La lentitud de la Justícia

Avui ho comentàvem a la tertúlia de la ràdio. No és lògic que es triguin vint anys o més a jutjar uns fets delictius. La Justícia al nostre país és massa lenta. Entenc que tot s'ha d'estudiar a fons i no precipitar-se, però d'aquí a trigar dues dècades per jutjar uns delictes no té cap sentit i, a més, provoca rebuig i desconfiança a la ciutadania.

Més d'una vegada he dit que davant d'actes de corrupció a l'administració pública es va decidir extremar la vigilància prèvia a qualsevol tramitació, amb la finalitat d'evitar que els corruptes ho tinguessin fàcil per enriquir-se il·legalment. Es va aconseguir l'objectiu? No. Estem farts de veure i llegir casos de corrupció tot i les mesures de control i les maniobres que s'han de fer per tramitar qualsevol expedient. I si no que li ho pregunti a un funcionari municipal qualsevol.

Sempre he defensat que els tràmits administratius han de ser àgils i senzills. El que cal després és disposar d'un sistema fiscalitzador de tots els tràmits realitzats que permeti descobrir irregularitats. I si n'hi ha hagut, o se sospita que algú s'ha embutxacat diners que no eren seus, llavors s'ha de jutjar ràpidament per demostrar a la ciutadania que actuar de manera corrupta té un càstig exemplar immediat.

Tal com es preguntava un dels tertulians, com es pot demanar detalls d'actuacions fetes fa vint anys? La memòria és efímera. Qui ha delinquit n'és conscient tota la vida, això no ho oblidarà i intentarà ocultar-ho per tots els mitjans. Una altra cosa és recordar totes les casuístiques. 

Aquests dies s'està jutjant diferents casos que tenen història i que en situacions normals i de sentit comú s'haurien d'haver resolt fa molts anys. La desconfiança de la ciutadania no ve donava només pel temps transcorregut, sinó també per la impressió que tot acabarà en no res, havent perdut diners i temps. És molt trist! 

Defensant el català tota la vida

Avui a les xarxes socials circulava un vídeo on una infermera de la Vall d'Hebron menyspreava el fet que per presentar-se a unes oposicions d'infermer s'exigís el títol C1 de català. Una vegada més la nostra llengua ridiculitzada i acusats d'exigir allò que no és exigible, sempre segons els detractors de la nostra llengua.

Com ja he repetit mil vegades, els catalanoparlants ens veiem obligats a posicionar-nos de manera antipàtica i violent en defensa de la nostra llengua, amb una sensació de culpables per no poder viure amb normalitat, sense que ningú no ens acusi d'imposar res als altres. 

Demanar el nivell C1 de català avui no suposa gairebé res, tenint en compte que les persones que acaben els seus estudis l'assoleixen al marge de l'ús que en fan i de la comprensió que tenen. Els de la meva generació vàrem haver d'examinar-nos per aconseguir el títol, encara que el català era la nostra llengua materna, l'havíem emprat sempre i ho continuàvem fent. És cert que ho vam poder superar sense gaire esforç, però el repte el vàrem tenir. Avui això ja no cal.

Demanar un nivell de català és el mínim que es pot fer en un país demòcrata amb cultura i llengua pròpia. Després, el que et pots trobar quan et dirigeixes als treballadors d'un hospital o un jutjat, ja és tota una altra cosa, però entenc que l'exigència és totalment raonable i no podem caure en el parany d'abaixar el cap un cop més i claudicar davant d'actituds com la d'aquesta infermera a les xarxes socials.

Però el problema no s'acaba amb un possible expedient disciplinari que li puguin obrir a l'infermera en qüestió. Ara vindrà tota la colla espanyolista defensant la dissortada infermera, criticant-nos a nosaltres i a les institucions que s'atreveixin a sancionar-la, cosa que estic segur que no passarà, i tampoc tinc cap interès especial que això passi. Un toc d'alerta, però, sí que seria bo, per fer veure que no ens poden estar tot el dia atacant per culpa de la llengua.

Han passat més de quaranta anys i les reminiscències feixistes continuen ben presents a casa nostra. Els nostres governants no han aconseguit fer foc nou i entrar plenament en un sistema democràtic de respecte a la cultura de tothom. Em fa molt l'efecte que aquesta situació perdurarà en el temps, i estem condemnats a aguantar-la tota la vida.

Expedient a hidroelèctriques espanyoles

He llegit que el govern de l'Estat ha expedientat les hidroelèctriques de les conques del Duero, el Tajo i el Miño-Sil, per un mal ús de l'aigua emmagatzemada, amb la intenció de generar més energia elèctrica aprofitant aquests dies que el preu ha assolit rècords històrics. Sembla ser que ho investigaran i si hi veuen motius, les multaran.

Penso que el problema del cost de l'energia i la seva explotació és prou greu com perquè el govern corresponent s'encarregui de vetllar que no hi hagi frau. No és només que no es pot consentir uns preus abusius per a un bé necessari, sinó que a més s'ha d'evitar que les companyies elèctriques se n'aprofitin per generar més beneficis del compte.

La importància de comptar amb governs forts i honrats rau en casos com aquests, on el paper de l'Estat és vetllar pels interessos de la ciutadania, sobretot els que es troben més indefensos. No es pot permetre que el poble pagui els plats trencats i en treguin beneficis els de sempre.

La notícia ha passat força desapercebuda i no sé si és perquè estem parlant de frau baix, o bé perquè hi ha qui s'encarrega que aquestes notícies no destaquin a les pàgines dels diaris, i se'n pugui passar pàgina el més ràpid possible. És bo que la premsa no s'ho calli i que ens informi, però fins al final, fins que sapiguem si de veritat hi havia un negoci brut dissimulat, i que cal treure a la llum i fer-ne pagar les conseqüències als infractors.

L'expedient de recepció de Vilaplana

Aprofito la notícia de Ràdio Arenys i la fotografia d'en Xavi Salbanyà per parlar de la Urbanització Vilaplana i l'Ajuntament d'Arenys de Mar. Recordo la meva entrada a l'Ajuntament d'Arenys com a regidor, entre altres, de serveis centrals, assumint la responsabilitat en l'Arxiu municipal, que es trobava en un estat lamentable de conservació.

Els arxivadors, tot en paper, es trobaven repartits entre els diferents pisos de l'Ajuntament, sense seguir cap tipus d'índex ni classificació. Trobaves arxivadors a les dependències de la planta baixa, on hi havia hagut la residència del conserge-agutzil. Els havies de buscar per terra o dins dels armaris de la cuina... Em va semblar increïble!

Vaig saber que en més d'una ocasió havia estat impossible trobar algun expedient i s'havia recorregut a altres institucions, com la Generalitat, que en tenien còpia, sobretot quan es referia a temes urbanístics. No pretenc fer propaganda de la meva gestió, però sí que haig de dir que en plegar s'havia endreçat la planta baixa, amb espais i armaris compactes, i s'havia informatitzat els expedients per facilitar-ne la seva cerca. Vull creure que havent cessat en les meves responsabilitats municipals, els meus successors han continuat treballant per tenir l'Arxiu al dia, ben documentat i accessible per a tothom.

Entenc molt bé, doncs, que els documents que els veïns de la urbanització Vilaplana hagin estat perduts des de l'any 1985, trenta-quatre anys, quan es va aprovar per Ple la recepció de la urbanització. La imatge que dóna de l'Ajuntament és esperpèntica i aquí hi havia una persona que  tenia la responsabilitat de la seva custòdia i no la va gestionar bé. Era força lògica la manera en què va acabar els seus dies treballant a l'Ajuntament.

El que pugui passar a partir d'ara se m'escapa de les mans i els serveis jurídics hauran de decidir quins són els passos a fer. El que queda clar, però és que la insistència d'uns veïns ha descobert el desmanec històric de l'arxiu municipal.

Fatigosos en campanya

L'altre dia titulava el meu escrit "Fot fàstic", i ho escrivia amb ràbia pensant que aquesta era la sensació que em provocava llegir segons quines declaracions dels polítics en campanya. Era un temps en què els polítics tenien un cert respecte a les persones, a l'adversari i evitaven l'insult directe, normalment expressant-se amb segones intencions. Ara això ja ha passat a la història i del que es tracta és de veure qui insulta més i amb més mala llet.

La mediocritat dels polítics actuals va relacionada amb la seva facilitat per insultar, i la seva incapacitat per dialogar. L'estupidesa dels seus discursos és inversament proporcional a la necessitat que té el país de buscar solucions de veritat, més enllà dels eslògans de campanya.

Personatges com Borrell i Albiol ja no són una excepció en el ventall de polítics en actiu, sinó que a ells s'hi ha sumat altres personatges com Iceta, que fins fa poc podies pensar que defensaven la seva posició amb arguments, sense necessitat d'insultar. Ara això és xauxa i a tothom li és permès insultar, encara que no a tothom se'l deixi parlar.

L'impresentable ministre Zoido anunciava uns expedients a Sánchez i Junqueras per haver parlat des de la presó. Si tan terrible és haver-ho fet, potser qui es mereixeria l'expedient serien els responsables de les presons. Esclar que són tantes les coses amb què ens els hem rifat (les urnes, el referèndum, les paperetes...) que ja no ve d'una.

Ahir el meu rector, llegint Borrell, escrivia que no podia dir què en pensava per por que no el fessin fora del bisbat. Jo, en canvi, sí que puc dir clarament que només observant la seva cara de somriure fals i burleta em fot fàstic abans que obri la seva ofensiva boca.

La Guàrdia Civil entra al Teatre Nacional

Amb aquest titular podríem pensar que la Guàrdia Civil presenta una proposta teatralitzada per a la nova temporada del Nacional, o bé que han distribuït entrades entre els membres del Cos, per assistir a una representació o, per als més pessimistes, que un Tejero bis ha entrat al Teatre Nacional de Catalunya.

No és res d'això. M'imagino que hi ha guàrdies civils que assisteixen al teatre, o fins i tot formen part de companyies amateurs, però el cas que ens ocupa és la investigació que estan fent, per encàrrec, de com es va preparar l'acte de presentació del procés cap al referèndum de l'1 d'octubre.

És fàcil dir que han perdut els papers i que ens trobem novament en un règim dictatorial dissimulat amb fórmules més o menys democràtiques, però no hi busquem més del que no hi ha i quedem-nos en una etapa més del procés de seguiment i cacera dels preparatius del referèndum. Es tracta d'anar farcint l'expedient, per portar-ho davant dels tribunals que jutjaran els culpables del referèndum.

Aquí ningú pot despistar i jugar a enredar l'altre. Estem davant d'una situació de conflicte legal i legítim, i que té una data de caducitat inicial, que és l'1 d'octubre, però que tots sabem que va molt més enllà. El 'problema' de Catalunya en el seu encaix a Espanya no és un problema judicial, sinó polític, i voler negar això és una estupidesa. Què passa, però? Qui és el culpable d'haver arribat a la situació actual? És l'altre! Per què? Perquè no vol dialogar! Com es pot resoldre? Dialogant! Doncs ja estat tot dit.

L'alternança política descobreix la mala praxis a Arenys de Mar

Llegint L'Agenda d'aquest mes d'octubre descobreixo que en els darrers cinc anys de mandat municipal, amb Estanis Fors d'alcalde, varen passar més coses de les que ens havien fet saber, més coses que no t'hauries imaginat mai i que contrasten amb les paraules reiteratives de l'exalcalde "això ho diuen per desprestigiar-me".

Són moltes les coses que es coneixen i, per l'experiència d'aquests darrers temps, cal pensar que encara en sortiran d'altres. No es tracta de posar més llenya al foc, ni de fer foc de l'arbre caigut, sinó de conèixer tota la veritat perquè, si fa el cas, el responsable de la mala praxis no ho pugui repetir en un futur.

Es difícil poder definir una actuació sense tenir tota la informació, però per les notícies que rebem es pot deduir que la manera de gestionar l'ajuntament d'Arenys de Mar, per part de l'exalcalde, no es correspon a una gestió correcta i legal, sinó que més aviat és una manera de fer desmanegada i al marge de la legalitat.

Qui vulgui veure el meu escrit com un abocar porqueria sobre Fors, que em demostri que és possible que l'administració pública decideixi llogar un equipament a un tercer sense expedient ni previsió de despeses i que no consti en el Pressupost Municipal. Es tracta d'una decisió personal d'una persona que ocupa un càrrec públic sense utilitzar les eines que li són pròpies i d'obligat compliment.

Cedir a unes entitats sense ànim de lucre, i amb això no vull entrar a discutir si hi ha lucre o no, sense que això consti en un expedient, és una altra il·legalitat. No cal pensar en si hi ha interessos personals ni beneficis, això ho podem obviar. És simplement que no s'actua d'acord amb la llei.

Per tot això, i al marge d'esbrinar quines responsabilitats se li han d'exigir una vegada descobert el procediment il·legal, caldria exigir una inhabilitació per ocupar càrrecs públics, per més que resulti una persona encantadora i que engresca multituds. Sempre hi ha la possibilitat que tot el que s'ha escrit no sigui cert, per això s'haurà de provar.