L'Agència Tributària ens investiga

M'ha cridat l'atenció la notícia que deia que l'Agència Tributària posarà el punt de mira a aquelles persones que tenen un nivell de vida superior al que declaren. Suposo que tenen la manera de conèixer quin és el nivell de vida d'una persona al marge del que declara anualment. Probablement, qui vulgui realment defraudar ja sabrà com dissimular tot el que té perquè no se li descobreixi fàcilment. Algú altre, però, potser no serà tan caut i se li veurà la trampa.

Estic d'acord que en una societat on tots hem de contribuir a tirar el país endavant, les nostres autoritats vetllin perquè ningú es passi de llest i en paguem els plats trencats la resta. El problema, però, és el de sempre. Els grans defraudadors continuen escaquejant-se i acostumen a rebre els petits defraudadors.

Quan veus que el rei emèrit ha pogut defraudar i no li ha passat res, et fa molta ràbia que petits estafadors siguin presa fàcil, o encara pitjor, que la resta de ciutadans que declarem tots els nostres ingressos, estiguem pagant més del que caldria per compensar els ingressos que l'Estat deixa de percebre.

Cada any, quan toca preparar la declaració de la renda, estic molt tranquil perquè, de fet, saben tot el que rebo i gasto i ni caldria declarar-ho. Ja ho tenen tot! A la vegada, però, m'emprenya saber que hi ha grans fortunes que tenen la manera d'evitar de pagar allò que els correspondria. 

Avui era tota una declaració d'intencions. La llàstima és que no sabrem mai el resultat obtingut. Creieu que ens diran a qui han enxampat estafant a Hisenda? Els grans estafadors ja sabem qui són, i també sabem que ho continuaran fent sense rebre cap càstig. 

Per cert, sense voler defensar els polítics corruptes, que no ho són tots, caldria tenir en compte que la majoria de la gent si no defrauda més és perquè no pot.

Serenitat

Avui llegia al diari els comentaris dels diferents partits polítics sobre el discurs de Nadal del rei Felip VI. Un discurs que, com cada any, no vaig escoltar, bàsicament perquè no m'interessa gens el que pugui dir aquest senyor, que s'ha desacreditat ell sol, al marge de ser un personatge que ningú no ha escollit. És l'hereu del rei que ens va imposar el dictador Franco. Un rei, per cert, que va fer i desfer només buscant el seu interès personal i familiar. Un rei, l'emèrit, que no hem pogut jutjar perquè no ens deixen. Ell pot ser corrupte i no passa res. Aquest és el model de democràcia que tenim.

I com que no m'interessa què diu el rei, no l'escolto. Una altra cosa és llegir els comentaris dels dirigents polítics. Com sempre, els partits majoritaris li fan la pilota. Saben que la majoria d'espanyols estan amb el rei. I ara, després del discurs del 3 d'octubre de 2017, contra els catalans, encara li tenen més estima i devoció. 

Segons llegeixo, el rei va demanar serenor. Que els partits polítics es comportessin de manera serena, sense tantes picabaralles. Som molts els que demanem als partits polítics que es comportin. El problema és que allò que critiquen dels altres s'ho haurien de fer mirar. De corruptes n'hi ha tots els partits polítics, i la manera més fàcil de dissimular els propis delictes és acusant els altres, del mateix. El PP, amb l'ajuda del Poder judicial i de la premsa espanyola, ara està abocat contra el PSOE, el president del govern i senyora, i tot allò que no poden controlar a través de les urnes. 

Però el rei, si fos honest, hauria de callar i demanar perdó per tot el que el seu progenitor va fer i que l'ha beneficiat. Junts ha demanat una qüestió de confiança al president del govern espanyol. Seria interessant que el rei s'hi sotmetés. No dubto que la guanyaria, ja que hi ha molts monàrquics a l'Espanya profunda, i també a casa nostra, però seria tot un detall. 

O, si no, que faci una cosa encara millor. Que renunciï a la inviolabilitat com a cap de l'Estat. Perquè una cosa és la responsabilitat per l'exercici del càrrec i una altra molt diferent és la responsabilitat dels actes de corrupció i enriquiment personal, que ell, com a fill obedient, ha de tenir molt present.

Votem els jutges?

Com que veig que els jutges fan i desfan en funció de la seva ideologia, potser ha arribat l'hora que els ciutadans puguem votar qui volem de jutge al Tribunal Constitucional, o al Suprem, o al Superior de Justícia de cada comunitat. Seria el més lògic, no?

Ja vaig comentar en alguna altra ocasió que em sorprenia que els jutges, quan es jubilen, comencen a parlar i dir coses que no han estat capaços d'assumir mentre estaven en exercici. Es manifesten molt més progressistes i contraris al funcionament normal dels diferents tribunals on hi han format part. Per què serà?

Avui llegia que una colla d'exmagistrats, i altres persones, han presentat una querella contra el rei emèrit, per delictes fiscals. Una cosa que sempre ens han dit que no se'n podia parlar perquè a Espanya el rei pot delinquir, no sé si fins i tot matar qui li faci nosa, sense que li pugui passar res, perquè és inviolable. Una concepció de la inviolabilitat que no entenc i que no crec que sigui correcta, però com que ho diuen els jutges... i als partits grans, els de sempre, PSOE i PP, ja els hi està bé...

M'imagino que la iniciativa, que ben segur ha estat meditada i deu tenir un fons jurídic correcte, no comportarà res més que soroll. Us imagineu que condemnessin el rei emèrit i hagués d'anar a la presó? Creieu que els Emirats Àrabs, que l'acullen, accedirien a l'extradició?

Tot plegat és una mica una pel·lícula de ciència-ficció, però amb un resultat previst i que no és el que ens agradaria, si més no als que pensem que la Justícia s'ha d'aplicar de la mateixa manera a tothom, i que el seu exercici és totalment objectiu i gens ideològic. Tot al revés del que acostuma a passar, si més no al nostre país.

És trist que estiguem observant judicis ràpids (que triguen anys) condemnatoris per uns miserables euros, i hàgim de suportar i alimentar un presumpte delinqüent sense que li passi res. La vida no és justa, i els que practiquen la justícia ho saben. A veure si arriba el dia que els podrem escollir!

Un bon currículum!

Avui hem conegut la sentència que declara culpable l'expresident valencià, militant del PP. Un partit polític que declara escàndol sense precedents el cas de l'exministre socialista José Luis Ábalos. La veritat, però, em creia que ja l'havien sentenciat de tots els casos de corrupció que acumulava, i que vivia tan tranquil, com acostuma a passar al nostre país. Potser els únics que compleixen la pena són els polítics catalans.

El condemnen a 10 anys per uns fets del segle passat, si no vaig errat. I què passarà? Anirà a la presó? Podem fer una porra!

Una vegada més haig de manifestar la meva incredulitat amb la justícia d'aquest país. La confiança nul·la en ella, i el rebuig a les afirmacions sobre la igualtat de totes les persones davant la justícia. Ja sabem que això no inclou els reis, encara que ells siguin els primers de dir-ho. La mostra és que estem pagant el retir del rei emèrit, mentre ell va planejant l'herència perquè cap dels seus hereus hagi de pagar ni cinc. Un fet que nosaltres, els mortals, no podem ni imaginar. Potser sí, si ens afiliem al PP i fem favors que ens puguin gratificar.

Confiar en la justícia o en els polítics cada vegada és més complicat. I sap greu que sigui així, perquè no ens podem escapar ni de la justícia ni de la política. I n'hi ha d'honestos, però paguen justos per pecadors.

Tornant al cas Zaplana, ara caldrà esperar els recursos i altres moviments que endarreriran el compliment de la pena. Probablement, tot això arribi després del seu decés, que no li desitjo que es produeixi gaire aviat, però si han passat gairebé trenta anys, en poden passar uns trenta més, i potser llavors sí que ja no hi sigui.

El perill d'esdevenir insensibles al dolor dels altres

Tot el que anem sabent de casos de corrupció ja no ens sorprèn i ho assumim com la cosa més natural d'avui dia. Polítics que s'han embutxacat diners; el rei emèrit que burla tots els filtres per traspassar l'herència sense pagar els corresponents impostos, per no parlar d'on ni de com l'ha obtingut. Tot això ja és el pa de cada dia. L'aplicació de la llei al nostre país permet que els poderosos surtin victoriosos sempre, i que rebin sempre els mateixos. Per al pobre, la llei sempre s'aplica amb total severitat.

Però avui no només ens rellisquen els casos de corrupció. Avui som insensibles a la crueltat de la guerra. A la mort de milers de víctimes innocents que han tingut la desgràcia de viure en un país on la justícia no se la veu per enlloc. Un país ocupat, amb l'excusa del terrorisme, o simplement perquè el veí es creu amo i senyor de tot el seu voltant. 

Aquesta manca de sensibilitat, que no ens fa sortir al carrer a dir prou!, és una desgràcia que hem d'anar paint. Tenim la sort de no viure en el conflicte, encara que el tinguem molt a prop. Ens queixem i lamentem, però res més. Entretant hi ha qui es reuneix en institucions internacionals que avui no serveixen de res. No ens fa prou vergonya observar com l'ONU no aconsegueix parar la injustícia al món?

No som ni tan sols capaços de fer un llistat dels llocs que en aquests moments estan en guerra, perquè no ho sabem. Només ens assabentem dels conflictes quan la premsa se'n fa ressò, i només durant el temps que surt a les pàgines dels diaris. Després ja no ho recordem. Avui parlem de Gaza, Ucraïna i el Líban, on les massacres són continuades, però hi ha molts més llocs del món on la guerra és el pa de cada dia, on les persones han d'abandonar les seves cases amb la por al cos de no saber si demà seguiran vius. Tot això passa, però la nostra pell s'ha endurit i ja no ho patim. Ens limitem a comentar els fets quan ens surten a la pantalla, però després desapareix de les nostres vides, però ells continuen morint.

Tenim pocs recursos. No hi podem fer grans coses, però tenim l'obligació de denunciar els fets, i estirar les orelles a tots aquells polítics que es reuneixen amb tanta pompa sense aconseguir frenar la barbàrie, ni detenir els causants de tants mals. Nosaltres seguirem denunciant els corruptes de casa nostra, però no podem oblidar-nos d'aquells que amb prou feines poden viure. Ja no parlem de viure en pau o dignament, sinó, viure, sense témer la mort a la cantonada de casa.

Les teranyines que els tàvecs nocius trenquen

L’aplicació de Facebook m’ha recordat avui que el dia 21 d'abril de l’any 2013 vaig recollir la següent frase de l’humanista François Rabelais, que el 1540 va escriure: "Les lleis són com les teranyines, ja que les mosquetes i les petites papallones hi queden atrapades però els grans tàvecs nocius les trenquen i travessen". No cal dir que explica molt bé la idea que tinc de la Justícia del nostre país, i que ho repetit moltes vegades, encara que no tan ben expressat com ell.

    La política del nostre país s’ha valgut d’aquesta màxima i per això s’explica que sempre rebin els mateixos i que els poderosos se’n surtin a molt bé de preu. Això passa en sistemes autoritaris i repressius, que probablement ni te n’assabentes, i en sistemes democràtics, que ho veus i no t’ho creus, però passa.

    Al llarg de la història aquesta injustícia s’ha combatut amb tota mena d’eines sense haver aconseguit frenar-la. Avui tinc la impressió que hem abaixat els braços i acceptat una realitat que no ens agrada, però que ens veiem impotents per revertir-la. El món ha creat tot tipus d’institucions per fer-hi front, però el poder dels rics, de la classe dominant, és massa fort com per rebatre-ho i fer asseure els corruptes i opressors, i que el pes de la justícia recaigui sobre ells. És per això que resulta tan injust i burlesc sentir a dir, com era usual en el rei emèrit, que tots som iguals davant la llei. No és cert!

    Com molt bé deia l’humanista referit, les lleis aconsegueixen atrapar els més vulnerables i febles. Aquells que tenen pocs recursos per defensar-se o tergiversar la realitat, però en canvi tenen moltes mancances a l’hora que les compleixin els poderosos. Mentre no siguem capaços de protegir-nos d’aquest fracàs, no tinguem la força de fer valdre la justícia davant de tots, el món no respectarà els drets de la majoria, d’aquells que no compten amb la força d’un poder absolut i injust.

    Ho he dit recentment i no em cansaré de repetir-ho. La democràcia no ens garanteix que els repressors no es facin amb el poder i se’n serveixin per als seus propis interessos. N’hem tingut prou exemples, alguns d’ells són avui una realitat. Contra això només podem fer valdre el nostre dret a expressar-nos lliurement denunciant la injustícia i l’arbitrarietat en l’aplicació de les lleis, amb el risc de ser víctimes dels poderosos de torn.

Manifestacions sense resposta?

La pregunta que ens fem moltes persones és com hauria d'actuar el govern i les institucions judicials espanyoles davant dels fets produïts als carrers de Madrid i alguna altra capital. No pas pel fet de manifestar-se, perquè és un dret que s'ha de respectar, agradin més o menys les consignes i les motivacions, sinó per aquelles persones que s'han passat de frenada.

Ho pensem bàsicament perquè des de 2017 hem vist a Catalunya com s'ha reprimit tot intent de protestar contra el desenllaç del Procés, amb empresonaments i sentències, la majoria de les quals han acabat en no-res, però el mal ja estava fet. Ara hem vist bloquejar el cotxe del president. Hem escoltat insults i amenaces de mort, tant al president del govern com al nostre president a l'exili, i no hem sabut veure reaccions ni comentaris del Poder judicial com sí que es varen produir contra els CDR i independentistes, alguns dels quals també es varen passar de frenada.

Tens la impressió que l'esquerra, al nostre país, no acaba de trobar-s'hi còmode, i que ha de dissimular per aconseguir mantenir-se a dalt, com si es tractés d'un favor que li fa la dreta, o com una sort haver aconseguit deixar a la dreta a l'oposició. I com que, "encara gràcies", fa que es passi de puntetes i s'aguanti tot allò que els altres no han volgut ni sabut aguantar.

Llavors és quan arribes a la conclusió que la famosa frase que la Justícia és igual per a tothom és totalment falsa i demostrable. Ho hem vist en la persona del rei emèrit, que ha actuat de manera corrupta i no li ha passat res, tret que se l'ha convidat a marxar del país i viu "com un rei" en un país sense llibertats ni respecte als drets humans". Però també ho veiem en personatges de l'extrema dreta que campen tranquil·lament donant ordres a la policia "perquè són dels nostres", com aquell qui diu!

I buscant una resposta a la pregunta que inicia el post d'avui he de concloure que es fa molt difícil pensar que el govern o els magistrats que podrien actuar d'ofici acabin fent gaire res, tret en casos que es pugui demostrar que l'actuació ha estat escandalosament greu. Perquè... organitzacions i sindicats estranys que es personin a la Justícia com a afectats per les manifestacions de Ferraz i la Porta del Sol no n'hi haurà gaires. Potser perquè hi ha més responsabilitat i sentit del deure en aquest bàndol, o perquè estem tan aclaparats que ja no tenim esma per reaccionar. Atenció, però, que no tothom va del mateix pal, i que a vegades s'ha de ser contundent, si no es vol que la cosa es vagi degenerant fins al punt de no trobar cap aturador.

Perdut en qüestions judicials

Tal com està el pati amb la qüestió de la immunitat dels nostres polítics exiliats, i que segons els experts en aquests temes, sembla ser que l'extradició és més factible, en funció de què acabi fent Bèlgica, que és qui més s'ha significat a favor d'ells, m'ha vingut al cas la situació de les illes Òrcades. I és que, un dia d'aquests, vaig llegir a la premsa que les illes Òrcades estaven molt disgustades amb Londres i Edimburg, de qui se senten marginades, i es plantejaven tornar a Noruega. 

Se m'ha acudit que si Bèlgica ens té tanta consideració, protegint els polítics que varen liderar el Procés independentista i que teníem exiliats al seu país, potser no seria una mesura gaire descabellada estudiar la possibilitat que Catalunya demanés l'empara de Bèlgica, amb tot el litigi que té en marxa amb Espanya. No sé si hi sortiríem guanyant, perquè una cosa és opinar sobre els altres, i l'altra és assumir la responsabilitat i haver de decidir allò que t'afecta directament. 

M'imagino que hi ha gent que segueix el fil de tot el procés judicial dels nostres exiliats, però jo haig de confessar que m'he perdut. Intento entendre on som, i on són ells, i em costa. La notícia d'avui parlava del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), i també del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i aquí em perdo. 

Entenc que la Justícia és lenta, i és justa, encara que a vegades ho posem en dubte, ja sigui perquè les decisions de segons quins tribunals deixen molt que desitjar, o bé perquè hi ha temes que van molt de pressa i d'altres que s'encallen eternament. Algú em pot dir com està tot el tema de la corrupció del PP? Encara hi ha camp per córrer, o bé ja s'ha arxivat totalment?

Deixeu-me dir que al nostre país no hi ser trobar una Justícia equitativa, imparcial i que tracti tothom de la mateixa manera. Ja no cal pensar en personatges com el rei emèrit, on és evident, sinó també en persones que tenen un suport econòmic important, i que el tracte que reben no té res a veure al que pugui rebre una persona normal del carrer. 

Davant de tot això, entenc que estiguem tots desorientats i que davant d'unes eleccions, de l'àmbit que sigui, però sobretot les generals, l'opinió que surti a la llum sigui totalment partidista. Una opinió únicament política. Esclar que els nostres jutges no estan al marge de la política, i per això ens van com van les coses.

El rei emèrit molesta

No hi ha dubte que tot l'historial del rei emèrit resulta una taca per a la casa reial i posa entre espasa i paret al rei Felip VI, o si més no això és el que volen aparentar. És per això que sempre procuren fer veure que cadascú fa la seva feina i que el rei no té res a veure amb el seu pare i que tot el que ha fet malament el seu pare no ha d'influir en l'actuació del fill.

D'aquí que eviten trobar-se i fotografiar-se junts i procuren que no torni a casa i no xerri més del compte, però no sempre els hi surt bé. Ho hem vist aquesta tarda a l'enterrament de la reina Elizabeth II que els han col·locat ben juntets, i ja hi ha qui ho ha aprofitat per escampar la fotografia.

Tot plegat és una comèdia i el que fa és que ens oblidem del que està passant i de què representa la corona espanyola per a tots nosaltres. Tot el muntatge que hi ha hagut a la Gran Bretanya per acomiadar la seva reina ha servit per fer-nos pensar en el dia que el rei emèrit mori. Podem especular molt, però malgrat tot el que s'ha escrit sobre ell i el seu descrèdit, els actes d'enterrament seran sumptuosos i ningú voldrà recordar tot el mal que ha fet, la corrupció que l'ha envoltat i el seu mal exemple com a cap d'estat.

La majoria de catalans no tenim una gran estima al rei actual, sobretot des del seu discurs del 3 d'octubre de 2017. És per això que ens preocupa molt poc si es veuen d'amagat o no amb el rei emèrit, o si els enxampen a la mateixa fila a l'enterrament de la reina britànica. Fins i tot ens fa gràcia veure les trifulgues per amagar trobades. Molt probablement aquest és el futur que li espera a la reialesa espanyola, que ha de fer mans i mànigues per salvar els mobles, encara que amb l'exemple de democràcia i sentit popular que es respira a Espanya, no cal que se'n preocupin gaire. El poble, en massa, és molt emmotllable, i està sempre a punt de sortir al carrer a aplaudir a qui sigui, encara que els hagi pres el pèl des del primer dia, i també els calés. Som així.

La qualitat democràtica del nostre país

Diversos són els exemples que ens venen a dir que a Espanya la democràcia és de per riure, gens consolidada, però amb un futur tampoc gens esperançador. No tenim ni la il·lusió de pensar que amb un canvi polític les coses poden anar millor. Ja ha quedat comprovat que mani qui mani, la dreta o l'esquerra progressista, hi ha coses que no es toquen i sempre els beneficiats són els mateixos.

En aquests moments es tracta del rei emèrit, que a casa nostra se li han arxivat totes les possibles causes de corrupció, però sortosament no passa el mateix a tot el món. El Regne Unit no considera inviolable una persona, per més rei que hagi pogut ser, si els actes són delictius, i no tenen res a veure amb l'exercici del seu càrrec, sinó, en tot cas, aprofitant-se del càrrec per delinquir.

Hi ha evidències que no tenen cap tipus de justificació. Sempre he pensat que les persones que exerceixen un càrrec, han de tenir certa protecció per la responsabilitat que suposa exercir el càrrec, però això no vol dir que puguin cometre actes delictius i no haver d'assumir-ne les responsabilitats. Aquí hi ha la gran diferència, i al meu entendre el quit de la qüestió.

A Espanya, però, als borbons i a molts polítics, se'ls perdona tot, encara que sigui evident que han delinquit. Si això és permès, vol dir que el nostre sistema polític no funciona correctament i que la democràcia no és pura, sinó corrompuda. Que els tribunals de justícia i fiscalia permetin que una persona que ha actuat malament, a consciència, pugui ser absolta, o ni tan sols jutjada pels seus actes, vol dir que no són uns tribunals de justícia justos, sinó venuts.

És per això que no es pot acceptar que una persona que denuncia unes irregularitats que haurien de ser jutjades i sentenciades, hagi d'exiliar-se o entrar a la presó, mentre que el delinqüent, pel simple fet de ser membre de la casa reial, pugui quedar lliure de qualsevol càstig.

Això no passa només amb un govern conservador i elitista, sinó que també ho patim amb un govern que es qualifica del més progressista de la història. Aquesta és la realitat d'un partit socialista que no dona exemple de progressisme, sinó que manté el poder dels rics i escollits, i castiga la població a suportar la vergonya d'uns dirigents, no escollits, sinó imposats, que poden fer el que vulguin, sabedors que mai no els passarà res.

Viure a Abu Dhabi a costa nostra

Avui hem sabut que el rei emèrit ha decidit continuar vivint a Abu Dhabi, però sense descartar la visita a Espanya quan li vagi de gust. Cal recordar que el rei emèrit viu a costa nostra, malgrat ser evident que va defraudar i que la Justícia no l'ha pogut condemnar perquè la nostra Constitució l'avala davant qualsevol tipus de corrupció.

És molt fàcil viure a compte dels altres i ser molt descarat per part seva de no demanar disculpes per la seva mala acció. Ho va fer una vegada, arran de la cacera fallida d'elefants, però ara no ha tingut l'honradesa de tornar-hi, després que ha quedat més que provada la seva estafa fiscal, aprofitant-se de la seva posició.

El rei Felip VI, el seu fill, no vol que les aventures del seu pare li compliquin la vida. Ell també es beneficia dels drets que li reserva la Constitució, i en tot cas no vol rebre les conseqüències d'uns fets delictius del seu progenitor. 

El rei emèrit diu que en els seus viatges a Espanya, no s'instal·larà en equipaments públics, sinó que mantindrà un vida privada, però en cap cas esmenta que tota la infraestructura anirà a càrrec de l'erari públic i per tant ho pagarem entre tots. Entre tots els que hem estat estafats durant anys.

Ho deia, ja l'altre dia, que mentre ell viu tranquil·lament una jubilació amb totes les comoditats, malgrat haver actuat com ho ha fet, aquells que ho han expressat, pateixen exili o presó. Això és una injustícia més que hem d'aguantar en aquest país, on la democràcia està molt tocada, i no tenim cap govern, del signe que sigui, capaç d'afrontar la realitat i exigir justícia, encara que això vulgui dir condemnar el rei.

La immoralitat d'una corrupció que ha prescrit

Si al nostre país la moral encara fos un valor a tenir en compte, es continuaria acusant el rei emèrit per la seva actuació corrupta durant els seus anys de regnat. Acabem de conèixer que la Fiscalia ha arxivat totes les causes contra el rei emèrit, ja sigui perquè han prescrit, o per la seva inviolabilitat, pel càrrec exercit. En cap cas hi ha cap raó d'exoneració de culpa, però la Justícia funciona d'aquesta manera.

És per això que un rei corrupte pot tornar al seu país amb la cara ben alta, no pas perquè no hagi actuat malament, sinó perquè la Justícia no se li pot aplicar. Això, al meu entendre és una immoralitat, i com a tal hauria de ser suficient com per obligar-se a amagar i patir la vergonya per tot el que ha estat fent.

Però ja sabem en quin món vivim. La Justícia no és igual per a tothom, encara que ell mateix ho hagi proclamat més d'una vegada. Tenim una dinastia borbònica que ha donat prou motius per repudiar-la. No és el primer borbó corrupte de la història d'Espanya, i no sabem si serà el darrer. L'actual rei era beneficiari directe de la corrupció del seu pare.

Ens trobem que el corrupte queda lliure, i qui l'ha denunciat a través de la cançó està a l'exili o a la presó. Això és el que hem d'ensenyar als nostres fills. El poder de la monarquia i de les institucions del país, permet que una persona sigui corrupta i no li passi res.

L'altre dia escoltava un advocat que parlava en nom dels salesians, arran de les denúncies a un professor de Premià de Mar per abusos sexuals als seus alumnes. En aquella ocasió es reconeixia que molt probablement tot hauria prescrit, però la institució demanava perdó, perquè moralment s'hi veia obligada. La monarquia espanyola també hauria de demanar perdó per la corrupció del rei emèrit, que no serà jutjat, per haver prescrit el delicte, o bé per la sort de ser declarat inviolable. La monarquia espanyola no demanarà perdó, sinó que ella i tot la propaganda mediàtica d'aquest país, ens ho tirarà en cara, com si l'acusació de corrupció hagués estat un insult injustificat. Nosaltres no ho podem callar, i ho hem de proclamar a tots els vents.

Tornant a la normalitat de la setmana

Ahir, tot baixant de la creu de Canet, pel cantó d'Arenys de Munt, observava com a l'esplanada on hi ha les cabines del peatge de l'autopista, a l'alçada d'Arenys, els cotxes havien de frenar per superar la frontera que, tot i tenir les barreres alçades, obligava a reduir considerablement la velocitat. Avui he llegit que l'empresa encarregada de treure aquestes cabines està treballant dia i nit, amb la intenció que el mes d'octubre estigui tot llest.

Sembla ser que de moment no les retiraran de la nostra vista, sinó que les podrem contemplar a l'espai que ara quedarà lliure, una vegada es marquin els trams de circulació. Un espai molt més reduït, que no pas ara, amb moltes cabines per controlar-ne el pagament.

Hem començat setmana i et posaries a plorar. T'adones que cada vegada les coses funcionen pitjor i no et donen gaires ganes de llegir la premsa. La repressió de l'Estat continua impecable contra els independentistes, i en canvi té la màniga molt àmplia, en casos de corrupció, com serien les activitats del rei emèrit. Aquest procedir i l'acceptació tàcita del govern espanyol, et fa veure que no som en un país normal, en un país democràtic, sinó molt lluny.

És sorprenent l'actitud del PSC, perquè ja no es tracta del Procés, que podríem entendre que hi estigués en contra, sinó del tall democràtic que s'hauria d'exigir al nostre sistema polític, i que sembla que ja els està bé. Això és recriminable i no es pot justificar per res. Això és el que no els pot fer superar el llistó que tenen fixat molt arran de terra. Aquesta ceguesa volguda, no els pot fer aspirar a esdevenir un canvi a no ser que s'acontentin en ser més del mateix. Potser és això el que pretenen. Qui l'ha vist i qui el veu!