El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.

Ànims Valtònyc!

Una vegada més la justícia belga s'ha manifestat en contra de l'extradició del raper Valtònyc, i sembla ser que la fiscalia no presentarà cap més recurs, per la qual cosa la sentència seria definitiva, que no vol dir que es normalitzi la situació, ja que el raper haurà de continuar vivint a l'exili, perquè la justícia espanyola el continua acusant d'injúries a la Corona, perquè com molt bé se sap, el rei emèrit ha aconseguit lliurar-se del judici que com a corrupte hauria d'haver afrontat.

Aquesta justícia espanyola que està a mans del poder de l'Estat i en contra del poble. Una justícia que com hem dit moltes vegades no actua de la mateixa manera amb tothom, i permet situacions tan injustes com aquesta, en què un corrupte, per ser rei, pot passejar-se tranquil pel país, i qui l'hi ha cantat les quaranta, amb prou base, ha de viure a l'exili, només emparat per la justícia d'altres països europeus.

El pitjor de tot, però, no és que el rei emèrit se n'hagi sortit, sinó que tingui el suport de la majoria dels partits polítics espanyols, amb el partit socialista més progressista de la història al capdavant, i també de la majoria de la població, que acata, gràcies a la força mediàtica, i exculpa de corrupció un rei que només ha procurat per a ell.

En cap cas s'ha dit que l'actuació del rei emèrit no fos corrupta, sinó que no se'l podia jutjar, ja fos per haver prescrit alguns dels seus delictes, o pel fet que la Constitució el consideri inviolable. Una consideració que s'interpreta, al meu criteri, malament, perquè una cosa és protegir el rei en l'exercici del seu càrrec, i l'altra, molt diferent, protegir-lo davant del delicte.

Ahir parlava del retorn, encara que només sigui temporal, del rei emèrit a Espanya, i avui llegia que es confirma que serà aquest dissabte 21 de maig. La vergonya que hem de patir tots els seus súbdits, també aquells que no ens hi considerem, però que ens hi obliguen per imperatiu legal.

No estem discutint tant la conveniència o preferències entre monarquia o república com la necessitat d'obligar a qui sigui a comportar-se d'una manera legal i transparent, encara que es tracti del rei. Crec que això no és demanar tant, i aquesta seria la pregunta que m'agradaria fer al nostre president del govern, que té la barra de presentar-se com a progressista en un Estat de democràcia dubtosa, encara que no ho reconeguin. Ànims Valtònyc!

La qualitat democràtica del nostre país

Diversos són els exemples que ens venen a dir que a Espanya la democràcia és de per riure, gens consolidada, però amb un futur tampoc gens esperançador. No tenim ni la il·lusió de pensar que amb un canvi polític les coses poden anar millor. Ja ha quedat comprovat que mani qui mani, la dreta o l'esquerra progressista, hi ha coses que no es toquen i sempre els beneficiats són els mateixos.

En aquests moments es tracta del rei emèrit, que a casa nostra se li han arxivat totes les possibles causes de corrupció, però sortosament no passa el mateix a tot el món. El Regne Unit no considera inviolable una persona, per més rei que hagi pogut ser, si els actes són delictius, i no tenen res a veure amb l'exercici del seu càrrec, sinó, en tot cas, aprofitant-se del càrrec per delinquir.

Hi ha evidències que no tenen cap tipus de justificació. Sempre he pensat que les persones que exerceixen un càrrec, han de tenir certa protecció per la responsabilitat que suposa exercir el càrrec, però això no vol dir que puguin cometre actes delictius i no haver d'assumir-ne les responsabilitats. Aquí hi ha la gran diferència, i al meu entendre el quit de la qüestió.

A Espanya, però, als borbons i a molts polítics, se'ls perdona tot, encara que sigui evident que han delinquit. Si això és permès, vol dir que el nostre sistema polític no funciona correctament i que la democràcia no és pura, sinó corrompuda. Que els tribunals de justícia i fiscalia permetin que una persona que ha actuat malament, a consciència, pugui ser absolta, o ni tan sols jutjada pels seus actes, vol dir que no són uns tribunals de justícia justos, sinó venuts.

És per això que no es pot acceptar que una persona que denuncia unes irregularitats que haurien de ser jutjades i sentenciades, hagi d'exiliar-se o entrar a la presó, mentre que el delinqüent, pel simple fet de ser membre de la casa reial, pugui quedar lliure de qualsevol càstig.

Això no passa només amb un govern conservador i elitista, sinó que també ho patim amb un govern que es qualifica del més progressista de la història. Aquesta és la realitat d'un partit socialista que no dona exemple de progressisme, sinó que manté el poder dels rics i escollits, i castiga la població a suportar la vergonya d'uns dirigents, no escollits, sinó imposats, que poden fer el que vulguin, sabedors que mai no els passarà res.

Fer complir les mesures que s'han pres és una responsabilitat

Davant les noves mesures contra la Covid, ara que ha arribat la variant òmicron a casa nostra, hem pogut observar una discussió entre el govern, la fiscalia i el TSJC, el qual ha donat la raó al govern i li ha avalat les mesures previstes, entre les quals destaquen la d'un màxim de 10 persones, tant en llocs públics com privats, i el toc de queda d'una a sis de la matinada.

El més important de tot, però, és si aquestes mesures es compliran i qui ho controlarà que així sigui. Ho dic perquè a Alemanya, per posar un exemple, els restaurants no permeten entrar si no s'acredita estar vacunat. Fan ensenyar el green pass i el dni. Aquesta manera de ser, no acostuma a ser usual a casa nostra. No crec que això funcionés de la mateixa manera.

Ara que han obligat durant quinze dies a tancar l'oci nocturn, el govern hauria de vetllar perquè es complissin totes les mesures dictades. Ja que, havent-hi uns empresaris perjudicats directament, no seria decent que tothom fes de la seva, sense cap tipus de control ni conseqüències.

És ben cert que els països del sud ens comportem d'una manera molt diferent a les del nord. Hi haurà excepcions, però majoritàriament som molt menys obedients, potser perquè tampoc rebem les instruccions amb prou rigidesa i coherència. Que el govern espanyol només faci obligatori l'ús de la mascareta al carrer, quan a Catalunya es prenen aquestes mesures tan restrictives, és una mostra més de la disbauxa. 

El govern català ha escoltat els assessors mèdics i ha pres una decisió agosarada, sabent que tindria molta gent enfadada. Ara el que caldria és que els empresaris perjudicats rebessin una compensació econòmica per les pèrdues que tindran. Les mesures s'han pres amb molt poc marge de temps, i això també ha deixat en estat de xoc el sector de la restauració i de l'oci nocturn.

Què passa amb Marlaska?

Setmanes enrere, quan va tenir lloc la darrera remodelació del govern espanyol, molts es varen estranyar que Marlaska continués en el càrrec. Què passa amb aquest senyor? Algú li té por? Exerceix algun poder que permet el president espanyol moure's lliurement?

El passat del senyor Marlaska el situa a l'òrbita del PP i per tant com un infiltrat dins del PSOE, amb un càrrec prou significatiu. Ara, amb el retorn forçat de menors al Marroc, ha tornat a sorgir la polèmica. No sé si amb raó o sense, el cas és que tot el que envolta al senyor Marlaska està ple de secretisme i falta de transparència. Precisament és això el que s'exigeix al ministre, que sigui transparent.

En què es basa el ministre per retornar a la força els menors de Ceuta? No estan protegits per la llei vigent de defensa dels menors immigrants? Com és que contra l'opinió d'entitats i els dubtes de la Fiscalia i del propi de defensor del poble, el ministre enviï al Marroc els menors que varen entrar a començaments d'estiu a Ceuta?

No ens agrada la manera d'actuar del senyor Marlaska. És una manera autoritària i gens transparent que provoca desconfiança i ens recorda uns altres temps. No ens encaixa la figura i manera de fer del ministre dins del govern que el mateix president ha declarat el més progressista de la història d'Espanya. Voldríem un canvi de personatge i no sabem què el manté en el càrrec.

No és la primera vegada que el ministre Marlaska destaca per la seva manera de pensar i obrar, i provoca disfuncions i diversitat de criteris entre els dos partits que comparteixen el govern de l'Estat. La resta de ministres socialistes ho veuen bé? Ens poden explicar bé els criteris a l'hora de prendre decisions com les actuals del senyor Marlaska?

Amb actituds com les del ministre Marlaska, no és estrany que el poder judicial es mantingui amb els ulls oberts per si li toca actuar. La gestió dels menors immigrants no acompanyats no és clara i necessita molta transparència per entendre-la i, sobretot, poder jutjar si és justa o no. És per això que personatges com Marlaska no ajuden a tranquil·litzar la situació i aquesta desconfiança que generen no és bona per a la salut democràtica de la nostra societat.

Si et queixes ets un provocador de conflictes

És bo que algú s'encarregui d'anar col·leccionant tots els greuges arran de l'1 d'octubre, perquè no se'ns passin per alt. Més que tot per allò de passar pàgina. Ho recordeu, oi? És el missatge del candidat Illa, quan volia convèncer que els independentistes havien de passar pàgina de tot plegat, i resulta que qui no passa pàgina són ells, els constitucionalistes.

Val la pena tenir memòria històrica perquè sinó passes per un exaltador, un provocador de divorcis i problemes. És evident que si calles i acceptes tot el que t'imposen, no hi ha conflicte visible, simplement perquè tu t'encarregues de silenciar-lo, tot patint-lo en la intimitat. En el moment que protestes per tota la pressió i repressió que reps, llavors ets tu el causant del conflicte. S'entén, oi?

Doncs, això que deia al començament: anem col·leccionant tot allò que està en curs en la línia de revenja i venjança per l'èxit del dia 1 d'octubre, amb un referèndum que es va aconseguir celebrar, en les condicions que tots sabem i amb els resultats que també són evidents. El problema ha vingut després.

Estem a l'aguait per veure què acaba passant amb el Tribunal de Comptes espanyol, però cal fixar-se molt bé en tots els moviments de la Fiscalia, aquella que controla i dirigeix el president Pedro Sánchez, segons ens va dir ell mateix un dia. Important seguir els seus moviments per després demanar-ne responsabilitats al president que es mostra tan amant del diàleg. No tinc cap problema en acceptar i afirmar que és molt millor tenir-lo a ell que no pas a un Casado qualsevol, però que ningú es faci il·lusions. És un president espanyol i té molt clar allò de la sagrada unitat. Que ningú ho oblidi!

La Fiscalia contra la sobirania del Parlament

Una vegada més la Fiscalia ataca la sobirania parlamentària i castiga els membres de la mesa del Parlament que varen permetre debatre lliurement una proposta presentada. Què hi ha de malament? Desobeir uns jutges retrògrades que no creuen en la veritable democràcia? Mai tindran la legitimitat per fer callar un Parlament escollit pel poble sobirà.

Avui hem conegut la notícia de la querella de la Fiscalia, que segons Pedro Sánchez depèn d'ell, contra el president del Parlament de Catalunya i els membres que varen donar suport a que es pogués debatre la reprovació de la monarquia i la defensa de l'autodeterminació.

La resposta que dona Eva Granados és una evidència més de que no pot arribar a ser nomenada presidenta del Parlament, perquè està a favor de tapar la boca a aquells temes que no agraden als membres del Tribunal Constitucional, que no hem escollit, sinó que ens han imposat. És una mostra més del tarannà de l'actual PSC, que no defensa els interessos de la majoria de catalans, ni les seves institucions. No sé per què tant d'interès en voler ser-ne presidenta, si no creu en la seva funció principal, que és la de donar veu a tots els representants del poble.

Avui s'ha demostrat, una vegada més, que només deixant al marge els polítics que no defensen la sobirania de Catalunya es pot avançar. Malauradament ens falten polítics amb convicció, empatia i rigor. Polítics que donin la talla i que ens treguin de l'atzucac on estem ficats. Vergonya per a Podemos, i els seus amics Comuns, que no aprofiten la seva posició per fer caure la cara de vergonya als seus socis de govern. Faria bé la senyora Albiach de retirar-se de la primera línia i intentar ser coherent amb el que el seu partit defensa, aquí i a Madrid. 

Passar pàgina, però com?

M'ha agradat llegir l'article de Joaquim Coello a l'ARA, "Passar pàgina". M'ha agradat perquè hi estic totalment d'acord i hi pensava quan sentia l'exministre Illa manifestant la seva voluntat de passar pàgina i només mirar el futur. La pregunta que se li ha de fer al candidat socialista és què entén per passar pàgina? Perquè sembla ser que la cosa no va per aquí.

Es podria passar pàgina si no s'arrossegués res del passat i es fes foc nou, però què passarà amb els presos polítics i els exiliats? I amb totes les persones que estan pendents de judici? Passar pàgina, per a l'exministre vol dir renunciar a la voluntat de la majoria que es va manifestar l'1 d'octubre de 2017, renunciar a l'autodeterminació, però assumir totes les conseqüències, i això no té sentit. Així és molt fàcil de resoldre les coses que t'interessen.

No!, no es pot passar pàgina mentre continuï la revenja i el càstig de l'aparell de l'Estat contra els independentistes. No es pot passar pàgina sense resoldre els problemes reals de Catalunya, un dels quals és decidir el nostre futur. La posició i les paraules de Salvador Illa són absurdes i no s'aguanten. Entenc que li fa molta gràcia poder governar, però no té capacitat de pactar amb suficient forces polítiques per sumar una majoria efectiva al Parlament. 

Avui mateix hem vist com la Fiscalia, que depèn del govern de l'Estat, en mans del PSOE, presentava recurs contra el tercer grau dels presos polítics. Aquesta és la manera de passar pàgina? No!, no hi pot haver un govern dels socialistes si es manté la posició de l'Estat espanyol contra Catalunya, contra una majoria de catalans. Això ens porta a defensar un govern independentista, malgrat la trista experiència d'aquests darrers mesos. Hem de confiar que ho faran millor, encara que ens costi de creure-hi, però l'alternativa no és viable. L'Estat no vol realment passar pàgina, i per tant el millor que pot fer el candidat Illa és reflexionar i procurar convèncer els seus socis de Madrid que canviïn d'estil.

Hi ha remor de sabres?

Encara que sembli estrany, som al segle XXI i ens trobem a Europa. Escoltant les notícies d'aquests dies relacionades amb els exmilitars que han enviat un escrit al rei, et fa l'efecte que no som un país europeu i que no ens trobem al segle actual, sinó un segle enrere. La tan proclamada transició sembla un miratge i que no hem avançat des de la mort del dictador.

Em ve a la memòria la cançó de La Trinca, amb música simfònica de Beethoven parlant de la remor de sabres. Sí, no és el 1981, som quaranta anys més tard, però els militars, encara que siguin ex, es manifesten i voldrien un cop d'Estat. Confien en Vox?

No hi podem fer broma, perquè la cosa és més seriosa del que pugui semblar. No és bo que hi hagi aquests rumors i un partit polític com Vox al Congrés de Diputats. Què hi diu el senyor Casado? Què hi diu el PP? Ja els està bé? És un atac al PSOE, al govern espanyol de coalició, però també un atac a la democràcia i per tant, un atac a tota la població espanyola. Això és més seriós que el Procés, encara que ho posin com a excusa per demanar un canvi de govern. 

Què ens està salvant d'un cop d'Estat real? La situació geogràfica hi té un pes, però no és decisiu, i amb una Europa convulsa, qualsevol cosa podria passar. No vull creure que un cop d'Estat pugui estar a prop, però és cert que hi ha molta gent que ho desitjaria, i si no fos així no tindríem Vox al Congrés.

Ha fet bé el govern d'enviar la confecció d'aquest xat a la Fiscalia? Què se'n podrà treure? Penso que no es pot deixar passar alegrement actituds com aquestes, i encara que no siguin militars en servei, alguna cosa s'hi ha de fer. Si més no per no donar esperances a qui podria fer mal. No ens ho prenguem en broma.

La Fiscalia no s'atura

Ens la prometíem molt feliç, però la fiscalia ha recorregut la sentència absolutòria de la Tamara. Havíem arribat al punt de preguntar-nos qui li demanaria perdó per tot el que havia passat, amb un final feliç. Ara, però la fiscalia no ha volgut quedar-se quieta i ha recorregut la sentència. Què pretén?

La fiscalia li demanava set mesos de presó i considera que amb els fets provats, n'hi ha prou per condemnar-la, i és per això que no està d'acord amb la sentència absolutòria. Em direu que la fiscalia fa la seva feina, i potser teniu raó, però segons com es miri, sembla que només desitgi fer la punyeta, i que es tracti de justificar-se davant d'una sentència que ens provocava, com deia al començament, moltes preguntes.

El que està clar és que des de fa temps, i això durarà molt, estem parlant de sentències, judicis, acusacions i recusacions, d'uns fets que havien de ser purament polítics, però que es varen judicialitzar, i que ara els jutges no deixaran passar fàcilment.

I mentre passat tot això, tenim la polèmica per la renovació dels jutges que ja se'ls ha expirat el càrrec, i que té bloquejada el PP. Avui llegia que la seva proposta és que els jutges siguin els que elegeixin els càrrecs i no el poder legislatiu. Ho justifiquen com una clara separació dels poders, i d'independència ideològica, com si els jutges no tinguessin la seva ideologia, que bé han demostrat.

Amb el poc espai d'un post no puc expressar tot el que seria necessari per opinar sobre un sistema o altre, però sí que és important puntualitzar que no és tan simple com ho presenten els populars. Jo sempre he defensat que la sobirania emana del poble, i que la millor manera de saber i respectar la voluntat popular és a través de les votacions. Només els membres d'un Parlament són votats pels ciutadans, doncs què més democràtic que derivar-ho tot a partir d'aquest. I dic del Parlament, i no dels partits polítics, que això és una altra cosa.

La Fiscalia i els pisos ocupats

Segons he pogut llegir, sembla ser que la Fiscalia ha fet un pas endavant i vol donar solucions a l'ocupació dels pisos. De fet, darrerament es respirava una preocupació important per l'auge experimentat en ocupació de pisos, amb totes les casuístiques possibles. A part del perjudici per als propietaris i la preocupació constant per veure si els hi ocupaven, també ha empitjorat tot el conjunt d'actes vandàlics que ocasionen problemes als veïns.

El tema és molt complex, perquè hi ha situacions de famílies sense habitatge pendent de resoldre, però no té sentit que això caigui a l'esquena dels petits propietaris, que a vegades es refien del lloguer per poder sobreviure. S'ha de poder diferenciar cada situació i resoldre el cas en funció de la casuística.

He llegit la notícia que parla com ho encara la Fiscalia, i penso que és força encertat. Cal diferenciar el tipus d'ocupant i també de propietari, sense posar en dubte els drets dels propietaris, intentant resoldre situacions crítiques el millor possible.

No pot ser que un propietari estigui patint tot el dia perquè no li ocupin el pis, però tampoc hi ha dret que una família no tingui lloc on viure. La Constitució ho diu molt clar, i és cosa de l'administració el trobar solucions a tot. Això vol dir diner públic, i per això estic en contra d'actituds com la de la presidenta de la Comunitat de Madrid, rebaixant impostos. Si afeblim l'administració pública, aquests problemes i altres quedaran sense resoldre's. Això és el que vol la dreta, perquè ja té els mínims coberts. Aquí és on l'esquerra ha d'abocar-hi tots els esforços. 

Bèlgica denega l'extradició de Lluís Puig

Avui hem conegut la decisió del jutjat de primera instància de Brussel·les sobre l'extradició de qui fou conseller de cultura, en Lluís Puig. Aquesta nova negativa a l'extradició sol·licitada per l'Estat espanyol, és una patacada més en el seu currículum, encara que la poden recórrer.

Veurem què en diuen les persones que hi entenen, però penso que la raó que donen, que no es fixa en tant en el motiu perquè se'l vol extradir, sinó per la forma que s'ha sol·licitat, és una clatellada a l'aparell de l'Estat. Que t'hagin de dir que no correspon al Tribunal Suprem presentar la sol·licitud d'extradició, és gros. Ja no sabem ni com s'han de fer les coses.

I jo em pregunto si tampoc és el Tribunal Suprem qui l'ha de jutjar. Si no és persona aforada, entenc que no li pertoca al Suprem. M'ho expliqueu?

El desprestigi del Poder Judicial espanyol és cada vegada més gran, però tenen la pell molt adobada i el que els interessa és jutjar els independentistes, i no pararan fins que ho puguin aconseguir, encara que sigui fent el ridícul dia sí i dia també.

Si no he llegit malament la notícia, a l'exconseller Puig només el volen jutjar per malversació, i per tant res a veure amb rebel·lió o sedició. No sé si en el seu cas hi ha pena de presó, o si només hi pot haver inhabilitació. Ho dic per allò de deslliurar-se de la reclusió.

La Fiscalia espanyola ja ha avançat que recorrerà la decisió judicial i per tant a veure si continua el sainet i quina és la decisió final de tot plegat. Sigui quina sigui, però, el cas és que s'han de mantenir a l'exili, i això no és fàcil. Entretant aquí, els nostres governants sembla que estiguin adormits a veure-les venir. No se'ls està fent cap favor.

Qui mantindrà el rei emèrit?

Com era de suposar el dia avui ha girat a l'entorn de la notícia de la fugida del rei emèrit d'Espanya. Les reaccions han estat força les esperades, amb una dreta i el PSOE defensant la decisió i fent costat al rei Felip VI. Podemos s'ha manifestat de manera diferent, la qual cosa s'ha volgut veure com una crisi de govern. De totes maneres, però, caldrà veure fins on arriben aquestes discrepàncies i, sobretot, la validesa de les seves paraules defensant la República i un referèndum per decidir què vol la ciutadania.

També en l'entorn de les presidències de les comunitats autònomes hi ha hagut reaccions, totes elles molt semblants, amb la discrepància del president català, que ha arribat a exigir l'abdicació del rei espanyol.

L'advocat del rei emèrit ha fet constar que tot i la fugida d'Espanya, es posarà a disposició de la fiscalia per al que faci falta. M'imagino que si ha de venir d'Espanya, poca por han de tenir. Només podrien témer la reacció de la fiscalia suïssa, per si li demanen presentar-se a declarar sobre els moviments financers il·legals.

A mi em queda el dubte de quin serà el futur econòmic del rei emèrit. Sabem que fins ara l'hem mantingut i a més ens ha estafat, però a partir d'ara, que no viurà a la Zarzuela, qui li pagarà les despeses? Ho farà amb els diners que ens ha robat, o el continuarem mantenint via partides pressupostàries noves? Entenc que entre altres despeses hi haurà les de protecció i seguretat, que no acostumen a ser barates i que implica la contractació de persones al seu servei. Quant a la residència, m'imagino que té prou amics que li cediran gentilment les seves propietats.

La incògnita pendent de desvetllar és la destinació d'aquest exili-desterrament. Si es confirmés que ha anat a la República Dominicana, penso que seria un greuge cap a aquesta població, amb prou problemes econòmics, que no es mereix haver d'acollir una persona com el rei emèrit, encara que probablement aniria de conjunt amb el propietari de la residència d'acollida.

La fiscalia contundent amb els presos polítics

Als presos polítics ni aigua! Això semblaria ser la consigna de la fiscalia espanyola respecte als presos polítics independentistes. S'ha anat a fons fins a treure'ls el tercer grau, que els permetia dormir els caps de setmana a casa, i a més sembla ser que tampoc no els vol deixar sortir a treballar. Els vol presos del tot i aïllats d'aquest món.

La paraula més repetida al voltant d'aquesta notícia ha estat "venjança". És ben clar que la línia entre política i justícia ha desaparegut i ara qui mana és el poder judicial. Els polítics estan a disposició dels jutges i això només afecta els presos i exiliats independentistes.

Voldria pensar que així ho veu tothom, tant si agrada com no. Que no és una mania dels independentistes i simpatitzants, sinó que els unionistes també se n'adonen, encara que ja els hi vagi bé. He sentit pocs comentaris de la seva banda, però me'ls puc imaginar.

L'altre dia llegia qui es preguntava, per què hem de votar si qui pren les decisions són els tribunals? Crec que s'ha traspassat una línia vermella que de moment només afecta els independentistes catalans, però com molt bé avisava Rufián, arribarà un dia en què s'hi trobaran immersos polítics de formacions que ara es freguen les mans.

El paper d'ERC, que ha defensat el diàleg amb el PSOE, és el que es troba amb més perill. Amb les decisions de la fiscalia el PSOE queda retratat. S'ha fet amb el vistiplau o a la seva esquena, però li resultarà molt complicat justificar-ho, al marge de declaracions d'aquelles que no porten enlloc.

La taula de diàleg no s'ha reunit aquest mes de juliol, i molts considerem que trigarà a fer-ho. La situació actual no facilita cap tipus de diàleg, perquè s'ha anat molt lluny, posant en dubte la legalitat democràtica de les seves instruccions. El recurs europeu és molt llunyà i es manté com una esperança remota, quan hauran passat molts anys. Europa no està per ficar-se en aquests temes, i això és el que salva la pell de l'Estat espanyol, a costa de la repressió dels nostres presos polítics. 

El judici a Trapero

Encara que no desperta l'interès de l'anterior judici, el del Tribunal Suprem contra els nostres polítics, sí que es va fent ressò de tot el que va succeint i, no ens ha d'estranyar, continua essent una excusa per encausar el major dels Mossos d'Esquadra. Es tracta que la fiscalia busqui tot el que pugui trobar i inventar-se per acusar Trapero de rebel i sediciós.

Ja ho he dit en alguna altra ocasió, que a Espanya la justícia ha esdevingut fastigosa, i que no hi podem confiar mai més. Quan es jutja no es busca les raons per unes determinades accions, sinó com posar la llufa, i la més grossa possible, a qui no ens agrada. Les declaracions de Pérez de los Cobos, encara que ho negués, varen demostrar l'evidència que li tenia odi i moltes ganes d'enfonsar-lo. Això no és justícia, això és immoralitat.

En una situació normal, al major Trapero no se li apreciaria cap delicte. En tot cas es podia estar en desacord amb la manera d'ordenar el Mossos la seva actuació, però en cap cas culpar-lo del delicte de rebel·lió o de sedició. Però sabem que no ens trobem en una situació normal. La situació que vivim és de pura revenja perquè de manera pacífica el poble català es va manifestar el dia 1 d'octubre, i totes les vegades que ha calgut. Aquesta derrota del garrot policial espanyol el fan pagar de la manera que saben i poden, amb uns judicis totalment parcials, per uns tribunals plens de nostàlgics del franquisme.

Es jutja la cúpula dels Mossos d'Esquadra

El fort temporal d'aquests dies a Catalunya ha eclipsat la notícia del judici a la cúpula dels Mossos d'Esquadra, deixant-la en un segon pla. Dilluns varen començar les declaracions del llavors cap dels Mossos, a preguntes de la fiscalia de l'Audiència Nacional, que manté la causa de rebel·lió, malgrat que el Tribunal Suprem la desestimés en el judici als càrrecs polítics catalans.

Les declaracions de Josep Lluís Trapero, en el sentit que es desmarca totalment dels polítics, i considera una barbaritat el que pretenien amb la declaració de la independència unilateralment, segur que farà canviar l'opinió d'alguns que des d'un primer moment es varen posar a la defensa del major dels Mossos.

Sigui una estratègia de la defensa, o una declaració veraç de com pensava Trapero, s'ha de dir que es busca la màxima rebaixa de la pena a imposar, fins al punt de voler demostrar que l'actitud de la policia catalana tenia tot el sentit del món, en la mateixa línia del poder judicial que els donava ordres.

Pel poc que he llegit sobre les declaracions de Trapero, penso que són molt coherents i totalment alienes a les aspiracions de la majoria del Parlament català. Caldrà veure en què acaba tot plegat, perquè penso que el judici està viciat d'entrada, com si la sentència ja fos escrita i ara només es tractés de despistar i passar l'estona.

Desitjo que Trapero se'n surti el millor possible i que no només se li retiri la pena de rebel·lió, sinó també la de sedició. Seria bo anar liquidant el tema amb els menys perjudicis possibles.

Qui juga brut en el judici del Procés?

Entenc que la Fiscalia fa el paper que li toca en defensa de l'Estat i contra aquells que varen actuar contra la sagrada unitat d'Espanya. El que passa, però és que la impressió que en treus és que davant de cada clatellada es busquen una jugada per continuar tenint en Junqueras a la presó i a Puigdemont i Comín a l'exili. Potser és desconeixement, però no és veu un camí clar, sinó més aviat obscur i interessat.

És cert que les actuacions per les quals s'ha jutjat o s'ha llançat unes euroordres varen ocórrer abans de que fossin escollits eurodiputats i, segons el Tribunal de Luxemburg, adquirissin automàticament la immunitat, però està escrit que això no val? És una interpretació que segueix un precedent o més aviat fins ara sempre s'ha respectat aquesta immunitat?

Crec que des del primer dia no s'ha actuat bé. S'ha fet tot el possible, legal o il·legal per empresonar els polítics catalans que varen gosar plantar cara a l'Estat espanyol. Tots els moviments de les institucions estatals han estat mogudes per la rancúnia i venjança, sense observar els drets polítics i socials de les persones imputades. I això, sense entendre-hi gaire, no és legítim i penso que tampoc legal.

La meva opinió és que ni el Tribunal Suprem ni el Tribunal Constitucional han actuat en defensa dels drets de les persones jutjades i encara que siguin culpables d'alguna cosa, tenen els seus drets que s'han de respectar. Crec que aquí hi ha el moll de l'os, l'esca del pecat, la raó de tot el que està passant en aquests moments.

Pedro Sánchez s'ha aixecat amb mal peu

A casa diríem que Pedro Sánchez ha trepitjat merda, d'altres parlarien de la disposició dels astres. El cas és que des de que va decidir convocar les eleccions en lloc de pactar amb Podemos, sembla que les coses se li han posat en contra, i ell encara ho embolica més fort.

De moment els sondejos electorals li atorguen els mateixos escons o potser fins i tot algun menys. El seu posicionament sobre el Procés, Catalunya i el president a l'exili, Carles Puigdemont, es troba més en la línia de M. Rajoy que no pas del que caldria esperar d'un partit autoanomenat progressista.

Avui, només faltaven les declaracions sobre la dependència de la fiscalia, per acabar-ho d'espatllar. La seva obsessió per empresonar Puigdemont, avui s'ha trobat amb la primera resposta del Regne Unit, que consideren l'euroordre contra Ponsatí de desproporcionada. En aquests moments el respecte i consideració de jutges i fiscals espanyols està per terra, i la separació de poders cada vegada més qüestionada, no només des de dins, sinó també dels estats europeus.

Segons diu l'advocat de Ponsatí, el document de l'euroordre és "caòtic i arrogant". L'arrogància és un tret característic espanyol i el fet que sigui caòtic caldria preguntar-li al jutge Llarena, que ja en porta tres.

Si no fos que els perjudicats som nosaltres, els contribuents, tot això faria riure, però és més seriós del que sembla. Tenim un país aturat i les perspectives de després de les eleccions no auguren res gaire millor. Demà mirarem els sondejos de El Periódico d'Andorra per si la relliscada i clatellada a Pedro Sánchez provoquen conseqüències.

CDR enviats a l'Audiència Nacional

La notícia del dia és la detenció de nou persones acusades de formar part dels CDR i d'estar preparant actes terroristes. Més o menys és això pel que són detinguts i enviats a l'Audiència Nacional, a Madrid. Tenen fonament les acusacions i, per tant, les seves detencions? És una actuació per tal de fer agafar por i desmobilitzar la gent davant la sentència a les persones jutjades pel Procés?

Com és lògic no tinc coneixement dels fets i per tant no tinc resposta a les anteriors preguntes. L'única cosa que tinc són sensacions, experiències d'actuacions precedents i molt poca confiança en el Poder Judicial, la Fiscalia i els partits polítics. Cap confiança amb les institucions i l'Estat espanyol.

I el pitjor de tot és el conjunt de declaracions intencionades dels líders dels partits polítics unionistes i espanyols, acusant directament de terroristes i de disposar de bombes. Com ho saben si hi ha secret de sumari? Tenen informació directa de la Guàrdia Civil, o bé ho aprofiten per calumniar-los?

Seguirem els fets i intentarem conèixer si realment els acusats preparaven accions terroristes, o bé tot acabarà com fins ara, retirant les denúncies sense demanar disculpes?

Incitar a l'odi no és delicte?

Em faig aquesta pregunta després de llegir els comentaris de fiscalia sobre el discurs del representant de Vox contra l'islam. Fiscalia diu que és un discurs abominable, però no delictiu. Podem acceptar com legal un discurs que incita a l'odi? Ho podem permetre com si no passés res?

Ho deia l'altre dia. Vox no ha aconseguit entrar a les institucions catalanes i menys del que es pensaven a Espanya, però el seu discurs és molt present i fa mal. És una vergonya haver de sentir segons quines declaracions insultants. Penso que hauríem de ser menys permissius amb aquells que porten l'odi a dins del cos i l'escampen arreu. 

Una societat amb el càncer de Vox no pot ser una societat saludable. La democràcia permet que persones menyspreables com aquests militants de Vox es puguin presentar a les eleccions i sortir elegits. És una vergonya i un punt negre de la nostra societat.

Vox és una cosa descarada, però malauradament a Espanya hi ha dos partits polítics més que no queden gaire lluny a l'hora de fer segons quines afirmacions. Casado i Rivera s'han envalentit i ja no es tallen. Tot plegat ens presenta un panorama polític molt trist i un futur per a la nostra societat gens agradable. Hem de continuar lluitant per aconseguir una societat més digne, més justa i més lliure.