Avui, les mares de Déu trobades

El 8 de setembre nosaltres encara vivíem a Cantonigròs, perquè el curs escolar no començava fins a l'octubre. D'això ja fa una pila d'anys. I aquest dia anàvem a felicitar la Núria Puigdevall, perquè avui és el sant de les mares de Déu trobades. Núria, Meritxell, Queralt, Vinyet, Gleva, Tura, Bellmunt... i me'n deixo una colla.

La Núria és la patrona de la muntanya que porta el seu nom, a sobre de Ribes de Freser, junt amb sant Gil, que se celebra el dia 1 de setembre. Meritxell, la trobem a Andorra, i a la plana de Vic també hi trobem el santuari de Bellmunt, o el de la Gleva. I cada comarca té les seves, les Vinyet, les Queralt, les Tura.

Ja sé que tot això dels sants és més cosa de la gent de la meva generació que no pas la d'ara. Avui celebren molt més l'aniversari del naixement que no pas el sant, i també cada vegada hi ha més famílies i posen el nom dels seus fills que no té res a veure amb un sant o una santa. La tradició s'ha de conèixer, però no imposar, i contra gustos no hi ha res escrit.

I avui ha estat el primer dia de l'escola per a molts estudiants, que demà es quedaran a casa. Concretament, els que viuen al Garraf, al Vallès Occidental, al Baix Llobregat i a l'Alt i Baix Penedès, perquè la Generalitat ha decidit suspendre-hi les classes pel risc de pluges importants en aquella zona.

Hem passat un estiu gairebé sense ni una gota d'aigua, amb alguna rara excepció, i ara ens caurà tota a sobre. Confiem que ens respecti i no faci mal. Cal tenir les taules netes, les canals desembussades i els embornals dels carrers també. Confio que al final de la Riera la sorra no ho tapi tot, perquè aquests de l'ACA viuen molt lluny de casa nostra i no saben el perill que això comporta.

Des d'aquí la meva felicitació a totes les persones que porten el nom d'una de les verges trobades i que tinguin el costum de celebrar-ho. Ens hem d'agafar de la part positiva, que les desgràcies ja arriben soles.

Per què es triga tant?

En el darrer Ple municipal l'alcalde va informar que Ports de la Generalitat ja ha adjudicat els quatre locals de l'espigó del port d'Arenys de Mar. Ja he perdut el compte del temps que ha passat amb aquests locals buits i deixats de la mà de Déu. Quatre locals a primera línia del mar, gens dissimulats i que fan vergonya de veure. De moment s'han adjudicat, però es preveu que podran estar en funcionament a començaments del nou any.

Massa temps abandonats i la responsabilitat és de l'Administració, en aquest cas de Ports de la Generalitat. I tornem al problema dels pobles costaners com el nostre, que tenen el territori repartit entre administracions i institucions públiques, que viuen lluny d'aquí i no passen la vergonya que passem tots els arenyencs. 

Hi ha moltes coses a solucionar i millorar, però n'hi ha algunes que no tenen remei. Quan entrem en el món de les competències ja hem perdut. Això és meu i allò altre també, i allò de més enllà és de tal altra administració... No podem posar les mans al foc, però cal entendre que la proximitat resoldria moltes coses i permetre que les competències siguin administrades de prop milloraria la situació.

Si els locals del Port estan buits i abandonats és responsabilitat de la Generalitat. Si no es neteja bé aquell espai, també. Si al voltant de les vies del tren estan plenes de brossa, és responsabilitat de Renfe o Adif, ja no sé de qui, de netejar-ho, i si al capdavall de la Riera està taponada de sorra és l'Agència Catalana de l'Aigua qui se n'ha de preocupar. Ho fan? Se'n preocupen?

L'administrat sempre rep sigui de qui sigui la competència, i l'administració local, la més propera als vilatans, és l'ase dels cops. No ens cansarem de dir-ho, però estigueu segurs que això no ho arreglen.

Com ens condiciona el temps!

Aquests darrers dies notava que la primavera era a prop, amb molta més llum i més hores de sol. Tot plegat generava un estat més optimista i alegre. L'hivern i la foscor sembla que ens condiciona i ens fa estar més apagats. Ja donàvem per un fet que l'hivern estava superat! Avui, però, de cop i volta el temps ha canviat. Ja ens ho havien avançat. Ens hem llevat plovent i ho ha continuat fent durant tot el dia, sense poder observar el sol i tot molt més fosc.

Ho he notat anímicament. M'he adonat que certament el temps, si és plujós o assolellat, ens condiciona totalment. I és aquí quan puc entendre els europeus del nord, amb menys hores de sol que no pas nosaltres, amb molta més pluja i nuvolades. És per aquest motiu que anhelen venir al nostre país a prendre el sol, a tombar-se a les platges. I què hem fet nosaltres? Ben poca cosa, i després ens lamentem del nivell de turisme que predomina a casa nostra. No excel·leix. Només oferim sorra i sol.

Les coses no surten soles. S'han de treballar. No et pots limitar a oferir allò que tens i no lluitar per millorar-ho, per afegir nous serveis, per engrescar més gent a venir. És cert que els nòrdics busquen sol i platja, i potser no els interessa gaire el patrimoni cultural i històric del nostre país, però també és cert que si els ho ofereixes, els obres els ulls, descobreixen coses que no sabien i probablement engresques a més gent a venir.

Amb tot el que està passant al món i amb les seves repercussions, necessitem que el sol brilli i ens animi una miqueta. L'euríbor s'apuja, el preu de la benzina també i d'aquí a pocs dies també ho faran els aliments, el transport. Tot plegat aspectes negatius. Cal contrarestar-ho amb dies assolellats que ens permetin sortir al carrer i gaudir de la natura. Agafem-nos amb allò que puguem. Fem-nos-hi una mica!

Un dia a la Costa Brava

Per trencar el ritme dels dies d'estiu avui hem visitat Sant Feliu de Guíxols, o per ser més exactes la platja de sant pol, a s'Agaró. Més que tot perquè no hem entrat al nucli de la població de Sant Feliu, sinó que ens hem limitat a moure'ns pels voltants de la platja, en un dia que no convidava gaire a banyar-se, sobretot el matí.

Haig de reconèixer que tenim uns racons molt bonics, i encara que no soc amant de moure'm per la platja, de fet no m'he banyat, entenc que hi hagi gent que desitgi arribar a la costa i capbussar-se una estona i prendre el sol. 

Si no t'agrada entrar a la sorra ni prendre el sol, tens l'oportunitat de caminar un tros del camí de ronda i contemplar el contrast entre les roques i el mar que les esquitxa. Aquest contrast que pràcticament no tenim els de més avall, dona goig de contemplar i et fa pensar per uns moments que encara conservem la natura tal com era.

No és així, però. T'adones fàcilment la gran edificabilitat de la costa catalana que pràcticament no ha deixat cap racó verge. És per això que aprofites tot allò que encara no té ciment a sobre, per pocs trams que siguin. Si més no s'ha d'agrair l'esforç d'anar allargant el camí de ronda arreu de la costa brava, que si més no t'acosta una mica més a la idea inicial abans que no s'explotés pel turisme estranger, però també autòcton.

Com que no es tracta de ser sempre pessimistes i trobar només la part negativa de les coses, haig de dir que el balanç del dia ha estat agradable i he vist moltes cares alegres, i això avui dia és important. Ja hi ha prou maldecaps com per no agrair moments de diversió i entreteniment. I netedat! Considero que estava tot molt net, i això també és d'agrair. Seria bo que el govern de la nostra vila en prengués nota i procurés mantenir una vila més polida perquè els nostres visitants no marxin d'Arenys amb una mala impressió. Els que hi residim tot l'any ja sabem quin pa hi donen!

La platja saturada

El primer cap de setmana que es podia anar lliurement a la platja ha provocat que algunes d'elles s'haguessin de tancar perquè estaven plenes. Totes les places ocupades! El fet d'haver de mantenir la distància de seguretat, ha comportat que la gran afluència de la gent de seguida les emplenés del tot i s'hagués de tancar el seu accés a més gent.

No sé si això serà habitual, però si realment es pretén que tothom respecti aquesta distància ho tindran complicat. No és el mateix un espai tancat amb les cadires separades que un espai obert, per més que s'indiqui, sobretot pel fet que anar a la platja no és només ocupar un espai concret de la sorra, sinó també entrar a banyar-se.

Desconec què passarà més enllà de la zona de Barcelona, on es concentra bona part de la població catalana, ni si això també tindrà conseqüències a platges que es troben a quaranta quilòmetres de la capital. El més probable, però, és que si a Barcelona hi ha sobreocupació, moltes persones decideixin agafar el cotxe i venir al Maresme, per assegurar-se un lloc on prendre el sol i banyar-se.

Se'm fa difícil imaginar-m'ho, sobretot perquè en situacions normals ja hi trobo massa gent, sobretot a  les hores de més sol. A mi no m'afectarà gaire, perquè no acostumo a acostar-m'hi, però desitjo que tothom ho tingui en compte i, si com diuen, el perill de rebrots existeix, que no fem res que ens faci retrocedir en la marxa de la desescalada. 

De campanya pel Bareu

El conseller Damià Calvet va venir de campanya al rial del Bareu per dir-nos que l'Ajuntament s'ha de gastar els diners en netejar la zona urbana dels rials. Tenia entès que els rials eren cosa de l'ACA passessin per on passessin, fins al mar. Si la memòria no em falla, diria que havien fins i tot amenaçat l'Ajuntament de multar-lo per haver tret sorra de la Riera en vistes de possibles inundacions. Potser ho tenia mal entès, però en tot cas caldrà veure si l'Ajuntament de la nostra vila té prou diners per netejar els rials que travessen la nostra població.

Parlar del rial del Bareu és avergonyir-nos tots una mica. Fa massa anys que el tema està en boca de tothom i entre tots no hem estat capaços de trobar-hi una solució. Cada govern que ha anat passant ha tingut contactes amb els pobres veïns que en reben les conseqüències, però mai s'ha arribat a cap acord per solucionar el problema de les baixades d'aigua forassenyada.

No sé la intencionalitat de JxArenys de portar el conseller al rial del Bareu el dia de campanya electoral a la vila, però en tot cas ningú està lliure de pecat en aquesta no-solució als problemes del Bareu. No crec que passejant-hi el conseller s'aconsegueixi gaire més que el que s'ha aconseguit fins ara. Estic d'acord en una cosa: la canalització del rial del Bareu ha de ser una prioritat del govern municipal de torn.

No ens deixen veure els nostres polítics, però sabem que hi són

L'anunci d'un eclipsi de lluna si més no serveix perquè prestem una mica més d'atenció als astres, a tot allò que tenim més enllà del nas, al misteri de la vida més enllà de l'obra humana i que a Catalunya des de fa mesos es concentra en el procés i les seves conseqüències. No sé si els nostres presos la varen poder contemplar, però els de casa sí que ho férem, ja fos des de Tavertet o des d'Arenys de Mar, a la sorra de la tercera platja.

És cert que la tecnologia ens acosta la imatge que em prou feines podem observar al natural, però de ben segur que ens agrada més poder dir que hi hem estat i l'hem contemplada, que no pas mirar-la a la primera pàgina del diari.

Avui ja corre per les xarxes la possibilitat d'inscriure't a la manifestació de l'11 de setembre a Barcelona. Cada any diem que serà el darrer any, però tots sabem que tenim onzes de setembre per aturar un carro. El resultat de les mateixes és qüestionable, però a dins del cor tenim clar que hi ha unes persones innocents que estan privades de llibertat sense judici, de manera injusta i per culpa de la repressió i venjança de l'Estat espanyol, amb el beneplàcit de C's, PP i PSC.

Ahir contemplàvem la lluna eclipsada i el planeta Mart que l'acompanyava, i jo pensava que encara no hem estat capaços de fer res tan bell com la pròpia naturalesa, ans al contrari, hem fet molt per desgraciar-la.

Una aproximació a Josep Pla

Aquest dissabte del mig del pont ens hem deixat caure a Llafranc, i ha estat per casualitat, doncs aquesta no era la nostra intenció. El motiu del viatge era visitar la Fundació Josep Pla, de Palafrugell i després anar a dinar. A Llafranc ens hi hem trobat després d’engegar a rodar el GPS del cotxe que no ens deixava marxar de Palafrugell.

Haig de dir que no recordo haver estat a Llafranc en temporada d’estiu. La darrera vegada que recordo haver-hi anat, també es trobava pràcticament buit, amb la majoria de persianes avall. Un silenci que avui era més remarcat que mai, pel dia grisós, mig ventós i força fred.

No cal el brogit de la gent perquè un poble d’un racó de l’Empordà t’agradi, però és cert que en aquesta època sents certa melancolia. Et sembla que no et trobes en el seu estat natural i fàcilment t’entristeix. Les roques i el mar t’agraden veure-les silents, però no les cases, els restaurants o les gelateries. Malgrat tot, la passejada mig abrigats i un bon dinar a pocs metres de la sorra, ens ha deixat com nous.

He pensat amb en Josep Pla, la seva experiència de vida, prou moguda i viatjada. He pensat que havia de treure’m de sobre molts prejudicis i intentar llegir-lo per entendre’l millor. Crec que la meva generació, en general, no va estimar Pla. En l’època de més rebombori i identificació en la societat va coincidir amb la sortida del franquisme, i Pla no ens semblava la millor escapatòria.

Sovint som massa simplistes a l’hora de valorar les persones i les seves accions. Ens deixem portar massa per estereotips. La vida és molt més que tot això. Avui m’he proposat entendre Pla. A veure si me’n sortiré!