Desconfinament per províncies

He estat tota la tarda concentrat en diferents qüestions i m'he perdut els acords del consell de ministres. Ara, abans de començar a escriure el post del dia, he intentat mirar a les xarxes quins comentaris sortien i només he vist que queixes per la manera com el govern espanyol vol fer el desconfinament per fases. Si no ho entès malament, la unitat presa per decidir com es desconfina és la província.

La veritat és que m'ho hauré de llegir bé, perquè sense veure-ho no ho puc comentar, i encara menys criticar. De totes maneres em sorprèn que s'agafi la província, perquè hi ha prou diversitat en una província com per prendre decisions diferents. 

M'imagino Tavertet, on no hi ha hagut cap cas de coronavirus, i al seu costat Igualada o la mateixa Barcelona. Totes tres poblacions són de la província de Barcelona, però la situació no té res a veure una de l'altra, ni per configuració, nombre d'habitants, ni pels efectes del coronavirus.

La qüestió és continuar manant des de Madrid, quan el que caldria seria fer-ho des de més a prop. Els socialistes catalans no ho criticaran, no pas perquè no ho pensin, sinó perquè qui ho decideix és el seu partit i el ministre que ho regula, no hi pintaria res, si no fos perquè el PSOE governa. En el cas que això ho decidís un govern del PP, l'actitud del PSC seria diferent. I de què se'n diu d'això? Sentit comú? NO! Objectivitat? NO! Això és partidisme, sense escrúpols. Un mal de tots els partits polítics. 

Ara em poso a llegir la notícia, a veure si l'entenc millor i els haig de donar la raó. Molt em temo, però... Gat escaldat...

Diu el PSC que el govern espanyol és clar i precís

Els missatges del PSC d'aquests dies a les xarxes socials em provoquen vergonya aliena, fins al punt de posicionar-me a favor del nostre govern, la qual cosa em ve de nou. Crec que uns i altres tenen moltes coses a desitjar i, per tant, seria bo que uns no fessin valoracions dels altres perquè no se'ls vegi el llautó.

La defensa aferrissada del PSC a tot el que diu i fa el govern de Madrid no és sinó una mostra de partidisme sense escrúpols. He arribat a llegir en contra del govern català de la poca claredat dels seus missatges, com si els ministres del govern espanyol, amb Salvador Illa com a exemple, donessin les notícies de manera clara, coherent i amb la suficient antelació com per poder complir les seves ordres.

Hem sabut que la decisió de no continuar amb el confinament total no ha vingut per consell del comitè científic, com escrivia ahir, sinó per decisió política, m'imagino que per pressions que no volen detallar. El pitjor de tot és que ja busquen excuses per si els números no surten. Per una banda culparan de l'increment dels contagis a les empreses que no faran bé la feina, i a més al fet de realitzar més tests. La culpa no serà mai del govern espanyol. Això ho practiquen tots els governs, siguin del color que siguin.

La veritat és que em provoquen fàstic perquè confiança ja fa molt temps que l'han perduda i respecte, només com a persones, no com a polítics. El partidisme és un mal que ens acompanyarà sempre, i el PSC n'és un bon exemple. Només cal repassar l'hemeroteca.

En campanya, si tothom t'ataca és que alguna cosa fas bé

Quan veus que hi ha tanta obsessió per atacar un partit polític o agrupació política, com se n'hagi de dir, és que fa por i temen que guanyi les eleccions. Penso que el més interessant seria que cadascú defensés la seva posició i argumentés per què defensa tal cosa, per intentar convèncer-nos que és la millor opció. Quan veig que només es dediquen a criticar a una altra força política em fa pensar que aquella serà la guanyadora.

I ja sabem que el millor ganxo per atraure vots és figurar com la candidatura guanyadora, perquè la gran majoria vol anar amb qui té opcions de guanyar. Això fa encara més estúpid donar ales al contrincant enlloc de presentar la proposta, si és que se'n té.

Avui, però volia comentar que cada vegada serà més difícil parlar de política sense que se'ns acusi de partidisme. El fet que la nova moda en política és la de batejar grups i candidatures amb substantius, expressions verbals o adjectius, provoca que hagis d'arraconar-ne uns quants si no vols veure com t'acusen d'afavorir una o altra força política.

En aquests moments tenim "Ciutadans", "Podem", "Guanyem", "En comú", "Junts", "Sí es pot", "Societat cívica Catalana"... i me'n deixo. Per tant no podem parlar de ciutadans sense pensar amb els amics de Rivera, ni podem expressar que guanyem si anem junts, ni tan sols dir que som una societat cívica catalana. 

A TV3 se li ha fet treure el logotip "Junts" de la seva campanya d'estiu per considerar que s'estava fent una propaganda subliminar a la candidatura de CDC i ERC. Probablement la direcció de TV3 així ho havia plantejat, però en tot cas tot plegat fa una mica de riure. Entenc que molesti a agrupacions com ara Catalunya sí que es pot, perquè s'hi juguen la supervivència ja que els pronòstics van des del desastre més espatarrant fins aconseguir ser la segona força del nou Parlament. Davant d'això, no es pot badar.

No és tan important el nombre de manifestants com el poder-ho fer

Ja ho vaig dir arran de la manifestació de la Diada, que no es tracta de competir per veure qui mobilitza més gent al carrer. Suposo que tothom ha pogut comprovar les diferències, però el que importa és que manifestants i persones que es queden a casa vagin a votar. Aquesta és la mobilització que és important i és per això que demanem la consulta.

És evident que Rajoy utilitza políticament l'excusa de la legalitat per evitar el resultat d'una consulta. Negar sistemàticament la possibilitat d'expressar el que volem i desitgem, siguem catalans o canaris, és un error que al final es pagarà. Cada vegada hi ha més gent que està per la labor i més mitjans de comunicació estrangers que se'n fan creus de l'obstinació del senyor Rajoy. Només ens cal que els nostres representants polítics no es deixin portar tant pel partidisme i es fixin en què els demana la ciutadania catalana.

D'avui no em preocupa gens la concentració de plaça Catalunya, ni m'interessa conèixer la xifra exacte dels assistents. El que em preocupa és el que ha passat a Montjuic perquè allò és una mostra de la intolerància, vingui d'on vingui. Les persones tenim el dret d'expressar-nos i ens han de respectar, agradi més o menys. Estic d'acord amb la necessitat de complir amb les lleis, però no en legislar en contra del dret a decidir i parlar. El que està passant al nostre país és que es legisla i es justifica tot per anar en contra dels que volem dir sí o no, dels que volem votar el 9N.