La situació política en què vivim, escrits com el de Jordi Muñoz o Júlia Miralles de Imperial, a l'ARA són interessants perquè et permeten reflexionar i valorar la complexitat d'allò que de vegades considerem tan a la lleugera i gosem definir de manera simplista. En política, i en gairebé tot, les circumstàncies condicionen els fets i les actuacions no són tan casuals com ens podem arribar a pensar.
Ens preguntem, si més no jo sí que m'ho pregunto, què se n'ha fet de l'esquerra europea, i per tant també l'espanyola i catalana. Encara tenim molt fresca l'existència d'un partit socialista fort i valent, capaç de fer front a una dreta, l'espanyola, sempre molt esbiaixada a l'extrem. Ho retenim a la memòria, però acceptem que ha passat una mica a la història, i ja en temps de Rodríguez Zapatero, l'esquerra socialista havia rebaixat molts principis i actuava més com una força centrista moderada, probablement perquè la dreta ja tenia una clara tendència a l'extrem.
Les circumstàncies no han estat favorables i el socialisme europeu ha perdut molts enters, i la seva funció s'ha limitat a aturar la tendència a la radicalització dretana de la societat del continent. Ara, que Espanya afronta un reguitzell d'eleccions, els socialistes encara no poden ensenyar totes les seves cartes i es limiten a moderar el discurs per contrarestar la dreta extrema d'aquests moments a Espanya. Podemos, que havia de ser l'alternativa real a aquesta esquerra compungida, no ha reeixit el que s'esperava i la impressió que dóna actualment és d'estar com mig estirant la pota lluitant per a la seva supervivència, amb poques probabilitats de sortir-se'n. A ulls clucs molts socialistes signarien una majoria amb Podemos, però els seus líders temen perdre els votants moderats fugits de la deriva del PP de Casado i el C's. Al final serà l'aritmètica, i l'independentisme molt probablement, un espectador privilegiat, però amb un alt risc de supervivència.
