Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guanyador. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guanyador. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 de maig del 2023

La utilitat de les enquestes electorals

Moltes vegades hem parlat del paper que juguen les enquestes a pocs dies d'unes eleccions, i la prohibició de fer-les públiques els darrers dies de la campanya. Conèixer per avançat què opina la gent de tu mateix o el teu partit és prou interessant i pot condicionar la campanya, la teva actitud i la del partit polític que representes, per intentar reforçar l'opinió, quan és favorable, o capgirar-la, si les coses no es presenten bé.

Tot i així, és important analitzar què hi ha al darrere d'una enquesta, com està feta, i quin grau de fiabilitat que no ha estat manipulada per interès de qui la promou. Sobretot quan el promotor és un partit polític. Si realment no tenen cap tipus d'influència en la gent, no haurien de preocupar, com defensen alguns, però si poden condicionar el vot, llavors és lògic que provoquin preocupació i hi hagi qui procuri influir-hi perquè el seu resultat l'afavoreixi.

D'entrada la gran majoria de les persones volen situar-se amb els guanyadors. És per això que una previsió de bons resultats afavoreix que hi hagi més gent que es decanti cap al candidat o partit polític que en surt beneficiat. 

El concepte que l'electorat té dels partits polítics que es presenten en unes eleccions també té un pes molt important a l'hora de decantar el vot, encara que es tracti d'eleccions municipals, i de poblacions on es coneix bastant tothom. L'experiència ha demostrat que l'evolució del vot no és tan diferent d'un lloc a l'altre, i sí molt relacionat al conjunt del país.

El resultat de tot plegat és que una mala gestió no sempre és castigada a les urnes, si es disposa d'un bon coixí, i una maquinària prou greixada per confondre i desorientar els votants. No sempre és així, però sí que explica alguns resultats que acabem dient que no entenem, o bé que els electors s'han equivocat. És una manera d'excusar-se quan els resultats no han estat els que esperaves.

Seria bo que a l'hora de votar tothom tingués en compte a qui confia el vot, i què sap de les persones que, sota les sigles d'un partit polític, es presenten per gestionar un municipi. Però tot plegat no és tan fàcil, perquè hi ha molts condicionants i poca transparència a l'hora d'explicar la feina que es fa dins d'un ajuntament. No es pot, doncs, donar la culpa a qui acudeix a votar, sinó en tot cas al sistema que utilitzem per renovar els càrrecs polítics.

Les enquestes electorals intenten avançar els resultats que la gent espera, encara que a vegades el que fan és avançar els resultats que els seus promotors desitgen, amb l'esperança que hi hagi més gent que s'apunti al carro del guanyador, deixant de banda temes tan importants com la vàlua i capacitat de les persones que opten al càrrec, o la incapacitat manifesta dels darrers anys al capdavant d'un govern municipal. 

dimecres, 4 de novembre del 2020

Trump s'autoproclama guanyador abans d'hora

Continua l'escrutini als EUA i, com era de preveure, Trump ja s'ha autoproclamat guanyador i només el frau pot prendre-li la presidència. El camí el té a punt per portar-ho al Tribunal Suprem, que és de la seva part. Molt difícil ho tindrà Biden per aconseguir res, encara que les dades li siguin favorables.

De fet, les enquestes han tornat a equivocar-se i allò que semblava que tenia tan de cara Biden, ha resultat una enganyifa. Biden ha perdut Florida, i això ha comportat que Trump ja es vegi guanyador. Tot plegat és molt vergonyós, que un país que es considera el més demòcrata del món passi per aquests problemes de credibilitat. És cert que la culpa la té Trump i la seva actitud, però al darrere té milions de persones que el voten i això ens ha de fer pensar.

Per què triomfa Trump? No és fàcil trobar una resposta, però és ben cert que alguna cosa no hem fet bé. Estem molt desencisats dels polítics, la seva poca credibilitat i empatia, la seva inoperància moltes vegades i les dificultats per tirar endavant les seves promeses, o potser la falta de voluntat. En una situació com aquesta, resulta fàcil que sorgeixi un outsider, populista i que es posi tothom a la butxaca. Ja va passar ara fa quatre anys, i ara es manté en la mateixa línia.

Com que encara no tenim resultats finals, no podem proclamar Trump com a vencedor, però en certa manera ha guanyat, perquè ha posat en qüestió tot el sistema polític americà, i en certa manera també el mundial. No podem dir que manipula la gent, sinó que s'aprofita dels electors que estan farts dels polítics, i es presenta com el seu salvador. No ho aconseguirà, però té un discurs que enganxa i això el fa guanyar molts vots.

dimarts, 26 de maig del 2020

Un any de les darreres eleccions municipals

Avui fa un any de les darreres eleccions municipals, amb el triomf d'unes quantes forces polítiques que al final no varen aconseguir formar govern. Potser la més significativa va ser la de Barcelona, amb una victòria d'ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, però que pocs dies més tard veuria com Ada Colau retenia l'alcaldia gràcies al suport de Manuel Valls i el PSC.
A casa nostra tampoc va ser elegit alcalde el líder del partit guanyador, sinó que una coalició d'ERC, la CUP i Arenys en Comú, va atorgar l'alcaldia a qui havia estat exercint aquest càrrec després d'una moció de censura l'any 2016.
Tot i que ha passat un any, es fa molt difícil fer balanç de la feina feta pels respectius equips de govern. El brot del coronavirus ha provocat un daltabaix aparcant els objectius i planificacions per centrar-se en combatre la malaltia, i amb ella les conseqüències econòmiques i socials que se'n deriven. Tot i que és una patacada per als polítics que governen, també ha fet que la crítica per part de l'oposició pràcticament desaparegués. 
A Arenys s'ha passat de parlar diàriament dels problemes amb la recollida de la brossa i la brutícia dels carrers, a ignorar-ho totalment, malgrat que els problemes continuen. Els esforços s'han centrat en l'epidèmia i ha canviat tot el panorama polític. 
La manca de competències de l'administració local també ajuda a ser més benèvols en els errors que es puguin cometre a l'espai públic, i el cinisme de l'Estat s'ha fet palès en no permetre, si més no de moment, fer ús del superàvit que ajuntaments com el nostre disposa, però que per llei no pot utilitzar. Es tracta del que ja hem comentat més d'una vegada de la manca de confiança entre els diferents nivells de l'administració pública.

dijous, 27 de febrer del 2020

Els efectes de les enquestes

Segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), tot indicaria que l'actitud del PSOE a dialogar amb el govern català l'estaria ajudant a incrementar la distància respecte al PP. Tampoc és una gran diferència, però contra el que es podia pensar, que l'oposició del PP a la taula del diàleg l'afavoriria en el conjunt d'Espanya, resulta que no, sinó que perd una mica de suports.
A Podemos li passa una mica el que acostuma a passar als partits que donen suport al govern, i baixa respecte les últimes enquestes, i sorprenentment C's puja, potser perquè havia arribat molt avall. Tot això són, però, xifres que només es poden contrastar amb els resultats de les votacions, i a hores d'ara falta molt temps perquè se'n convoquin de noves, de generals, i han de passar moltes coses entremig.
No sé mai si les enquestes són el reflex de la realitat o bé aquestes serveixen per modificar-la. Sabem que la persona tendeix a ajuntar-se amb el guanyador, i això fa que si les expectatives són favorables a un partit polític, aquest rebi més suports de qui no vol perdre.
De moment som al començament del diàleg entre governs i caldrà seguir-ho molt de prop. Un fracàs de les negociacions pot condicionar l'expectativa de vot, i això segur que ho tenen molt clar des del PSOE, però també hi han de pensar la gent d'ERC, i en aquest cas, les eleccions són més a prop.

dilluns, 8 de juliol del 2019

Glòria a Sant Zenon!!!

Portem la meitat de les festes i encara no ha arribat el sant gloriós. Avui és el dia de cantar l'Himne i no caldrà patir per fer ploure, perquè ja ho ha estat fent aquests dies. Només en pensar que l'aigua és vida, et fa oblidar els maldecaps dels organitzadors dels actes de la Festa Major, la majoria dels quals tenen lloc a l'aire lliure.
La calor d'aquests dies no podia acabar de cap altra manera, tot i que els homes del temps de TV3, crec que no ho han acabat d'encertar gaire. Portem un parell de dies que en un moment o altre plou, i avui ja portem un parell de ruixats. Sort que la cantada de l'Himne a Sant Zenon té lloc a l'església de Santa Maria i estarem a aixopluc.
Avui també hem sabut que la vila d'Arenys de Mar estarà representada a la Diputació de Barcelona, per la nostra alcaldessa, i al Consell Comarcal, pel guanyador de les passades eleccions, l'Estanis Fors. Confiem que el fet de tenir-hi el peu, sobretot a la Diputació, que és on hi ha els calés, es noti d'alguna manera i podem comptar amb noves inversions.
De moment guardeu-vos de la pluja i cantem tots plegats: Glòria a Sant Zenon!!!

dimarts, 28 de maig del 2019

Les dificultats del guanyador per formar govern

La possibilitat que l’alcalde no sigui el de la llista més votada és, a Arenys, un fet molt usual. Els pactes de tots contra un acostumen a succeir, sobretot quan no hi ha sintonia entre els diferents líders municipals.

Tot faria pensar que, amb la voluntat de tots per millorar els serveis i prestacions als vilatans, la clau de govern seria conformar-ne un d’estable i amb el més gran nombre de regidors i regidores possible. En el cas d’Arenys de Mar, podríem pensar en una aliança de Junts per Arenys ERC, les dues forces guanyadores.
Per les discrepàncies i picabaralles entre els seus líders, tot indica que el pacte dels dos grups independentistes és inviable i que se’ls ha de considerar antagònics. Llavors el guanyador, Estanis Fors, es veu obligat a pactar amb PSCCUP Arenys en comú.
L’experiència d’aquests darrers anys ens demostra que els prejudicis a l’hora de pactar no provenen de Junts per Arenys, sinó dels altres. La CUP ja ha deixat dit que no pactaria amb cap dels partits polítics partidaris de la implantació de l’article 155 de la Constitució, i per l’altra banda Arenys en comú ja ha avançat que no tenia intenció de pactar amb Junts per Arenys.
Els números no sumen, i tot fa pensar que les opcions més clares estan del costat de la segona força d’aquestes eleccions, ERC. Ni la CUP ni Arenys en comú hi tenen res en contra, i fins i tot l’opció del PSC no és descartable, malgrat que se’ls recordi que varen donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Tindrem uns dies de negociacions, de generositat per part de tots els partits polítics, de qui està disposat a cedir els vots i de qui els rep a canvi de concessions. Sobretot generositat, que és una virtut que no es conrea gaire darrerament. Generositat per aconseguir la millor vila, la més justa socialment, i també la millor econòmicament i cultural.

dissabte, 30 de desembre del 2017

Per què el PSC no va renéixer?

En la línia d'escrits anteriors, tots ells després de conèixer els resultats de les darreres eleccions al Parlament català, avui em fixo amb el PSC i les esperances frustrades de renéixer després d'un període, ja força llarg, de retrocés en els seus resultats electorals. Un partit polític que va governar no fa tants anys, i que ara és la quarta força política, amb menys de la meitat dels escons del partit guanyador.
El PSC no ho tenia fàcil, i encara que estant tan avall podies pensar que créixer no era tan descabellat, el panorama no es presentava propici, ni el candidat va fer una bona campanya. Les ballarugues varen fer gràcia una vegada, però ara ja cansen. Si no hi ha al darrere alguna cosa important, tot el demés és pur folklore que no et porta en lloc.
Iceta volia posicionar-se al mig, desmarcant-se dels independentistes, però marcant paquet davant del PP i, sobretot, C's. Aquests eren els adversaris a batre i no se'n varen sortir. Iceta tenia un suport que ha resultat fatídic. Ni l'ombra de Josep Borrell, ni la de Zapatero o de Sánchez, li han fet cap favor. Les seves intervencions i desautoritzacions han comportat que Iceta no fos garantia de res.
Qui pot creure en una persona que els seus el desautoritzen en plena campanya electoral? Com pot estar parlant de la tercera via, de federalisme i reforma constitucional, si l'alternativa de govern, el PSOE, no s'ho creu? Iceta ho tenia molt difícil i tampoc ho va encertar.
Espadaler va aconseguir el que volia: votar socialistes, tapant-se el nas, per aconseguir un escó i una nòmina a final de mes. Aquesta incorporació de qui va destrossar Unió Democràtica, no li ha servit de res al PSC, que ha crescut en un escó, però que ni tan sols pot influir en el bloc unionista.
El resultat podia ser diferent, però té tota la lògica del món i no ha d'haver sorprès a ningú. Com fa sempre Iceta, ara l'objectiu són les municipals del 2019. Ell és un home de partit, i el que menys l'interessa és saber què passa a fora.

dilluns, 29 de maig del 2017

AVE contra Rodalies

Es parla molt del xoc de trens i jo m'imagino els models de què disposem uns i altres i tot fa pensar que ens hi enfrontarem amb les nostres ferralles de rodalies. M'imagino que les carcasses deuen pesar diferent, però nosaltres juguem en avantatge, perquè els nostres van atapeïts i ells pràcticament buits.
Deixant de banda la ironia, aquests dies parlant amb diferents persones t'adones que hem perdut les ganes de discutir i estem més aviat a l'expectativa de quan ens cridaran a files i si en tindrem realment ganes. No penso que les persones haguem canviat d'opinió, però més aviat estem passius mirant com els nostres representants polítics es reuneixen i van traçant el camí a seguir, no sé si amb els ulls oberts o mig enlleganyats.
També tenim els ulls mirant cap als EUA amb el seu president actuant de showman, mentre la primera ministra d'Alemanya se'n fa creus de com pot un home com Trump arribar a ser el president d'un gran i poderós país.
El nostre, que fa cara de sòmines ha aconseguit que fos Pedro Sánchez qui el telefonés i no pas ell per felicitar la victòria a les primàries. Llavors direu que el seu caràcter no el fa guanyador! Caldrà veure si en el cas del referèndum català li surt de la mateixa manera o bé al final s'haurà de mullar. Fins ara aquest laissez faire li van donant rèdit. A veure qui serà més tossut si Rajoy o Puigdemont.

dilluns, 22 de maig del 2017

La lliçó de la militància socialista

Per sorpresa ahir Pedro Sánchez va escombrar la cúpula del PSOE. Certament, contra molts pronòstics no va ser Susana Díaz, la protegida de les grans patums socialistes, amb Felipe González al capdavant, qui es va fer amb la secretaria del partit, sinó que el guanyador va ser l'expulsat exsecretari, amb el suport de més del 50% dels militants.
Vist com ha anat tot plegat no se m'acut res més que insistir en la lliçó que els militants socialistes han donat als líders del passat, aquells que no han sabut retirar-se a temps, i des de l'ombra han volgut continuar movent els fils al marge de la voluntat dels militants i simpatitzants socialistes.
La resposta de la majoria dels militants socialistes ha demostrat que no varen acceptar el cop d'estat dels membres de la gestora socialista que va acabar donant suport a Rajoy a la presidència del govern espanyol, amb l'abstenció del PSOE al Congrés de Diputats. Pedro Sánchez, als ulls de molts socialistes, és qui pot recuperar el govern espanyol, amb una política diferent a la que ens ofereix el PP. Susana Díaz no és aigua clara per a la majoria de socialistes, i per això no ha guanyat. Només els socialistes andalusos li han donat suport, i això, per a defensora a ultrança de la unitat d'Espanya, és un avís important.
Pedro Sánchez té per endavant una feina important i difícil. El PSOE està en hores baixes i no només ajuntant esforços podrà sortir de l'atzucac on es troba. Caldrà enginy i no fer més passos en fals. Caldrà valorar quin paper pot i ha de jugar en el marc parlamentari i polític espanyol. No ho té gens fàcil, però al meu entendre, només amb un partit socialista fort podrem aconseguir que el partit de la corrupció, el conservadorisme i la nostàlgia franquista, desaparegui del govern d'Espanya.

diumenge, 7 de maig del 2017

Pendents de França

Avui els francesos van a la segona volta de les eleccions presidencials amb menys interès que en la primera, perquè el guanyador ja és conegut. Si ara fa quinze dies va sorprendre Macron proclamant-se guanyador i passant a la segona volta, avui ningú no espera cap altre resultat que la victòria de Macron per fer fora Marine Le Pen. Els dubtes, en tot cas, són les xifres finals: quants vots obtindrà Macron per la por a l'extrema dreta.
França haurà rebutjat una vegada més l'extrema dreta, però es quedarà amb un president que no convenç la majoria de francesos. Els ulls, forçosament estaran mirant les eleccions legislatives que s'han de celebrar d'aquí a poc, per endevinar què passarà a França els propers anys. L'esperança de Brussel·les es troba en el suport que Macron dóna a la Unió Europea, i la permanència de França. De totes maneres alguns canvis hi haurà d'haver perquè l'estabilitat de la Unió Europea no continuï penjant d'un fil i a expenses de qui guanya les eleccions de cadascun dels seus estats membres.

dijous, 28 de gener del 2016

L'esquerra que no és capaç d'arraconar Rajoy

És una llàstima que fets com la corrupció no generin càstig als culpables ni als seus partits polítics. És així perquè sinó no s'entendria que amb l'acumulació de causes per corrupció, les expectatives del PP en uns hipotètiques noves eleccions li siguin favorables.
Estem vivint una experiència totalment nova en el marc espanyol des de la recuperació de la democràcia i no tenim gens clar com acabarà. Una situació que ha deixat descol·locat a tothom, als anomenats partits polítics tradicionals i als nous partits. Els primers perquè no es creien que els nouvinguts poguessin aguantar la pressió, i els altres perquè no s'acabaven de creure que podien fer forat.
Probablement el fet que jo no sigui home de partit, em dolen les declaracions d'uns polítics que han viscut de la política i l'han utilitzat per al seu propi benefici, com són els expresidents espanyols González i Aznar. No m'agrada la seva pressió contra els polítics actuals, per interessos personals, perquè no volen un canvi que en tot cas seria per empitjorar el seu estatus. 
Al meu entendre el PSOE té un paper clau a exercir, perquè el PP ja ho deixat clar i només espera que els altres prenguin mal. El temps els beneficia i unes noves eleccions sembla ser que també. El PSOE ha de resoldre les seves lluites internes i en funció de qui sigui el guanyador, decidirà si renuncia a governar o l'ofereix al PP. 
L'expresident socialista i la presidenta andalusa pressionen Pedro Sánchez perquè faci un pas en fals i el problema està en què les conseqüències no afectaran únicament als socialistes, sinó a tot l'Estat. Molts hem estat esperant que el mal son del govern de Rajoy s'acabés en quatre anys i ara ens malfiem d'aquells que ens han promès que ens el traurien de sobre. 
El que acabi passant serà una declaració molt clara del paper de l'esquerra espanyola. Si després del despotisme del govern Rajoy, que ha governat a cop de decret com si es tractés d'una dictadura, els partits d'esquerra, que sumen, no són capaços de pactar, per perjudicis, que es retirin i nosaltres sabrem que estem condemnats a seguir governats per la dreta més rància d'Europa.


dijous, 10 de setembre del 2015

Avui comença la campanya electoral. Tot està a les nostres mans

Si llegiu el web de Ràdio Arenys veureu que el discurs dels diferents representats polítics locals segueix el mateix patró que els seus líders nacionals. El discurs el tenen ben après, i no volen dir res que llavors se n'hagin de penedir. Tothom és molt moderat, però sense oblidar-se cap coma del que els toca dir.
Qui ho hauria de dir ara fa uns mesos, quan es varen presentar les diferents candidatures a les eleccions locals, que ICV i Podemos anirien junts en unes eleccions. Els resultats obtinguts per ambdues formacions a nivell local varen ser demolidors. Podemos no va entrar a l'ajuntament i ICV va perdre dos dels tres regidors de l'anterior mandat. A nivell català la cosa va ser un xic diferent. Mentre Podemos va entrar amb força en alguns ajuntaments, ICV només va fer bon paper on es presentava en coalició amb Podemos. 
En aquesta ocasió, ICV ha renunciat al seu sobiranisme per poder pactar amb el partit de Pablo Iglesias i d'aquesta manera salvar els mobles. Els sobiranistes d'ICV han callat en benefici dels unionistes, i també a Arenys de Mar ja no parlen d'independència.
Insisteixo sempre, que a les persones ens agrada apuntar-nos al guanyador, i és per això que les enquestes, siguin reals o intencionadament manipulades, tenen efectes a l'hora d'anar a votar. Ningú encarrega unes enquestes només per conèixer què pensa la ciutadania, sinó que li serveixen per animar els indecisos.
En el cas dels partits polítics no és el mateix, o bé no ho hauria de ser. Els polítics no poden jugar amb l'ambigüitat per no quedar en evidència. És molt trist veure com canvien el discurs en funció de l'ambient, el temps i les circumstàncies. Diguin el que diguin, avui tothom té molt clar que, davant del repte de la independència, hi ha dos grups diferenciats, els que diuen sí, Junts pel sí i la CUP, i els que diuen no, la resta de forces polítiques.
La sort que tenim els electors és que en cadascun dels grups hi ha opcions conservadores i progressistes. Avui comença la campanya electoral. Tot està a les nostres mans.

dissabte, 6 de juny del 2015

L'alcalde d'Arenys de Mar no té assegurada la continuïtat

A vuit dies de la constitució dels nous ajuntaments, a Arenys de Mar encara es contempla la possibilitat que l'Annabel Moreno sigui la primera alcaldessa de la vila. Estanis Fors, alcalde actual i guanyador de les darreres eleccions municipals, podria veure com el pacte entre diferents partits li treuen l'alcaldia i l'arraconen a l'oposició.
Els seus sis regidors no són suficients per aconseguir l'alcaldia, encara que tingui pràcticament assegurat el suport de la representant del PP, si la resta de forces polítiques s'uneixen per fer alcaldessa a la representant d'ERC, Annabel Moreno, que va quedar en segon lloc en les eleccions del 24 de maig passat.
Fer fora de l'alcaldia a Estanis Fors requeriria més que un possible pacte entre ERC, CUP i ICV, que els donaria el mateix nombre de regidors que JxA i PP, i per tant no seria suficient per arrabassar-li l'alcaldia, sinó que caldria que el PSC o CIU se sumessin al joc, la qual cosa no sembla gaire fàcil.
El PSC ha estat soci de govern amb el PP i CIU, i n'ha sortit força perjudicat. Realitzar segons quin pacte en aquest mandat li podria suposar encara uns resultats pitjors per d'aquí a quatre anys. Quedar-se a l'oposició li pot permetre definir un paper clar a seguir a partir d'ara, allò que se'n diu refundar-se, per aconseguir recuperar el paper que durant alguns mandats l'ha permès presidir l'ajuntament de la vila. Una alternativa podria ser votar a favor de la representant d'ERC, però quedar-se a l'oposició, tal com Ramon Vinyes va declarar fa un dies, o bé tornar a donar suport a l'Estanis, sense entrar al govern.
Aquesta postura del PSC faria que el nou govern estigués en minoria, la qual cosa comporta estar treballant fent molts equilibris, i pactes tan importants com l'aprovació de les ordenances fiscals o del pressupost anual. A l'actual alcalde se l'acusa d'anar a la seva i no mantenir la paraula donada. Si fos així, ens trobaríem amb moltes dificultats per aconseguir un govern fort, capaç de donar resposta als temes pendents que, tal com comentava fa un parell de dies, no s'han resolt durant aquest darrers quatre anys. Una minoria d'ERC amb la CUP i ICV, obligaria a treballar de manera molt coordinada, des de dins o fora el govern, tenint en compte les diferències que hi ha entre les tres formacions, totes elles amb una forta personalitat pròpia. Queden vuit dies de negociacions abans no prenguin la decisió final, una decisió que no assegurarà un alcalde o alcaldessa per als quatre anys que dura el mandat municipal.

dimecres, 27 de maig del 2015

Per què no una alcaldessa per a Arenys de Mar?

Una vegada més ens trobem amb la discussió sobre la legitimitat dels pactes per escollir l'alcalde. Ha de ser alcalde el candidat de la llista més votada? És un frau a la població escollir un alcalde que no ha guanyat les eleccions? Què vol Arenys de Mar? Que l'alcalde en funcions continuï quatre anys més (la formació més votada)? Que governi una coalició d'esquerres (ERC+PSC+CUP+ICV= majoria absoluta)? Que el PP formi part del govern (una sola regidora)? Que en formi part el PSC que ha perdut el 50% de representants?...
Estic segur que no ens posaríem d'acord i tothom tindria prou arguments per defensar la seva postura. Quan es defensa enèrgicament que l'alcalde ha de ser el candidat de la llista més votada, hi ha qui es fa un embolic entre legitimitat i legalitat. Hi ha qui no s'adona que l'alcalde o alcaldessa surt escollida d'entre tots els membres del Ple municipal i enlloc està escrit que s'hagi de votar el candidat de la llista guanyadora. També hi ha molta hipocresia, perquè quan interessa es defensa la primacia de la llista més votada, però quan no interessa es fa l'orni. Què està passant a Andalusia? Per què el PP no practica amb l'exemple i no permet que sigui el PSOE qui hi governi?
Tornant a casa, ¿són més semblants els votants de JXA entre ells que no pas els que han votat ERC i la CUP? ¿Si haguéssim pogut votar persones, hauríem escollit les 17 de la llista que hem votat o bé d'entre llistes diferents? El sistema electoral és de llistes tancades i no tenim opció d'escollir les persones. Hauríem preferit el número 2 d'ICV, el cinquè d'ERC o la tercera de la CUP?
M'imagino que a la nostra vila s'imposarà el criteri del candidat guanyador, que al mateix temps no té cap problema amb pactar amb qui sigui -en aquests quatre anys formant govern amb PP, PSC i Bloc-. ERC, ara fa quatre anys, va tenir clar que passava a l'oposició, però és que ara són quatre regidors! Ben aviat en sortirem de dubtes, i si l'oposició continua a l'oposició, caldrà demanar-los una actitud més activa i constructiva i que tot allò que el govern de CIU+PP+PSC no ha estat capaç de resoldre, li exigeixin en aquests quatre anys que es presenten. 
No volem coses impossibles. Volem els carrers en condicions i més nets; un comerç dinàmic i atractiu; millores en la mobilitat, aparcament i transport; una solució definitiva al Mercat Municipal; potenciar el viver d'empreses, l'emprenedor i reduir l'atur... No volem res més del que ens han promès durant la campanya. I sobretot, volem transparència i participació. Que no permetin que l'alcalde torni a oblidar-se de la participació com ha passat durant aquest darrer mandat.

divendres, 17 d’abril del 2015

Les declaracions amb trampa de Duran i Lleida

Arran de les paraules de Duran i Lleida, que avui comenta la premsa, voldria dir que no em resultaria gens estrany que Duran sortís d'Unió Democràtica i es quedés en el nou partit polític que s'ha inventat, Construïm.
Sempre he pensat que els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya li ho agrairien. Si aixequessin el cap i s'haguessin de pronunciar, segur que es posarien en el costat dels sobiranistes, a l'altra banda d'en Duran. 
Avui Duran deia que mai sortiria d'Unió Democràtica, mentre conservés la seva personalitat i especificitat, o sigui, mentre ell marqués el ritme i direcció del partit. Segons com vagin les coses d'aquí al mes de juny, potser la seva sortida del partit serà més ràpida del que ens puguem imaginar.
Duran i Lleida continua fent el doble joc. No s'acaba de definir perquè no vol perdre. Ell s'apunta sempre a cavall guanyador, i és per això que quan la cosa no està prou clara, es mostra dubitatiu a l'espera de que es concreti.
Duran ha delegat a Espadaler el pes de la campanya de les eleccions municipals. Aquesta és una delegació amb trampa. Espadaler mai li dirà que no, i d'aquesta manera s'estalvia que davant d'un possible fracàs de la federació de CIU li carreguin el mort i la responsabilitat. Duran i Lleida mai ha assumit cap responsabilitat dels fracassos; sempre ha tingut un boc expiatori, i en Ramon Espadaler és la persona ideal.
La història continua i veurem si al final ens dóna la raó, o bé ens sorprèn. Temps al temps.

dimecres, 1 d’abril del 2015

La tradicional alternança de govern a Arenys és possible

Definitivament Arenys de Mar comptarà amb una llista electoral de CIU, amb el candidat d'UDC al davant, i una altra d'independents, amb militants o exmilitants de CDC i UDC, amb l'actual alcalde de candidat. Amb aquesta resolució en el litigi dins de la Federació, tindrem nou llistes a punt, a l'espera de què fa Podemos a la vila.
No sé si les baralles entre les formacions locals de CDC i UDC, i l'actual alcalde, perjudicaran els resultats a les properes municipals, però en tot cas no crec que els beneficiïn, sobretot en un moment amb tantes opcions electorals, sense que cap d'elles despunti especialment. El sainet que ens han muntat ha estat força penós, però hi ha una cosa que no he acabat d'entendre.
Avui Lluís Corominas, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya, ha comunicat als militants del seu partit que l'alcaldable ha de ser el candidat d'UDC, ja que Unió Democràtica és el partit que va guanyar les darreres eleccions municipals i s'ha d'aplicar el que diuen els estatuts de la Federació. Suposo que el fet que a Vic l'alcaldable sigui la candidata de Convergència, malgrat que el guanyador en les darreres eleccions municipals fos el candidat d'Unió, és perquè a Vic hi ha hagut consens dins de la Federació i en canvi a Arenys no n'hi ha hagut. És això, oi?
Convergència ja ha amenaçat d'expulsar del partit aquells militants que es presentin en una altra llista electoral, com és el cas de l'actual gerent de l'ajuntament, en Xavier Masgrau. No sé si Unió farà el mateix amb els seus militants, en aquest cas l'actual alcalde Estanis Fors. 
Amb una Federació tan atribolada, un PSC en hores baixes i sense cap revulsiu local que els reanimi, i un PP que s'enfrontarà amb la Rosa Zaragoza al capdavant de C's, pot ser l'hora dels grups actuals de l'oposició, els quals hauran de vèncer les seves pròpies contradiccions i veure si són capaços de plantejar cap alternativa d'esquerres clara i realista per a Arenys. De fet seguiríem la tradicional alternança de govern local. Continuarà...

dissabte, 17 de maig del 2014

La política de l'esforç també a la Lliga espanyola de Futbol

L'Atlético de Madrid ha guanyat la lliga de futbol espanyola, i ho ha fet al camp del Barça, avui el seu rival directe, però que ha estat a l'alçada dels darrers mesos, és a dir, patètic i decebedor. El Barça havia llençat la tovallola des de fa dies, però ha seguit viu gràcies a les ensopegades dels dos clubs madridistes, no pas per mèrits propis.
Partint de la base que no hi entenc gens, al meu humil punt de vista l'entrenador barcelonista no es mereix continuar al capdavant d'una plantilla que no ha donat tot el que se li suposava i calia esperar. Després d'unes temporades immillorables, un ensopegada podria veure's molt malament, però el que ha passat no ha estat fruit de la dissort, sinó per un manifest desinterès dels jugadors des de fa uns quants mesos.
Un Barça que depenia exageradament del joc de Messi, ha posat de manifest que sense ell, no han sabut fer res. En Messi hi ha estat presencialment, però no se l'ha vist. Apàtic, sense participar i amb molts errors. Una defensa horrorosa i un joc lent, avorrit i decebedor.
L'èxit s'aconsegueix amb esforç. Cal un bon nivell, però també s'hi ha de ser. Les coses no surten bé de manera espontània. La sort, que també hi juga la seva part, s'ha de merèixer i no refiar-se de que vindrà sola. Aquest discurs és el mateix que dispenso als meus fills, parlant dels seus estudis. Qui treballa i s'esforça, pot ser que la sort l'acompanyi, però l'èxit l'obté ell i no li regala ningú.
Políticament el nostre país és mediocre, i la força del conservadorisme ha destrossat qualsevol escletxa de progrés i d'avançar en la defensa dels nostres drets. La mediocritat de la classe política s'ha imposat en el dia a dia de la gestió pública en tots els nivells. No és que no hi hagi bons polítics, sinó que aquests han quedat amagats sota les flames de la corrupció i els polítics mediocres. No és bo que el líder del partit polític que presumiblement guanyarà les eleccions europees, sigui un home de la categoria d'Arias Cañete. A Espanya hi ha millors polítics que ens poden representar al marge de les ideologies.
Cal felicitar els jugadors de l'Atlético de Madrid, la seva junta directiva i aficionats, per haver aconseguit aquesta lliga que no és fruit d'un dia, sinó de tota una temporada. I als perdedors, que aprenguin dels errors i del treball dels altres. Que prenguin exemple. Sort.


dimecres, 1 de gener del 2014

Què podria recomanar per a aquest 2014?

S'ha acabat el tretze i ja tenim el primer nadó de l'any 2014. L'any que celebrarem els tres-cents anys de la derrota en mans de Felip Vè. No sé si celebrarem res més, però en tot cas una cosa tenim clara des d'ara: Catalunya és el punt de mira de totes les nacionalitats espanyoles. Per què? per ràbia, enveja, i no gaires coses més. Ràbia perquè no entenen que els catalans, independentistes o no, puguem tenir raons per queixar-nos del tracte rebut per l'Estat espanyol des de fa tres-cents anys. Enveja per no poder mobilitzar la gent de la mateixa manera, per demanar una altra manera de fer política.
Nosaltres, però, ens hem d'esforçar per fer-ho bé a casa, i no deixar-nos portar pel cofoisme. Que la cosa està pitjor del que ens la presenten. Hi ha molta necessitat i molta gent sense feina. I molts pares despreocupats pels fills que els permeten emborratxar-se a altes hores de la matinada, amb qualsevol excusa. Que l'educació dels nostres fills depèn de nosaltres!
Desitjo que hagueu tingut una bona entrada de l'any, que les famílies matineres a l'hora del part en guardin un bon record, i que la monja Forades i el conferenciant professional Oliveres, hi vegin clar i decideixin caminar junts en lloc d'iniciar nous experiments. Els seus objectius són interessants i defensables, les maneres poden millorar.
Que l'Alícia tingui sort dins del seu partit polític, i que sàpiga que el PP pactarà amb CIU i amb l'Artur Mas el primer dia que li faci falta. El pacte entre partits passa quan toca, quan no sumen prou anant sols, o sigui que... no tantes profecies, i es preocupi més de l'Albert Rivera que està sent més populista i demagog que ella, que ja és dir, i que li pot guanyar la jugada.
A en Pere Navarro no sé que recomanar-li, perquè se'm fa molt difícil. Personalment li diria que tirés enrere en la seva dèria espanyolista, perquè el PSOE l'ajudarà només si en surt guanyant. Que no se'n refiï, que la història ens ho ha demostrat milers de vegades.
A CIU, ERC, ICV i CUP els diria que tinguin seny, que no posin el carro davant dels bous, que escoltin la gent, la continuïn escoltant, que això no s'ha d'aturar mai, i que pensin en els catalans, abans de pensar en la pròpia pell. Que no es tracta de sacrificar ningú, però tampoc fer el ridícul. El pacte no és negatiu, si les dues parts són sinceres. 

dimecres, 11 de desembre del 2013

A vegades qui surt a la foto ho acaba pagant

Està demostrat que en tots els camps, les persones volen apuntar-se amb els guanyadors. És molt més fàcil ser aficionat d'un Barça o Madrid que no pas de l'Espanyol. Perdre és dolorós, i quan això passa sovint, és molt difícil de pair. 
No és estrany doncs que una bona campanya electoral, que vengui el partit com a guanyador, té molts punts a favor perquè acabi guanyant. És per això que un partit polític que ha estat governant i ha fracassat, no té fàcil aconseguir la majoria. 
El panorama català actual és complicat. D'entrada no hi ha un partit polític que destaqui sobre la resta. Els grans s'han fet petits i els petits han crescut, però sense sobresortir dels altres. Això ho podem veure al Parlament català, però també en molts ajuntaments, on durant molts mandats havien tingut un mateix color polític, que cada vegada té més difícil repetir.
Bona part de la polèmica al voltant de la consulta té un component electoralista important. C's ha trobat en la consulta la seva font de vots. El PPC, amb un discurs semblant té problemes per conservar els militants i simpatitzants, molts dels quals veuen en C's una alternativa més actual, sense passat gris.
Entretant, el PSC de Pere Navarro, va perdut intentant encertar el lloc que li pot donar més bons resultats, però no ho té fàcil. El dia de la Constitució en Pere Navarro va sortir a la foto al costat de Rivera i Camacho. No era una fotografia espontània, sinó provocada, i això es notava. Una fotografia que contrastava amb la de la manifestació al carrer, on molts l'esperaven. Aquesta incoherència té un cost, i normalment això es veu en les campanyes electorals. Avui més votants socialistes s'han desmarcat del PSC oficial. El futur és cada vegada més incert.

dilluns, 9 de desembre del 2013

La destrucció de les imatges i la història

Arran de la destrossa de l'estàtua de Lenin a Ucraïna, en mans de grups enfrontats amb el seu govern, que ha optat per tornar a mans de Rússia i donar l'esquena a la Unió Europea, reflexionem sobre el significat de les estàtues i el paper que juguen en la història de la humanitat.
Ahir vèiem com a Síria s'enderrocaven mesquites i altres béns patrimonials, o bé tots recordem com els talibans varen destruir els Budes de Bamian, normalment per negar i oblidar períodes de la història que no agraden als dirigents polítics d'aquell moment, o a una part de la població.
Al nostre país això també ha passat amb les imatges i estàtues eqüestres del general Franco, i tots aquells símbols que ens recordaven la dictadura patida, més a Catalunya que a la resta d'Espanya. Llavors em pregunto si això és un encert o es tracta d'un greu error.
Jo puc estar d'acord en que una ciutat retiri condecoracions a un dictador, una vegada recuperada la democràcia, o que restableixi els noms dels carrers i places, anteriors a la dictadura, però eliminar estàtues? Aquí hi tinc els meus dubtes. Segur que no em faria cap gràcia veure una estàtua del dictador cada vegada que sortís de casa, però aquell personatge sinistre forma part de la història i nosaltres també som part i fruit d'aquesta història.
Tots tenim clar que la història l'escriuen els guanyadors, i d'aquí els problemes dels perdedors per recuperar la seva dignitat. Eliminant els símbols de cada època no es fa cap favor a la història ni al patrimoni de la humanitat. Hauríem de trobar la manera d'exaltar l'esperit democràtic i denigrar la dictadura sense negar la història, per respecte i precaució, perquè les èpoques negres no tornin a aparèixer. Cal denunciar, això sí, i amb totes les forces, aquelles persones i institucions que neguen la llibertat de les persones. Desgraciadament, l'Espanya de la transició no ha denunciat suficientment la dictadura, i és per això que el nostre model democràtic és tan feble i es respira contínuament aires d'involució.