Què són els desordres públics agreujats?

Un dia més parlo de lleis amb el perill de no acabar d'encertar-ho, atès que no soc un expert en elles, però crec que el gran problema sempre serà la interpretació de la llei, que es pot fer amb bona voluntat o de manera interessada i totalment subjectiva.

Avui ens anuncien que derogaran el delicte de sedició i modificaran el de desordres públics, amb l'adjectiu d'agreujats. Potser el text serà prou precís com per no comportar cap dubte a l'hora d'aplicar la llei i sentenciar els casos jutjats, però molt em temo que amb el canvi que es proposa hi hagi actuacions ciutadanes de protesta contra el poder vigent que es puguin catalogar a la lleugera com a desordres públics agreujats, i que al final encara hi sortim perdent.

És cert que, tal com ho tenim ara, s'ha pogut acusar de sedició uns actes que no ho varen ser mai, i que varen originar unes penes desmesurades que només s'entenien com a voluntat de venjança per l'atreviment dels independentistes de convocar un referèndum d'autodeterminació amb tan d'èxit. El nou delicte de desordres públics té el perill que hi facin entrar manifestacions de rebuig que en una situació normal no serien més que això: una demostració de descontentament de la ciutadania.

Puc entendre la crítica que alguns partits polítics i entitats sobiranistes estan fent a la proposta de modificació dels delictes, sobretot tenint en compte com funciona la Justícia a casa nostra i quins personatges tenim sota les togues. A partir d'ara veurem que partits com Vox o el mateix PP, es dedicaran a intoxicar el món judicial sempre que hi hagi alguna protesta que no els sembli bé, pressionant perquè siguin considerats com a desordres públics greus, i es puguin castigar amb penes de presó de fins a 5 anys.

Algú podrà dir que no estem mai contents. En aquest grup hi haurà la gent d'ERC que es considera els promotors del canvi i ho veuen com un gran èxit que els ha de portar a guanyar vots en unes hipotètiques eleccions, i entretant poder-ho manifestar en sessió plenària. És cert que som difícils d'acontentar, però el que més em preocupa és que les lleis es puguin interpretar d'una manera tan diferent segons qui sigui la persona a jutjar. Sempre són els mateixos els que en surten victoriosos, encara que el seu historial sigui prou greu com per rebre una condemna. 

No sé si la proposta arribarà al final, perquè ja hi ha barons socialistes que estan fent la seva guerra per tal de frenar-ho. Qualsevol cosa que faci pensar que és una concessió als catalans, sempre serà mal vista des de l'Espanya profunda i conservadora, de dretes i d'esquerres.

L'estat de dret en perill de mort

M'ha semblat interessant referir-me als dos escrits que han sortit al diari ARA aquest cap de setmana en relació al canvi de criteri del Tribunal Suprem sobre la concessió dels indults, per part del govern espanyol, als independentistes catalans condemnats pel Procés. Sempre he dit que hi ha temes que se m'escapen i necessito que me'ls expliquin bé per entendre'ls. En aquest cas són dos magistrats jubilats que ho exposen molt clarament. És una llàstima que això passi només quan ja s'han jubilat.

Els dos escrits a què em refereixo són els publicats aquest dissabte, "la guerra dels indults", a càrrec de l'exmagistrat del Tribunal Suprem, el senyor José Antonio Martín Pallín, i el de diumenge "el Tribunal Suprem contra l'estat de dret", de l'exlletrat del Tribunal Constitucional, el senyor Joaquín Urías. Tots dos coincideixen en criticar la decisió de la sala tercera de canviar la decisió inicial de desestimar el recurs dels partits polítics de la dreta espanyola contra els indults del govern del PSOE, pel simple fet que ara la composició de la sala és majoritàriament conservadora i afí al PP.

La conclusió a què arriben els dos articulistes és que es tracta d'una decisió política i no pas jurídica, per la qual cosa es posa en dubte la independència del Poder Judicial, quedant totalment polititzat i per tant afectant l'estat de dret del nostre país.

Entenc que es tracta d'un fet molt greu, que malauradament no escandalitza els responsables jurídics espanyols, i que donen més força a la decadència i prostitució de la democràcia espanyola, que s'encamina a un caos total, amb l'arribada properament de la dreta més extremista al govern de la nació espanyola.

M'agradaria ser al subconscient del president socialista Pedro Sánchez per saber què pensa de tot això i si no li preocupa. A vegades crec que és prou inconscient i que només procura per la seva situació personal, ni tan sols la del seu partit polític. Una mica el que ha fet el seu antecessor, el senyor Felipe González, que va renunciar a tots els principis socialistes que defensava fa uns anys, per abraçar el món capitalista que li ha proporcionat una vida segura i plena de riqueses.

Aquest és el gran problema que patim tots plegats, perquè estem en mans d'unes persones sense escrúpols que diuen defensar els nostres drets, però que simplement lluiten per aconseguir el poder i els seus propis beneficis. Abans els polítics ensenyaven la trampa una vegada ja s'havien retirat. Ara t'adones que fins i tot en plena vida política ja deixen veure què hi ha de veritat al darrere, provocant que desconfiïs totalment de la seva paraula.

Recollida de signatures contra la Junta Gestora del PSOE

Criticar des de Catalunya, i en concret des del PSC, la decisió dels dirigents i barons del PSOE sobre Pedro Sánchez i sobre la seva actitud en la votació per nomenar Rajoy president del govern, és una cosa, però liderar un moviment contrari a l'actual gestora des dels dominis de Susana Díaz és tot un repte. Té mèrit i no hi ha excuses que valguin de si la unitat d'Espanya i la deriva independentista dels catalans. Estem parlant de tenir un govern de la dreta més conservadora d'occident o intentar defensar una política d'esquerres.

L'alcalde de Jun, a la província de Granada, ha liderat una recollida de firmes per fer fora la Junta Gestora del PSOE, que molt probablement prendrà la decisió d'abstenir-se en la votació del Congrés i per tant permetre que Rajoy sigui investit nou president del govern.

La intenció és aconseguir que el Comitè Federal del PSOE hagi de convocar un Congrés exprés, amb la qual cosa no quedaria tant clar que guanyés l'abstenció. Encara que el senyor José Antonio Rodríguez, l'alcalde de Jun, no aconsegueixi els seus propòsits, el fet és prou rellevant i deixa en una situació força greu el futur del partit polític, i sobretot dels actuals dirigents, que troben tan natural que amb els seus vots Rajoy governi novament, malgrat la corrupció i les seves polítiques tan conservadores.

Després de Sánchez què passa amb el PSC?

Molts es pregunten què passarà al PSC després d'haver-se posicionat tant a favor de Pedro Sánchez, amb l'única excepció de Carmen Chacon. Núria Parlon ho ha dit molt clar, com és costum en ella, i Iceta ha amagat les cartes, com també acostuma a fer quan pinten bastos. 

Fa uns anys potser els fets de dissabte haurien empès el PSC a prendre decisions importants de cara al seu futur, però avui dia és diferent. Des dels darrers abandonaments per la seva actitud en front del procés d'independència, en el PSC s'hi ha quedat la gent més conservadora i fidel al partit espanyol. Posicionar-se en contra de la línia actual, marcada per Susana Díaz, no és fàcil ni gaire probable.

Iceta ho va dir molt clar, però després del fracàs, ara toca nedar i guardar la roba, el que ha sabut fer sempre i per això ha arribat on ha arribat. Pateixo més per la situació de Núria Parlon, que se l'arribi a entendre i s'hi confiï, per a mi l'única manera de recuperar credibilitat que té el PSC.

Es queixen de la influència que tenen els barons dins del PSOE, però en el PSC passa una cosa molt semblant. Aquesta manera de fer és típica de la dreta, i els hi surt bé. Quan ho practica l'esquerra és que les coses no van pel bon camí. L'esquerra ha de ser trencadora i no buscar la comoditat, una cosa que acostumen a fer els que teòricament s'han jubilat, però que mantenen els fils tensos, fins aconseguir cops d'estat com el d'ahir dissabte.

El serial del PSOE i del PSC no ha acabat, i encara han d'arribar els principals episodis. L'abstenció per afavorir el govern de Rajoy tenia una explicació amb Sánchez al capdavant, però en tindrà una de ben diferent després de la seva caiguda. Tot dependrà de l'actitud de les persones discordants de la corda de la Núria Parlon, a nivell estatal, però també a Catalunya. 

Remullats esperant els resultats de Galícia i el País Basc

Plou i no fa mal, això s'ha d'aprofitar. En un país com el nostre que li costa tant de ploure, quan passa n'hem d'estar contents i agraïts, encara que ens provoqui canvi de plans i ens tiri per terra no sé quina activitat. Avui, tot i l'amenaça que plouria, hem sortit a caminar, però aviat hem hagut de girar cua i tornar amb pas ferm i alguna correguda, però n'estem satisfets.

A l'espera dels resultats electorals a Galícia i País Basc, llegeixo una pancarta de la campanya del PP a Galícia: "Feijóo, además de bueno eres honrado". És ben cert que avui és un fet a destacar l'honradesa, sobretot en el PP. Tot fa pensar que Feijóo no tindrà cap problema per aconseguir la majoria absoluta. Galícia, país natal de Franco, Fraga o Rajoy, es manté fidel a la dreta més conservadora de l'Estat. L'esquerra és testimonial, i no hi té res a fer. 

Al País Basc les coses no estan tan clares. Hi ha diferents incògnites a resoldre. Quin paper hi farà Podemos? Quants vots li traurà a Bildu? Què passarà amb el Partit Socialista? Quants escons li faltaran al PNB per poder governar? Amb qui haurà de pactar? Al País Basc, com a Espanya, l'esquerra està molt dividida i no suma. La gran incògnita és si el PNB necessitarà el PP per sumar i a canvi de què.

A casa nostra tots pendents de la qüestió de confiança, que sembla ser que no passarà res, i a Arenys... res de nou a l'horitzó.

Per què una esquerra a Catalunya sense PSC, ERC i CUP?

Per què quan es parla de construir un nou subjecte polític que agrupi l'esquerra a Catalunya no es pensa ni en les CUP, ERC i PSC? De quina esquerra estem parlant? Si realment es volgués unir les esquerres per ser més forts no creieu que caldria ampliar la base política. Què passa amb els partits exclosos? No són prou d'esquerres? No són prou catalans? Ho són massa?

Aquest cap de setmana Dolors Camats i Joan Herrera s'acomiaden de la direcció d'ICV, encara que molts teníem la sensació que ja havien baixat del carro. Fins i tot en el programa de Polònia d'aquest dijous no hi varen sortir. Algú diu que són els pitjors dirigents que el partit ha tingut al llarg dels anys. És difícil fer comparacions perquè el temps no és mai el mateix, i en aquests anys el posicionament del partit ha estat molt difícil de mantenir ben definit i el suport ha estat escàs.

Són moltes les temptatives que hi ha hagut durant tots aquests anys de democràcia al país, per part de l'esquerra, de treure el nas amb certa força. S'ha hagut de fer front, però a massa encontres i dificultats, i també ha existit massa ego en molts dels seus líders. Ara, amb el pas al món de la política de partits dels fins ara manifestants professionals del carrer, sorgeix un nou intent de construir un partit d'esquerres per aconseguir, des de dins, fer la revolució al sistema polític vigent. Se'n sortiran?

A nivell d'Espanya Podemos ho ha intentat, però no sembla que se n'acabin sortint. La societat és molt conservadora i no està gaire entusiasmada en veure canvis. Encara hi ha massa gent que té molt a perdre i que mantenir l'status quo és la millor manera d'assegurar la seva seguretat i comoditat. El fet que unes noves eleccions el juny facin creure que Podemos perdrà suport, és una demostració clara de la poca credibilitat a un canvi de model polític, la qual cosa reforça el paper de partits conformistes com el PP i el PSOE. A Catalunya és el cas d'ERC i el PSC. Quant a les CUP estaríem parlant d'una similitud dels entrebancs que pateix Podemos a nivell espanyol.

El vot a Catalunya sí que es pot és un vot incògnita

Tot i que a mesura que van avançant els dies i les declaracions de Rabell, queda més clar que la candidatura Catalunya sí que es pot s'allunya cada vegada més del sobiranisme i fins i tot del dret a decidir, juguen en l'ambigüitat que els caracteritza, sobretot els representants d'ICV, des que Joan Herrera està al capdavant.

És per això que en les properes eleccions autonòmiques el vot a la candidatura liderada per Rabell pot resultar un vot llençat, desaprofitat, que no aporti cap valor afegit a la composició parlamentària, perquè la seva participació serà minoritària, sense capacitat de sumar a cap altra força. Per contra, altres candidatures tenen un paper important a jugar. No penso en Unió Democràtica que tindrà dificultats per poder entrar al Parlament.

L'esquerra catalana fa molts anys que viu un procés de renovació interna, barrejada en un mar de dubtes, que ha convertit Catalunya, tradicionalment d'esquerres, en una nació conservadora, amb un creixement preocupant de les desigualtats socials. L'arribada de Podemos ha estat gairebé un miratge i ICV ha estat incapaç d'aprofitar-ho per recuperar la seva posició al marc polític català, passant a formar part d'un conglomerat de forces i persones, que han estat incapaces de brindar-nos un missatge clar i un posicionament de futur. Una hipotètica victòria de la candidatura de Rabell no ens mereix cap tipus de confiança ni resol els problemes econòmics i socials de Catalunya, perquè no ofereix cap solució al mal tracte immoral que rebem d'Espanya.

Avui, la posició d'esquerres amb més transparència sobre l'estratègia a seguir, està en mans de la CUP, que està cridada a ser la col·laboradora de Junts pel Sí, per aconseguir la independència, però al mateix temps la pedra a la seva sabata, per obtenir unes polítiques socials més justes i a favor de les persones menys afavorides. 

Cal animar els catalans a votar aquelles forces polítiques que donen un missatge més clar i transparent de quina és la seva voluntat de futur per al nostre país, i deixar de banda aquelles forces que continuen navegant en l'ambigüitat. Cal ser valents!

La discussió entre Àlex Acero i Annabel Moreno no és menor

Sens dubte la notícia del dia és la dimissió del ministre de Justícia, el senyor Alberto Ruíz-Gallardón, hores després que el president del govern espanyol anunciés la retirada del projecte de llei de l'avortament. La dimissió del ministre, tot i ser molt lògica, sorprèn en un país en què el verb dimitir no es conjuga.

Gallardón ha estat incapaç de consensuar dins del partit, una llei retrògrada, i això ha fet que Rajoy la retirés, no pas perquè tota l'oposició hi pogués votar en contra, sinó perquè no podia mantenir aquest consens intern i el podia desestabilitzar.

El que molts titllàvem de progressista dins del PP, ha estat un autèntic defensor de les idees més dretanes del partit i l'esperança de la ultradreta que cotitza dins del PP. En la seva batalla per tirar endavant la llei de l'avortament ha tingut grans aliats, entre els quals hem de destacar l'anterior arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco Varela i l'ala més conservadora de l'Església catòlica espanyola. Caldrà veure què passa amb tots els defensors de la llei, alguns dels quals sortien al carrer aquest darrer cap de setmana. Condicionaran les decisions de Rajoy? aconseguiran modificar l'actual llei per maquillar la retirada de la nova?

Tot i que la notícia a destacar sigui la dimissió del ministre, a casa nostra hi ha un fet desagradable que no ajuda gens en el funcionament democràtic del nostre ajuntament. La discussió entre el regidor Acero i la regidora Moreno no és menor. La denúncia que la representant d'ERC fa del regidor Acero és greu perquè posa en dubte la legalitat de l'exercici de la política en el nostre ajuntament. Proporcionar informació privilegiada és trencar el codi ètic d'un polític, encara que no es faci en benefici propi.

Evidentment desconeixem la veritat i per tant no podem jutjar-ho, però necessitem saber què va passar i quin des dos representants polítics hauria de dimitir i retirar-se de la política. Acero diu que no ho va fer i Moreno diu que té testimonis que sí. Cap dels dos regidors queda en una bona situació, encara que el regidor a qui es posa en dubte la legalitat del seu comportament és qui s'emporta la part pitjor. Acero afirma que continuarà endavant amb la denúncia i nosaltres reiterem que volem saber la veritat.

El PSC rebutja les crítiques de Bono a Maragall

Un dels problemes que el PSC arrossega des de fa molts anys és la seva dependència al PSOE, un partit socialista espanyol amb figures molt dubtoses de ser progressistes i d'esquerres. Criticar ara Bono pot semblar oportunista i gratuït, però si repassem els comentaris i escrits veuríem que no és un tema nou, sinó que surt a la llum arran del seu article a El País d'aquest cap de setmana.

El que pugui dir de Maragall ara té molt poca importància i cau pel seu propi pes. El que pesa és la concepció que té de la nació espanyola i de la diversitat de l'estat. Bono no està en la línia del federalisme que sembla defensar l'actual primer secretari, però tampoc es troba tan lluny d'altres polítics actuals. Una mostra és l'exministra Carmen Chacon.

El senyor Bono no és la imatge que esperem d'un líder socialista, al marge de les discrepàncies que hi pugui haver en la qüestió territorial i sobirana. El gran problema del PSOE, al meu entendre, ha estat que quan podia no ha actuat com a partit socialista. No sé si per covardia o bé per complex, no ha estat capaç de defensar els principis del socialisme, i s'ha quedat a mig camí, sense acontentar ningú. Això explica per què només ha guanyat quan la dreta ha fet fallida, per tant, no pas per mèrits propis, sinó per demèrit de la dreta conservadora.

El PSC ha tingut una visió molt diferent, però tampoc ha estat capaç d'aplicar una política d'esquerres, sinó que normalment ho ha confós en populisme, un defecte que ara el PSOE critica de Podemos. El populisme és un mal greu que els partits polítics, sobretot els d'esquerra, han practicat per guanyar vots. La conseqüència és una societat civil passiva i depenent dels favors dels polítics. El pitjor que pot passar és que una força política actuï pensant en els favors de l'audiència i no tant en els principis que diu defensar.

Avui el PSC ha sortit a criticar les paraules de Bono i li ha volgut fer veure que no va ser la reforma de l'Estatut el que va fer créixer el sobiranisme, sinó la sentència del Tribunal Constitucional. Personalment hi afegiria també l'actitud de Rodríguez Zapatero que no va complir la seva promesa de donar suport al que decidís el poble català. Tot plegat ens ha portat a un punt de no retorn que pot acabar molt malament si el govern espanyol es manté en aquesta posició de negació de les aspiracions de la gran majoria de catalans, també el PSC, de poder decidir el futur del nostre poble.

M'agradaria una TV3 de més qualitat

No només els polítics han de millorar, sinó també el món periodístic i de la televisió, i tota la societat en general. Crec que fa temps que vàrem agafar una drecera equivocada i més aviat ha resultat una marrada, que ens ha fet perdre molt de temps i energies.

A diferència d'alguns que critiquen TV3 perquè no els agrada que hagi esdevingut un símbol del país, que ha fet molt per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, la meva crítica és perquè crec en la televisió autonòmica i em sap greu la situació en què es troba, força degradada amb un llistó de qualitat molt baix.

De manera totalment subjectiva, sempre havia pensat que TV3 donava mil voltes a la televisió espanyola, molt més endarrerida i centrada en l'Espanya més conservadora, típica del lema "Spain is different" que tant de relleu va agafar. Ara, però, he vist que la qualitat de la 'nostra' televisió, de la qual em sentia orgullós, ha baixat estrepitosament i, al meu entendre, són quatre els programes que se salven. Fins i tot els telenotícies, que destacàvem sovint, tampoc són el que han estat durant molts anys. Locutores amb dificultats per fer-se entendre, vocalitzant malament i cometent moltes errades...

Vull dir-vos que estic molt d'acord amb la crítica que la periodista Mònica Planas fa, al diari ARA, de l'estrena de 39+1 d'aquesta setmana. M'agrada veure el primer dia dels nous programes perquè és quan decideixo si m'interessa continuar-los mirant o ja en tinc prou. En aquest cas puc dir que ja en tinc prou.

Quan ni el text, ni el guió, ni la interpretació tenen un bon nivell, és difícil que el resultat sigui satisfactori. Això no vol dir que no agradi. Ja sabem que en el món de la televisió l'audiència no té massa a veure amb la qualitat de l'espectacle. En tenim prou proves en la televisió privada. I, a més, tot això és molt subjectiu, molt personal.

A mi, però em sap greu que un programa que neix ara, com també el debat que dirigeix l'Ariadna Oltra, els dijous, siguin tan fràgils i que de moment s'aguantin, com en el cas del .cat, perquè tracten temes d'actualitat amb molta ressonància, però que veurem com continuaran, pel fet que flaquegin tant en la direcció i moderació. No hi ha millors professionals al nostre país? és qüestió de pressupost que tinguem aquest planter? cal esperar noves i millors fornades? què podem esperar de la 'nostra' televisió? espero que es tracti d'un lapsus que aviat puguem corregir.