reconèixer que el seu exercici de xuleria i orgull ens ha perjudicat enormement.