Prohibir parlar en castellà

Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.

El fracàs de la immersió lingüística

Des de fa uns mesos s'ha parlat molt de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya, amb el català com a llengua vehicular. Se n'ha parlat, sobretot, per les sentències contràries a la immersió del català, tal com es va concebre, forçant que el castellà també sigui vehicular, i que, segons els jutges, la proporció ha de ser del 25%. Tot això ve d'una llei d'educació del temps del PP, que ja està derogada, però que malgrat això és la base d'aquesta obligatorietat. Avui s'ha reforçat l'amenaça contra la immersió lingüística, amb la decisió del TSJC de generalitzar a totes les escoles del país, l'obligatorietat d'emprar el castellà en un 25%.

El fracàs de la immersió lingüística no és només la incapacitat de defensar-la davant dels tribunals de justícia espanyols, sinó dels resultats obtinguts després d'aquests anys, en què era vigent, però que ningú es va encarregar d'analitzar quin era el grau de compliment. Ara, quan hem vist que cada vegada són menys els joves que utilitzen el català per relacionar-se amb els amics, tots ens hem posat les mans al cap i hem constatat que la llengua catalana està en perill.

Podem i haurem de trobar la manera de girar full a la pressió que des d'Espanya, tan a nivell polític com judicial, exerceix contra el català, però no ens podem oblidar que cal reflexionar què s'ha fet malament, perquè els resultats de la pràctica de la llengua catalana siguin els actuals. En això ningú no ens hi ajudarà, i seria molt penós que no trobéssim la manera de redreçar la situació.

No ens podem entretenir només en combatre les sentències contràries al català, perquè hem pogut veure que hi ha molts centres escolars que el català és testimonial. Germà Bel fa temps que reclama un canvi en el posicionament català, i s'emmiralla en l'exemple basc. No podem deixar de fixar-nos-hi, i intentar arribar a conclusions satisfactòries per canviar la dinàmica actual. 

D'entrada semblava que la immersió lingüística era una bona praxis, i podia portar bons resultats per al català, sense afectar el coneixement del castellà. En cap cas s'ha batallat en contra del castellà, sinó que s'ha intentat ajudar la llengua més feble, i que tenia, i té, més possibilitats de desaparèixer. No volem separar la població en funció de la llengua que utilitzen, sinó que el català sigui fort i d'ús habitual entre la població. No són només els catalans de famílies castellanoparlants els que han deixat d'utilitzar el català, sinó també catalans de famílies que sempre han utilitzat el català per relacionar-se, i aquí hi ha el principal problema a resoldre.

Més bajanades de l'insensat Casado

Si Casado es pensa que els espanyols es creuran que els mestres catalans no deixen pixar els que parlen en castellà, és que te en molt baixa consideració el poble espanyol. I encara si hi afegeix que els hi posen pedres a les motxilles. 

És intolerant aguantar aquest insensat que pretén governar Espanya, i el pitjor de tot és que té possibilitats d'aconseguir-ho. Realment tenia raó Churchill quan comparava els humans amb els animals, en qüestió de lideratges. 

El PSC s'ha negat a participar a la manifestació d'aquest matí a Barcelona en defensa del català, però Iceta ha deixat clar al PP que no poden jugar a desestabilitzar la societat catalana per aconseguir més vots espanyols. Probablement el que fa Casado és afavorir Abascal i que Vox creixi més a Espanya.

Repugnants Carrizosa i Arrimadas, però coherents amb els principis fundacionals. Ciutadans va néixer per posar traves a la immersió lingüística, polititzant allò que funcionava bé. Volien, i continuen igual, eliminar el català o que se subscrivís a l'entorn familiar i folklòric. En aquells moments saber català era un avantatge per promocionar-se socialment. Avui ha canviat i ja no és el mateix. Potser per això el que ens cal és recuperar aquest punt de reconeixement, i això és cosa de tots i no només del govern i les lleis que es puguin decretar.

Hem de respectar totes les llengües, sense oblidar la necessitat de protegir el català, que és de totes la que més possibilitats te de perdre. Parlar català en el nostre entorn, sense canviar de llengua quan l'interlocutor en parla una altra, sempre i quan ens pugui entendre. És per això que a l'escola s'ensenyen les dues llengües i tots els alumnes acaben sent capaços d'entendre-les, que no vol dir parlar-les. Els monolingües són els castellanoparlants, i no els que parlem català.