Necessitem posar seny!

Vivim un temps de molta violència. No només per les guerres que arrosseguem de fa massa, sinó també a les nostres ciutats i pobles i això ho hem d'aturar com sigui. I no és només una violència física. També hi ha violència dialèctica que ha entrat a les nostres institucions i que provoca desconfiança, neguit i por.

S'han succeït una sèrie d'esdeveniments que no he volgut comentar per intentar ser positiu i buscar notícies que ens alegrin la vida, però que es van acumulant i convé tenir-los presents per intentar evitar-los, si som capaços de reflexionar-hi i, sobretot, que no ens afectin ni justifiquin els nostres actes.

Les xarxes socials no hi ajuden, i la difusió d'actes de violència i la reproducció de segons quins comentaris i declaracions, engreixen aquest cúmul de despropòsits que ens fan sentir incòmodes. Hem d'esforçar-nos per dedicar els nostres pensaments a tot allò de bo que hi ha al nostre voltant, que hi és, però que es troba tapat per un seguit de notícies preocupants que alteren la convivència.

Els nostres representants polítics que no ho poden resoldre tot, haurien de tenir molt clar que la seva actuació, les seves declaracions, la seva actitud, pot afectar la convivència i provocar actituds conflictives i violents. Caldria que tinguessin assumida la seva responsabilitat amb l'exemple que donen a la societat. Des del moment que assumeixen una responsabilitat política deixen de ser persones anònimes i passen a ser servidors públics, i això condiciona la seva actuació.

No podem atribuir-los tots els mals de la nostra societat, però sí que els hi hem de fer veure que no poden contribuir al caos, a la violència, encara que només sigui dialèctica, a la confrontació sense arguments ni compostura. Tots tenim una responsabilitat des del moment que sortim al carrer, sigui de manera presencial o a través de les xarxes, i no ens podem escudar en res. Si no hi posem seny es farà molt difícil aquesta convivència necessària per créixer personalment i col·lectivament.

El dret a fer-se ric

Com més hi penso més m'adono que tot allò que a la meva joventut considerava com els grans ideals a assolir, uns objectius plens d'obstacles atès el sistema política dominant al nostre país, avui han passat de moda. La societat no pensa el mateix ni prioritza els mateixos anhels, i això t'ajuda a acceptar que la vida en aquest món no sigui eterna. No ho podríem assimilar, ens feriríem.

Nosaltres crèiem que els diners no feia la felicitat, defensàvem el lema fes l'amor i no la guerra. M'ho ha recordat l'article d'Ignasi Aragay, avui al diari ARA. Un article que us aconsello llegir. I, com molt bé diu l'articulista, el nou paradigma és el dret a fer-se ric, i a exercir, sense escrúpols, el poder que això atorga. I ho podem veure no només en els exemples que esmenta, sinó també en casos més propers a nosaltres.

Jo també penso que en bona part en té la culpa l'esquerra moralista que no ha estat a l'altura i s'ha quedat en les paraules, sense anar a fons a transformar la societat, i ha permès que el pensament de l'extrema dreta, que predica una falsa llibertat, perquè només pensa en uns pocs, prengui les regnes del poder als diferents estats del món.

Aquest dilluns hi haurà el canvi de la presidència dels EUA, amb el retorn del senyor Trump, a qui agrada espantar la gent. Veurem si totes les amenaces es van complint. Tampoc és que la presidència de Biden hagi estat exemplar ni modèlica. Que ningú ho simplifiqui en una comparativa de bons i dolents. Quan l'extrema dreta es fa el poder no té tota la culpa. Si els actuals governs no són capaços de generar confiança ni resoldre els principals problemes de les persones, no poden aspirar a perpetuar-s'hi, i és fàcil que el discurs populista i enganyós, els substitueixi.

Reiteradament, en els meus escrits, he manifestat el meu convenciment de la necessitat de comptar amb governs forts, que puguin incidir en la societat per tal de regular allò que la lliure inèrcia no aconsegueix. Se n'ha de fer un bon ús, però, i sobretot no ens podem quedar en el discurs dialèctic. Calen obres i decisions al respecte. I aquí rau bona part de l'explicació de la transformació del món actual i el canvi de principis. 

El PP i C's catalans volen treure pit

Vivim aquests dies la pugna dialèctica entre el PP i C's a Catalunya, pensant ja en les eleccions que el president Torra va prometre una vegada s'aprovin els pressupostos. El PP i C's volen liderar el front constitucionalista i mesuren les seves forces. Uns tenen expectatives de recuperar protagonisme, fixant-se en els darrers resultats electorals de Madrid, i els altres treuen pit dient que són la primera força política al Parlament català.

Està clar que C's s'hi ha de fer molt per despertar-se del llarg son provocat per la desfeta de les generals, que va provocar la dimissió del seu cap, i que Arrimadas vol passar pàgina com si res no hagués passat, sense voler canviar el seu sistema d'oposició, de comportar-se com uns mal educats, indignes de formar part de les institucions públiques.

El PP català té confiança en recuperar vots procedents de C's, i és per això que no té cap interès en presentar-se junts amb ells a les properes eleccions. Si recuperen la imatge i les expectatives de vot, per què s'haurien de presentar junts amb qui és més rival directe?

El PSC té clar que no ha de caure en el joc dels constitucionalistes. Tenen molt clar que ho són, però que no tenen res a veure amb la dreta, que blanqueja l'extrema dreta de Vox.

El perill per al PP és que malgrat recuperi vots de C's, en perdi pel costat més extrem, amb l'èxit que pugui tenir Vox. És per això que ha de marcar perfil propi, amb un discurs extremista, però sense arribar al punt de Vox, per marcar diferències i emportar-se novament el vots dels més extremistes, que durant molts anys han confiat en el PP.