La guerra entre partits polítics

Resulta molt fatigós i, perquè no, fastigós, haver d'aguantar la guerra entre els partits polítics aprofitant qualsevol excusa per tirar-se els trastos pel cap. Ja no ens ve de nou que l'endemà de les eleccions els partits polítics perdedors demanin la dimissió del guanyador. I això dura quatre anys.

El conflicte de Ceuta és important, no tant per la repercussió política, que també, com per la situació en què malviuen unes persones. Podem estar buscant culpables i responsables, però que els polítics de torn es dediquin a criticar els altres, no pas perquè els preocupi la situació de les persones que vagaregen pels carrers de la ciutat i la platja, sinó perquè creuen que és la manera de desgastar el partit en el govern, és llastimós.

Llavors es queixen que la gent no està motivada, que passa de la política i no vota o, si ho fa, escull aquells partits que prometen molt sense oferir cap garantia de res, amb uns discursos populistes i engrescadors que no s'aguanten per enlloc.

Em poso a la pell dels ciutadans de Ceuta, que no és cosa fàcil, però que puc entendre i imaginar-me, sobretot si a casa ens queixem per l'ocupació de la vila de tres o quatre persones. La situació no és fàcil ni per les persones que han travessat la frontera i s'han d'espavilar com poden per subsistir, com pels habitants de la ciutat que veuen duplicada la seva població sense els mínims serveis ni condicions de vida digna.

El govern és lent a l'hora de prendre les decisions. No ho té fàcil i la llei vigent sobre estrangeria i entrada il·legal de persones adultes i menors, tampoc no els hi ajuda, però cal accelerar el ritme i trobar la manera d'evitar més desgràcies de les que ja ens expliquen. 

En situacions com aquesta tindria tot el sentit comú que totes les forces polítiques, pensin el que pensin, treballessin plegades per resoldre el conflicte. Això, però, és demanar peres a l'om. S'ha vist sempre i no canviarà. És una veritable llàstima!

Ens volen fora!

Avui, els diaris omplien les seves pàgines amb les declaracions de diferents governs europeus proposant fer fora Espanya de l'espai Schengen. Itàlia i Finlàndia han estat molt contundents, però no han estat els únics que s'han posat en alerta davant les imatges de l'entrada descontrolada de marroquins a les ciutats de Ceuta i Melilla. Mala gestió de les fronteres? Estratègia marroquina? Descontrol diplomàtic?

Algú, amb molt més coneixement que no pas jo, diu que les picabaralles entre el Marroc i Algèria les gestiona molt malament el govern socialista espanyol. Ni cedint en temes tan importants com posar-se d'esquena al dret d'autodeterminació del poble sahrauí, ha aconseguit acontentar el rei del Marroc, i aquest, tot fa pensar que ens ho fa pagar. Imatges de desplaçaments interns fins a la frontera amb Espanya, dirigits per la policia marroquina ens fan dubtar.

Què li passa al govern de Madrid? Què està fent malament? Aconseguiran arraconar-nos de l'espai europeu de lliure circulació de persones i productes? Què podem fer?

El tema no és simple i s'ha d'analitzar a fons. La llibertat de moviment de les persones, sobretot quan aquestes tenen problemes de supervivència, sigui per culpa de guerres o fam, no es pot menystenir, però cal regular-ho d'alguna manera per no empitjorar-ho tot. Els compromisos europeus s'han de respectar, i això obliga a prendre mesures urgents i al mateix temps clares. I aquí els poders legislatiu, executiu i judicial han d'anar de bracet, valorant les conseqüències de les seves decisions i accions.

Sempre et trobes qui et comenta que sense Ceuta i Melilla les coses anirien d'una altra manera. No sé si desprendre's d'aquestes ciutats ho resoldríem, però en tot cas sí que cal estudiar a fons com s'ha de gestionar la frontera amb el Marroc, sabent que és la frontera entre un país extracomunitari amb Europa. 

Potser estem massa acostumats que de portes endins la gestió, malgrat que sigui barroera, no provoca grans mals. Ara el problema és que afecta tercers països, i aquests seran més exigents que no pas nosaltres mateixos.

Drons, què hi ha del cert?

Darrerament, llegim que diferents països europeus s'han vist sorpresos per la invasió de drons prop dels seus aeroports provocant que s'haguessin de cancel·lar vols i fins i tot tancar per unes hores tota l'activitat. En tractar-se de països més o menys fronterers amb Rússia, i passant el que està passant amb la invasió a Ucraïna, que sembla no tenir aturador, totes les mirades són cap al Kremlin, que nega qualsevol implicació.

Què està passant? Qui hi ha al darrere? És Putin que intenta posar nerviosos els països de l'OTAN? Què es pretén amb aquests moviments? Despistar-nos d'altres objectius més importants i perillosos?

M'imagino que al final sabrem la veritat, però, com sempre, trigarem a conèixer el fons de la qüestió. A qui interessa entretenir-nos d'aquesta manera? Com a simples mortals ens passegem per aquest món desconeixent la majoria de les coses. Intuint, a vegades, què ens volen dir i fer, però molt innocents i víctimes del poder, que sempre queda lluny de nosaltres.

Aquests dies he parlat d'Europa i el paper gairebé de ridícul que està fent davant de Rússia, la Xina o els EUA, que sembla haver-nos deixat de la mà. Ara, amb aquestes incursions de drons sembla que es vol insistir en el paper de víctimes incapaces de posar ordre a casa nostra, essent la burla d'un president, Putin, que fa quatre dies el donàvem per acabat, però que fa i desfà sense que ningú li pugui parar els peus, ni tan sols el poderós i bocamoll Trump.

Jo vaig seguint les notícies i espero que un dia sabrem la veritat. Entretant, confio que només siguin ensurts i lluny de casa nostra. Volar té els seus riscos i no cal afegir-hi entrebancs ni posar més por al cos. A veure si ens espavilem i trobem uns dirigents que es facin respectar d'una vegada!

La traïció de Pedro Sánchez no ha servit per a res

Espanya és un perdedor, si més no des de finals del segle XIX. No és estrany que els diferents governs de l'estat espanyol dediquin tants esforços per assegurar-se la seva integritat, ja que de cara a fora sempre hi surt perdent. Ho han intentat amb Gibraltar, sense cap èxit, i ara tenen els problemes agreujats amb el Marroc, per la sobirania de Ceuta i Melilla.

Pedro Sánchez va trair descaradament els sahrauís, amb les seves declaracions sobre la sobirania del Marroc malgrat el compromís assumit d'un referèndum. Tot això ho va fer per tranquil·litzar les relacions amb el Marroc, després dels diferents enfrontaments a la frontera, amb algun desenllaç mortal, com tots recordem. 

El president espanyol va voler convèncer-nos que la seva decisió era en benefici d'Espanya, per tenir pau i tranquil·litat amb el país veí, però ara s'està veient que tot aquest muntatge s'està ensorrant. El Marroc, lluny de claudicar després del reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara, torna a reclamar les ciutats de Ceuta i Melilla, que considera seves de ple dret.

No, la traïció del president espanyol no ha servit per a res, perquè el Marroc vol quedar-se amb les dues places, i a més culpa la policia espanyola de les víctimes mortals. Una vegada més, doncs, Espanya queda en ridícul i veu perillar la seva sobirania més enllà de la península.

Aquesta feblesa del govern socialista no és exclusiva d'ells. La història recent d'Espanya ens ha ensenyat altres derrotes, i també ridiculeses com la reconquesta de l'illot del Perejil. I aquesta feblesa segur que la faran servir els seus adversaris polítics. Vox, que es considera com el salvador de la unitat d'Espanya de la qual se senten tan orgullosos, ho aprofitarà per desaccelerà la tendència a la baixa després de les seves disputes internes.

Els catalans no aconseguirem marxar d'aquesta trista Espanya, perquè tampoc hi ha una voluntat expressa amb un suport suficient com per aprofitar les esquerdes que els governs de Madrid han tingut al llarg dels anys. I no només ens mantindrem dins de l'Estat, sinó que continuarem pagant els plats trencats, aportant diners a les autonomies que rebaixen impostos, i lluitant perquè la nostra llengua i cultura no siguin esborrades del mapa. Som víctimes dels nostres dubtes, però probablement és a conseqüència de que ja estem bé on som, sobretot quan hem demostrat que no tenim ni tan sols uns polítics aptes per dirigir amb èxit el nostre petit país. 

L'entrada a l'OTAN, una provocació o un dret?

La pregunta que plantejo és si la possibilitat que Finlàndia i Suècia sol·licitin entrar a formar part de l'OTAN és una provocació a Rússia, o bé un dret que hi tenen, després de veure què ha fet Rússia amb Ucraïna.

Des del principi Rússia sempre ha manifestat que se sent provocada per l'OTAN, que ha anat avançant fins a les mateixes fronteres amb el seu país, i una de les excuses per envair Ucraïna ha estat la possibilitat que aquest país entrés a l'OTAN. Ara, quan Finlàndia, i també Suècia, estan discutint si fan el pas, Rússia se sent encara més acorralada i amenaça amb represàlies.

Considero que qualsevol país és sobirà per decidir si es manté neutral o bé s'alinea amb altres països del seu entorn, en aquest cas per preparar la seva defensa i seguretat. Des d'aquest punt de vista, Rússia no hauria de moure fitxa perquè és un tema que correspon a aquests dos països. Vist com ha anat tot plegat, es pot entendre que Rússia se senti pressionat per l'OTAN, sobretot tenint en compte la manera de pensar dels dirigents russos, amb Putin al capdavant.

Suècia hi és a prop, però Finlàndia té 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia, i per tant, com en el cas de les repúbliques bàltiques, limita territorial amb el seu país. Amb la possible entrada de Finlàndia a l'OTAN, desapareix aquest marge territorial que separa les dues forces militars i tensiona les seves relacions.

La situació és una mica com allò de què és primer si l'ou o la gallina. La por que pugui tenir Finlàndia en mantenir-se neutral, al costat de Rússia, havent vist què li ha passat a Ucraïna, és prou justificable. Per altra banda, el fet d'entrar a l'OTAN també exerceix una pressió a Rússia que veu com el seu adversari militar avança cap a la seva frontera, ampliant el nombre de països membres.

El més fàcil és defensar la desmilitarització de tot el continent, però avui sembla una quimera. Malauradament el militarisme és ben viu, i la rivalitat entre nacions, amb un component afegit respecte el segle passat, com són les armes nuclears, posa en perill qualsevol moviment d'ambdues parts. 

És lògic, doncs, que una vegada conegudes les intencions de Finlàndia i Suècia respecte a l'OTAN, apareguin opinions contràries sobre la idoneïtat de la seva incorporació a l'Aliança, que el meu entendre són igualment vàlides. No és fàcil posicionar-se al respecte, ni tampoc, per aquests dos països, prendre la millor decisió.

En el fons del cor de les persones

En situacions límit i dramàtiques sempre hi ha la part positiva que t'anima a pensar que no tot és negatiu. La resposta ciutadana a les crides desesperades com poden ser en temps de guerra, diuen molt del fons de les persones. Ja sé que podem parlar de contradiccions, incoherències, i que no sempre s'actua de la mateixa manera. Trobar la part fosca i negativa de les coses sempre s'hi és a temps, però és bo parar-se un moment a valorar la bona fe de moltes persones, a l'hora de donar suport als que s'ho estan passant malament.

Aquests dies hem pogut observar com persones d'arreu han acudit a les fronteres amb Ucraïna per intentar ajudar, ja sigui oferint menjar i roba, o acollint els ucraïnesos que abandonen el seu país víctimes de la guerra embogida. A casa nostra també hi ha hagut recollida d'aliments i material per enviar a Ucraïna.

Hi ha qui ho critica, perquè és cert que no sempre s'ha actuat de la mateixa manera. Podem retreure al govern espanyol i en general els europeus, la diferent manera de valorar unes immigracions d'unes altres. Mentre acollim els ucraïnesos, tanquem les barreres del sud d'Espanya perquè no hi puguin entrar milers de subsaharians. Espanya té un deute pendent amb el Sàhara, que provoca vergonya des de fa molts anys.

És bo valorar la situació en què ens trobem i la necessitat de reaccionar de pressa abans no sigui tard. Les bombes estan caient, i ja són moltes les víctimes innocents per culpa d'una guerra que no han provocat. És per això que convé tenir el cap fred, i en tot cas tenir-ho en compte per parlar-ne més endavant. Ara el que prima és trobar solucions a les demandes urgents que arriben de manera continuada i massiva.

Tot el suport a les mesures preses pels nostres governants, a l'hora d'acollir els ucraïnesos, i en tot cas, quan arribi la calma, que esperem que sigui el més aviat possible, tindrem temps, i ho haurem de fer, de valorar què hem fet bé i què no, i quina ha de ser la nostra actitud davant la injustícia arreu del món. Podem assumir la nostra part de culpa, però hem d'agrair la voluntat de l'anonimat per alleugerir la pena a les actuals víctimes de la guerra.

Cap d'any amb molts interrogants

Hem començat un nou any ple d'interrogants. Són molts els temes que durant l'any 2021 s'han iniciat i no s'han acabat, i que ens fan preguntar-nos com continuaran durant el 2022, i si s'acabarà amb algun d'ells, per aconseguir viure amb més tranquil·litat.

Tot i que ens ho temíem, l'any 2021 no ha pogut acabar amb la pandèmia, sinó que fins i tot hi ha hagut una remuntada, amb la nova variant, que ens ha deixat unes xifres d'infecció i ingrès hospitalari importants. La vacunació mundial va molt endarrerida, sobretot en països del tercer món. S'ha prioritzat una tercera dosi, i la immunitat encara perilla.

Els efectes de la pandèmia no són només sanitaris, sinó que també han afectat l'economia. Les mesures restrictives sense un ajut suficient als afectats, ha provocat atur i tancament d'empreses, que no han pogut fer front als efectes de la crisi sanitària.

Políticament, a Catalunya, hi ha també molta incertesa. L'equilibri governamental treu espurnes, i el no de la CUP als pressupostos, salvats in extremis pels Comuns, no deixa tranquil al govern. L'actitud del president espanyol davant la convocatòria de la taula de diàleg, tampoc afavoreix el clima necessari per anar avançant en una solució al "problema" català. Un encaix a Espanya cada vegada més enredat.

Europa tampoc té les coses clares. L'adéu de Merkel i les eleccions franceses, poden deixar tocat el lideratge europeu, amb molts problemes de credibilitat amb Polònia i Hongria, i amb el temor dels moviments de Putin a les portes d'Ucraïna.

A la nostra vila hi ha dos temes a destacar, en primer lloc la posada en marxa del nou sistema de recollida selectiva a tota la població, amb un porta a porta qüestionat per l'oposició, i la forta inversió per a la construcció de la nova biblioteca, amb menys suport de les institucions supramunicipals del que s'esperava.

El prioritat d'avui era veure el Barça a Roma

El gran problema d'avui no el trobem a la frontera d'Hongria amb Sèrbia, tampoc en les reaccions a la trobada del Cercle d'Economia, ni en la inseguretat dels discursos de Junts pel sí o el senyor Baños al Telenotícies. El problema d'avui és no haver pogut veure el partit del Barça a Roma.

Crec que he entès el que passa amb els drets de retransmissió, i penso que hi ha gent que té motius per estar enfadat, com és el cas dels clients de Canal+ que han passat de poder veure-ho tot a perdre's partits com el d'avui.

Sé que puc semblar molt demagog contraposant la possibilitat de veure un partit de futbol amb els problemes de centenars de milers de refugiats en el seu tortuós camí cap a la llibertat, però, sense abusar-ne, crec que és important que hi pensem una mica.

Potser si ens acostumem a no veure els partits del Barça, ens entretindrem més en aspectes socials i serem més sensibles amb els problemes bàsics de moltes persones de països llunyans, però també del costat nostre.

Per cert, en la mini entrevista del Telenotícies de TV3 al cap de llista de la CUP he vist una persona molt convençuda i convincent. No enganya ningú i deixa molt clar qui no el votarà. Penso que molts sobiranistes d'esquerres poden sentir-se atrets per la claredat del missatge i la ruta a seguir.

Dues de policies

He estat mirant de trobar una notícia que no estigués relacionada ni amb les eleccions autonòmiques del dia 27 de setembre ni amb els refugiats sirians. M'ha costat de trobar-ne alguna d'interessant, i al final n'he escollit una que no acabo d'entendre.

La Generalitat ha indemnitzat Ester Quintana, la pèrdua d'un ull en una intervenció de Mossos d'Esquadra, però continua considerant que no va ser cap pilota de goma el que li va fer perdre l'ull. Això, segons he llegit ha fet que la denúncia civil s'aturi, però que pugui continuar per la via penal.

M'imagino que tindran les seves raons, però no acabo d'entendre que s'indemnitzi una persona sense acceptar la culpabilitat. O és normal? Han passat dos consellers d'Interior, defensant a tort i dret la innocència de la policia, però ara la indemnitzen.

No estic en contra de la indemnització, si realment se la mereix, i entenc que per més diners que rebi, no li compensaran suficientment la pèrdua d'un ull, però voldria entendre que es tracta d'una resolució correcta i lògica.

En tot cas la policia també era notícia avui, a prop de la frontera amb França. En aquest cas es tractava de la Policia Nacional que, a denúncies de l'agredit, la policia l'hauria maltractat pel fet de parlar en català. Aquesta melodia es repeteix molt sovint i no vull pensar ni que se la inventen, ni que és certa, però cansa força. Utilitzar la llengua com a confrontació és greu, i si en això hi intervé una policia, que paguem tots per servir la ciutadania, encara més.

Un ministre patètic i no parlem de Fernández Díaz

Ahir ho comentava entremig d'altres notícies. El senyor Margallo és patètic. De fet, tot el govern espanyol és patètic i nosaltres les seves víctimes.

M'agradaria recordar les vegades que el ministre ha hagut de disculpar-se per haver ficat la pota fins a baix de tot. Ara, una vegada més, haurà de demanar perdó per haver decidit unes mesures extraordinàries i excessives de vigilància a la frontera amb Gibraltar. Al final els perjudicats han estat els pobres espanyols que cada dia es desplacen a Gibraltar per treballar, atès que al seu país, el nostre, no tenen feina.

No entenc com es poden prendre decisions sense que prèviament s'estudiïn els efectes que poden tenir. No es pot anar decidint i seguidament rectificant ordres. Cal ser més eficient i intel·ligent, dues virtuts que, sens dubte, el ministre Margallo no té.

És reflexionant sobre fets com el que comento que em sorgeixen les pors sobre quin model de país podem arribar a tenir si assolim la independència. Algú s'ho ha preguntat? Volem un país de pandereta com l'espanyol? Serà un estat ridícul? un estat amb polítics corruptes, com el que tenim ara? un estat que deixarà de banda els més necessitats?

Llegia que CDC proposava una coalició de partits per al dret a decidir, de cara a les eleccions europees. Tindria sentit? Entenc que el discurs polític no pot ser el mateix, encara que els uneixi un objectiu: la consulta, però que poden defensar-la des de cada punt de vista. És que sinó ho barregem tot i no hi ha qui ho entengui. No ens pot ser el mateix votar CIU o ICV. Alguna cosa diferent hi hem de veure.

La por de tot plegat és que entretinguts amb el dret a decidir, ens descuidem d'exigir un govern més proper a les persones, i sobretot a les persones més vulnerables.