El gran testimoni de Carme Junyent

Arran de la mort de Carme Junyent són moltes les reflexions que hauríem de plantejar-nos al voltant de la llengua i del nostre dret a expressar-nos en català, i que se'ns entengui quan en fem ús. 

El gran problema polític i social a Espanya sobre la llengua és que no es vol entendre la importància que té per als catalanoparlants el respecte a la nostra llengua. Ens resulta molt difícil fer entendre que no parlem en català per una obsessió malaltissa, o un caprici, sinó simplement perquè és la nostra llengua. No el parlem per diferenciar-nos dels altres, o perquè ens puguem creure millors i més intel·ligents. Parlem en català perquè és la llengua que hem mamat, la llengua amb què ens hem expressat des de la infantesa, la llengua que ens és pròpia i d'ús normal.

I perquè vivim en un Estat amb una llengua obligatòria, com és el castellà, tenim la sort de parlar una segona llengua, i si hem pogut estudiar, probablement ens expressem en altres llengües del món, però la nostra llengua, la que ens és pròpia i que tenim el dret a ser respectats i compresos a casa nostra és el català.

Quan escoltava Carme Junyent pensava que era molt pessimista sobre el futur del català. Malauradament el seu discurs era realista i ens volia fer entendre el perill per a la supervivència de la nostra llengua. El meu entorn actual no té res a veure amb l'entorn de la meva infantesa. No només per tractar-se d'una part del territori diferent, sinó perquè estic parlant de fa més de seixanta anys. I algú podria pensar que hem millorat, ja que fa seixanta anys el català estava prohibit, però al meu entorn era la llengua que es parlava. D'amagat, si tu vols, però era la llengua que utilitzàvem entre els amics, els familiars, els coneguts i els saludats. Tots els tràmits oficials, els mitjans de comunicació, i les nostres relacions amb el Sector Públic s'havien de fer en castellà, però nosaltres ens sentíem plenament catalans i la nostra llengua era indubtablement el català, i només per això va aconseguir superar totes les traves i prohibicions del franquisme.

Carme Junyent ha recalcat el greu problema que patim, perquè cada vegada es parla menys en català. Discutim molt sobre la immersió lingüística. Ens barallem perquè es permeti aplicar-la a l'ensenyament, però a la pràctica no es fa. Només cal passejar-te per les aules, els patis de les escoles, i escoltar la llengua que parlen els alumnes i els professors.

Carme Junyent ha deixat molt clar com ho hem de fer per aconseguir que la nostra llengua es perpetuï, s'enforteixi i no sucumbeixi per la pressió del castellà. Els polítics ens ho poden posar molt difícil, però nosaltres tenim la clau de l'èxit, i això passa per parlar sempre en català i no canviar de llengua. 

El testimoni de Carme Junyent, la seva saviesa, els seus coneixements, el seu exemple de vida ens ha de servir per lluitar per la nostra llengua. Només nosaltres la podem salvar.

Borràs se n'ha sortit amb la seva!

Amb els resultats de la consulta als militants de JuntsXCat podem afirmar que Laura Borràs se n'ha sortit amb la seva. Des d'un primer moment, quan va veure que havia perdut les eleccions, ha intentat desestabilitzar el govern i ho ha aconseguit. No va voler formar-ne part per no estar per sota d'un líder d'ERC i per això va acceptar ser nomenada presidenta del Parlament, però no ha parat fins que no ha aconseguit trencar el govern.

No m'han agradat mai els personalismes i en política sempre he cregut que calia servidors públics i no figures a qui adorar. Laura Borràs és un personatge amb molt d'ego i això acaba malament, o bé personalment o fent mal als altres. Penso que això darrer és el que ha passat.

També ha estat un èxit del president a l'exili. Sense voler treure-li tots els mèrits ni reconèixer el dolor que ha patit per haver liderar una revolta fallida contra l'Estat, s'ha de dir que amb el temps tot s'ha anat deteriorant. Probablement ERC no li ha posat fàcil, però això no treu que un ha de saber entendre les circumstàncies i acceptar la realitat. Volent conduir el país a un fracàs no és res saludable.

Ara el president Aragonès, que tot sigui dit de passada, no em mereix cap confiança, haurà de treure les castanyes del foc i intentar passar la resta de la legislatura el millor possible. No té grans polítics al costat amb un pes important per generar aquesta confiança perduda, i tot fa pensar que continuarem vivint uns dies grisos i tristos de la història de Catalunya.

L'any vinent hi ha eleccions i tal com ens tenen acostumats els polítics, no mouran gaires fitxes, sobretot si això els pot comportar fracassos electorals. ERC i Junts estan condemnats a entendre's o a desaparèixer. L'enemic, o l'obstacle per aconseguir una gran Catalunya, no és a fora, sinó que el tenim a dins, i es tracta d'aquesta lluita fratricida per aconseguir el poder. Abans d'ahir parlava de l'escrit de Joan Minguet Batllori sobre l'arrogància del poder. Realment Laura Borràs i també Carles Puigdemont han actuat amb arrogància i la principal víctima és el poble català.

Hem d'acceptar que el govern de coalició no ha funcionat ni tenia gaires possibilitats de funcionar, però no crec que el trencament culpant els altres sigui la millor solució. Crec més en la voluntat d'entesa i deixar de banda el protagonisme. És cert que ho ha decidit la militància, però la influència de Borràs i Puigdemont ha estat massa forta com per no creure que no acabarien decantant la balança. Crec que la majoria de polítics implicats en la vida local, regidors i alcaldesses, tenia clar que la ruptura no era el millor. Des d'un ajuntament la política es veu diferent, i la voluntat de servei públic és més present.

A la mort de l'arquebisbe Desmond Tutu

Tothom es recorda dels personatges que han fet història en aquest món en el moment de la seva mort. Llavors tot són paraules de reconeixement, però sovint queden només en paraules. El testimoni de personatges com l'arquebisbe Desmond Tutu, ajuden a tenir una mica d'esperança, però malauradament el seu record s'esvaeix en poques hores.

Caldria que tots plegats féssim l'esforç de llegir bé les paraules i els fets de persones que han ajudat a humanitzar la vida, en situacions ben difícils. En el cas de l'arquebisbe, que als 90 anys ha mort, hem de fer memòria de la injustícia en què es va viure a Sud-àfrica, amb un apartheid injust que va comportar molt de sofriment.

No sempre els homes d'església ha estat testimonis de lluita contra la injustícia. Massa vegades hem observat que l'església es posava al costat del poder injust, per intentar salvar els mobles. Espanya durant el franquisme en va ser una bona mostra, i això ha fet que molta gent hagi desconfiat de la institució, i se n'hagi allunyat.

Sempre, però, hi trobarem persones que amb el seu testimoni de vida han engrandit l'esperança d'un món millor, i en diferents contrades hem pogut observar la seva tasca en pro d'un món més just. Persones com Desmond Tutu o Pere Casaldàliga han donat exemple de bondat i d'enfrontament valent a la injustícia, i han permès que la vida, al seu voltant, fos una lluita sincera cap al benestar de les persones injustament menyspreades.

Avui tots els diaris digitals es fan ressò de la mort de l'arquebisbe, però seria interessant que recordéssim la seva obra, les seves paraules i el seu exemple de vida, per intentar aprendre a viure i contribuir en un món més just.

Dolor a l'Afganistan

Aquests dies estic preocupat per la situació de l'Afganistan. Ara fa uns tres anys vaig llegir en pocs dies tres obres de Khaled Hosseini, basades en aquest país i la situació política i social, fruit de les diferents ingerències estrangeres, i la lluita entre integristes i el govern de torn. Va ser una lectura que em va acostar a la realitat d'aquell país i al sofriment de la seva gent, víctimes de l'autoritarisme i la usurpació dels drets més elementals.

Observant el que està passant arran de la sortida del EUA, m'entristeix i m'imagino el dolor que estarà patint molta de la seva població. El perill real de fer una marxa enrere en les condicions de vida de la seva gent, és preocupant i em colpeix.

Sembla impossible que al segle XXI hi pugui haver regions del món que passin per aquests episodis inhumans, que no hi hagi res a fer. M'imagino que la sortida de les tropes nord-americanes era una necessitat, però et fa reflexionar sobre el comportament de les potències mundials i el sofriment que sempre paguen els més desvalguts.

Com diem sempre, ara és notícia l'Afganistan, i no sabem quant de temps n'estarem parlant, però el futur dels seus habitants és molt fosc, i té totes les possibilitats de durar molts anys. Penso en els joves i infants, que els espera un futur de terror i injustícies. També en les generacions que encara tenen molt present el passat recent, i que potser creien que no tornarien a viure-ho. 

El fet que en el món aquests esdeveniments siguin tan freqüents, em fa pensar que la humanitat no té la lliçó ben apresa, i que la vida és massa difícil per a tanta gent. Que no s'ho mereixen i que cada cop es fa més difícil creure en la justícia, en la bondat d'un Déu creador del món, amb un repartiment injust de la terra, en la crueltat dels repressors de torn. 

A casa ens queixem i probablement tenim motius per fer-ho, però quan t'adones de la realitat de països com l'Afganistan, acceptes que estem molt de sort de viure on vivim, malgrat les dificultats que molts dels nostres compatriotes han d'afrontar per sobreviure amb un mínim de dignitat. Al final arribes a la conclusió que tot i sentir-te impotent per resoldre els problemes del món, sí que hi ha una cosa que pots aconseguir i és la de fer feliç les persones que tens al voltant, on poden arribar els efectes de la teva actuació i actitud. No ho oblidem!

Rufián no ha paït bé l'èxit de Perpinyà

L'èxit de Puigdemont a Perpinyà sembla ser que ha posat nerviosos la gent d'ERC. El seu diputat al Congrés de Madrid, Gabriel Rufián, la reptat a que tingui el mateix èxit a Cornellà. No se'ls hi ha posat gens bé, i tot això perquè la lluita entre els dos partits polítics està en primer pla. ERC fa tot el possible per superar JxCat, que malgrat els problemes interns d'identitat, continuen estan per sobre al Parlament català.

Rufián ha comparat els exiliats amb els presos polítics, a qui ha els ha donat tot el mèrit, davant la comoditat dels exiliats que es poden permetre mítings com el de Perpinyà. Jo, modestament, li voldria recordar que la feina que s'ha fet des de l'exterior, li agradi més o menys, ha estat molt important i considero que va ser una bona decisió marxar fora i treballar per al país. Tot això sense desmerèixer els presoners ni oblidar que gràcies a Junqueras, ara hi ha tres eurodiputats catalans de l'exili.

No podem anar bé quan les coses es plantegen d'aquesta manera. Aquesta ràbia interna no pot ser bona, si més no per al país. ERC fa massa temps que persegueix la victòria, ofuscadament, i seria bo que pensés més en el país, i adonar-se que el més important és que sumin i continuïn superant el 50% de la representació parlamentària, sigui qui sigui el primer, que per cert són els de C's.

A la busca i captura del vot

A qualsevol preu, la recerca del vot és primordial. No importa principis ni coherència. No serveix pensar en el passat i en tots aquells discursos polítics si no serveixen ara per acaparar més vots. L'exemple més evident és en mans del PP i, sobretot, del PSOE.

Les eleccions d'aquest novembre han de servir per recuperar vots que varen anar a VOX i C's. Aquests últims sembla que han tocat sostre o això és el que creuen els dos grans partits de sempre, i cadascun d'ells es baralla per esgarrapar vots. Gent desencantada amb Rivera i que poden tornar a estimar la dreta del PP o la dreta del PSOE.

Només això explica perquè en campanya electoral el PSOE juga amb la cara més dretana que pot, i acusa l'oposició d'esquerres, com Podemos, de ser una extrema esquerra. És cert que des de la posició del PSOE, en clau electoral, el discurs de Podemos està mooooolt a l'esquerra.

En tot això el principal enemic és Catalunya, que continua condicionant la política espanyola. La solució que pren el PSOE és la d'oblidar el diàleg i posar-se al nivell de C's i PP. No volen perdre vots d'enlloc. Després, si guanyen, ja matisaran, però ara és lluita ferotge per no ser considerats dèbils davant l'afronta de l'independentisme i el govern català.

Lluitar per no repetir la història autoritària

Sempre m'he preguntat com és possible que es voti democràticament un dictador. L'origen de la pregunta l'he buscat a l'exemple de Hitler a l'Alemanya d'ara fa cent anys. Una Alemanya i una Europa que l'escriptor Stefan Zweig ens il·lustra molt bé i que tinc molt present quan analitzo la situació actual.

Avui, precisament, llegint una crònica del Brasil amb unes declaracions i una actitud del seu president, elegit democràticament, he recuperat la meva pregunta redundant. Ja no m'haig de referir al segle passat, sinó que malauradament estem vivint un procés molt semblant. Un poble, el brasiler, que ha escollit democràticament com a president un dictador que farà tot el possible per descafeïnar l'esperit democràtic del seu poble, de moment rememorant l'aixecada de 1964 que va portar 21 anys de dictadura.

Però no hem d'anar tan lluny perquè a Europa també tenim exemples d'aquesta contrarietat. Què ens passa als humans? Com podem ser tan desmemoriats? Per què som capaços d'escollir aquells que ens portaran el caos, la injustícia, el dolor? Tenim exemples a Polònia, Hongria, Romania i també a Itàlia, i ara serà el torn d'Espanya?

Serem capaços els espanyols de donar el poder a l'extrema dreta? Ho podem fer votant-los directament o a les seves crosses. Que no ho deixen prou clar amb les seves declaracions? Què necessitem més perquè se'ns obrin els ulls?

En els propers dos mesos el futur d'Espanya i d'Europa pot afeblir perillosament la democràcia i tota lluita social dels darrers anys anar-se'n a la m... No podem repetir la història dels nostres avantpassats, el seu sofriment ens ha de servir per no caure en els mateixos errors. Com pot ser que uns personatges execrables puguin aconseguir els vots de la ciutadania? Hem de treballar perquè al nostre entorn no hi tinguin cabuda i que aquest sigui cada vegada més extens, per foragitar-los i negar-los qualsevol possibilitat de fer més mal a la nostra societat.

Tots contra Vox

A vegades simplifiquem els problemes posant-hi un nom, un culpable, un moviment on dirigir tota la nostra ràbia, però ens oblidem d'analitzar les causes, què ha originat l'aparició d'un col·lectiu, un partit polític que ens rebel·la i ens indigna. En el cas de Vox també passa, i hauríem de ser molt conscients que no només Vox és el problema, sinó que n'hi ha d'altres, com per exemple, saber entendre què ha provocat l'aparició pública de Vox.

La veu de Vox no és nova, el seu discurs fa molt de temps que existeix, en somort, mig adormit des del franquisme, i que la transició no ha depurat, sinó adormit. Si ara apareix Vox és, entre altres raons, perquè els partits en el govern, el sistema polític ha fracassat i la gent s'ha desencisat. No volem continuar de la mateixa manera. El mal és que, com passa sovint, sortim del foc per caure a les brases. 

El discurs de Vox és, a part de xenòfob, racista i masclista, un discurs populista que aconsegueix penetrar en la ment de les classes populars, enganyant-les com el llop que es disfressa d'ovella. És un partit autoritari que utilitza la democràcia per fer-se un lloc en el sistema polític, però amb la intenció d'abolir tots els drets adquirits amb esforç i lluita social.

Serà Vox el dolent de la pel·lícula, però convé tenir molt present que la bèstia l'hem creat tots plegats. El sistema corrupte, que ha mantingut el poder en mans d'unes classes dominants, que s'ha palanquejat sense treballar de veritat per aconseguir una justícia social, i que ha decebut els votants massa confiats en els dirigents polítics. La desconfiança final ha permès que amb l'engany com a primera premissa, l'extrema dreta hagi sorgit de la letargia de quaranta anys, i ens permet observar el procés d'incorporació d'adeptes que fins ara estaven esperant l'oportunitat per manifestar-se.

Algú del PP començar a dubtar del seu president

Crec que el PP comença a adonar-se que va errar col·locant Pablo Casado a la presidència del partit. Probablement els va animar l'empenta que tenia davant la crisi produïda per la moció de censura a M. Rajoy, i ho varen confondre amb tenir les idees clares. Ser bocamoll no és mai una bona solució, i sinó que ens ho preguntin als catalans, que prou pena passem amb el president que ens ha tocat, però suïcidar-se políticament pactant amb Vox, li comportarà més d'una patacada.

La lluita entre PP i C's per guanyar espai polític a la dreta, no només no els ha reforçat, sinó que han fet sortir de la caverna un monstre que amenaça en absorbir-los. Europa ja crida a l'ordre C's, que tan contents i feliços es trobaven dins del grup liberal. Pactar amb l'extrema dreta? Avui mateix hem conegut l'acord entre els socialdemòcrates i partits de centre per governar a Suècia, aïllant l'extrema dreta. És la tònica dominant excepte a Espanya. De fet, els militants de Vox han sortit del PP. No són tan diferents, ni els de C's tampoc. Veurem què passa a les eleccions europees, no sigui que C's surti del grup liberal per entrar al grup d'extrema dreta europea.

Sánchez, un discurs diferent que ens pot confondre

El discurs de Pedro Sánchez és molt diferent al de M. Rajoy, i això ens pot relaxar o fer pensar que les coses han canviat. Ho voldria creure, certament, però el problema està en què la política té molts exemples que demostren que els discursos acaben a les hemeroteques i retornen per deixar en evidència els seus oradors amb la contradicció de les seves actuacions.

El PSOE va tenir el seu màxim exponent en Rodríguez Zapatero, que prometia moltes coses que al cap del temps es demostrava que eren pures paraules populistes per atraure la gent, que després no complia. Això ens fa témer que la història es repetirà i passarem uns anys, no sé si molts, amb discursos més amables sense avançar en cap línia.

Partint d'aquesta premissa, on declaro els meus dubtes i poca credibilitat en el fons de les paraules del nou president, sí que considero que necessitàvem treure'ns de sobre polítics impresentables, prepotents i inútils com M. Rajoy. Ho necessitàvem per descripció mèdica favorable a la nostra salut mental. Això no ens ha d'adormir i creure que el perill ha passat, però sí almenys poder tenir una pausa per recuperar forces i la ment. La lluita pacífica dels catalans compromesos amb la nostra cultura, la nostra terra i les nostres tradicions serà eterna, perquè sempre juguem contra qui té més poder, però això no ens ha de fer defallir. Hem d'aprofitar les pauses per reforçar-nos i les crisis per canviar el món.

Lluita interna per succeir M. Rajoy

Avui que es coneix oficialment la presentació de les dues candidates a dirigir el PP, les senyores Cospedal i Santamaria, avui parlaré de la successió de Rajoy. Ahir vàrem conèixer la baixa del president gallec i l'alta de l'exministre García-Margallo i el diputat Casado a la carrera per aconseguir el lloc de l'amo. N'hi ha algun més, però aquests quatre serien els que s'han sentit més en els mitjans digitals. 

Les dues exministres, que tothom diu que estan a matar, lluitaran per guanyar posicions i acabar liderant el partit. Si hagués de dir alguna cosa, penso que cap d'elles es quedarà amb el lloc de Rajoy, sinó que s'optarà per una alternativa gens conflictiva. Penso en el senyor Pablo Casado. 

Haig de dir que no veig en els candidats i candidates uns posicionaments tan contradictoris entre ells, com per sumar tantes candidatures. Hi veig més una ànsia de poder, i en el cas de les dues exministres, l'aconseguir dilucidar qui té més suport entre la militància. Tot plegat, doncs, es tracta d'un tema d'interessos personals, gens altruista, amb ganes d'assolir el poder.

Per alguns, aquesta lluita entre les candidatures només s'explica per les ganes de salvar el partit i no desaparèixer. La història del partit, plena de taques, no els ajuda a defensar el partit com a l'idoni per recuperar les rendes de la política espanyola, mantenint la disbauxa en la inexistent separació dels poders. No veig en cap d'ells la capacitat de passar pàgina a tots els esdeveniments polítics, però sobretot a la corrupció del partit, perquè tots han tingut un paper protagonista acompanyant Rajoy, i la seva alternativa no deixa de ser el mateix del mateix, amb un canvi de cromos a dalt. Quin paper hi farà Aznar? Continuarà burxant des de fora? Els deixarà plantats? Aquestes preguntes poden tenir unes respostes molt sucoses. No crec que triguem gaire a conèixer-les. Aznar pot continuar sent una pedra a la sabata, però no crec que se la jugui canviant de socis i acostant-se a Rivera. Ja li agradaria, però no és persona per rebaixar-se d'aquesta manera.

Espanya capital Ankara

No es tracta de posar-nos a comparar situacions i vivències entre estats, però sí que resulta interessant adonar-se que cada vegada ens resulta més creïble situacions de manca de llibertat i d'agressió als drets fonamentals que existeixen en altres països. Ho entenem més fàcilment perquè ho estem patint a casa nostra. El grau d'intensitat ja no té tanta importància com el fet d'acceptar que la democràcia al nostre país està malalta.

Tenim sort que encara podem llegir escrits com el d'en David Fernández, avui al diari ARA. Tal com van les coses ens podem trobar que aviat no es puguin publicar i tinguem dificultats per trobar premsa que no estigui directament implicada amb el règim de la repressió a la nostra llibertat.

I tot això passa mentre un partit amb història de defensa del treballador i també dels anhels de llibertat del poble català, s'ha situat a l'altre bàndol, al cantó dels repressors i no per casualitat, sinó que ho justifica i es defensa atacant-nos de desestabilitzadors. Ara resulta que un partit d'esquerres no accepta que el poble es reveli contra l'status quo. On s'és vist això?

Els nostres polítics estaran més o menys encertats, hauran errat en la seva estratègia, ens agradarà més o menys la lluita per la independència, però mai hauríem de negar el dret al respecte a la persona i a la llibertat d'expressió. Es pot estar en contra de la independència, però mai a favor de la repressió i l'empresonament per les idees que un pugui defensar. Això no és democràcia, i no ens pot deixar d'estranyar tot allò que Erdogan està fent a Turquia. Ells no poden entrar a la Unió Europea, però Espanya potser n'hauria de sortir-ne.

Davant del cop d'estat defensem la diversitat d'opinió

Aquests dies de dol per a la democràcia al nostre país és bo dedicar el nostre temps lliure a llegir les diferents cròniques, pensaments i reflexions que pots trobar entre els mitjans de comunicació per adonar-te de la diversitat d'opinió. I això és bo sobretot si ho compares amb aquelles persones que només tenen a l'abast una lectura manipulada de tot allò que succeeix cinc-cents quilòmetres al nord.

No tots els espanyols tenen la possibilitat (qui vol ho aconsegueix) de poder contrastar notícies, com ens passa a casa nostra. Aquí, aquells que consideren que els mitjans de comunicació públics catalans estan distorsionats i tiren cap a casa, poden llegir diaris com El País, El Periódico i escoltar les notícies de TVE o Telecinco i viure més tranquils.

Però on es viu la realitat és al carrer, als bars, amb els amics i els companys de la feina, i és en aquests cercles on es cou el present i futur del nostre poble. Hi ha diversitat d'opinions i hem de procurar que es mantingui en el diàleg i la discussió serena i tranquil·la d'aquells que no pensen de la mateixa manera. Aquesta actitud fa gran una comunitat i no podem permetre que aquesta riquesa es perdi.

Ahir, escoltant el periodista John Carlin, acomiadat del diari El País, vaig agrair-li el to i respecte a les persones, al marge de les seves creences. Va defensar l'Espanya que des de Catalunya ens costa de veure, perquè és més silenciosa, però que no té gaire a veure amb l'Espanya que els seus dirigents polítics expressen, defensen i pretenen imposar. La lluita del nostre poble hauria d'anar de la mà també d'aquells espanyols que no pensen ni actuen com Rajoy i tota la seva colla, molts d'ells imputats per corrupció, però que tenen la poca vergonya de voler donar lliçons de democràcia i respecte a l'Estat de dret.

Un govern corrupte manarà a Catalunya. Gràcies PSC!

No penso que tot s'hagi acabat, sinó tot el contrari. Crec que ara comença una nova etapa que serà decisiva. Entretant, però, cal agrair al PSC, als socialistes catalans que s'han posat al costat del PP i C's, i que han estat incapaços de fer veure a Pedro Sánchez que Rajoy és un encantador de serpents i un fals, ja que no em puc imaginar que el líder del PSOE sigui tan cruel i mentider.

Tots recordareu la seva promesa de no donar mai suport a l'aplicació del 155. Esclar que les promeses del PSOE respecte a Catalunya mai s'han respectat, ja en temps de Zapatero. Per això la gran culpa és dels socialistes catalans, persones com Iceta, Ros... i la pràcticament desapareguda Núria Parlon, amb qui havia dipositat les meves esperances.

No tot el que ha fet el president Puigdemont, els seus consellers i els parlamentaris sobiranistes ha estat correcte i lloable, però la pressió que han rebut ha estat molt gran, i en cap cas els socialistes han fet res per ajudar-los, sinó que tot ha estat criticar-los i s'han posat al costat del PP i C's, que mai han fet res per defensar els drets de Catalunya com a comunitat singular, amb una llengua i cultura pròpies.

Reitero que tinc plena confiança en què avui no és el final de res, sinó el començament d'una nova lluita per defensar els nostres drets. M'agradaria pensar que els socialistes catalans hauran obert els ulls i canviaran la seva estratègia. Voldria pensar, per al bé d'Espanya, que el PSOE s'adonarà amb qui va de la mà i treballarà per marcar distàncies amb la voluntat d'arribar a ser una alternativa de govern.

Gràcies Carles per tot el que ens has ensenyat

Trista notícia a primera del matí quan ens anunciaven la mort d'en Carles Capdevila, una mort que, malauradament, no ens ha vingut de nou, però ens ha causat dolor. La seva lluita infatigable contra la malaltia no el va privar d'escriure i alliçonar-nos sobre les coses més simples, però al mateix temps tant humanes i presents a la nostra vida. Aquelles coses que donem per sabudes i no hi parem l'atenció que caldria.

En Carles va aconseguir que jo trobés el diari que havia estat buscant des de feia molts i molts anys. Un diari, en català, gens sensacionalista, amb bona informació, amb grans documents i treballs periodístics, amb col·laboradors interessants, en defensa del nostre país, de manera clara, però honesta.

La imatge que transmetia en Carles era d'un gran professional i al mateix temps un pare de família, reflexiu i interessat en buscar el perquè de les coses, enamorat de la vida, de les coses senzilles, de la bondat, col·locant-se al costat dels més febles. Un defensor del seu país, del dret a decidir, i detractor  de qualsevol tipus de corrupció.

El diari que va fundar ha jugat un paper molt important de creació d'opinió, però ensenyant sempre les cartes. Ningú no el podrà acusar mai d'haver enganyat, en tot cas s'hi podrà estar en contra políticament. El repte de l'actual direcció del diari és gran, perquè el color que li donava en Carles era molt personal i intransferible. Els que des del primer dia ens hem trobat bé amb l'ARA, voldríem continuar fidels al diari, però això dependrà de l'encert i capacitat dels seus directors, que evitin caure en l'error i defectes de la majoria de mitjans de comunicació.

Sempre he pensat que els grans professionals acostumen a ser unes grans persones. Gràcies Carles per haver permès que et coneguéssim suficientment per aprendre a estimar les petites coses de la vida.

Patxi López, la salvació de l'esquerra espanyola?

Si no fos que en política mai no tens la certesa de que allò que avui et promet un polític demà t'ho continuï defensant, avui podríem tenir clar quin líder socialista ens interessa més a Catalunya i caldria donar-li suport des del PSC. 

Continuo pensant que Susana Díaz és la pitjor alternativa, no només per a nosaltres, sinó també per al futur de l'esquerra a Espanya. S'ha demostrat que el socialisme andalús, liderat per la candidata, és molt proper a la dreta i prefereix renunciar als principis socialistes per donar la mà a la dreta més rància del PP de Rajoy.

Penso que l'entrada de Patxi López en la lluita per aconseguir liderar el PSOE és el millor que li podia passar al PSOE i en definitiva al socialisme espanyol, i voldria pensar que també a l'esquerra espanyola. Una lluita només entre Sánchez i Díaz hauria estat força perversa per convertir-se en un enfrontament personal i entre defensors d'un i altre personatge.

És cert que Patxi López no és nou en política i ha deixat molt clar com pensa, però el veig fora de la pugna entre persones i defensor de l'esquerra contraposada a la dreta reaccionària del PP. És un socialista d'una comunitat amb aspiracions sobiranistes, que l'ha presidit i que les entén encara que no les comparteixi, i que pot fer molt per al bé d'Espanya i també de les comunitats que no creuen en el cafè per a tots i que voldrien un canvi real de la política espanyola, que no ens podrà donar mai ni Susana Díaz ni Rajoy.

Uns pressupostos a negociar

Avui llegia que el govern està disposat a negociar els pressupostos amb altres forces polítiques si la CUP no està per la labor. Ja era hora! Fins ara no se n'han adonat? El govern ha de buscar el màxim consens en l'aprovació dels pressupostos i no limitar-se a esperar la resposta de la CUP.

Entenc que la situació no és fàcil amb el procés independentista per entremig, però segur que si vol uns pressupostos més socials trobarà aliats que li votaran a favor. Avui no és tan estrany entendre's si hi ha voluntat, i si no és així quedaran en evidència.

Vull pensar que el govern sap el que està fent i que controla tots els passos presents i futurs, amb totes les circumstàncies, reaccions previsibles i no previsibles, però l'efecte que dóna no és aquest, i això crea desconfiança.

Les darreres notícies fan pensar que Rajoy serà proclamat nou president del govern espanyol a primers de setembre, i per tant molt no canviaran les coses. Amb un Rajoy reforçat pel vot favorable de C's i les batalles internes del seu principal contrincant, el PSOE, apujarà els impostos i es refermarà en el no diàleg amb el govern català i la seva constant lluitat contra qualsevol pas endavant del procés independentista. M'imagino que Junts pel Sí ho tenen clar, i potser no tant la CUP, que continua vivint en somnis sense tocar de peus a terra. Tot i que una de les condicions de C's pel vot favorable a Rajoy és la lluita contra la corrupció, no tinc cap mica d'esperança que avancem en aquest aspecte, sinó que continuarem veient càrrecs públics imputats o com li vulguin dir.

Arenys de Mar, famosa pels concursos i les licitacions

Després de llegir la informació que, del Ple municipal d'ahir, hi ha penjada al web de Ràdio Arenys, no acabo d'entendre el ritme de licitació dels concursos en el nostre ajuntament. Ho dic pel tempo, perquè tot necessita el seu temps i aquí, segons quan, d'un dia per l'altre tot queda adjudicat, i en altres ocasions s'allarga molt, com ha passat en els concursos per al servei de recollida de la brossa i l'adjudicació dels xiringuitos de la platja.

En el Ple d'ahir el regidor d'Urbanisme, el senyor Santiago Fontbona, va  informar que enguany no es signaria cap conveni amb Creu Roja pel servei de socorrisme i salvament a les platges, sinó que s'obriria un procés públic negociat, al qual ja hi havia quatre empreses interessades. El termini per presentar les propostes acaba el dia 3 de juny, i després caldrà fer la valoració i determinar quina és l'empresa guanyadora. 

Si bé és cert que un procés negociat no requereix tant temps com els concursos, resulta una mica estrany que s'hagi trigat tant temps a convocar-lo. No sé quan s'inicia la temporada de bany, però sembla que s'han despertat una mica tard. 

Encara m'ha estranyat més l'altra notícia referida a la canalització del Bareu. Es tracta d'una obra que està aturada des de farà vuit anys, i prevista des de fa molt més temps, i que sembla ser que ara, en un parell de mesos, ja s'hi estarà treballant. Una obra que ha viscut molts projectes, tots ells costosos, i una lluita sobre qui assumiria el seu cost i de quin import estaríem parlant. Ara ens donen la xifra de 561.000 euros.

Si es vol que el mes de juliol ja s'hi estigui treballant, haig d'entendre que no només el projecte ja està acabat, sinó que el procés de licitació ja està molt avançat. A mi no em consta que s'hagi publicat al BOPB, per la qual cosa estaríem molt al començament del procés i difícilment es podria iniciar els treballs aquest estiu. Però si el govern ho diu... ho seguirem amb atenció.

Alícia Sánchez-Camacho condecorada per un impostor?

A casa dèiem 'el pecat ha fet forat', i això li podríem dir a la senyora Sánchez-Camacho. El seu afany per atacar qualsevol cosa que faci olor a independència, encara que només es tracti del dret a decidir, ella si abraona i comença a insultar. És per això que s'explica la seva alegria quan li varen dir que la condecoraven per la seva lluita antiindependentista.

No sé si ho vàreu veure, però esclafia a riure. De fet s'ha de comprendre ja que no hi està massa acostumada, a que les coses li vagin bé, políticament. Només s'allibera d'aquesta càrrega quan mira el PSC i comprova que sempre hi ha qui viu pitjor.

La condecoració li va lliurar el senyor Abraham Haim, president del Consell de la Comunitat Sefardita de Jerusalem, però des de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB), entitat que representa les entitats jueves a Catalunya, des de 1917, i que també forma part de la Federación de Comunidades  Judías de España, s'ha emès un comunicat en què es nega qualsevol tipus de representativitat d'aquest senyor, que ni viu ni treballa a Catalunya.

S'ha de conèixer tot, i es veu que aquest senyor ha declarat que "Franco va ser una bona persona amb els jueus". Davant d'això s'explica la seva simpatia per Alícia Sánchez-Camacho, i ella tan cofoia amb la medalla.

Andalusia va jugar amb els diners dels aturats

Una vegada més el ministre de l'Interior l'ha organitzada. Ara amb la notícia del possible frau a la comunitat andalusa, amb els diners europeus que, formalment, havien de servir per lluitar contra l'atur. L'acusen d'haver filtrat la notícia als diaris i no haver despenjat el telèfon quan des d'Andalusia han intentat parlar amb ell.

No sé què hi ha de veritat, sabent, però com és el senyor Fernández Díaz, tot és possible. Pocs ministres han demostrat ser tan inútils com ell. De la mateixa manera que la història recordarà Rajoy per ser un president gris, mediocre i opac, també el ministre de l'Interior serà recordat, o no, per la seva ineficiència, la cara dura i la imatge d'una persona tronada un segle endarrerida, però... amic de Rajoy.

De totes maneres aquesta circumstància no pot amagar el veritable drama. No ens ha vingut de nou, perquè fa molts anys que venim observant la mala pràctica dels diferents governs andalusos. S'ha jugat sempre amb l'atur i l'única cosa que han aconseguit és ser la regió europea amb més atur.

No es pot viure de la subvenció. Crea dependència i ganduls, i no és culpa dels ciutadans, sinó dels seus governants. És per això que no critiquem els andalusos, que són les primeres víctimes de la mala gestió política, sinó les persones que han utilitzat el populisme i les subvencions per obtenir vots i mantenir-se en el poder.

M'agradaria que algú m'expliqués el fons de la darrera crisi entre socialistes i comunistes. Qui va cedir i a canvi de què? Ens omplim la boca de transparència i de democràcia, i el que estem fent és amagar la veritat i caure en la corrupció, com a pràctica habitual de la política espanyola.

El fotut és que hi ha tants fronts oberts, que ja estem immunitzats i no ens fa efecte res. Amb una quarta part del que ha passat, a qualsevol altre país europeu hi hauria una dimissió en cadena de polítics, sindicalistes... però aquí és un esglaó més d'aquesta escalinata que arriba al súmmum de la corrupció. Jugar amb els diners dels aturats, però, és molt greu i no hauria de quedar en no-res.