Alto el foc!

Mai com ara s'havia utilitzat tant l'expressió alto el foc, però les guerres continuen. Quantes vegades no hem escoltat o llegit que s'ha arribat a un acord d'alto el foc i no hem notat que la guerra s'hagués aturat? Què ens passa?

Sembla com si tothom es volgués posar la medalla d'haver aconseguit aturar una guerra i després de reunions que s'eternitzen, surten a declarar que s'ha assolit. Ho hem aconseguit! El fet és, però, que es continua disparant i matant a ciutadans indefensos. Per què ens enganyen? Ho creuen certament quan ho anuncien, o bé ja saben que és un engany, una manera de crear expectatives que són falses?

Avui ho llegim de la guerra entre Israel i Síria. De fet, Israel ataca a tothom i és lògic que s'acumulin les declaracions d'alto el foc amb qualsevol dels països amb qui es troba en conflicte. M'imagino que, com amb totes les coses, el conflicte arriba a assimilar-se de tal manera que ja és la cosa més natural del món i, en tot cas, els acords d'alto el foc són una anècdota més del dia a dia.

Fa molta ràbia que els humans siguem tan bàrbars que arribem a acostumar-nos a la guerra permanent. Fins al punt que ens oblidem dels veritables motius, l'arrel d'aquell conflicte que fa tants anys que persisteix, i que les morts de criatures i famílies innocents no ens cremin per dins. 

Encara avui em ressonen dins meu les paraules amargues del conductor d'un microbús, a Jordània, parlant del conflicte a la Palestina ocupada, una expressió que el nostre guia no es cansava de repetir. Com vivia i patia un conflicte que no l'implicava directament, però que en quedava tan perjudicat de manera indirecta, perquè afectava la supervivència d'un país neutral, però desgraciadament veí!

L'alto el foc que tant sentim a parlar-ne a la televisió ja no ens aporta res de nou, ni ens alleugereix la pena de veure que diàriament hi ha tantes víctimes mortals per culpa de l'ego d'uns poderosos, que reben el suport directe dels líders occidentals.

Algú confia encara en l'ONU?

L'escrit de Nadia Ghulam que reprodueix el diari ARA, "A l'ONU se li escapa el món de les mans", ajuda a fer una reflexió sobre el món, en general, i d'aquesta institució que hauria de ser la garant de la pau i la justícia social al món. Un compromís de tots els països membres que cada vegada està més en dubte. Confiem en l'ONU?

Les guerres, que no s'aturen, són una demostració clara de la nostra incapacitat de compartir la vida en aquest planeta. Unes guerres que s'eternitzen en uns territoris molt castigats, i que van rebrotant arreu del món en detriment dels més febles i indefensos. 

En parlava l'altre dia quan considerava cínic el president Putin parlant de Palestina mentre el seu exèrcit continua matant civils a Ucraïna. I aquests països que tenen la capacitat de vetar qualsevol resolució, mai permetran la signatura d'acords que defensin els més castigats per l'odi i la venjança.

Resulta frustrant veure com disposem d'institucions que treballen per la pau i la millora del món, en tots els aspectes, i que hi ha l'absència de les principals potències, o bé aquestes poden evitar qualsevol sanció per incompliment dels acords acceptats per la majoria dels països del món. Aquesta frustració és la que posa en dubte l'eficàcia d'institucions com l'ONU. Què està fent per aturar la mortaldat a la Franja de Gaza? Què ha aconseguit en la guerra declarada per Rússia a Ucraïna? Què està fent per aturar la repressió contra les dones a l'Afganistan?

Hi ha evidència de la violació dels drets humans a molts països i l'ONU és incapaç de fer res per evitar-ho. Per què serveix una institució com aquesta si té les mans lligades i no pot resoldre tots els problemes que se succeeixen al món? Què podem esperar del treball, les discussions, les converses i les proclames que es fan a l'ONU?

Quan una institució creiem que no funciona només cal que fem l'anàlisi de què passaria si aquesta no existís. Si arribem a la conclusió que tot seguiria igual, sense resoldre els conflictes que ens dominen, hem de concloure que és molt millor tancar la paradeta i no viure d'il·lusions falses. Voldria pensar que l'ONU és necessària i que ens porta solucions, però cada vegada se'm fa més difícil confiar-hi. Algú em pot convèncer del contrari?

Amb l’excusa del coronavirus...

No cal dir que el coronavirus ha pres el lloc al Procés, al judici al major Trapero, a les decisions del Tribunal de Comptes... i fins i tot a la corrupció al món de la política. Tot gira al voltant de la pandèmia i estem veient que a Espanya, sobretot a Madrid, avança molt ràpidament l’afectació a les persones.

Ja no es tracta només de conseqüències sanitàries, sinó que també incideix en economia, amb un daltabaix important, i en el comportament de la societat que es veu obligada a canviar els seus hàbits. Aquests canvis no sempre s’utilitzen de la mateixa manera i hi ha qui ho aprofita per treure’n profit, ja sigui personal o col·lectiu.

Llegíem fa un parell de dies unes declaracions dels responsables de Foment del Treball que ens varen impactar, sobretot per la poca vergonya dels seus dirigents. Aprofitant que les empreses es veien afectades pel coronavirus, demanaven mesures per facilitar l’acomiadament de personal. Ho vaig haver de llegir dues vegades i assegurar-me que la font era fiable.

La reacció no s’ha fet esperar, però entenc que la demanda de Foment hauria de tenir conseqüències. No es pot ser tan cínic i defensar unes mesures com aquesta sense que et caigui la cara de vergonya. Vull pensar que el govern no caurà en la trampa i vetllarà per a què tothom en surti el menys mal parat possible. Seria, però desitjable un toc als dirigents de Foment perquè no vulguin aprofitar-se d’una situació que ens afecta a tothom, per treure’n profit. Es posen al mateix nivell dels que fent-se passar per metges entren a les cases dels més indefensos per robar-los.

Retre comptes als votants

Una vegada més em refereixo a l'escrit d'en Xavier Roig al diari ARA, i novament haig de dir que estic molt d'acord amb el què hi diu. Roig aprofita l'escrit per insistir en els avantatges del sistema electoral anglès, pel compromís que adquireixen els diputats amb els seus votants. Tal com ja he manifestat en més d'una ocasió, jo també trobo que és un bon sistema, malgrat hi pugui haver certs perills, sobretot quan estem parlant de països meridionals.

El que m'ha agradat, però de l'escrit és la seva crítica als partits sobiranistes que, aquests dies en què l'article 155 encara ens té indefensos, estan més preocupats en com quedaran dins del seu partit polític més que no pas en donar comptes als electors que els hem votat.

També podria dir que estic d'acord quan parla de les persones que configuren les llistes dels partits, on molts d'ells són prescindibles. Esclar que també cal tenir en compte que és difícil que avui, tal com està la política, hi hagi bons candidats a entrar-hi. No diré que només hi van aquells que esperen treure'n un benefici, però sí que hi ha massa persones que busquen viure de la política i no es creuen allò del servei a la comunitat.

És molt trist veure i escoltar les discussions eternes dels nostres polítics, i adonar-nos de com s'està perdent el temps a costa nostra. No és només pel procés i el futur del nostre país, sinó també per la situació present, d'una injustícia galopant, on els drets socials s'han perdut per a una gran majoria de persones. Entretant anem discutint les formes, però no el contingut.

Ara, però que no surti ningú del PP a dir que no ens preocupem de les coses importants, perquè hi ha massa exemples de lleis progressistes i de reconeixement social i protecció dels més febles que han estat suspeses per culpa dels seus recursos. Tot plegat massa trist com per acceptar que és la realitat que ens toca viure!