Com recuperar la confiança?

Quan es perd la confiança en una persona o una institució es fa difícil recuperar-la. Passa sovint que davant d'una successió de fets de dubtosa legalitat o imparcialitat, en funció de qui sigui el subjecte a analitzar, les persones els hi perdem la confiança. Ja no en els mirem amb els mateixos ulls, i dubtem de tot o gairebé tot el que ens diuen o fan. Després, una vegada solucionats els problemes, ja sigui perquè s'ha admès la mala pràctica, o s'han canviat els personatges, la recuperació de la confiança perduda no és automàtica, sinó que requereix molt d'esforç per totes les parts.

Crec que no m'equivoco si dic que a Espanya una gran majoria de la població ha perdut la confiança en la Justícia, i en tots els tribunals que l'han d'aplicar segons les seves competències. Hem vist massa coses que no ens han agradat, no pas perquè vagin en contra d'allò que nosaltres voldríem, sinó perquè no hi hem vist la imparcialitat, l'objectivitat i l'esperit democràtic que calia esperar-ne. Tenim uns tribunals farcits de magistrats nostàlgics del franquisme i les pràctiques autoritàries, polititzats i de la mà de la dreta i l'extrema dreta, que donen massa senyals de subjectivitat i rancúnia vers posicions polítiques que no són del seu grat.

Mentre les víctimes érem els catalans, i d'aquests, els independentistes, tot semblava una qüestió de resistència al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Tot era anticonstitucional, mereixedor de penes de llarga durada, per sublevació i sedició. Però després ha vingut el torn de l'esquerra que no hi ha manera de treure-li el poder polític, i han començat a aparèixer actuacions que resulten molt sospitoses.

Me'n guardaré prou de pensar i dir que els socialistes siguin immaculats i no hi hagi possibilitat d'accions corruptes i condemnables, però la manera com es porten les coses crec que no és la millor, ni la més recomanable per mantenir aquesta confiança necessària en el Poder Judicial.

La confiança s'ha perdut i ara caldria recuperar-la, però això no es fa amb un simple girar full, sinó canviant les pràctiques equivocades i molt probablement també els seus protagonistes. Aquests, però s'hi agafen amb totes les forces i no serà fàcil. Ens cal paciència, això no obstant, voldríem veure-hi passos en aquesta línia. Si no és així, la qualitat democràtica del nostre país continuarà sota sospita i nosaltres en continuarem rebent els plats trencats.

No li diguis sedició, rebel·lió o malversació, digues venjança

Sempre he dit que no entenia de lleis i del funcionament del sistema judicial espanyol, però recordo que vaig comentar, arran de la modificació de la llei penal i la supressió del delicte de sedició, que al meu entendre tot dependria de la interpretació dels jutges. No deia res de l'altre món, i s'ha pogut constatar que a la primera de canvi ha estat la interpretació que ha volgut fer el Tribunal Suprem de la nova llei, el que ha primat a l'hora de confirmar les penes als polítics jutjats pel Procés independentista català.

Si tothom fos sincer, i penso especialment en els mitjans de comunicació, reconeixerien que abans que res el que guia els jutges espanyols és venjar-se per l'atreviment dels catalans independentistes d'organitzar un referèndum, aconseguir l'èxit i un resultat significatiu. Això no ho han paït mai, i és el que volen castigar, amb el nom que preferiu, digueu-li sedició, rebel·lió o malversació. L'objectiu és castigar i que serveixi d'escarment.

És per això que l'actitud d'ERC ha estat una demostració de debilitat, de voler ser més que els altres, de voler passar la mà per la cara a Junts i ha acabat com s'ha pogut veure. Ja sé que sempre hi ha el recurs de conèixer què en diu Europa i els seus tribunals de Justícia, però veient com van les coses, a part d'anar tard, el cas que en vulguin fer els jutges i polítics espanyols és el que acabarà decidint el futur de tots els nostres polítics.

I amb això no vull dir que el posicionament de Junts sigui millor. Considero que uns i altres s'equivoquen i que el trencament, encara que difícil d'evitar, només és fruit de la pugna entre partits polítics per liderar el país, demostrant més interès partidista que voluntat política de servir el país.

El problema que tenim no és només judicial, sinó també polític. Estem sempre a mans dels espanyols, i hi ha qui es creu que fent bona cara i facilitant les coses, rebrem el premi. La història ens ha demostrat de llarg que això no funciona així. Governi qui governi sempre tindrem les de perdre. Segur que en funció del color polític podrem patir més o menys, però sempre estarem subjectats i amenaçats, pagant el beure, sense rebre res a canvi.

Penso que el fet que els polítics amnistiats estiguin al carrer ens treu un pes de sobre. La presó és molt feixuga i no la desitjo a ningú. Sï que és cert que encara tenim polítics exiliats, que tampoc és una bona cosa, i el seu futur no està gens clar. La inhabilitació la considero injusta, però sense deixar de fer els passos necessaris per intentar que Europa posi les coses clares, el que hem de fer és treballar junts per intentar sortir d'aquest atzucac on hem arribat, i procurar no donar més la raó als nostres enemics, que s'ho passen molt bé veient com ens tirem els plats pel cap.

La reforma del Codi Penal entra en vigor

Avui han començat a veure's moviments dins del món judicial, amb l'entrada en vigor de la reforma del Codi Penal, a través de la qual desapareix el delicte de sedició i apareix la llei dels desordres públics agreujats, que vaig comentar un dia que resultava perillosa per la interpretació que cada jutge en pugui fer.

Són moltes les especulacions que es fan al respecte, i cadascú hi diu una mica la seva. La interpretació que en pugui fer el jutge Llarena, a l'hora de reclamar l'extradició del president Puigdemont i la resta de polítics exiliats, condiciona l'actitud dels partits polítics catalans, i també l'opinió que sobre ells té la població catalana. 

De tot plegat, però, el més trist és el paper que els jutges representen, més polític que jurídic. Des que el PP va delegar les seves competències als jutges, aquests s'ho han pres molt seriosament, i no hi haurà manera de fer-los baixar del burro. Ells no es limitaran a fer la seva feina, i actuaran políticament d'acord amb la seva ideologia.

Europa ja no és un model de moltes coses, però encara hi veiem un cert respecte amb la diferenciació de competències entre els poders judicial i legislatiu, que Espanya ha perdut des de fa uns quants anys. Refiar-nos, però del que ens puguin dir i manifestar, ja no ens convenç i hem obtingut prou patacades com per pensar que la solució vindrà d'allà. 

Els propers dies seran claus per veure com evoluciona tot plegat. Tot fa pensar que ara el president Puigdemont ho té més complicat per mantenir-se a l'exili, sense l'amenaça de l'extradició. Si bé és cert que Europa té una darrera paraula pendent, a la llarga podria ser que se li acabés la corda i finalment l'extradició fos una realitat.

El jutge Llarena ja ha manifestat que se'l pot acusar de malversació, però no amb la pena rebaixada arran de la modificació de la llei, sinó amb les màximes conseqüències, entenent que la seva acció produïa un gran perjudici a l'administració pública, al marge de si se l'havia embutxacat o no.

Políticament també tindrà les seves conseqüències. La picabaralla entre Junts i ERC s'agreuja, quan els primers acusen a ERC d'haver propiciat l'absolució del seu líder en detriment del possible empresonament, per molts anys, de qui fou el president de la Generalitat en el moment del referèndum d'autodeterminació.

La inconsciència o mala fe d'ERC

Han passat ja alguns dies des que es varen iniciar les gestions de PSOE i Podemos, amb el beneplàcit d'ERC per eliminar el delicte de sedició del codi penal, i que jo mateix vaig comentar en un post. Amb tota la humilitat del món opinava que no veia clar que amb la desaparició del delicte de sedició incorporessin un delicte sobre desordres públics agreujats que feia molt mala espina.

Durant aquest temps he llegit comentaris d'uns i altres per acabar d'entendre què es pretenia amb el canvi i les conseqüències que hi podria haver amb la incorporació del nou delicte. Les meves sospites sobre el perill que pot suposar per a les persones que es manifesten contra la manera de fer del govern de torn, es mantenen, i crec que caldria ser contundent a l'hora de reclamar un canvi en l'estratègia del govern de l'Estat, amb el suport d'entre altres d'ERC.

No sé si ERC és conscient del que està defensant i d'on ens pot portar. Algunes persones crítiques amb la manera de fer d'ERC, sobretot ara que estan governant en minoria a Catalunya, i amb un enfrontament total amb Junts, diuen que és una manera de venjar-se de Junts, facilitant l'extradició de l'expresident Puigdemont, i al mateix temps una postura típica d'un partit que està en el govern, i que li fa nosa qualsevol crítica que li pugui venir de la ciutadania.

A mi m'agradaria pensar que ERC no s'acaba d'adonar de la perillositat del moment, però és cert també que dins del partit hi ha gent prou intel·ligent com per no veure-hi clar. Davant del meu dubte, em preocupa el que està passant, i veig a venir un futur encara més negre, sobretot en la defensa del dret d'expressió i manifestació. 

Tenim el cul pelat de molts anys de transició que ens han pres el pèl, fent-nos creure que estàvem avançant cap a un model democràtic, sense trencar en cap moment amb els lligams autoritaris del franquisme, i el poder dels seus hereus, que mai han deixat de governar, sinó directament, sí a la rereguarda.

Una vegada més ens trobem en una situació que l'esquerra és incapaç de fer un pas endavant cap a la llibertat de drets, esporuguida per una reacció visceral i desafortunada de la dreta, que ja els va bé per continuar dictant des de fora tot el que ha de passar en aquest país, a l'espera de tornar a governar i fer marxa enrere en les poques millores que una esquerra feble i poc decidida ha aconseguit aprovar.

Què són els desordres públics agreujats?

Un dia més parlo de lleis amb el perill de no acabar d'encertar-ho, atès que no soc un expert en elles, però crec que el gran problema sempre serà la interpretació de la llei, que es pot fer amb bona voluntat o de manera interessada i totalment subjectiva.

Avui ens anuncien que derogaran el delicte de sedició i modificaran el de desordres públics, amb l'adjectiu d'agreujats. Potser el text serà prou precís com per no comportar cap dubte a l'hora d'aplicar la llei i sentenciar els casos jutjats, però molt em temo que amb el canvi que es proposa hi hagi actuacions ciutadanes de protesta contra el poder vigent que es puguin catalogar a la lleugera com a desordres públics agreujats, i que al final encara hi sortim perdent.

És cert que, tal com ho tenim ara, s'ha pogut acusar de sedició uns actes que no ho varen ser mai, i que varen originar unes penes desmesurades que només s'entenien com a voluntat de venjança per l'atreviment dels independentistes de convocar un referèndum d'autodeterminació amb tan d'èxit. El nou delicte de desordres públics té el perill que hi facin entrar manifestacions de rebuig que en una situació normal no serien més que això: una demostració de descontentament de la ciutadania.

Puc entendre la crítica que alguns partits polítics i entitats sobiranistes estan fent a la proposta de modificació dels delictes, sobretot tenint en compte com funciona la Justícia a casa nostra i quins personatges tenim sota les togues. A partir d'ara veurem que partits com Vox o el mateix PP, es dedicaran a intoxicar el món judicial sempre que hi hagi alguna protesta que no els sembli bé, pressionant perquè siguin considerats com a desordres públics greus, i es puguin castigar amb penes de presó de fins a 5 anys.

Algú podrà dir que no estem mai contents. En aquest grup hi haurà la gent d'ERC que es considera els promotors del canvi i ho veuen com un gran èxit que els ha de portar a guanyar vots en unes hipotètiques eleccions, i entretant poder-ho manifestar en sessió plenària. És cert que som difícils d'acontentar, però el que més em preocupa és que les lleis es puguin interpretar d'una manera tan diferent segons qui sigui la persona a jutjar. Sempre són els mateixos els que en surten victoriosos, encara que el seu historial sigui prou greu com per rebre una condemna. 

No sé si la proposta arribarà al final, perquè ja hi ha barons socialistes que estan fent la seva guerra per tal de frenar-ho. Qualsevol cosa que faci pensar que és una concessió als catalans, sempre serà mal vista des de l'Espanya profunda i conservadora, de dretes i d'esquerres.

Puigdemont continua en llibertat

Una vegada més el jutge Llarena ha perdut la batalla. No sé si al final guanyarà la guerra, però de moment sembla ser que les coses no li acaben de sortir prou bé. Reconec que no sé massa què està passant, ni què pretenen els jutges espanyols, i els tribunals corresponents, en la seva baralla amb la justícia europea, però mirat des de fora, per una persona que no hi entén, sembla que fan una mica el ridícul.

Està clar que la motivació principal dels jutges espanyols és la venjança contra uns fets que no haurien volgut que haguessin passat mai, i contra el fet que Puigdemont pugui bellugar-se tranquil·lament per Europa sense aconseguir que no l'extradeixin a Espanya, per castigar-lo severament.

No sé si al final Llarena i companyia aconseguiran que Puigdemont s'assegui davant la justícia espanyola i sigui jutjat per sedició. El procés és molt lent i llarg i diria que els advocats que assessoren el president estan força assabentats de tot plegat. Això desespera la dreta espanyola, i també al PSOE, encara que aquests darrers ho dissimulen. Espanya voldria castigar l'atreviment de Catalunya, en la persona del president, i no té cap mania a l'hora de fer el ridícul i perdre pistonades. Els jutges espanyols tenen a favor els fanàtics que ataquen tot allò que té a veure amb Catalunya, i el president Puigdemont n'és un clar exponent.

Procuraré llegir a fons les notícies relacionades amb la sentència de la jutgessa italiana, i poder entendre per què ha deixat en llibertat Puigdemont, encara que sembla ser que estava cantat que això és el que acabaria passant. També m'agradarà entendre quin és el futur immediat en tot aquest procés, i fins quan Puigdemont tindrà llibertat de moviments per Europa, mig rient-se dels jutges i polítics espanyols, que els tremolen les dents de ràbia.

La taula del diàleg abans o després de l'estiu

Una de les discussions entre ERC i JxCat a l'hora de fer el pacte de govern, ha estat la seva fe en la taula de diàleg amb l'Estat. Els primers consideren que és important reprendre les negociacions mentre que JxCat considera que és una pèrdua de temps perquè el govern de Madrid no hi creu ni vol anar més enllà de com s'interpreta la Constitució espanyola.

Si una cosa ens han venut darrerament és la voluntat de tornar-se a asseure en aquesta taula i fer-ho abans de les vacances d'estiu, per allò de no allargar-ho massa i que no s'acabi concretant. El president Aragonès ha demanat que sigui una realitat abans de l'estiu, però sembla ser que el govern de l'Estat no té tanta pressa i no ho veuria malament esperar uns mesos més i entretant solucionar temes puntuals.

L'experiència que tenim en la manera de fer del president espanyol és d'enganyar els altres de manera continuada. Fer grans discursos que no diuen res, moltes promeses ambigües que no s'acaben complint i qui dia passa any empeny. Pedro Sánchez és de llarg qui més ha incomplert les promeses fetes, i malgrat això aconsegueix tirar endavant. D'això es queixaven des de JxCat quan criticaven ERC per la seva innocència i bona fe.

No sé què acabarà passant amb la taula de diàleg, ni amb l'indult als presos polítics o amb la modificació de la llei de sedició. Pot molt ben ser que no acabi en res més enllà d'endarrerir qualsevol actuació des de Catalunya. Per aconseguir refredar la pressió que les bases dels partits independentistes fan als seus líders. Aquesta tàctica ha funcionat i el govern de l'Estat n'és plenament conscient. 

És la política qui ha de resoldre el nostre futur

L'absolució del major Trapero i la cúpula dels Mossos d'Esquadra fa arribar a la conclusió a molts que la policia catalana i, sobretot, la seva manera d'actuar s'ha salvat de l'atac que va rebre, en bona part de la policia estatal. Es va poder observar una conxorxa de la policia estatal amb l'aparell de l'Estat per acusar els Mossos de rebel·lió i sedició. La sentència de l'Audiència Nacional fa que es recuperi el prestigi que s'havia atacat i reforci una manera diferent d'actuar de la nostra policia.

El cert és que els Mossos s'han trobat, durant aquests anys, desemparats de tothom. Acusats per la resta d'Espanya de formar part de la conspiració de rebel·lió, i acusats pels independentistes més radicals, per no permetre els aldarulls contra la repressió de l'Estat. El bon fer del major Trapero, i m'imagino que el bon assessorament rebut per la seva advocadessa, l'han ajudat a esperar la sentència amb molta elegància i criteri.

Tant si el major recupera el càrrec com no, la policia catalana sí que haurà de recuperar el prestigi que havia tingut des de l'inici, quan Catalunya va poder crear novament la seva pròpia policia. Li caldrà recuperar el respecte, però també la confiança. Hem de ser capaços de diferenciar què volem amb què ha de fer complir la policia del nostre país, i això no és fàcil.

Trapero ha defensat en tot moment la seva manera de pensar i obrar, respectant la llei vigent, i actuant, quan ha calgut, de policia judicial. Això no ha agradat a tothom, però no podem tancar els ulls a la realitat. Si no ens agrada que es posi tot en mans de la justícia, tampoc hem de voler que sigui la policia qui hagi de prendre les decisions. Hem de tornar a la política, i que sigui a través d'ella que es configuri el futur del nostre país. Siguem honestos i no fem trampes al solitari.

El major Trapero absolt

Feia temps que esperàvem aquesta notícia i tot feia pensar que el resultat seria l'absolució, però en aquestes coses, tal com pinten, no pots dir res fins que no hi ha la sentència. M'imagino que tot es pot recórrer, però és bo saber que l'Audiència Nacional absol el major Trapero i els altres acusats, dels delictes de sedició i desobediència. 

Semblava ben clar que no hi havia cap altra possibilitat, però quan has vist què ha passat amb els presos polítics jutjats i severament condemnats, et pots imaginar que no vulguin fer el mateix amb el major Trapero, en la línia de revenja pels fets de 2017.

Han estat tres anys de patiment, de ben segur, però la coherència amb tot el que s'ha dit i fet no podia comportar cap tipus de pena per al major dels Mossos d'Esquadra i els altres jutjats. Alguns diuen que això és una contradicció respecte a la resta de condemnats, però jo penso que no, sinó que d'alguna manera han volgut evidenciar la diferència entre la policia catalana i els polítics catalans immersos en el Procés.

Una altra cosa és considerar les penes proporcionades o no, al marge de si et sembla que hi ha delicte de sedició, que això és un altre tema. Des del primer dia he defensat que fins i tot des del punt de vista dels adversaris dels independentistes, les penes varen ser excessives i només s'expliquen per l'ànim revengista i les ganes de fer mal, d'escarmentar.

Celebro la sentència del major i li desitjo tota la pau que no ha tingut durant aquests tres anys. No sé si el govern li retornarà el càrrec que tenia quan varen succeir els fets, ni tampoc si l'hi apeteix. Vivim uns altres temps, encara que ningú hagi oblidat què va passar. Ningú ha posat en qüestió, aquí, la seva feina, al marge de què puguin pensar uns i altres, tant els independentistes, com els unionistes. Seria bo que es diferenciés d'una vegada per sempre les funcions de policia de les actuacions dels nostres polítics.

Bèlgica denega l'extradició de Lluís Puig

Avui hem conegut la decisió del jutjat de primera instància de Brussel·les sobre l'extradició de qui fou conseller de cultura, en Lluís Puig. Aquesta nova negativa a l'extradició sol·licitada per l'Estat espanyol, és una patacada més en el seu currículum, encara que la poden recórrer.

Veurem què en diuen les persones que hi entenen, però penso que la raó que donen, que no es fixa en tant en el motiu perquè se'l vol extradir, sinó per la forma que s'ha sol·licitat, és una clatellada a l'aparell de l'Estat. Que t'hagin de dir que no correspon al Tribunal Suprem presentar la sol·licitud d'extradició, és gros. Ja no sabem ni com s'han de fer les coses.

I jo em pregunto si tampoc és el Tribunal Suprem qui l'ha de jutjar. Si no és persona aforada, entenc que no li pertoca al Suprem. M'ho expliqueu?

El desprestigi del Poder Judicial espanyol és cada vegada més gran, però tenen la pell molt adobada i el que els interessa és jutjar els independentistes, i no pararan fins que ho puguin aconseguir, encara que sigui fent el ridícul dia sí i dia també.

Si no he llegit malament la notícia, a l'exconseller Puig només el volen jutjar per malversació, i per tant res a veure amb rebel·lió o sedició. No sé si en el seu cas hi ha pena de presó, o si només hi pot haver inhabilitació. Ho dic per allò de deslliurar-se de la reclusió.

La Fiscalia espanyola ja ha avançat que recorrerà la decisió judicial i per tant a veure si continua el sainet i quina és la decisió final de tot plegat. Sigui quina sigui, però, el cas és que s'han de mantenir a l'exili, i això no és fàcil. Entretant aquí, els nostres governants sembla que estiguin adormits a veure-les venir. No se'ls està fent cap favor.

Trapero, desobedient

Tot sembla indicar que finalment el veredicte serà de desobediència i no de sedició com es pretenia, una vegada descartada la rebel·lió. La defensa continua lluitant per l'absolució, que seria el desitjable i molt probablement el més just. La Fiscalia quan va veure que el delicte de sedició perillava, es va agafar amb la desobediència per evitar l'absolució.

Avui s'haurà vist per sentència i caldrà esperar els mesos que consideri necessaris l'Audiència Nacional per donar-la a conèixer. Després de la pausa pel COVID-19 estaria bé que no s'allargués més del compte. Trobo que la justícia és massa lenta, sobretot quan penses que tot està molt cuinat.

Tal com comentava ahir, aquest país, amb les institucions judicials que té i com funcionen, difícilment podrà situar-se en l'òrbita dels països democràtics del nostre voltant. La pressió que es té és casposa i s'arrossega des de l'època de la dictadura, i això fa que no es pugui avançar democràticament.

Un element que és preocupant és el bloqueig que els tribunals espanyols exerceixen per poder acudir als tribunals europeus. Crec que quan queda tan clar que el retard amb les sentències és premeditat, hi hauria d'haver una excepcionalitat perquè s'hi pogués acudir sense haver d'esperar la sentència. Quan hi ha mala fe no pot ser obligat respectar els terminis. Tenen la paella pel mànec i és un frau a la democràcia.

Reforma penal perquè toca o per necessitat?

La reforma penal que estudia el govern del PSOE i Podemos és per afavorir els presos polítics i rebaixar-ne les penes o bé estan convençuts que està antiquada i li cal una reforma? La dreta, que ja li està bé com està, ho veu clarament com una amnistia encoberta. Una manera de deixar lliures els polítics condemnats i empresonats.

Amb tot el que hem après aquests mesos, s'ha vist que el delicte de sedició no s'adequa a la realitat actual, sinó que és un delicte caduc, diuen medieval, i que s'ha fet servir quan no s'ha pogut parlar més de rebel·lió. L'han utilitzat amb les penes més severes possibles. Aquesta utilització de la justícia per fer allò que volen, i venjar-se de qui va ser capaç d'amagar les urnes, és el que desautoritza el Poder judicial i posa en dubte la seva imparcialitat.

La majoria absoluta de què pot disposar el PSOE amb el concurs de Podemos i ERC, pot quedar en no-res davant la força del Tribunal Constitucional, que és majoritàriament conservador i que no permetrà que ningú posi en dubte la seva força i li colin una amnistia de trascantó.

És per tot això que tinc molt poca confiança en les rebaixes d'aquesta anunciada reforma penal, i dels beneficis que en puguin treure els nostres presos polítics. Caldrà molta valentia per part del PSOE, que té contraris a dins mateix, i haver de necessitar els vots d'ERC per continuar al capdavant del govern espanyol. És per això que ERC hi té un paper clau que ha de treballar amb intel·ligència, i per altra banda ens convé que JxCat no ho esgarriï, que no seria la primera vegada.

Es jutja la cúpula dels Mossos d'Esquadra

El fort temporal d'aquests dies a Catalunya ha eclipsat la notícia del judici a la cúpula dels Mossos d'Esquadra, deixant-la en un segon pla. Dilluns varen començar les declaracions del llavors cap dels Mossos, a preguntes de la fiscalia de l'Audiència Nacional, que manté la causa de rebel·lió, malgrat que el Tribunal Suprem la desestimés en el judici als càrrecs polítics catalans.

Les declaracions de Josep Lluís Trapero, en el sentit que es desmarca totalment dels polítics, i considera una barbaritat el que pretenien amb la declaració de la independència unilateralment, segur que farà canviar l'opinió d'alguns que des d'un primer moment es varen posar a la defensa del major dels Mossos.

Sigui una estratègia de la defensa, o una declaració veraç de com pensava Trapero, s'ha de dir que es busca la màxima rebaixa de la pena a imposar, fins al punt de voler demostrar que l'actitud de la policia catalana tenia tot el sentit del món, en la mateixa línia del poder judicial que els donava ordres.

Pel poc que he llegit sobre les declaracions de Trapero, penso que són molt coherents i totalment alienes a les aspiracions de la majoria del Parlament català. Caldrà veure en què acaba tot plegat, perquè penso que el judici està viciat d'entrada, com si la sentència ja fos escrita i ara només es tractés de despistar i passar l'estona.

Desitjo que Trapero se'n surti el millor possible i que no només se li retiri la pena de rebel·lió, sinó també la de sedició. Seria bo anar liquidant el tema amb els menys perjudicis possibles.

Notícies que tapen notícies

No sé si és que hi ha massa notícies per metre quadrat o bé que hi ha qui s'encarrega de treure notícies en el moment oportú. Digueu-me mal pensat, però cada vegada que hi pot haver una notícia favorable als sobiranistes resulta que en surt una altra per intentar tapar-la. És així per casualitat o hi ha qui hi treballa?

Avui dimarts era el dia escollit per donar a conèixer l'informe d'Amnistia Internacional, que no he llegit, però que diuen que és molt clar i que faria caure la cara de vergonya a l'Estat espanyol, si en tinguessin, de vergonya. Doncs avui també s'ha conegut la sentència del cas andalús dels ERO, que allibera Chaves de la presó, però no a Griñán, que li cauen sis anys.

Han passat molts anys i tothom sabia que els successius governs andalusos havien fet trampa amb les subvencions de l'atur. Ho sabia tothom, però calia sentenciar-ho, i a Espanya la Justícia, quan interessa, és molt lenta.

Avui, doncs, hem conegut els tripijocs dels governs andalusos, amb responsabilitat dels seus presidents, i també què pensa Amnistia Internacional de la presó de més de dos anys, als jordis, per una manifestació sense violència.

Jo crec que cada vegada es va complicant més la sortida de l'entramat. La llàstima és que el temps ho cura tot, i els veritables violents i els que jutgen els ara condemnats per sedició, se'n sortiran sense cap problema. No és just i és per això que hem de continuar exigint justícia al nostre país, però també govern.

L'amenaça de la vicepresidenta al govern belga

El PSOE ha decebut a molts que el consideràvem més equànime i amb criteris més encertats que no pas C's o el PP. No cal estar a favor del Procés per actuar amb intel·ligència i ètica. Tampoc cal ser barroer per guanyar vots de l'Espanya profunda. Ja ho entenem que estem en campanya electoral, però seria important que demostressin més bones formes.

L'amenaça de la vicepresidenta Carmen Calvo al govern belga, si no intervé perquè puguin extradir Puigdemont, és d'una ingenuïtat gairebé indescriptible. Com avançava ahir, al final del meu post, la vicepresidenta no s'adona que a fora d'Espanya els poders judicial i executiu són independents. Cadascú treballa lo seu i no s'interfereixen com passa a Espanya. Aquest és el nostre gran problema.

Els jutges s'han fet amos de la situació i substitueixen el polítics, que són els escollits pel poble. Els jutges, que tots hem comprovat que no han fet la transició, són els que dicten què s'ha de fer i deixar de fer. I aquí rau el gran problema sorgit arran de la sentència judicial del Tribunal Suprem. A partir d'ara un jutge podrà acusar de sedició qualsevol moviment tumultuós en contra d'una decret o sentència judicial. Posem el cas d'un desnonament.

Esperava que la ministra rectifiqués després d'haver posat la pota a la galleda, però sembla ser que no se n'ha adonat, o en tot cas és massa orgullosa com per reconèixer l'error. 

No sé com acabarà el tema, ni si Puigdemont serà extradit o no, però tinc la convicció que la resolució serà purament judicial, sense que el govern belga hi intervingui malgrat les amenaces de la senyora Calvo.

Tothom es treu les puces de sobre

Aquesta és la impressió que tens si segueixes les diferents declaracions dels testimonis obligats a testificar en el judici pels fets del 20 de setembre de 2017 i l'1 d'octubre. Resultarà que el culpable de tot serà el conserge de la Moncloa. Ni el president del govern, ni la vicepresidenta, ni el ministre d'interior, durant els fets, es fan responsables de les càrregues policials de l'1 d'octubre de 2017. Unes càrregues que han intentat amagar, justificar i quan les han vist per televisió les han considerat "fake news", que està de moda. No han estat ells sols, sinó que l'actual ministre d'exteriors, el socialista que tan ens estima, també s'ha dedicat a escampar-ho arreu, sense adonar-se que la gent no és tonta.

El sainet d'aquest judici té un to amarg, la presó preventiva dels polítics catalans, i l'amenaça d'una sentència injusta. Si no fos això, ens partiríem de riure, perquè acostuma a fer gràcia veure com cauen en el ridícul més sever, aquells que van de prepotents per la vida.

Esperem que el procés vagi ràpid, sense que deixin d'aflorar les mentides de tots aquests mesos, i que quedi vist per sentència ben aviat. Com diem molts, la sentència no podrà ser mai de rebel·lió ni sedició, sinó en tot cas de desobediència. Al meu entendre les penes haurien de ser molt menors que les que hauria de suportar l'expresident M. Rajoy, per la corrupció en què va viure i dirigir el país.

Pendents del judici

És força lògic, després dels esdeveniments dels dos darrers anys, que Catalunya estigui molt pendent del judici als presos polítics. El resultat o veredicte final condicionarà el futur del país i també de l'Estat. No ens podem perdre detalls de tot el que passa dia rere dia, sobretot davant la certesa que els jutges tenen tots el números per no actuar de manera imparcial. Han passat massa coses com per imaginar-nos que els jutges no estan condicionats per decretar una sentència condemnatòria. Només el control que es pugui fer des d'Europa podrà dissimular la seva actitud, i no ho podran fer de manera barroera, com és el seu estil, sinó que s'hi hauran d'esmerçar.

El principal problema que tenen els jutges és el punt de partida, amb uns polítics a l'exili que no han pogut extradir perquè no s'ha acceptat els delictes de rebel·lió i sedició. Resultarà molt complicat, això espero, que puguin acusar els polítics jutjats d'aquests dos delictes i defensar-ho als ulls d'Europa. L'acusació ha de poder demostrar que Europa s'equivoca i que ells tenen raó quan han considerat que els actes del darrer trimestre de 2017 varen ser uns actes clarament de rebel·lió i sedició.

Paral·lelament ens anuncien eleccions generals el mes d'abril. Si això es confirma, la campanya electoral coincidirà en el temps amb el judici, la qual cosa no hi ha cap mena de dubte que tindrà una repercussió directa. Els dos esdeveniments tindran una influència mútua que els pot condicionar i provocar, en el cas del judici, que no siguin les millors condicions per aconseguir un judici just.

Primer dia del judici a la democràcia

Si des de fa mesos no fem més que parlar dels presos polítics i els jutges del Tribunal Suprem, avui més que mai agafa protagonisme per ser l'inici d'un judici que per a molts ja té la sentència escrita i per a d'altres s'espera que sigui un càstig a la insolència d'uns independentistes que es varen saltar les normes escrites, amb la intenció de trencar amb Espanya, la santa unió espanyola.

Tindrem dies per anar parlant de tot el que passa al Tribunal Suprem. Els vespres els mitjans d'informació ens faran el resum del dia, i ens adonarem de les diferents interpretacions que s'oferiran en funció de la ideologia de cada mitjà.

És molt poca la confiança que dipositem en els jutges encarregats de decidir la culpabilitat o no dels acusats, i en tot cas l'única incògnita que tenim és la de saber com actuaran tenint en compte els observadors internacionals i el recorregut europeu de l'acusació de rebel·lió i sedició. Ens trobem davant del dubte de si els jutges seguiran el seu tarannà espanyolista de creure's que són els millors del món i els únics que tenen la raó, o bé tindran en compte l'opinió d'Europa sobre la idoneïtat de les acusacions de rebel·lió i sedició.

La defensa, que no penso que hi confiï gaire, haurà de fer un esforç per intentar convèncer els magistrats que els arguments de l'acusació no se sostenen, o si més no, que els observadors internacionals se n'adonin de la parcialitat dels jutges. 

Tal com han manifestat els nostres polítics empresonats, tenen molta confiança en la repercussió del judici, molta més que en el veredicte que n'obtindran.

Per un any nou de pau, justícia i llibertat!

Hem girat pàgina i hem deixat enrere l'any 2018, però nosaltres som víctimes del 2017 i encara no podem veure com podrà acabar tot plegat. Durant més d'un any uns i altres hem estat incapaços de resoldre els nostres problemes i només ens hem dedicat a culpar els altres de tots els mals, amb més o menys fanatisme. Per cert, llegiu l'article de Josep Ramoneda al diari ARA. Ens retrata.

Començarà un judici empastifat, que no hauria d'haver-se generat, però que la situació malaltissa de la democràcia espanyola ha provocat. Un comportament de desobediència a unes lleis que no sempre considerem encertades i encara menys la seva interpretació, s'ha convertit en rebel·lió i sedició, que no té cap sentit ni base jurídica.

Tenim uns polítics presos i uns altres a l'exili per haver posat en marxa allò que una gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya els va demanar i ha continuat invocant. Com a pals de paller han rebut un càstig que tard o d'hora en seran exculpats, però massa tard per estalviar-los tant de patiment. 

Desitgem un bon any nou, amb salut i joia, però sobretot amb justícia i llibertat. També llibertat d'expressió per combatre tant injustícia i corrupció, i per sobre de tot demanem que l'amenaça de l'extrema dreta, de la mà de Vox, amb el patrocini i consentiment de PP i C's, no prosperi i que el mes de maig, en les diferents eleccions que se celebraran, no obtinguin els vots necessaris per ser presents en les nostres institucions. Demano especialment que no seguim els mateixos passos del segle passat que va portar al desastre de la Segona Guerra Mundial. No cal ser catastrofistes, però hem de tenir la ment ben clara.

Un Messies de Händel reivindicatiu

Qualsevol activitat és bona per solidaritzar-nos amb els nostres presos polítics i reivindicar la nostra ferma actitud per aconseguir un referèndum pactat i conèixer d'una vegada quantes catalanes i catalans volen la independència de l'Estat espanyol.

La cantada del Messies davant la presó de Lledoners ha estat una curiosa iniciativa que ha tingut un gran resposta. Un exemple de fins on estem disposats a defensar la nostra llibertat i la justícia al nostre país. És molt trist constatar dia rere dia que la Justícia a Espanya està corrompuda i manipulada.

És una llàstima que haguem d'esperar uns quants anys perquè el Tribunal Europeu dictamini que l'actitud del govern i dels tribunals judicials espanyols és injusta i que la raó està a favor dels independentistes, no pas per aconseguir la independència, sinó la celebració d'un referèndum. Una cosa tan simple com aquesta, i que mai ha existit rebel·lió ni sedició, sinó com a molt desobediència a un Tribunal Constitucional corromput i gens imparcial.

Espanya una vegada més ha sacrificat unes persones, de manera injusta, i s'ha valgut de la lentitud de la justícia de veritat, per entretant mantenir suspesos drets fonamentals i presoners innocents. No podem deixar d'exigir justícia, però sense oblidar-nos d'exigir als nostres polítics que governin i caminin amb pas ferm, sense tants dubtes ni declaracions imprudents i innecessàries.