Treballar als 89 anys

Avui m’he entretingut a llegir la crònica on, segons l’ARA el senyor Ramon Bruño és el barber més longeu de Barcelona. El senyor Ramon continua tallant cabells tot i els seus 89 anys. He pensat en el meu barber, que és bastant més jove, però podria estar jubilat perquè supera l’edat de jubilació amb escreix. Per què no es jubilen a l’edat que tocaria?

En el cas del barber de Sants, segons declara ell mateix, és perquè a casa s’avorreix. Hi ha moltes persones que s’han fet un tip de treballar durant tota la seva vida i no han tingut ocasió o no els ha interessat complementar la feina amb activitats de lleure o aficions. 

Al meu barber no li he demanat mai, potser per no semblar indiscret o, de manera més egoista, per no despertar-li la idea de jubilar-se i haver de buscar-me un nou barber. Ell segur que no s’avorreix a casa i li agrada jugar a tenis, i estic segur que té altres aficions, al marge de sortir a passejar amb la seva esposa.

Ambdós barbers, pel que sembla, tenen en comú que no tenien intenció de dedicar-se a tallar cabells, però ho han fet durant molts anys i encara ho fan, i han gaudit de la seva professió. Treballar de gust i professionalitat hauria de ser l’objectiu de tots i, aconseguir-ho fa feliç a qualsevol que s’ho proposi.

Ben pensat, preparat i executat

Ho vàrem poder veure l'any 1992 en la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona, i ara ho hem tingut amb l'estada del papa Lleó XIV a Catalunya. Hi ha talent, imaginació i bon gust. Val la pena ser una mica positius, sobretot tenint en compte tot el que està passant i hem d'aguantar. Quan les coses es fan bé, es nota i ens hem de felicitar.

Deixem, per un moment, al marge les opinions sobre la necessitat, idoneïtat i encert de convidar el papa en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Tothom hi dirà la seva, i tot és respectable. La mateixa construcció de la Sagrada Família té els seus detractors. Qualsevol actuació té qui li dona suport i qui ho critica, però el més important de tot és que es facin bé les coses, amb gust, il·lusió i professionalitat. Ens haurà agradat o no la visita del papa, però no podem negar que els actes de dimarts i dimecres a Catalunya han estat ben pensats, preparats i executats.

No em cansaré mai de proclamar la necessitat de treballar per a l'excel·lència. Serem capaços d'acostar-nos-hi més o menys, però la intenció ja val, i si ens hi esforcem segur que els resultats seran positius. I aquest treball ha de ser arreu, en tots els àmbits i circumstàncies. Hem de desterrar la mediocritat que trobem en tants llocs. 

Avui, mirant les xarxes socials, he vist expressions i vídeos comparant els actes de Madrid i Barcelona. Segurament no s'hauria de fer, bàsicament perquè el motiu de la visita d'un lloc i l'altre era diferent. Tot i això, permeteu-me que escombri cap a casa. Pel poc seguiment que n'he fet, haig de dir que no hi ha color. 

Si som capaços d'organitzar actes tan bells i simpàtics, hem de ser capaços de redreçar el camí que seguim i aconseguir grans fites. No podem defallir i ens hem de sentir orgullosos del que som, sense creure'ns els millors.

En defensa dels nostres pescadors

Avui dubtava entre parlar de la dràstica reducció de la pesca, que proposa la Unió Europea, o de l'informe de l'ACA sobre la proposta de l'equip de govern municipal de cedir la plaça Lloveras per construir-hi el nou Centre d'Assistència Primària (CAP). Ambdós temes són prou importants per fer-ne menció, encara que del primer haig de reconèixer que vaig una mica peix.

Em resulta estrany i preocupant que la Unió Europea pugui fixar en un màxim de vint-i-set dies a l'any la possibilitat dels pescadors de sortir a pescar amb el sistema d'arrossegament, que diuen que és el majoritari, i que afecta moltes famílies. També als consumidors, que podem veure reduït el nombre de peixos i una alça important dels preus.

La primera pregunta que em faig és qui pot pretendre que una empresa, encara que sigui familiar, pugui subsistir treballant vint-i-set dies l'any? Tenen pensat, aquests dirigents europeus, subvencionar pels dies que es quedin a casa, o no és cosa d'ells?

Ja he dit que no hi entenc i desconec si hi ha altres maneres de pescar que respectin millor la biodiversitat del Mediterrani, però en tot cas una decisió com aquesta, d'una reducció tan dràstica, no es pot prendre alegrament i s'ha de valorar totes les conseqüències.

He llegit que les administracions, catalana i espanyola, estan del costat dels pescadors i que intentaran frenar aquesta decisió tan nociva per als nostres pescadors. M'agradaria entendre-hi més i poder opinar més vehement, però en tot cas, em solidaritzo amb els pescadors i em preocupa també que no es faci prou per protegir la biodiversitat del nostre mar. A veure si ho fem compatible.

Quant al tema de la plaça Lloveras segur que trobaré un altre moment per comentar-ho, però en tot cas crec que ha prevalgut el sentit comú, i em continua estranyant que, per un moment, el nostre equip de govern hagués pogut pensar que era una bona opció. 

La regulació de l'estrangeria

Aquests dies que s'està tramitant la nova llei d'estrangeria i es té compte també estudiar l'aplicació de la directiva europea del permís únic de residència i treball, voldria pensar que els nostres polítics estaran a l'altura i ho faran bé. Portem massa anys amb unes normes desfasades i incongruents. Al marge del que pugui pensar cadascú de nosaltres sobre l'entrada d'estrangers al país, el que no es pot acceptar és que les normes siguin inconsistents i que, com passa ara, no es permeti treballar als estrangers que s'acullen, convidant-los a delinquir o treballar d'amagat per poder viure.

Hi ha coses que són dubtoses, que són a criteri d'uns o altres, amb un component ideològic important que fa que es prenguin unes decisions o unes altres, o fins i tot que no es desencalli res. El cas de la llei d'estrangeria i la manera com es regula a Espanya no és un tema ideològic, sinó de desmanec. De paràlisi governamental, d'irresponsabilitat dels nostres polítics.

Fa molts anys que es demana que es reguli amb cara i ulls. No pot ser deixar a la indigència milers de persones que, vingudes de fora, pretenen obtenir un lloc de treball per viure com a persones, dignament. A tot això cal afegir-hi el problema de l'empadronament, un certificat que et permet gaudir dels serveis essencials, com són l'educació i la salut. Es barregen les coses i llavors els xenòfobs, que en són molts, ho aprofiten per carregar contra les persones innocents. L'extrema dreta, i no tan dreta, posa en el mateix sac la immigració i la delinqüència, sense argumentar-ho ni tenir la informació precisa per poder opinar.

Quan arreglem tot això llavors podrem parlar si el nostre país necessita o no mà d'obra. Si aquesta mà d'obra és bo que sigui qualificada o no cal. Els serveis del turisme, per exemple, són els grans damnificats per aquesta mala qualificació d'una bona part dels seus treballadors. Mà d'obra barata, sense suficient formació, primant l'especulació davant del servei. I com el turisme, podríem parlar d'altres sectors que també reben uns contingents importants de mà d'obra sense la preparació adequada. Pensem en la dependència, per exemple. I amb això cal precisar que no tothom és igual, sinó que en aquests i altres sectors hi ha gent molt ben preparada, però paguen justos per pecadors. La conclusió és que abans de dir res, cal mesurar bé les paraules i, sobretot, tenir un bon coneixement de la realitat, i no tant d'allò que interessa a alguns escampar.

Excés de violència

Ens hem passat de frenada, encara que algú dirà que de violència n'hi ha hagut sempre. Potser sí, però la impressió que tenim no és aquesta. Recordo una entrevista amb el cap de policia local on ens deia que la realitat no coincidia amb la percepció. Cada vegada la gent està més espantada, però no és cert que hi hagi més delictes ni més violència. Serà això, però no ens deixa tranquils.

    Avui han penjat unes imatges d'un assalt d'uns familiars que volien veure els ferits a Girona per un conductor que ha disparat diferents trets, deixant dos morts i dues víctimes malferides. La sensació que en treus no és agradable, i després et passen més i més imatges d'altres atemptats i actuacions que no són simples actes d'incivisme, sinó que entren de ple en la delinqüència.

    No pot ser que els pares tinguem por les hores que els nostres fills són fora de casa. Aquesta nit, si no ho he llegit malament, una persona ha mort apunyalada a la platja de la Barceloneta. No és tan lluny de casa! No en conec els motius, però la notícia no et deixa indiferent. 

    A tot això s'hi afegeixen llavors totes les declaracions i inculpacions sense proves a col·lectius que porten l'etiqueta a sobre. Normalment, persones que han vingut de fora i que al nostre país no ho tenen fàcil per viure perquè no els permeten treballar, sovint tampoc poden empadronar-se i, per tant, no disposen dels serveis bàsics d'atenció sanitària ni educativa. Els ho posem difícil i aprofitem l'avinentesa per culpabilitzar-los de tot. Els nostres governants no són capaços d'elaborar una llei d'estrangeria amb sentit comú, i justa per a tothom?

    Però llavors t'assabentes que el presumpte assassí té nacionalitat espanyola. Això ens passa més desapercebut, perquè desmunta moltes teories. Ni totes les persones que arriben de fora són la pesta, ni els autòctons som uns àngels. 

    Però si hi afegim també l'exemple que ens donen molts governants, que no els exigim la santedat, però sí l'honradesa i decència, llavors se't fa molt difícil exigir a tothom que actuïn de manera civilitzada, respectuosa i decent. El mal comportament d'alguns polítics no dona dret a actuar malament, però no ajuda.

El canvi d'hora

Aquesta propera matinada es tornarà a canviar l'hora per passar-la a horari d'hivern. Dormirem una hora més, i demà diumenge notarem que el dia se'ns fa fosc més aviat. Un canvi que en ser en diumenge, festiu per a la majoria de la gent, no acaba de fer l'efecte, però que dilluns sí que tindrà més conseqüències. Acabarem de treballar que ja serà fosc, i els matiners tornaran a llevar-se amb la llum del dia. I això fins quan? 

Fa uns anys es va parlar de la voluntat d'acabar amb els canvis d'hora, aplaudit majoritàriament, però tot va quedar suspès, diuen que arran de la pandèmia. Després gairebé ningú no n'ha tornat a parlar. Els canvis, a la Unió Europea es fan molt lentament i aquest n'és un d'ells, sense tenir garantit que s'acabi produint.

Sembla ser que el canvi d'horari no és bo per a la nostra salut. Ens costa acostumar-hi el cos, però també es fa difícil si tens en compte l'hora de sortir el sol i de pondre's, en relació al costum horari dels negocis i esbarjos. Quan s'ha parlat de deixar de canviar l'hora, també ha sortit la discussió de quin horari hauria de ser l'idoni. Recordeu que, en horari d'estiu, el nostre país porta una diferència de dues hores respecte a l'hora del sol, i a l'hivern una. Això fa que per exemple tinguem la mateixa hora que a Noruega, quan allà, molt més a l'est, la claror del sol no té res a veure amb la nostra, hora a hora. I resulta que països que es troben entremig de Noruega i Espanya van a una hora canviada.

No sé si la idea de deixar de canviar l'hora dues vegades l'any es tornarà a reprendre, o bé si ja no se'n parlarà més. El cas és que a Catalunya hi va haver un moviment força actiu a favor d'eliminar el canvi horari, i adaptar-lo d'acord amb el nostre meridià. No tothom ho veia bé, però tenien els seus arguments, encara que, com he dit abans, topaven força amb els costums de la nostra societat, que tanca les portes molt tard, quan a l'hivern ja és negra nit.

Sigui com sigui, demà toca i molt probablement això no canviarà durant uns quants anys. Si no hi ha interessos econòmics i polítics per modificar-ho, ningú gosarà tocar res, sobretot si per fer-ho s'ha de mobilitzar a tanta gent, que ara té altra feina a fer.

A vegades, les xifres ens perden

La interpretació de les dades, així com de les estadístiques, no sempre resulta prou entenedora, i en algunes ocasions fins i tot s'utilitzen per confondre la gent, per tirar l'aigua al molí. Ho hem vist en campanyes electorals, que és on s'aprofiten més les xifres per convèncer els electors que el recorregut del partit és el millor. Es tracta de recaptar vots.

També fora de les campanyes ens trobem en què llegim segons quines dades i ens podem arribar a convèncer de realitats ben diferents. Diuen que el paper ho aguanta tot, però quan rasques i mires què passa, t'adones que allò no quadra. I tot això sense necessitat de mal pensar.

Avui sortia la notícia del nivell d'atur a Catalunya, que es troba per sota del 9%. No hi ha dubte que és una bona notícia. Hi ha menys persones que mai a l'atur, però tot i així és bo analitzar les dades i treure'n conclusions més exactes i realistes, ja que fàcilment podríem concloure que en haver-hi menys atur, la nostra societat va vent en popa.

Sense voler tirar aigua al vi, m'agradaria recordar que el fet que la taxa d'atur sigui baixa no vol dir que tothom tingui feina, però sobretot, que tingui feina no precaritzada. Les xifres arriben en un període on existeixen moltes empreses, sobretot les turístiques, que contracten persones de manera discontínua, i que ara estan actives. Quan s'acabi la temporada aquestes persones aniran a l'atur. Al mateix temps estem parlant d'empreses que ofereixen uns sous molt baixos, alguns dels quals no permeten l'emancipació dels joves, o tirar endavant una família constituïda.

Està bé que l'atur baixi i que ho tinguem en compte, i fins i tot que ens n'alegrem, però no podem oblidar que el nivell de pobresa cada vegada acumula més famílies. Abans les persones que tenien la sort de treballar no es consideraven pobres, només aquelles famílies que, per les circumstàncies que fossin, no podien treballar i per tant ingressar uns diners que els permetés viure dignament. Ara hi ha famílies que tot i treballar, no arriben a finals de mes. Els preus es varen disparar, però els sous són baixos.

És per això que paral·lelament a avaluar el grau d'atur de la nostra població, també analitzada per franges d'edat, caldrà tenir present el nivell de precarietat, perquè els nostres governants no es quedin tranquils amb una part de les dades, i treballin perquè tothom pugui no només tenir feina, sinó que aquesta sigui ben retribuïda, perdurable en el temps, i que cobreixi les necessitats bàsiques de subsistència.

La CUP és l'opció del canvi eficient

Hem preparat un equip per treballar per Arenys amb moltes ganes d'encomanar la il·lusió per participar del mateix projecte al màxim nombre de persones possible per construir una vila on la convivència sigui el principal objectiu a assolir, escoltant a tothom, totes les seves problemàtiques, però també els suggeriments, l'opinió i les idees que ens han de permetre assolir el nostre objectiu.

Ho fem des de la humilitat, però amb fermesa, sense prometre res que no sigui factible, encarant els grans reptes que no ens espanten sabent que requereixen temps i esforç. Sempre amb la veritat per davant, sense enganys, amb molta transparència i diàleg, buscant l'eficiència i assumint la responsabilitat que ens atorguen els vilatans que han confiat en nosaltres, però també totes les persones amb qui compartim un mateix territori, en la diversitat ideològica, però amb el degut respecte a totes les opinions i maneres de pensar.

Creiem fermament que podem canviar la manera de fer política dels darrers anys, sense personalismes que ofeguin les iniciatives de tots els col·laboradors, amb un lideratge renovat, jove, dinàmic i molt il·lusionat per aconseguir treure Arenys de la desídia, l'opacitat, la rutina avorrida, la manca d'idees i la ineficàcia que ha presidit els darrers anys.

Som conscients de les limitacions que pesen sobre un ajuntament com el nostre, amb una dependència desmesurada respecte a institucions supramunicipals i totes aquelles que tenen responsabilitat directa sobre bona part del nostre territori, ja sigui Ports de la Generalitat, Costes, Renfe, Carreteres, Agència Catalana de l'Aigua. No obstant això tenim clar que entrem a l'Ajuntament per defensar els interessos de tots els vilatans, i que ens hi haurem de trencar les banyes per aconseguir-ho.

Prioritzarem la defensa del territori, a disposar de veritat d'habitatge social assequible a tothom, d'obrir les portes a la participació en tots els àmbits de competència municipal, a facilitar els tràmits administratius, amb una especial atenció a les persones que hi tenen més dificultats, a atendre a tothom en tot moment i des de tots els racons de la vila, a sensibilitzar per aconseguir una vila més neta, endreçada i cívica, perquè tothom se la senti com a pròpia, l'estimi i respecti, i se n'enorgulleixi. 

Treballar en equip

No és fàcil i considero que no ens ho prenem prou seriosament. Estem molt acostumats a veure grans líders, molts dels quals es queden en la propaganda i t'adones que en el fons és fum, però ens fixem poc en el seu equip i ells mateixos tampoc no ho treballen suficientment.

Treballar en equip hauria de ser un objectiu prioritari per aconseguir millors resultats. Centrar-ho tot en una persona acostuma a donar mals resultats, i en política s'ha dit que els grans líders lluiten per no tenir ningú a prop que els faci ombra. Més aviat busquen persones que els donin suport, però no els facin la competència. Després passa el que passa.

Sempre m'ha agradat el treball en equip, tot i pensar que de petits no n'hem après. No n'ensenyen prou. Quantes vegades no hem sentit a escolars dir que prefereixen fer els treballs de manera individual que no pas compartint-ho amb altres. Fins i tot s'accepta la signatura de companys, però que no s'hi fiquin, que es quedin a casa!

En el nostre sistema polític de llistes tancades, representant a partits polítics, acostumem a fixar-nos en qui va al davant, i a vegades són uns trepes, com els bategem, que no miren a qui trepitgen en el seu afany d'arribar al capdamunt. Llavors es fa difícil el treball en equip, ja sigui per divergències o per cedir tota la responsabilitat al primer, o bé per no comptar amb persones amb suficient preparació per afrontar els reptes de governar.

És per això que valoro el treball en equip, amb persones preparades i amb ganes de compartir la responsabilitat que suposa tirar endavant un projecte de govern d'una vila o d'un país, i fer-ho posant cadascú de la seva part, els seus coneixements, les seves aptituds, i l'esforç i dedicació.

Massa vegades veiem uns governs amb un o dos que treballen i la resta amb prou feines fan acte de presència. No saps si per incapacitat o per afany de protagonisme de qui va primer. I això es pot comprovar. Una manera és veure-ho és amb la delegació de competències, la distribució de responsabilitats, i no estar sempre present a tot arreu, prenent sempre la paraula, deixant en evidència als altres.

Perquè crec en el treball en equip, he pres sempre la decisió de comprometre'm a assumir responsabilitats. No ho faria si només anés a fer gruix, i encara menys si pretengués ser l'estrella de l'equip.

Correm-hi tots que arriben les eleccions!

Acostuma a passar que els mesos previs a unes eleccions siguin els més productius de tot el mandat. Quan necessiten els vots de la gent tots s'arremanguen per quedar bé i d'aquesta manera obtenir els vots que d'una altra manera potser deixarien de rebre, fruit del desencís per la inactivitat de quatre anys.

Ens ho podem agafar en positiu i celebrar que hi hagi eleccions cada quatre anys, perquè d'aquesta manera es troben solucions a problemes que han estat aturats durant la resta del temps. És una llàstima que el ritme de treball no sigui igual durant tot el mandat, però aprofitant-se que la memòria és escassa, i que sempre recordes el que ha passat darrerament, actuar amb contundència els darrers sis mesos pot portar un rèdit electoral important.

Això està passant a casa nostra, en un mandat que tots voldríem oblidar. La feina que s'ha fet ha estat molt escassa, amb moltes excuses de mal pagador, però ara hi ha pressa, i allò que fins ara era impossible, resulta que es pot fer. Es pinten carrers, es reparen maquinàries que semblaven inservibles, es constitueixen consells de participació, i es redacten ordenances fins ara aturades. 

Tot no es podrà fer, però la imatge d'un govern feble, però molt actiu i resolutiu, pot intentar salvar els mobles. És una manera d'enganyar la gent, però fent-la contenta. Ja ningú no es mira el Programa d'Actuació Municipal, ni analitza el grau de compliment ni com s'argumenta o justifica. Ara és el moment de fer coses, que no sembli que estan aturats veient-les passar. 

En allò que no hi ha competències no s'hi pot arribar, però d'alguna manera es poden convocar reunions i, si fa el cas, donar la culpa a les altres administracions. Ara no és el moment de gaires paraules buides, sinó que convé veure resultats, i és per això que tindrem uns mesos molt agitats, amb canvis que no s'han produït en més de tres anys. 

I continuant en positiu, benvingudes siguin les eleccions, que ens faran avançar en alguns aspectes i aconseguir algunes millores. Seria bo, però no badar, i intentar pensar en què s'ha fet fins ara, i si ens convé tornar a caure en el mateix parany, de les promeses incomplertes, de l'engany més flagrant, per una incapacitat de liderar un projecte municipal engrescador.

Una altra manera de gestionar el nostre Ajuntament

Només escoltant a la gent serem capaços d'entendre i conèixer quines són les seves necessitats, els seus problemes, les seves inquietuds, els seus projectes, les seves idees. Només parant l'orella i trepitjant el carrer, obrint els despatxos i oferint diàleg, aconseguirem acostar-nos a la realitat de la vila. I això ara, demà i sempre. No només quan necessitem que ens facin costat, quan els demanem el seu vot per poder representar-los en el govern municipal.

Els partits polítics s'omplen la boca parlant de la participació i quan és hora no es veu per enlloc. Diuen estar al servei de les persones i quan aquestes truquen a la porta dels ajuntaments, no reben resposta. Aproven reglaments de consells de participació i després no els convoquen. Aproven mocions de tot tipus i aquestes es queden als calaixos.

Llavors volem que la gent respongui, que valori la feina dels polítics, que participi activament i es comporti cívicament, però fem tard. Ja els hem desencisat!

A tots ens agraden els grans projectes, les grans transformacions, les innovacions, però també ens agrada que se'ns tingui en compte. Desitgem opinar sobre les actuacions que ens afecten, aquelles obres dels nostres carrers que tenen una incidència directa a casa nostra. És en els petits detalls, en l'actitud dels governants vers els administrats que es demostra la veritat. No volem promeses que no es compleixen, volem fets, i per sobre de tot, transparència, diàleg i atenció.

Sense una voluntat clara de donar resposta a totes les qüestions que ens plantegen els vilatans, encara que aquesta no sigui la volguda, no farem res més que enredar-los i augmentar la seva desconfiança. 

I cal fer autocrítica de la feina que no s'ha fet prou bé, d'aquelles promeses que no s'han dut a terme, sense donar la culpa sempre als altres, o a les circumstàncies. És tan important elaborar propostes, com després realitzar-les i retre comptes. Estem massa acostumats que els nostres polítics es quedin en la primera etapa. S'obliden de retre comptes. 

Si bé és cert que comptem amb eines com el Pla d'Actuació Municipal (PAM), a l'hora de valorar l'estat d'execució de totes les actuacions previstes, se'ns ensenyen uns percentatges que ningú no explica d'on surten, sense detallar-ne les actuacions concretes que realment s'han fet. Falta transparència real de tota la feina que fa el govern, i trobar els canals participatius perquè els vilatans s'acostin a valorar-ho.

Només amb un canvi d'actitud dels nosters governants podem aconseguir caminar junts tota la vila. I si aquests governants no canvien la seva manera de treballar, els haurem de substituir. És per tot això que hi ha persones que es presentaran amb ganes de canviar l'actitud, el respecte i l'atenció a tota la ciutadania. 

Un racisme que ataca les bases de la nostra societat

La discriminació racial als EUA és una realitat molt trista que sovint amaguem, però que de tant en tant surt a la superfície. No és que no existeixi, sinó que necessitem oblidar-la i creure'ns que és cosa del passat, que ara tots som iguals. Aquest racisme està molt arrelat a l'espècie humana i no és només cosa dels EUA.

Ens hem acostumat a pensar que amb Martin Luther King es va destapar la capsa dels trons i es va córrer a posar-hi remei, però els que no ho vivim cada dia, perquè som lluny, de tant en tant rebem informacions que ens afecten i fins i tot ens sorprenen. Com pot ser que es pugui discriminar un home pel color de la seva pell?

La mort de George Floyd ha provocat una gran quantitat de protestes arreu del món. Sé que sempre hi ha qui s'aprofita de qualsevol excusa per sortir al carrer a fer destrosses, però la indignació pel darrer assassinat en mans de la policia és gran, i es vol posar de manifest. 

A casa nostra també hi ha racisme. No es considera de la mateixa manera un estranger que un autòcton, sobretot si és un estranger pobre, sense recursos, que ha de lluitar per subsistir. Fins i tot aquelles persones que venen a treballar de manera temporal, per necessitat també dels productors autòctons, es veuen discriminats i amb moltes dificultats per trobar lloc on viure. Obrim les portes als forasters que porten diner a la butxaca, però les tanquem a qui ve a treballar per poder viure la resta de l'any.

Les imatges dels EUA ens ha de servir també per adonar-nos que a casa nostra tampoc es tracta de la mateixa manera totes les persones i que hem de reflexionar com tenim controlat el virus del racisme que ens envaeix el nostre interior.

Les directrius no són prou clares

Potser és que no miro prou la televisió i em perdo les notícies, però no sé què em passa que acabat de parlar el president del govern espanyol i m'entren més dubtes. Ara, per exemple, sabem que el confinament s'allargarà quinze dies més, però algú ha entès com serà aquest confinament o és que no ho ha dit? Actualment tenim confinament total, però a partir del dia 13 no serà total, sinó parcial, i no sé què significarà. Qui podrà anar a treballar? Qui es podrà moure pels carrers?

Ja he dit que potser no escolto prou les notícies i per això no me n'assabento, però em fa l'efecte que les directrius no són prou clares i que més aviat s'improvisen a última hora, quan gairebé no tens temps de posar-les en pràctica. Llavors apareixen les vint-i-quatre hores de demora.

Comprenc que no estem vivint una situació fàcil i que no ho resulta prendre segons quines decisions, però és precisament en aquests moments quan es pot valorar la capacitat de dirigir un país o no. Ens queixem de la mediocritat de la majoria de polítics que tenen poder de decisió, i així ens va el país. No es té prou nivell ni la humilitat suficient com per deixar-se assessorar per qui està preparat i en té coneixement, al marge de les seves idees polítiques.

Ara sabem que durant vuit dies continuarem confinats de manera total, és a dir, totes aquelles persones que no exercim tasques essencials o podem fer-les des de casa, però què passarà després de Pasqua, ja ens ho deuran dir a la vigília.

Demà confinament total a Espanya

Finalment el govern espanyol ha decretat el confinament total a Espanya, després de dies que se li demanava des de Catalunya i altres comunitats autònomes. No és moment de dir qui ha guanyat o perdut en aquesta baralla sobre el confinament, perquè ja hi haurà temps de fer-ho quan s'hagi acabat tot. Ara és hora d'anar junts, malgrat les discrepàncies, per poder afrontar de manera més segura el coronavirus.

Avui es veu el govern català més tranquil i dedicant més esforços a reclamar mesures econòmiques que afavoreixin les empreses i treballadors afectats per la situació de confinament. És clau que el govern espanyol financi la pèrdua d'ingressos i lluiti per evitar el tancament de les empreses que es troben en risc.

Hem de seguir les noves instruccions presentades i les persones que tenim la possibilitat de treballar des de casa, fer tots els esforços per fer més lleu la situació de les persones que es troben a primera línia i aquelles més desfavorides, per recursos econòmics, soledat i edat avançada. És el moment de la solidaritat i aprofitar l'estada a casa per millorar les nostres relacions familiars. 

Animo des d'aquí les persones que treballen en serveis essencials, i agrair-los que són ells els que amb la seva actitud personal podran fer més fàcil la vida de tots, i acabar amb aquest mal són del coronavirus.

El fracàs de Primàries, també a Arenys

Jo em pensava que després de l'estrepitós fracàs de Primàries Arenys en aquestes darreres eleccions municipals els hauria fet veure que un projecte agafat amb pinces no podia tenir èxit i que ho deixarien córrer. Llegeixo al web de Ràdio Arenys que pensen tornar-hi d'aquí a quatre anys. No ho entenc, ni gairebé no m'ho crec.

La idea de Primàries, a nivell de Catalunya, podia tenir sentit si es configurava una llista única de tots els independentistes, i els partits que se'n consideren acceptessin no presentar-se amb les seves sigles. Una vegada comprovat que això no passaria, sinó que ERC, CUP i JxCat es presentaven, el projecte Primàries ja va fracassar, i se'ls recomanava que no ho tiressin endavant. Malgrat tot ho varen fer en alguns municipis, entre ells Arenys de Mar, i el resultat ha estat decebedor.

Havent passat i suposo que havent-ho valorat, la decisió més lògica seria de tancar la barraqueta i pensar en altres històries, però no!

A Arenys de Mar amb prou feines varen trobar candidats per formar les llistes. Varen anar prorrogant el termini per presentar-se voluntaris al projecte, i amb molta insistència per part dels quatre promotors varen configurar la llista. El resultat va ser llastimós, ja que va ser la llista menys votada, amb 261 vots, el 3,40% dels vots vàlids. 

No s'hi val a dir que no es varen explicar bé. Molts els hi dèiem que ho deixessin córrer, però no en varen fer cas. Ara diuen que continuaran treballant... Quatre anys són molts anys per treballar sense un projecte clar. Passaran moltes coses i potser sí que l'any 2023 hi haurà una sola llista independentista, o potser ja ho serem d'independents, o... Qui ho sap! Ara el que interessa és que el dia 15 es constitueixi el nou Consistori, amb l'alcalde o alcaldessa que aconsegueixi més vots i que es posin a treballar, que a Arenys hi ha molta feina a fer!

L'encaix de Catalunya a Espanya

A vegades em pregunto qui és que realment no l'interessa treballar per a l'encaix de Catalunya a Espanya. Moltes vegades s'acusa els independentistes de ser els causants de tots els mals, de no acceptar la pertinença a l'Estat i no voler dialogar per millorar les relacions entre la Comunitat autònoma i l'Estat.

Probablement el problema resideix en no posar-nos d'acord en què entenem per 'encaix'. Per a molts polítics espanyols l'encaix l'entenen com la submissió de Catalunya a la voluntat estatal, amb més o menys competències, però amb la caixa ben controlada. Per alguns polítics catalans l'encaix vol dir una altra cosa, ja sigui un sistema federal o bé confederal. És evident que els polítics independentistes i els seus votants ja no creuen en l'encaix, sinó que ja es vol la independència.

He acabat de llegir el llibre de Sergi Vicente, Xina Fast Forward, que de passada us aconsello la seva lectura, i m'he fixat en la relació de la centralitat amb les províncies de la perifèria. Després he llegit la notícia de l'informe d'Exteriors sobre les ambaixades catalanes i... he recordat conceptes que havíem comentat ja fa molt temps, com la manera de tractar de l'Estat les autonomies, i concretament Catalunya.

Estic convençut que amb el PSOE al govern de l'Estat, no hauríem arribat a la situació actual. Sense voler donar tota la responsabilitat al PP, i alliberar-ne als partits polítics catalans i al propi PSOE, sí que entenc que la manera com ha obrat el PP respecte als catalans, amb prepotència i segurs que no els destruiria mai ningú, no ha estat la millor manera de fidelitzar-nos, sinó més aviat fer-nos entrar ganes de marxar d'Espanya.

L'actitud del ministre socialista d'Exteriors és el model exacte de com ha actuat el PP durant aquests darrers anys. El senyor Borrell encara no ha entès res de res. Ell continua obsessionat a atacar els catalans, potser per amagar el fracàs polític que arrossega des de fa molts anys.

Exigim treballar per la pau!

Molt bé, hem assistit al concert del Sant Jordi, i ens hem manifestat per la Via Laietana de Barcelona en suport a l'acolliment dels refugiats encallats a Grècia i Turquia, i ara què? Els promotors varen aconseguir un gran ressò, però ara què? Què més hem de fer? Ja hem acabat la feina?

M'explicava la meva amiga, la Maria Dolors, que ha estat a Grècia veient la realitat dels camps plens de refugiats, que cal felicitar els organitzadors dels dos actes de Barcelona i la resposta de la gent, però troba a faltar una reivindicació, una exigència: el retorn al seu país.

És cert que ens hem limitat a exigir els nostres governs que acullin els immigrants que marxen de la guerra, de la mort, però ens hem plantejat per algun moment que el seu dret és poder viure en pau al seu país? Podem demanar que s'obrin les fronteres per treure'ls del cul de sac on es troben, però ha de ser una acollida temporal, perquè ells han de poder viure al seu país.

Nosaltres els occidentals vàrem provocar la guerra en aquells països i no hem fet res per aconseguir la pau, tot el contrari, hi anem a vendre armes. Sí, el nostre rei hi va a vendre armament. I no ens fa vergonya?

Esclar, els nostres dirigents europeus estan preocupats pel futur d'Europa i per la pujança de l'extrema dreta, xenòfoba. Ens hem preguntat per què ha crescut l'extrema dreta a Occident? Què hem fet malament perquè la gent confiï en aquests xenòfobs i islamòfobs?

Sisplau, tot està per fer. No alliberem la nostra consciència dels mals que hem provocat, i tinguem clar que vàrem sortir al carrer, però els problemes continuen i no podem abandonar-los. Exigim els nostres governs que treballin per aconseguir la pau als països de l'Orient i que la seva gent pugui tornar a casa.

Recordant el pare en el seu aniversari de naixement

Avui el pare celebraria el seu noranta-sisè aniversari, però ens va deixar ara fa deu mesos, el 3 de gener, als 95 anys. El pare va néixer el dia 2 de novembre de l'any 20 del segle passat i va formar part de la quinta del biberó. Va passar una guerra i sis anys de servei militar. La generació dels meus pares, la mare era del 1918, no ho varen tenir fàcil, fins i tot les famílies que tenien feina i menjar a taula. Això els pares no ho varen utilitzar mai, però a mi em va servir.

Tot i no viure al seu costat, he notat la seva absència. En diferents ocasions m'ha passat pel cap fer-li unta trucada per comentar-li un fet o demanar-li una cosa que ell recordaria. Repassant la vida del pare, la que vaig viure i seguir, penso que el pare es va poder realitzar més del que s'hauria pogut esperar tenint en compte les circumstàncies del temps, que com molts de la seva edat, no els varen ajudar gens.

El pare no només va treballar molts anys i moltes hores, sinó que a més es va realitzar com a persona a la feina i en el seu principal hobby: ajudar els malalts. Aquest pensament l'he tingut sovint present i em feia adonar que no tenia cap tipus d'excusa per no lluitar per la meva formació, per trobar una feina, per tirar endavant la meva vida i la dels meus. És potser per això que no puc entendre aquelles persones que, tenint-ho tot de cara, s'enfonsen en la misèria, no pas econòmica, sinó humana. Sobretot quan t'adones de quantes persones ho tenen tan difícil per subsistir.

Sense els pares la vida et canvia. Ningú els substitueix, ni que siguis la persona més afortunada amb la família que has format, ells són únics, i ara ja no hi són. Perquè la primera família et configura per a tota la vida i és a partir d'aquesta experiència que el món que et tocarà viure podrà ser més o menys complicat, però mai no hauràs de deixar de lluitar, en tot moment el futur l'estàs decidint tu mateix.

Gràcies pare i feliç aniversari, el primer que celebraràs amb la mare, després de tretze anys.

Girona, qui t'ha vist i qui et veu

Des de la distància, i per tant amb un marge d'error important, sempre he vist bé la ciutat de Girona i els seus alcaldes. Socialistes majoritàriament, però també el convergent que ha acabat a la presidència de la Generalitat, ens han semblat uns bons polítics i el resultat de la ciutat en podria ser una bona mostra.

La sortida precipitada de l'actual president, el molt honorable Carles Pugidemont, va provocar un terrabastall que ens ha dut fins a la dimissió del fins ara alcalde de la ciutat, el senyor Albert Ballesta.

Albert Ballesta surt de l'alcaldia i del Consistori, fent un pas al costat, criticant ERC i lloant "el sentit de ciutat" del PSC. L'alcalde sortint va entrar amb mal peu i ho ha acabat pagant. Manifesta que s'ha vist pressionat per la manera com va accedir a l'alcaldia, l'error en la promesa al càrrec i l'intent fallit de pacte amb PP i C's per aprovar el cartipàs i apujar-se el sou. Reconeix els errors, però se sent trist per com s'ha comportat la gent del seu voltant.

Si no ho recordo malament, en el seu dia ja vaig referir-me a Albert Ballesta, perquè no era normal tot el que havia passat a l'ajuntament de Girona. La política és cruel i poc agraïda, i qui en surt ben parat cal que ho aprofiti mentre duri. Quan dic que ho aprofiti em refereixo, com podeu suposar, a treballar per al bé de la ciutat o país pel qual ha estat escollit a governar.

Confiem que la ciutat de Girona no en surti perjudicada i continuï essent una referent del nostre país.

Catalunya és present en la ment dels negociadors

El més trist de la situació política espanyola no són les dificultats per aconseguir un pacte de govern progressista, sinó l'interès dels partits polítics per fomentar la divisió i el rebuig als altres. El PP demana al PSOE que repudiï, per escrit, els vots d'ERC i DiL. C's manifesta que només pactarà amb el PSOE si aquests rebutgen per escrit la consulta independentista. És a dir, en lloc de treballar per sumar, es dediquen a restar.

Els catalans sabem que en aquesta nova legislatura, governi qui governi, en cap cas s'autoritzarà una consulta democràtica per poder decidir què volem ser. Això, que per a molts unionistes i nacionalistes espanyols és una evidència aclaparadora, si tinguessin un mínim de sentit democràtic, comprendrien que és una bestiesa i que, democràticament, no s'aguanta.

No hi ha arguments serens i tranquils que puguin defensar la prohibició d'una consulta. Tot el que poden dir és que les lleis no ho permeten, però les lleis es canvien. No entendre això és d'una manca de sensibilitat democràtica espaterrant. Aquest és el trist paper del sistema polític espanyol.