Reconeixements i anonimat

A tots ens agrada el reconeixement, els premis i les medalles, però no hi ha millor satisfacció que l'orgull d'haver contribuït en un fet encara que sigui des de l'anonimat. 

Hi ha moltes ocasions en què tenim l'oportunitat d'agrair la feina desinteressada d'alguns per aconseguir guanys socials, però no podem oblidar que el dia a dia està ple d'actes que ignorem i que es porten a terme gràcies a la tasca d'uns quants que mai o rarament se'ls reconeixerà. Això, quan es fa amb la il·lusió d'ajudar els altres, no genera frustració, sinó satisfacció i el premi el reps a l'instant, sense que ningú t'hagi penjat la medalla.

Alguna vegada he plantejat que l'Ajuntament atorgués més títols d'arenyenc il·lustre a persones que han destacat per la seva col·laboració a millorar la nostra vila, sigui per la seva tasca cultural, econòmica o social. És cert, però que els reconeixements guanyen força i credibilitat si són escassos, davant el perill d'estar regalant títols a tort i dret, encara que caure en l'altre extrem tampoc és bo. Trobar l'equilibri no és fàcil.

La moda dels reconeixements ciutadans a través de votacions populars omple, en certa manera, aquest buit que podem trobar en l'escassetat de reconeixements institucionals. És bo que els vilatans valorin la feina dels seus convilatans, perquè ajuda a tenir en compte les persones que no només lluiten per viure, sinó que aprofiten el seu temps per ajudar els altres o que actuen de mirall per la seva tasca diària.

Al nostre país, anualment es concedeixen premis a persones que han destacat en la seva activitat professional, del lleure o social, i cal ser molt escrupolosos per no banalitzar els premis. És bo que tot reconeixement vingui avalat per una bona causa i no caure en el perill d'atorgar reconeixements per simpatia o compensacions. En un món tan castigat pel soroll, menyspreu i insults, trobar la manera de ser positius i buscar els mèrits de les persones, és el millor antídot contra la mediocritat imperant.

Agraïment a en Joan Majó

Ahir vaig tenir la sort de participar en el lliurament de l'almorratxa a l'arenyenc de l'any 2025, en Joan Majó, pescador i restaurador de la nostra vila. L'excusa del premi va ser els cent anys de l'entitat que presideix, el Club de Mar Sport, però la valoració que jo en faig va molt més enllà.

L'Associació d'Informadors d'Arenys (AIA), editora de la revista L'Agenda, organitza cada any una votació popular per nomenar l'arenyenc o arenyenca de l'any a una persona que hagi destacat per algun fet significatiu. Que una entitat, on tens un paper protagonista, celebri els cent anys no és poca cosa, però a mi m'agrada analitzar les persones, que són les que mouen les entitats.

En Joan Majó té actualment aquesta responsabilitat, però el seu currículum és brillant i la seva personalitat admirable. Una persona que s'allunya del protagonisme, però esdevé una peça clau on es mou. Pescador des de molt jove i restaurador admirat, no només ha desenvolupat les dues professions, sinó que també ha contribuït a fer gran l'estimació de la pesca i la restauració a casa nostra, i ha participat, si no impulsat esdeveniments culinaris que han traspassat els límits del nostre municipi.

Hi ha persones que fan molt soroll i algunes d'elles obtenen bons resultats, però n'hi ha d'altres que actuen com formiguetes, sense que gairebé no te n'adonis, aconseguint èxits col·lectius que no pas personals. Persones amb qui t'hi trobes molt bé, per la seva senzillesa, amabilitat i empatia, però també amb una gran força i dinamisme. Persones amb qui aniries on fos, perquè saps que podràs confiar en elles i que et portaran a bon port.

Les paraules de felicitació que es varen deixar anar ahir a la seu del club que presideix no eren gratuïtes, sinó totalment sinceres i merescudes. Va ser una estona molt agradable, que vàrem acabar amb un esplèndid i sorprenent dinar. Gràcies, Joan per la teva personalitat, dedicació a la vila i a les teves aficions i professions. Estudiaré quins han de ser els mèrits exigits per ser nomenat fill predilecte de la nostra vila.

El treball diari i constant

Aquests dies que ens arriben notícies de Singapur, amb uns resultats brillants de nedadores catalanes, conviden a reflexionar sobre la feina de formiga que no sempre es veu, i que només te n'assabentes quan sorgeix l'èxit. Llavors tot esclata, i en tenim notícia, i ens n'alegrem, però no podem deixar de pensar en totes aquelles persones que no aconsegueixen ser les primeres, però no per això se'ls ha de restar mèrits.

Parlant d'esport, ens adonem que no totes les disciplines tenen el mateix ressò. Quan hi ha molts diners al darrere, les notícies són a primera pàgina dels diaris, encara que només sigui per comentar el menú del dinar de la concentració. És evident que un esport que mogui milers d'aficionats, sempre resultarà més atractiu als espònsors, i de retruc els diaris se'n faran més ressò, però hauríem de tenir l'encert de dedicar temps a aquells esportistes que treballen sense parar per aconseguir èxits que no tenen la mateixa repercussió entre la gent.

Em direu que m'embolico, però sempre he pensat que la gent que té una afició, que pot arribar a ser professió, i que treballa en silenci per millorar el seu rendiment i resultats, són persones que sumen. Que no provoquen aldarulls. Que no critiquen per criticar, ni es fan veure per ridiculeses. Si saps alguna cosa d'ells és per la feina constant, el seu esforç diari per assolir una meta.

A Arenys tenim la Marta Mitjans que va de rècord en rècord, i sense conèixer-la personalment, t'hi sents vinculat i orgullós de ser convilatà. I això és pels èxits aconseguits? Segur que sense ells no en tindríem notícies, però és d'admirar la seva preparació, la seva dedicació, sense la qual no aconseguiria pujar al pòdium. 

A totes aquestes persones que treballen amb constància i perseverança, tant si aconsegueixen l'èxit, com simplement la satisfacció personal de superació, cal felicitar-les i desitjar-los la felicitat en allò que els omple i que dediquen tantes hores del dia.

Ara el Hard Rock

Aquest matí el president de la Generalitat ha presentat el projecte d'ampliació de l'aeroport de Barcelona. No m'ha quedat clar si ja està pactat amb els seus socis del pacte de legislatura, ERC i Comuns, o bé ja té clar que obtindrà els vots de Junts i, per tant, pot prescindir de les crosses. Esclar que ERC sempre ha jugat a la puta i la ramoneta i potser ja li està bé.

Si no ho recordo malament, perquè arriba un moment que ja no saps què deien uns i altres fa vuit dies, crec que l'ampliació de l'aeroport juntament amb el perllongament de la B-40 i el Hard Rock de Vila-seca i Salou varen ser el motiu de l'avançament de les eleccions catalanes, sobretot per la contundència de Comuns en el seu posicionament sobre el complex que ara potser li ha arribat el torn.

Fa temps que el PSC es frega les mans. Potser és per mèrits propis, tampoc els hi vull negar, però sobretot per demèrit de les forces independentistes i els Comuns, que va avançant amb peu ferm i sense gaires entrebancs. 

No critico el posicionament en contra o a favor d'infraestructures com les que he esmentat i que han creat tanta polèmica. El que em preocupa és la manca d'arguments seriosos, la incoherència i els moviments interessats dels partits polítics. Al darrere hi ha qui en surt beneficiat i els nostres polítics actuen com a simples titelles. Enteneu això de la desafecció? Jo sí!

Vull pensar que els experts que avalen el projecte de l'ampliació de l'aeroport ho han estudiat seriosament i que el seu posicionament és impecable, professionalment parlant. És cert que m'agrada la veu d'aquells que es qüestionen el fet, sense resoldre temes pendents, com pot ser la reformulació de la indústria turística del nostre país, i treballar fermament perquè la conversió de l'aeroport en un Hub, comporti una millora en les relacions econòmiques del nostre país, i no acabi en un simple augment dels turistes de baix poder adquisitiu que ens venen els estius de sol i platja.

I deixeu-me recordar-vos que problemes molt nostrats i que han estat la base de pactes, es troben encallats i, els més malpensats, temem que no aconseguim desencallar-los. Amnistia, català oficial a la UE, finançament singular, traspàs de Rodalies...

La fidelitat té un preu

També podia haver dit que la fidelitat té premi, però en el fons qui pot fer concessions no sempre actua lliurement i li toca cedir davant de persones que li han estat fidels, que han donat la cara i caminat junts, malgrat que no tinguin les qualitats mínimes necessàries per a l'encàrrec que se'ls ofereix.

En el món dels partits polítics s'ha vist sempre que hi ha les persones que valen i les que es fan valer. Potser alguns reuneixen les dues qualitats, però acostuma a passar que uns van per un cantó i els altres per l'altre. Els "trepes" són a tot arreu, i això és el que frena a moltes persones a l'hora de comprometre's amb un grup.

L'alternança política ofereix exemples evidents. Quan un partit polític arriba al poder necessita distribuir tasques de responsabilitat i no sempre es regeix per capacitats, sinó més aviat per amiguismes i pagar el deute. Aquest fet, tan freqüent entre els partits, provoca en moltes ocasions que tinguem polítics mediocres davant de càrrecs de responsabilitat massa important pels seus mèrits i aptituds.

Ara estem davant d'un cas clar d'alternança política, amb el nomenament del candidat socialista com a president de la Generalitat. Ara és l'hora de decidir els noms dels consellers i conselleres, dels càrrecs de confiança i de tot aquell aparell que ha de sostenir la presidència i el govern, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta al Parlament.

També és l'hora de veure si els pactes polítics per aconseguir la presidència, porten implícits uns compromisos de respectar llocs de treball a l'administració pública, a tot un conjunt de persones fidels al partit que abandona el poder. Malauradament, el fet de mantenir la cadira a l'administració acostuma a pesar més que no pas la voluntat política d'un canvi, tant de política com de governants.

Aquests dies, doncs, anirem veient quins són els afortunats que aconsegueixen un lloc de responsabilitat política, els seus mèrits per obtenir-los i la fidelitat vers el president, que en última instància és qui decideix els noms, encara que no sempre amb la llibertat que se li suposa. Com deia al començament, la fidelitat té un preu, i aquest s'ha de pagar, encara que potser no acaba de convèncer ni agradar.

Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.

Què li passa a Lambán?

El president aragonès, que no és el nostre, darrerament està molt esverat i només fa que sortir als mitjans de comunicació amb les seves declaracions, sempre en contra de Catalunya. No és cap novetat que el president de l'Aragó aprofiti els avantatges d'atacar Catalunya per guanyar vots al seu territori. Aquesta pràctica és comú arreu d'Espanya. Els catalans, per mèrits propis o per interessos dels altres, som l'esca del pecat i tothom s'atreveix a criticar-nos i demonitzar-nos.

Probablement hem fet mèrits per ser envejats, i el problema és que rebem per totes bandes. No només tenim la crítica de les altres comunitats autònomes, com si fóssim uns privilegiats, sinó que a més no és cert i se'ns castiga amb menys inversió de la que correspondria i amb atacs a la nostra llengua i cultura.

Aragó és una comunitat que té l'autoestima molt baixa, i això ajuda a rebel·lar-se contra qui li fa ombra. Si a més hi ha interessos a compartir, llavors la lluita està armada. Aragó es va aprofitar del decret de l'article 155 de la Constitució per recuperar patrimoni que es trobava a Catalunya. Qualsevol excusa és bona per aconseguir allò que volem.

En les negociacions per a l'organització dels jocs d'hivern de 2030 s'ha arribat a un clímax ple d'espurnes. Es fa difícil saber què hi ha de veritat al darrere, perquè les informacions que ens arriben són contradictòries en funció del canal amb què arriben. En un principi semblava que tècnicament hi havia acord entre les dues comunitats, però després hi va entrar el joc polític que ho va encallar tot, fins al punt que el Comitè Olímpic Espanyol retirés la petició per organitzar els jocs. Ara tothom se'n lamenta, excepte els catalans que es mobilitzaven per aconseguir aturar-ho.

Lambán continua molt embalat, i les seves declaracions i crítiques contra Catalunya i el Comitè Olímpic Espanyol no s'han aturat. M'imagino que és una manera de lluitar per mantenir-se al capdavant del govern, sobretot pensant en les eleccions de l'any vinent. I tot això sent del mateix color polític que el govern de Madrid. Imagineu-vos què passaria si fossin de partits polítics diferents!

La percepció que jo tinc és que al president aragonès ha perdut els papers i no sap com sortir-ne. De totes maneres és una opinió que es pot considerar interessada, per la meva condició de català. Crec, però que qualsevol persona que examini els fets s'adonarà que el president aragonès té una certa tendència a la catalanofòbia, i això el perd. No sé fins quan durarà el sainet, ni les conseqüències que tindrà per a la seva reelecció com a president de la seva comunitat autònoma.

L'escriptora Almudena Grandes

He llegit l'article de Xavier Bosch al diari ARA que parla d'Almudena Grandes, l'escriptora que ens va deixar fa pocs dies, i la iniciativa frustrada de les esquerres de Madrid, que volien nomenar-la filla predilecta de la ciutat, i posar el seu nom a una biblioteca. Les dretes varen dir que no, i com que tenen majoria, la iniciativa se n'ha anat a l'aire.

Aquest fet és molt indicador del nivell que tenen els partits polítics d'aquest país. Es tracta d'encasellar tothom en un bàndol, com molt bé diu Xavier Bosch, i a partir d'aquí decidir què es fa. Ho hem polititzat tot, però a més, amb un fanatisme extrem que no deixa viure.

No importa la qualitat de la persona, els mèrits aconseguits, el treball realitzat, sinó de quin bàndol és. Ho considero horrorós, i diu molt poc de la salut democràtica de la nostra societat. No pot ser que estiguem en aquesta situació, on només es té en compte la ideologia a l'hora de valorar una persona, i no la seva tasca. Sobretot tenint en compte que la classe política té molt que desitjar quant a intel·ligència i saber fer.

La radicalització de la dreta espanyola és molt perillosa, perquè no saps on et pot portar. És una dreta corrupta, populista i autoritària, que es val de la democràcia per assolir el poder i a partir d'aquí menystenir la ciutadania que els ha escollit. 

La cultura d'aquest país rep molt poc suport, perquè els polítics de torn estan en una altra òrbita. No la saben valorar, ni reconèixer que un món sense cultura és un món perdut. És per això que a l'hora de valorar les persones del món cultural, es té més en compte com pensen que no pas què fan, què aporten a la nostra societat.

No podem permetre que per ser reconegut per tothom s'hagi de renunciar a la pròpia manera de ser i pensar. Amb una dreta a l'extrem, el futur d'Espanya és molt negre.

Adéu a Angela Merkel

Amb les eleccions d'avui a Alemanya s'acaba una etapa de govern d'Angela Merkel que té molt més recorregut que el propi país, amb una incidència important a Europa i el món en general. Amb els encerts i els errors comesos, entenc que la cancellera ha d'estar orgullosa de la feina feta, i els seus ciutadans, simpatitzants o no del seu partit polític, han de reconèixer-li els mèrits.

És en casos com la de la senyora Merkel que es pot afirmar que la política funciona. Una persona que ha deixat empremta, amb el seu esforç i treball durant tots aquests anys, intentant aplicar allò en què ella creia, però amb la flexibilitat d'analitzar les conseqüències de les seves decisions, mirant més enllà de l'efecte immediat.

Seria un error pensar que ho ha fet tot bé, i de ben segur que hi ha coses que se li poden retreure, però penso que d'un polític se li ha d'exigir coherència, treball i generositat. A la política no s'hi va a aprofitar-se del càrrec, sinó a dur a terme aquelles actuacions que es defensen per principis, de la millor manera possible, posant-se al servei dels seus votants, però també dels que no l'han votat.

El futur d'Alemanya i d'Europa en general és incert, i no sabem si la persona que l'haurà de substituir estarà a la seva alçada. Ningú no és imprescindible i per tant el relleu és la cosa més natural de tot. És bo confiar que no tot s'acaba amb la marxa de la cancellera i que hi ha possibles successors que ho podran fer tant o més bé.

Crec que Europa li ha d'estar agraïda, amb les naturals discrepàncies polítiques, perquè les seva actuació no deixa de ser una opció política, enfrontada a altres, però en tot cas em reitero afirmant que la considero una política honesta i que ha treballat fermament per millorar el país i la Unió Europea.

S'enlaira l'Enxaneta

Aquests dies hem llegit la notícia sobre l'enlairament del primer nanosatèl·lit de Catalunya, l'Enxaneta, que ens ha omplert a tots d'una mica d'orgull. Suposo que és el que té ser un país petit que fa avenços científics i pot treure el cap entre els grans. A alguns els fa riure, com per exemple el PSC, que tot el que fan els altres són rucades. Només ells saben fer bé les coses adients.

Espero que el projecte tingui èxit i en vinguin molts més. En això ens hi trobaran a molts, i no amb tanta tonteria que endarrereix la posada en marxa del nou govern. Avui llegia declaracions de la consellera Budó, i també de la senyora Artadi, i em venien ganes d'engegar-les a totes dues a pastar fang. 

És fent projectes que progressarem com a país, i no discutint tot el dia sobre el mateix. Es va intentar i no va sortir bé, doncs canviem de tema i deixem-ho per a més endavant. Ara ens cal recuperar el lideratge del nostre país, sense renunciar als nostres drets i anhels, però sense que aquests ens tinguin aturats més temps.

És una llàstima que no tinguem una alternativa de país, sinó només un seguidisme de l'Estat espanyol. És una llàstima que no hi hagi objectius compartits entre els dos bàndols, que només discrepessin en la manera. Estem condemnats al blanc o negre, sense possibilitat de matisos, i això a vegades ens decanta cap a posicions que no triaríem, si la part contrària ens defensés com a poble sobirà i singular.

Hem rebut una bona notícia, l'enlairament de l'Enxaneta, però també una de dolenta, la mort de l'oncòleg Josep Baselga, una persona que ha fet mèrits per ser reconeguda mundialment. Ens falta més gent com el doctor i menys polítics mediocres que no ens porten enlloc.

Jutjaran el rei?

I jo em pregunto... jutjaran el rei (l'emèrit) per les comissions sobre la implantació de l'AVE a l'Aràbia Saudita? Els més optimistes ja es freguen les mans, però jo, que sóc més aviat escèptic en aquest tipus de coses, m'imagino que ja sortirà algun impediment perquè no sigui així. De fet, l'inici de tot era quan era rei en actiu i, per tant, ho podia fer tot. A l'hora de cobrar-ho sí que sembla que ja era emèrit, però...

Com és possible que al segle XXI hi hagi delictes comesos pel rei que no poden ser jutjats? Estem parlant d'aprofitar-se del càrrec en benefici personal, no es tracta de jutjar si ho ha fet més bé o malament, sinó que ha delinquit i no se'l pot jutjar perquè ho diu la Constitució.

Estic convençut, i m'agradaria equivocar-me, que el rei emèrit morirà tranquil sense cap tipus de judici, tot i haver fet prou mèrits perquè l'haguessin assegut davant d'un jutge. Quan dic això penso en les seves pròpies paraules afirmant que tots som iguals davant la llei. Com es pot tenir tanta barra!

Avui apareixia la notícia que el Tribunal Suprem es plantejava la possibilitat d'investigar sobre el cas de l'AVE a l'Aràbia Saudita i tota la premsa ha sortit a parlar sobre un possible judici, atesa la situació constitucional del rei, després de la seva abdicació a favor del seu fill. Haurem d'esperar uns dies per veure cap on va tot plegat, però ja dic jo que no hi confio gens.

Guanyar-se el sou en política

Una companya deia tot esmorzant, que els polítics que no fan la feina no haurien de cobrar. Parlàvem de la incapacitat de Pedro Sánchez, de formar govern, i que portem quatre convocatòries d'eleccions amb tant poc temps.

Jo sempre he pensat que els sous dels polítics no són tan elevats com algú vol fer creure. Exercir el govern comporta unes responsabilitats que es mereixen retribuir. Un altra cosa serien els privilegis que a vegades s'obtenen a títol personal. Hi ha persones amb capacitat per governar que no es decideixen pel sou a rebre i els maldecaps que es posen a sobre. Potser si els sous fossin més elevats hi hauria més candidats entre la gent més preparada.

Esclar que els vividors també se'n beneficiarien, encara que no tinguessin la preparació necessària. Dins del món de la política hi ha moltes persones que no es mereixerien ocupar els llocs de responsabilitat que ocupen, ni per preparació o mèrits, ni per les seves intencions. 

Tornant al comentari de la companya, potser seria una bona idea haver de justificar el sou, i si un polític no és capaç de governar i manté pràcticament aturat el govern, que hagués de retornar el sou. Probablement s'espavilarien i, com deia ahir, no ens voldrien fer creure que ho han fet tot per aconseguir formar govern. No es pot ser més cínic.

L'alternativa de govern era la CUP

Si es confirma que Junts per Arenys donen l'alcaldia a ERC, tot i haver estat el partit polític més votat a la vila, podrem afirmar clarament que l'alternativa de govern era la CUP. Una altra manera de fer política, amb un equip de persones ben preparades i amb il·lusió, virtuts que hem trobat a faltar durant aquests darrers quatre anys.

Si bé Junts per Arenys ho tenia molt malament per formar govern, havent-se estancat i no comptar amb clars col·laboradors, la seva renúncia a lluitar per l'alcaldia deixa amb la boca oberta i moltes persones indignades que havien dipositat la seva confiança i el seu vot. A partir d'ara Estanis Fors deixa de ser una garantia de govern per passar a ser un col·laborador, ja sigui formant part del govern, o el que sembla més factible, en una oposició sense arguments.

Tot el discurs polític de durant la campanya se'n va en orris, i claudica davant l'empenta d'ERC, una empenta fruit del moment dolç que viu el partit més que no pas els mèrits del govern dels tres darrers anys, amb enfrontaments a dins i fora de l'Ajuntament.

Com deia al començament, si es confirma que Estanis Fors llança la tovallola, hi haurà molts votants seus defraudats, que no s'empiparan tant amb els resultats obtinguts, sinó amb la decisió de donar l'alcaldia d'una manera tan fàcil com sembla ser que pot passar.

Una vegada més haurem de confiar amb la feina de la CUP, des de l'oposició, conscients, però, que la seva influència serà nul·la si el conformisme de Junts per Arenys és tal com ens presenta el seu líder i exalcalde Estanis Fors.

L'opció d'Iceta a presidir el Senat espanyol

No sé com acabarà el nomenament de Miquel Iceta com a nou president del Senat espanyol, pendent de què passi al Parlament català. Estic d’acord en què la filtració de les intencions de Pedro Sánchez ha estat una badada molt innocent, que un polític del seu nivell no hauria d’haver comès. Estic segur que el Parlament, sense conèixer quines eren les intencions del president del govern, hauria votat a favor d’Iceta com a representant al Senat. Després de conèixer què pretenia Pedro Sánchez dóna marge de pressió als partits independentistes, necessaris per aconseguir el nomenament.

No sóc simpatitzant de Miquel Iceta, no m’agrada moltes de les coses que ha fet i dit, penso que a vegades no ha estat prou coherent amb les seves paraules, però haig de reconèixer-li mèrits i estratègies de bon polític. No l’he tractat mai, més enllà d’un sopar de cortesia amb molta gent entremig, i per tant no tinc molts motius per opinar sobre la seva vàlua, que no li nego.

Personalment no veuria malament que Iceta fos el nou president del Senat. Estic convençut que seria molt millor, per a nosaltres, que la majoria dels possibles candidats del PSOE. Està bé que, coneixent les intencions de Pedro Sánchez, els partits independentistes juguin a l’intercanvi de monedes, però al final penso que estaria bé que li donessin carta blanca.

Hi ha qui canta les absoltes al PDECat

Aprofitant que és Setmana Santa hi ha qui ja canta les absoltes al PDECat, fins i tot abans de conèixer els resultats electorals d'aquest abril i maig. És cert que el panorama és força dantesc i el seu problema no ve tant de fora com de dins mateix.

Si bé és cert que el PDECat no té substitut, i això frena una caiguda estrepitosa, sí que es fa difícil que puguin aturar la gran davallada que se'ls hi espera. Penso que no ho podien fer pitjor, i les lluites internes no les han sabut canalitzar. Viuen del record i de la mala consciència de molts, que veuen com els seus dirigents són a la presó o a l'exili. Els companys de partit que els han substituït no ho han sabut fer millor, però tampoc s'ha entès les instruccions rebudes des de Brussel·les.

Tot fa pensar que finalment ERC els passarà al davant, no sé si per mèrits propis o per demèrit del PDECat. Amb les baralles entre els dos partits independentistes, i l'obsessió dels partits de dreta per fer el discurs més dramàtic, el PSC haurà aconseguit recuperar tot allò que havia perdut durant els darrers anys electorals, i sense haver fet res més que torejar la situació, canviar el discurs a conveniència i presentar-se com el partit polític català de centre, el partit polític assenyat, tornarà a tenir el protagonisme que havia perdut amb la seva desfeta interna.

Estem, doncs a l'expectativa si de veritat toca cantar les absoltes al PDECat, i a l'espera de si són capaços de confeccionar una nova opció política que tingui cara i ulls, per afrontar la realitat i fer avançar el país.

Hipocresia i maldat de molts polítics

Fets com els que estem vivint aquests dies et demostren la vergonyant realitat d’uns polítics que per justificar el seu posicionament fan el possible perquè passin incidents, els més greus possibles, o si més no desitgen que succeeixin.

La hipocresia d’unes persones que manifesten estar a favor del poble, quan el que volen és viure a costa del poble, defensant allò que més els plau. Hipocresia i maldat, perquè no tenen sentiments, ni els commou el dolor dels altres.

Què passarà divendres? No ho sap gaire ningú, però sí sabem què volen que passi C‘s i el PP. Els dos partits polítics estan esperant i desitjant violència per part dels CDR i, a ser possible, passivitat per part dels Mossos d’Esquadra. Els agradaria veure aldarulls, gent lesionada i, a ser possible, fins i tot algun mort.

Les persones que ens estimem el país desitgem que sigui una jornada de protesta contra tanta injustícia, però pacífica; amb enrenou, però sense violència. Som uns quants, una gran majoria, que volem que Europa s’adoni de quins dirigents polítics té Espanya, que els catalans no ens mereixem, però tampoc la resta de l’Estat. Volem que s’adonin també que la Justícia a Espanya està corrompuda, que la separació de poders és una quimera, que els són nomenats no pas per mèrits, sinó per amistat i familiaritat.

Desitjo que divendres la ciutadania es comporti de manera més intel·ligent que no pas els polítics que tenim ara. Que no caiguin en la trampa orquestrada des de Madrid. Que sortim al carrer de la mateixa manera que ho hem fet els darrers onze de setembre.

L'error d'idealitzar les persones

Passen els anys i ens adonem que hem estat molt innocents, idealitzant moltes persones que al final hem pogut observar que són humans i que molts se n'han aprofitat per convertir-se en uns orgullosos o corruptes o vividors... Probablement la situació de dictadura durant tants anys, va fer que sobrevaloréssim els primers polítics de la democràcia. Alguns d'ells ens han decebut.

Sense negar-los mèrits, potser els anys els han corromput, potser la nostra idolatria, la nostra permissivitat... fins a quin punt no en som d'alguna manera culpables.

Polítics com Jordi Pujol, Felipe González, Narcís Serra, oferien una imatge de persones completes, amb uns valors, que podies compartir o no, però que els hi reconeixies. Uns personatges, i n'hi ha molts més, que estaven destinats a ser els símbols de la nostra història política.

N'hem tingut d'altres que no s'han deixat estimar, al marge dels seus simpatitzants polítics, perquè no han estat mai aigua clara. Polítics com José Aznar, Rodrigo Rato, Carmen Chacón, Oriol Pujol, o el mateix Josep Antoni Duran i Lleida.

Alguns polítics varen ser capaços de deixar-nos bocabadats durant molt temps, però n'hi ha que de seguida varen mostrar la seva cara dèbil i inconsistent, com José Luís Rodríguez Zapatero, Pere Navarro, Joan Herrera, Joan Saura...

No he pretès fer comparacions ni col·locar diferents polítics en un mateix bloc. Tots ells tenen personalitat pròpia, i n'hi ha més, però aquests són els que m'han vingut primer a la memòria. I en tenim d'altres que els hem castigat per errors comesos, però no els hem sabut valorar per la bona feina que també varen fer, i que mai haurem idealitzat. Segur que aquest grup l'emplenaríem més, i això és el que ens pot consolar. 

La CUP acumula protagonisme

Diuen que el govern català denunciarà la baixa qualitat democràtica espanyola a Europa. I jo em pregunto de què servirà? Potser és el que s'ha de fer, però no caldria en primer lloc posar-se d'acord a casa per no anar cadascú per la seva banda?

Avui en Quim Arrufat avisava que els independentistes no guanyarien el 27S si el sobiranisme no era capaç de canviar l'orientació. Afegia que no era un bon símptoma el fet que les enquestes donessin uns resultats tan pobres als partits independentistes. Ell en sap molt més que jo, i ho viu molt directament, però fa temps que una colla de gent ens lamentem de la manca d'acord entre els partits polítics, fruit, al meu entendre, d'un excés d'orgull i prepotència, un defecte que ERC arrossega al llarg de la història.

Sembla estrany que no s'adonin que, agradi més o menys, sense el lideratge del president Mas i el suport de CDC i part d'UDC, no s'hauria arribat al punt on ens trobem. Sense treure mèrits a la gent d'ERC, ells sols no podrien arribar enlloc. 

La CUP continua fent bona feina i molts pensem que la seva actuació dóna ales al president, i potser fa reflexionar ERC sobre la manera d'actuar.

El nostre alcalde obligat a anar a les primàries

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya ens trobarem que hi haurà molta gent que voldrà votar Pablo Iglesias, tal com passava abans amb Suárez o Felipe González. Sigui la Gemma Ubasart la candidata catalana o bé una altra persona, el pes el portarà el mediàtic Pablo Iglesias.

A les municipals pot passar una mica el mateix. En el cas d'Arenys de Mar, si l'agrupació local Podemos aconsegueix les 500 signatures per presentar-se com agrupació d'electors, els resultats que puguin obtenir difícilment serà mèrit o desmèrit del seu cap de llista que molt probablement poca gent coneixerà i vénen d'una ensopegada en el seu projecte social. Però això mateix podríem dir d'altres candidats i partits polítics.

El cas més evident, i no només a la nostra població, serà el d'ERC, que en les darreres eleccions municipals varen obtenir una gran davallada arreu, al marge dels mèrits o errors dels seus representants locals, i ara sense haver d'escarrassar-s'hi massa segur que experimentaran una forta pujada en tots els municipis catalans.

Tot això ens porta a afirmar que al nostre país la "marca partit" pesa molt i en canvi ben poc la persona que hi ha al capdavant, sobretot si no ha tingut experiència de govern. A Arenys, però, fins i tot havent presidit el govern municipal el propi partit qüestiona l'alcalde a l'hora de defensar l'alcaldia. M'imagino que es tracta d'un cas insòlit, però ja se sap que mai deixes de sorprendre't.

L'alcalde haurà de passar aquest diumenge la prova de les primàries per poder ser novament candidat i si ho aconsegueix haurà de continuar lluitant per compensar la davallada de vots que es preveu a CIU en la totalitat del país. Un nou repte per al nostre alcalde que se sumarà al de la regidora del PP, Belén Quintero, en l'enfrontament amb la Rosa Zaragoza si es confirma que es presenta com a cap de llista de C's. Poden ser unes eleccions molt animades i amb sorpresa final.

Les misèries d'un ministre inútil

En declaracions a l'ABC el ministre Jorge Fernández diu que "hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència". Aquest impresentable ministre fa molt temps que està intentant forçar la violència a casa nostra. No en va tenir prou amb la mort dels immigrants de l'estret que fa el que pot per incitar-nos. El senyor Fernández Díaz no s'adona que d'aquesta manera no ho aconseguirà.

Per altra banda, si algú s'hauria de sentir frustrat seria ell, però és tan inútil que ni s'adona del ridícul permanent en què es troba. Encara pensa que és titular del ministeri per mèrits propis, i això el fa pensar que té raó en les seves afirmacions. L'única cosa que el salva és que la majoria de ministres són tan mediocres com ell, i el seu president no dóna tampoc la talla.

Puc entendre que la situació en què es troba el seu partit no és la millor possible. La seva majoria absoluta els haurà provocat perdre les següents eleccions. No han estat capaços de valdre's d'aquesta majoria per consolidar-se en el poder, perquè han confós els termes. El seu despotisme els ha perdut i els ciutadans, que no tenen clara cap alternativa, sí que coincideixen en afirmar que amb el PP no es pot continuar.

De tot plegat el més trist és que no avancem. Fa anys que estem estancats i ni el PSOE ni el PP han estat capaços de situar el país en el lloc adient per no haver d'estar tot el dia patint per veure què passarà. La corrupció i el fet de posar com a primer objectiu el conservar els càrrecs polítics, ha fet obrir els ulls dels espanyols, de molts espanyols que els varen votar.

Actualment la gran preocupació de la militància del PP és el futur dels seus llocs de treball. Una punxada del PP en ajuntaments, comunitats autònomes i el mateix govern de l'Estat, significa la pèrdua del molts càrrecs i el problema de col·locar a tots aquells militants que han estat tan servicials. Això ja va passar amb el PSOE i es repeteix una vegada i una altra en un país bicèfal des del primer dia de la transició. L'únic consol que li pot quedar al ministre de l'Interior és que se li acosta l'hora de la jubilació. La història no en podrà dir res de bo d'aquest ministre, que haurà passat per la vida sense pena ni glòria.