Per què ens fa por l'extrema dreta?

Quan analitzem els resultats electorals d'un land o país europeu i ens adonem que l'extrema dreta no ha guanyat o fins i tot ha retrocedit, com sembla haver passat ahir diumenge a Suècia, respirem una mica alleugerits. Per què? Per què ens fa por l'extrema dreta i, per exemple, no ens passa amb l'extrema esquerra? Serà que els primers tenen moltes possibilitats de governar i, en canvi, els altres són poc més que testimonials?

Jo crec que la cosa va per aquí. A ningú se li acudeix pensar que a un país europeu pot guanyar l'extrema esquerra i a partir d'aquí capgirar la política d'aquell estat. Contràriament, tots temem l'auge de l'extrema dreta i que pugui marcar la pauta a seguir pel govern de torn, si és que no acaba sent ella la que governa. I ho temem perquè tenim experiència, no precisament a Catalunya, però sí molt a prop. I veiem les orelles al llop, pensant en les eleccions generals de l'any vinent.

I ens preocupa pel seu discurs xenòfob, contrari a la diversitat. Ens preocupa per la manca de respecte a tots els humans, sigui quina sigui la seva raça, cultura, llengua i procedència. Ens preocupa que relacionin immigració amb delinqüència. Ens preocupa la possibilitat de perdre drets que hem anat guanyant al llarg del temps. Això és el que ens preocupa, i per això ens fa por.

Els catalanoparlants del País Valencià o de les Balears temen per l'ús de la seva llengua, anomenem-la com vulgueu, perquè no sembli una imposició de Catalunya. És la imposició d'una ideologia retrògrada el que ens fa témer el pitjor, i per això quan un partit polític té aquests referents, no podem obviar que forma part de l'extrema dreta, i com a tal l'hem d'anomenar.

Però no oblidem que aquests partits sorgeixen sovint quan l'ordre establert no funciona, i aquí hi tenim nosaltres la nostra part de responsabilitat. Si ens adormim sobre els llorers, passa que ve el llop i es menja les ovelles.

Un discurs que no em desperta cap interès

El que pugui dir o deixar de dir el rei en el missatge de Nadal d'aquesta nit no m'interessa. De fet demà sortirà a tots els diaris i ja podré saber si ha parlat del seu pare, si ens ha donat consells de convivència i civisme... Tot el que pugui dir-me em deixa indiferent o, millor dit, m'indigna, perquè és tot fals, és enredar-nos.

No he estat mai monàrquic i he suportat els reis espanyols per força sense cap tipus de simpatia, ni tampoc els he desitjat el mal. El lema que els catalans no tenim rei, no és exacte, perquè el rei ens ve imposat, ens agradi o no, però sí que podem dir que a molts catalans no ens interessa el rei, ni ens hi sentim representats.

No només pel discurs del 3 d'octubre de 2017, sinó per tota la trajectòria, si ve a partir d'aquella data la indignació va pujar de to. No sóc monàrquic ni tampoc estic d'acord amb les consideracions que li té la Constitució. Estic d'acord que un governant ha d'estar protegit pels errors que pugui cometre a l'hora de prendre decisions, però això no el pot alliberar de donar la cara i assumir responsabilitats quan la seva conducta és corrupta i delictiva. 

No té cap sentit la inviolabilitat del rei, i per tant no la puc defensar sota cap tipus de raonament. Com totes les persones d'aquesta terra, ha de ser responsable dels seus actes, i pagar per aquells que no són lícits, aquells a través dels quals es lucra il·legalment. Una cosa és equivocar-se i l'altra delinquir. 

És per això que tot el que pugui dir o deixar de dir el rei espanyol, no em farà canviar d'opinió, ni em servirà per apreciar més o menys el rei que ens toca mantenir i aguantar. Que gaudiu de la seva xerrada, del seu discurs institucional. Ja me'n fareu cinc cèntims perquè no hi vull perdre el temps.

Preservem el Maresme en contra de la vinyeta

Llegeixo les declaracions d'un membre de Preservem el Maresme contrari a la imposició de la vinyeta  per circular per la xarxa viària, i em pregunto si realment han analitzat a fons el tema. Probablement ho hagin discutit més que no pas jo, però se'm fa difícil entendre la seva argumentació.

Estic d'acord en què territoris com el Maresme hem pagat en excés la taxa de la nostra autopista, a diferència d'altres comarques que han gaudit d'autovies gratuïtes, i això justifica la pressió ciutadana perquè no es prorrogui la concessió administrativa més enllà del 2021. Una altra cosa, però és decidir què passarà després del seu venciment.

Si estem d'acord que l'Administració pública té l'encàrrec de gestionar el bé públic; si estem d'acord en la necessitat de recaptar taxes i impostos per poder invertir o mantenir el bé públic, estarem d'acord que si no hi ha ingressos no es podrà fer despesa. La inversió inicial que va ser possible gràcies a l'empresa privada, ja s'ha amortitzat sobradament, però què passa amb el manteniment?

No recordo qui en parlava ara fa pocs dies, referint-se a qui havia de pagar aquest manteniment. Si a partir de l'any 2021 la despesa de manteniment i millores de l'autopista va a càrrec del govern autònom, entendrem que aquest cost el pagarem entre tots, viatgem o no per l'autopista, tinguem o no cotxe privat.

Si l'autopista passa a ser gratuïta, ens en beneficiarem tots els usuaris, del país i viatgers que estiguin de passada cap a Espanya, Portugal... però qui en pagarà les millores i el manteniment serem només nosaltres, tinguem cotxe o no en tinguem. No creieu que caldria buscar la manera que els passavolants contribuïssin en el seu manteniment?

No donaré la solució, perquè de ben segur que ja hi ha qui ho té més clar, o si més no ho ha estat debatent a fons, però sí que defenso que si algú s'ha de fer càrrec del manteniment, sigui qui més se'n beneficiï. El capital ja s'ha amortitzat, fixem-nos, doncs, en el manteniment.

La Retrotopia, per Zygmunt Bauman

A l'epíleg de la darrera obra del filòsof i sociòleg Zygmunt Bauman, Retrotopia, que subtitula "Mirem cap al futur, per variar", demana diàleg com a única solució als molts problemes actuals. És una llàstima que haguem banalitzat el concepte diàleg que en pronunciar-lo no li donem la transcendència, el valor que té per ell mateix. Tothom s'atreveix a parlar de diàleg, quan el que volen dir és monòleg, imposició de les idees, anul·lació de l'altre.

Ens ho acabem creient, perquè en el fons som uns ingenus. Ens ho vàrem creure quan ens en parlava la vicepresidenta espanyola després del darrer nomenament de Rajoy, i també quan ens ho prometia l'actual delegat del govern a Catalunya, acabat de ser designat.

Diu Bauman: "Ens hem de preparar per viure un període molt llarg més ple de preguntes que de respostes, amb més problemes que solucions, com també per actuar a l'ombra d'un equilibri molt delicat entre la possibilitat de guanyar i la de perdre", i acaba el llibre dient: "Més que en cap altra època, nosaltres -els habitants humans de la Terra- ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna."

Desanimats, quan no veiem un futur esperançador, caiem en la temptació de creure i idealitzar un passat que tampoc no estava tant bé. És per això que Bauman ens anima a pensar en el futur i a tenir en compte que hem de sumar, que no hi podem anar sols. A mesura que ens fem grans ens tornem més nostàlgics, però la societat no ho pot ser, sinó que ha d'encarar el repte del futur amb idees i voluntat ferma de superar tots els obstacles. Pensareu que el moment i lloc on vivim ens ho han posat difícil, jo també ho penso, però no per això hem de deixar de lluitar.

El Tribunal Constitucional, la mà dreta de l'Executiu

Tal com ja estava planificat, avui el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit els recursos contra la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9N, i per això han estat suspesos cautelarment, a l'espera de la sentència que pot trigar cinc mesos a arribar, o cinc anys, o... depèn de què els interessi més. Ja sabem que quan els convé ho poden resoldre en una hora, o bé trigar els anys que sigui.

Aquesta és la Justícia de l'Estat espanyol, i aquest és el model de democràcia que patim tots els ciutadans. No és estrany que molts desitgin sortir-ne, perquè a sobre que no ens regalen res, sinó més aviat ens estafen, a sobre hi haurà venjança per l'atreviment. Aquesta és l'Espanya del segle XXI, i Rajoy l'exemple del no-govern que ens porta al passat més gris de la nostra història.

És molt trist que els contraris a la consulta no tinguin cap argument que ens pugui convèncer. M'agraden les persones que demanen la consulta per poder votar que no a la independència. Són una demostració del que vol dir ser demòcrata. La posició de la plataforma espanyolista Societat Civil Catalana no és respectuosa ni respectable. Si volen defensar la unitat d'Espanya el que han de fer és animar els seus simpatitzants a votar 'no' a la consulta en lloc de fer mans i mànigues perquè no es pugui votar. Això no és democràcia, i això no solucionarà res.

Em nego a pensar que les persones que han estat treballant fins ara per poder votar el 9N, acceptin silenciosament la resposta del govern i del Tribunal Constitucional, i es quedin amb els braços plegats. El procés cap al dret a decidir continuarà el temps que faci falta i la imposició de les lleis no podrà aturar l'anhel de democràcia de la ciutadania.