Amb aquest Sánchez no es pot parlar

Ho diu Rufián, el candidat d'ERC, per Barcelona, al Congrés de Diputats. Les eleccions les va convocar el candidat del PSOE i president en funcions perquè considerava que Podemos li bloquejava la presidència. Pedro Sánchez no volia quedar lligat als capricis de Pablo Iglesias i va trobar bona l'opció d'anar a eleccions i sortir més ben parat.

Les estadístiques que han anat sortint aquests dies no li atorguen millors resultats, si fa o no fa li assignen els mateixos escons, mentre el PP i Vox pugen gràcies a la pèrdua de vots de C's. Caldrà veure si aquests resultats es confirmen i quina és la reacció de l'agosarat president en funcions.

Espanya no sap pactar i ha viscut molts anys gràcies a les majories absolutes de PP i PSOE, alternativament, o el suport de Minoria catalana, quan encara no era independentista. En aquests moments la possibilitat de governar passa pel pacte que fins ara no ha reeixit. El dia 11 de novembre ens trobarem en la mateixa situació que ara? Quan trigarem a tenir nou govern?

Si es confirmen les previsions publicades, Pedro Sánchez només tindrà l'opció del gran pacte PP-PSOE, o bé dirigir-se a Podemos amb un altre estil, amb unes altres maneres, amb menys orgull i més capacitat estratègica per aconseguir el pacte que forçosament s'ha de produir.

Indefens a la corrupció i l'engany

No sé si pensareu el mateix, però jo crec que cada vegada el món es troba més indefens davant l'engany, la corrupció, els poders fàctics... Em costa d'acceptar, i em rebel·la, el fet que la premsa espanyola sigui, en general, tan enganyosa. Que publiqui només allò que interessa a una part, i que a més es tergiversi la informació expressament. Em repugna la idea de l'ocultació de la veritat per part de les institucions de l'Estat, i sobretot la sang freda a l'hora de passar pàgina.

Que avui o ahir, la ministra portaveu del govern digués que no es tractava el tema del CNI i l'atemptat de Barcelona i Cambrils del 2017, no és una anècdota, sinó que és molt greu! Si el CNI va esborrar les dades de l'imam de Ripoll vint-i-quatre hores després dels atemptats, com ho hem d'interpretar? Que volien amagar informació, oi? Quina responsabilitat hi tenien? I que ara el govern del PSOE no vulgui parlar-ne...

Tot això i més coses que podríem llistar, em crea indefensió. Fa que em senti desprotegit i víctima d'un atac ferotge d'uns poders que ens fan moure com titelles, a les seves mans, als seus capricis. Que ens utilitzen quan els servim, i ens abandonen quan ja no els cal.

No considero que estigui emprant un to pessimista, sinó realista. Perquè això està passant. Quantes coses sabrem d'aquí uns anys que ens hauran amagat? Com han forçat el canvi de la història uns poders que no controlem?

Està vist i comprovat que quan no ets útil a qui controla el sistema, n'esdevens víctima. Que només venerant el capital potser et lliuraràs de preocupacions ètiques i morals, però no econòmiques i seràs vulnerable a la fractura social.

Avui les enquestes ofereixen empats

Cada dia llegim diferents enquestes que pronostiquen quins seran els resultats electorals del dia 21 de desembre. Tenim clar que darrerament acostumen a fallar força, però si més no et donen una idea de cap on van les coses. Dir que el PSC pujarà, ja no sembla cap bestiesa i ajuda a pensar que potser sí varen tocar fons i recuperen alguns dels vots perduts els últims temps.

Avui llegia el pronòstic de dos empats, un per a cadascun dels dos bàndols. Sembla ser que el president, amb la candidatura Junts per Catalunya, es recupera i redueix distàncies amb ERC, amb qui gairebé estarien empatats. Molts pensem que una candidatura unitària hauria beneficiat els interessos sobiranistes d'ambdues opcions, però...

També les estadístiques donen un empat entre C'S i el PSC. Si fins ara Arrimadas apareixia com a principal força de l'oposició a l'independentisme, amb possibilitats de quedar com a primera força parlamentària, ara veiem que el PSC li va al darrere fins al punt d'empatar amb nombre de vots i escons.

Aquest segon empat m'agrada, i encara ho veuria millor si Iceta, qui m'avergonyeix veure'l ballar, superés Arrimadas. Estic convençut que és millor opció per a Catalunya un PSC més fort i un C's més residual, tenint en compte el seu menyspreu a la nostra llengua i cultura.

El perill que els tres partits independentistes no assoleixin el 50% dels escons parlamentaris, fa que el futur de la República sigui cada vegada més gris. Deixar-ho tot a les mans dels comuns no és gaire bo, sobretot per l'experiència que tenim d'ells, amb un fer i desfer que no ens mereix cap garantia ni seguretat. Amb ells, com a molt, podem aspirar a lluitar per a un referèndum pactat, però els seus dubtes i canvis d'opinió ens poden portar molt enllà, amb un país debilitat i sotmès als capricis dels partits espanyolistes.