El toro i els palets

Avui observava unes persones descarregant i carregant un camió, amb un toro, crec que l’anomenen així, enganxant els palets per baixar i pujar el material, una tasca molt senzilla i freqüent, però que m’ha cridat l’atenció pel poc cas que em fem de les coses quan les tenim normalitzades. 

Si parem atenció en tot el que fem al cap del dia, nosaltres o les persones que tenim a prop, ens adonarem que hi ha moltes accions, que no hi donem importància, que en algun moment una persona ho va enginyar i a partir de llavors tothom ho va adaptar. 

Em preguntava com devien carregar i descarregar abans els paquets més feixucs? Quanta estona trigarien de més aquests treballadors si no disposessin de la màquina? En són conscients de la seva importància o tenen massa assumit la manera d’operar?

Podrà semblar una tonteria, però a vegades penso que seria bo fixar-nos en tot el que fem i com ho fem, per valorar els invents i la capacitat d’adaptació que tenim. Valorar les petites coses, sense extralimitar-nos, també és una manera de valorar la feina de la gent i ser més sensibles i positius en un món amb moltes mancances i dubtes. Ja veieu que d’un petit fet se’n pot desprendre una interessant reflexió.

President Torra, dimitiu

Se us veu bona voluntat, però amb això no n'hi ha prou. El càrrec se us fa feixuc i no sabeu què fer ni què dir, per no ficar la pota. Cada vegada que obriu la boca, som bastants els que comencem a tremolar. No formem part dels grups de l'oposició. Us tenim com el nostre president, però no ens agrada el que veiem. A Catalunya falta lideratge polític, i aquest, vos no l'exerciu.

Estem vivint uns mesos molt difícils, que requereixen aptituds per gestionar i governar Catalunya, unes aptituds que no disposeu. Hi ha d'haver més persones capaces d'assumir les regnes del poder polític a Catalunya i no podem estar més temps aturats, perdent drets i oportunitats.

Sou incapaç de presidir un govern sense provocar escletxes i enrabiades. Ja no parlem d'Espanya, sinó de casa nostra. Parleu quan no caldria i no ho feu quan seria necessari. No sou oportú, ni teniu tacte, ni tampoc estratègia. Actueu com si estiguéssiu improvisant en cada moment, i aquest tarannà no és el més idoni ens uns moments com aquests, que estem pendents de si ens prenen el control del govern, que està descontrolat.

Pel bé de Catalunya, de la Catalunya que més de dos milions de catalans la volem forta i lliure, el millor que podríeu fer és dimitir. Us agrairem tota la feina feta, us exculparem dels errors comesos, i us alliberarem d'unes responsabilitats que us van grans. Penseu en el futur del nostre poble, i doneu l'oportunitat a d'altres per liderar el govern del nostre país.

La Generalitat no haurà de pagar a qui vulgui estudiar en castellà

La data d'avui l'hauríem de subratllar del calendari, doncs la sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei Wert ha estat favorable. Concretament ha anul·lat l'obligació de la Generalitat de pagar 6.000 euros a les famílies que volien que el seu fill estudiés en castellà. No he llegit la sentència, però m'imagino que ha de ser molt ben argumentada perquè després de tant temps hi hagi una sentència que ens és favorable.

El problema és que el senyor Wert està gaudint del premi obtingut pels seus serveis al capdavant del ministeri, i el fet que ara el Tribunal Constitucional li tombi les seves ganes d'espanyolitzar els catalans, no li fa cap mal. Ell se'n sent totalment aliè. Ja n'ha passat pàgina.

Aquí rau la diferència entre els efectes dels recursos de la Generalitat dels que fa el govern espanyol. Quan una cosa no agrada a Rajoy, d'entrada ja queda suspesa, després pot trigar mesos o anys a tenir sentència. En el cas de la Generalitat, els seus recursos no tenen efecte fins que no hi ha sentència. A vegades el mal ja està fet.

Ahir deia que tot plegat era molt feixuc i que em cansava. La sentència del Tribunal Constitucional, encara que s'agraeix, no resol els problemes que tenim. De moment els imputats surten sense mesures cautelars, però a partir de demà tindrem una nova persona exiliada. M'han assegurat que si es presentava hauria anat de dret a la presó, que li tenien botada. Potser si ho tenia tan clar, haurà fet bé de quedar-se a Suïssa.

Aquí continuem de la mateixa manera i no sé si, ara que les dues "Marta's" vigatanes han quedat lliures, a l'espera de la sentència, sortirem de l'atzucac. Les declaracions d'elles dues els darrers dies, no les ha deixat en condicions de gaire lideratge. Haurem de veure qui assumeix la responsabilitat de recuperar l'autogovern.

Responsabilitat versus culpabilitat

Arran d'aquest desgraciat accident a la Costa Brava on hi ha perdut la vida un noi de 13 anys, he pensat en el grau de responsabilitat que tenim tots al llarg de la vida i que no sempre en som conscients. Parlo de responsabilitat i no de culpabilitat. Cal diferenciar els dos conceptes perquè no volen dir el mateix.

En aquest malaurat accident els monitors eren responsables dels menors que tenien al seu càrrec, però això no els fa culpables, tot i que no voldria estar en la seva pell. Malgrat poder tenir la consciència tranquil·la, el pes de la seva responsabilitat és immens i molt feixuc de suportar.

En situacions com aquesta tothom es fa mil preguntes i es qüestiona si la decisió de permetre la sortida del fill va ser encertada, si podia realment confiar en els monitors, si el lloc era el més adient per anar a visitar... totes són preguntes lògiques, però al mateix temps absurdes. Si no es demostra el contrari, segur que varen ser decisions encertades, però el risc sempre hi és, encara que et quedis a casa tancat amb pany i clau.

A la vida hem de tenir clar que se'ns demana responsabilitat i qui no la sap assumir, no farà res per a la societat on està vivint, serà un simple paràsit oportunista que només estarà pendent dels errors dels altres. Hem de responsabilitzar-nos de la nostra part d'existència i procurar actuar correctament, amb totes les precaucions necessàries perquè mai se'ns pugui culpabilitzar.

La vida amb música passa més bé

Coneixeu la Missa Solemnis de Beethoveen? "Mass in D Opus 123". Doncs començo l'escrit d'avui escoltant una versió d'aquesta missa que emociona. Quin treball tan genial! Per què, podent fer coses tan perfectes, dediquem tant temps amb foteses?

I he continuat amb la Missa de la Coronació, de W. A. Mozart, una altra meravella. Després d'un dia feixuc a la feina, esperant que arribin les vacances per recuperar-nos d'un curs excessivament tens, el més confortant és parar-te a escoltar bona música. Música al gust de cadascú!

Les notícies que m'arriben d'Espanya, Catalunya o Arenys no són res de l'altre món. Confusió en com estan les coses, promeses de canvis, voluntat de fer bé les coses, però poques garanties d'èxit. Per una banda l'Autoritat independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) preveu un dèficit molt més elevat del que diu el govern i no considera efectiva la reforma de l'impost de societats proposada per Rajoy. Per l'altra banda el Parlament català juga al gat i la rata amb el Tribunal Constitucional, sense que es tingui clar el desllorigador necessari. I a Arenys, la joia de la corona, el viver d'empreses, no té clar el seu inici, tot i les moltes converses que es tenen, recentment també amb el TecnoCampus.

Passi el que passi, es reuneixin o no Sáez de Santamaría i Junqueres, Catalunya continua discriminada financerament i culturalment... Avui parlant amb una persona força implicada en l'ANC em deia que se sentia optimista. Crec que és bo que a les persones no es manqui l'optimisme, però sovint caiem en el parany de l'il·lusionisme, i deixem de tocar de peus a terra.
Ah! i ho remato amb Un Rèquiem alemany, de J. Brahms. Les tres peces dirigides pel mestre Herbert Von Karajan