Ignorar l'adversari no és la millor opció

M'he llegit l'entrevista de l'ARA al president Artur Mas i em centraré en un punt que considero important i que hi estic totalment d'acord. Em refereixo a com s'ha d'actuar davant de partits polítics com Aliança Catalana o Vox. Ho he dit altres vegades, perquè la meva opinió al respecte no ha canviat: els cordons sanitaris són un error. Si ens limiten a fer veure que no existeixen, quan hi ha una part de la població que els ha votat, els estem victimitzant, i això a la llarga es paga.

M'ha agradat que puntualitzi que no es tracta de pactar-hi sinó de contrastar les seves teories o discursos. Ho dic perquè hi ha molta gent que quan afirmes que el cordó sanitari és una mala solució, et critiquen que hi vulguis pactar, confonent les coses. 

Reconec que no és fàcil contrarestar el discurs populista i simplista de l'extrema dreta. Un discurs que enlluerna i que, per això, aconsegueix engrescar molta gent, però que tard o d'hora s'adona de l'error. Normalment, massa tard, quan el mal ja està fet.

Ahir divendres vaig assistir a la presentació del llibre «Si Lenin aixequés el cap», a càrrec de l'autor, l'Albert Botran. En un moment de la seva exposició va treure el tema de les dificultats de liderar un govern i ho posava com un mèrit de Lenin. Un revolucionari que va haver d'assumir la responsabilitat de governar un estat i això comporta moltes dificultats. L'extrema dreta, sobretot si no ha tingut l'ocasió de governar, ho simplifica tot i ven que ells ho farien millor que tothom. Una mica a l'estil de Donald Trump, que també seria el millor papa.

Seria bo que en analitzar i sentenciar, sobretot sentenciar, políticament la gestió del govern de torn, fóssim honestos i no parléssim per parlar, i encara menys per enredar la gent a qui li demanem el vot. L'honestedat s'hauria de pressuposar entre els polítics, i arreu, però malauradament el desengany és massa freqüent. 

No podem menystenir a ningú i, si hi ha una força política que desvarieja, hem de ser capaços de deixar-la en evidència. No és fàcil, però és la millor opció que podem prendre.

La vacunació evidencia la ineptitud política

No s'hi val a posar per excusa que a tot arreu passa el mateix. Estem cansats d'un govern incompetent que no em fa cap de bona. Com pot ser que ens enganyin d'aquesta manera? Com és que tenim uns consellers i conselleres tan ineptes? No saben organitzar res i pretenen dirigir un país, i encara tenen la barra de tornar-se a presentar! Per què no pleguen i se'n va a casa?

Ens varen dir que ho tenien tot organitzat i que es vacunarien unes seixanta mil persones cada setmana, aquestes eren les vacunes que arribarien cada dilluns, i només se n'ha vacunat un deu per cent! Ara diuen que no creien que fos tan difícil d'organitzar-ho! Que no troben suficient infermers per posar la vacuna! No tenien els equips formats i les persones preparades? 

Una vegada més s'ha demostrat que el govern català no està a l'alçada de les circumstàncies i que no ens mereixem uns polítics tan incompetents. I, com dic sempre, el pitjor de tot és que no trobem relleu i els mateixos pretenen governar a partir del mes de febrer. No hi ha ningú millor? 

Tampoc és garantia que una opció espanyolitzada, com és la d'Illa, sigui la solució per a Catalunya. Crec que no hem entès res, i continuem en la divisió que ens paralitza. Potser sí que tenim els polítics que ens mereixem, i que continuarem més anys estancats, veient com els altres països i comunitats autònomes ens passen la mà per la cara. No avancem ni com a país ni com a societat del benestar. Cada vegada estem pitjor i no sabem trobar la clau per sortir-ne. Mals auguris per a un any que acabem de començar!

Marta Pascal no desisteix

Avui a les xarxes socials sortia la Marta Pascal, no sé si a partir d'una entrevista de l'ACN, el cas que m'ha sorprès una mica la seva moral i m'ha cridat l'atenció que també se'n sorprenia un habitual a les xarxes socials i a la premsa, amb els seus articles, l'Eduard Voltas.

De fet la Marta va ser la primera que d'una manera evident i clara va qüestionar el paper del president Puigdemont i va sortir del partit. No sé si era simplement incompatibilitat de caràcters o bé hi havia un fons polític i estratègic que els diferenciava. És clar que, aparentment, no s'ho va pensar dues vegades i va marxar per crear poc temps després un nou partit català.

M'imagino que el fet que el PDeCAT s'hagi plantat i es presenti a les eleccions al Parlament li resta protagonisme, ja que no és l'única nota discordant, i per tant l'alternativa a Puigdemont, del conjunt d'hereus de Convergència Democràtica. Això farà que li resulti molt difícil preparar una proposta amb un mínim de garanties de poder ser present al Parlament.

Ens trobem amb unes eleccions en menys de dos mesos i un ventall de possibilitats que dibuixen un panorama molt disgregat, amb la dificultat d'obtenir uns resultats que reforcin bé cap opció política. Probablement l'opció de Puigdemont com a cap de llista venia obligada per no debilitar prou la seva opció i fer possible que les alternatives tinguin molt poques opcions d'entrar al Parlament. El guirigall afavoreix ERC que ha de lluitar contra les seves incoherències i una mala gestió dels seus consellers i conselleres.

Malgrat tinguem les eleccions a prop, encara falten prou setmanes com perquè no hi hagi canvis i ens aportin novetats que dibuixin un panorama diferent a l'hora d'escollir a qui votar i a qui sacrificar.

Com a darrera opció

Arrimadas està batallant per trobar una alternativa a la desfeta que es veu venir a sobre. Davant la convocatòria d'eleccions catalanes no voldria que li passés el mateix que a les darreres generals i passar a ser un partit residual, també a Catalunya. El tarannà de C's no ha variat, continuen mal educats i sense aportar valor afegit i per tant no fa preveure una millora en els seus resultats. Probablement fan allò que només saben fer.

És per això que es vol refugiar sota el discurs dels unionistes en contra l'independentisme i presentar-se junts amb el PP, un altre partit que a Catalunya està per sota de les seves possibilitats. Dissimular la davallada barrejada amb els altres. De fet és la seva darrera opció si es vol dedicar a la política amb el seu tarannà.

Entretant, els partits independentistes no sé en què estaran pensant. Sigui quin sigui el resultat hauran de posar-se d'acord si volen tenir algun paper a jugar. Un acord que ara no ha estat possible. Quina garantia hi ha que després sí que ho aconsegueixin? Només per necessitat?

El panorama català no està gaire clar. Passarem cinc mesos pendents d'unes eleccions que poca cosa en podem esperar, més enllà de conèixer qui queda per davant, que sembla que és la cosa que més interessa a ERC i JxCat. Els catalans, però n'estem una mica farts i de moment hem castigat el que es creia millor. Pot ser que això torni a passar, encara que la situació de JxCat sigui tan caòtica.

La CUP a Europa

Un dels temes de discussió d'aquest cap de setmana era la participació o no de la CUP a les eleccions europees del proper any. Com sabem, el seu dia la CUP va decidir no presentar-se a les eleccions generals espanyoles, i no ho varen tenir tan clar en el cas del Parlament català. Sempre ens havien dit que la seva feina es trobava als ajuntaments. És evident, però, que la feina que han realitzat en el Parlament català no ha estat menor, i per alguns els ha arribat a tocar allò que no sona.

De la mateixa manera que en el seu dia jo defensava la seva participació a les generals, tot i que entenc molt bé els motius per no fer-ho, en el cas de les eleccions europees també veig que seria una bona opció participar-hi. Serà en una assemblea extraordinària que socis i militants decidiran què volen fer.

Tal com dic, crec que la CUP hauria de presentar-se per entrar al Parlament europeu, per tenir-hi veu pròpia, a través del sistema que millor els garanteixi tenir l'opció d'entrar-hi, normalment en coalició amb altres forces semblants ideològicament.

Sempre he cregut en la importància de tenir veu als llocs. També assumir responsabilitats, però poder fer-te escoltar per qui no pensa com tu. Si la teva veu té poca força en el conjunt, difícilment podràs aconseguir tirar endavant les teves propostes, però si més no tens la possibilitat de donar-les a conèixer, i que s'assabentin que hi ha altres col·lectius que pensen diferent d'ells.

Són els militants de la CUP que ho decidiran, però estic segur que hi ha moltes altres persones que els agradaria poder tenir l'opció de votar-los. 

I si votem tots les CUP?

Darrerament hi ha molts comentaris crítics als dos partits independentistes, PDeCAT i ERC, perquè no s'entenen i no acaben de posar-se d'acord entre ells per tirar endavant el govern de Catalunya. El Parlament ha endarrerit les sessions parlamentàries un mes, per intentar resoldre unànimement la situació dels diputats suspesos, però ningú té clar que a 1 d'octubre el problema estigui resolt.

Entretant la CUP té molt clar què s'ha de fer i discrepa de l'actitud dels altres dos partits polítics. Considera que són poc valents i no avancen en el mandat que la població de Catalunya els va fer en les darreres eleccions autonòmiques, després dels fets de l'1 d'octubre de 2017. La CUP ho té clar, però quan li preguntes et diu que ho consultaran assembleàriament. 

Del dit al fet hi ha un bon tros i tots hem pogut veure, en aquest darrer any, com es complicaven les coses que inicialment ens havien presentat com a senzilles. El fet que hi hagi consellers i també el president, presos i a l'exili no es pot deixar de banda i obliga a pensar abans d'iniciar una nova acció.

Tot això ha portat a grans discursos plens de grans intencions, però que són molt literaris i gens concrets. Paraules que queden molt bé, però no s'entenen, o el que és pitjor, no arribem a veure com volen avançar. El poble es manifesta i demana ruptura, però els governants catalans estan espantats.

Des de la CUP és molt fàcil dir que s'ha de trencar amb tot, però jo voldria que m'expliquessin l'estratègia a seguir. No la diré a ningú perquè no ens sorprengui l'enemic, però d'aquesta manera tindria més clara la meva opció política en la primera ocasió que tingui de manifestar-la.

El PP no serà alternativa de govern malgrat la crisi del PDECat

En el relleu d'Alicia Sánchez-Camacho per Xavier García Albiol, el PP català es conjura per ser alternativa de govern a Catalunya. Com s'ha vist el partit popular ha estat sempre un partit residual que amb l'aparició dels nous partits polítics es va veure relegat a les últimes posicions. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el C's va fer forat i de ben segur que li va treure una bona colla de vots, encara que no només a ells, sinó que al PSC també ho varen patir.

És cert que el PDECat no acaba d'assentar-se i queda molt lluny del temps en què CIU va dominar durant anys el panorama polític català. La nova situació li és incòmode i té adversaris a dins del seu aliat, ERC, però també més a la dreta, amb formacions que s'haurà de veure si acaben quallant.

El PP podria ser una alternativa de govern si no portés la llosa del seu amo i senyor, el PP espanyol, i el reguitzell de pals a les rodes a qualsevol iniciativa catalana, i no em refereixo al procés, sinó des del corredor del mediterrani, els accessos al port de Barcelona i el sistema financer en general.

C's a Catalunya fins ara no ha hagut de portar cap motxilla que li fes ombra i provoqués algun tipus de rebuig. Li pesa l'experiència dels seus a nivell espanyol, i això els pot restar vots i no sortir tan airosos com en les anteriors eleccions autonòmiques.

Sigui com sigui, haurien de canviar molt les coses perquè el PP català pogués competir com a opció de govern, i com a molt haurà de batallar per veure si queda per sobre de C's o es manté en els darrers llocs. Entretant el partit en el govern haurà de fer-s'hi molt per no quedar relegat a posicions que li puguin comprometre la seva supervivència, no sigui que li passi una mica com a qui va ser el soci fins no fa gaire, i que ahir comunicava la seva dissolució.

El referèndum català deixa de ser línia vermella

Del debat electoral d'ahir a la televisió espanyola, que no vaig veure, em quedo amb dues frases que han reproduït els mitjans de comunicació avui: "El referèndum català no serà una línia vermella", en boca de Pablo Iglesias, i "Rivera és més de dretes que el Dia de la Mare", pronunciada per dirigents d'ERC.

No sé si les paraules de Pablo Iglesias s'han d'interpretar literalment com una renúncia al referèndum, o simplement es tracta de no posar condicionants abans d'iniciar una possible negociació de pactes de govern. A vegades simplifiquem massa les coses, encara que tampoc hem d'anar amb el lliri a la mà.

Quant a Rivera, jo sempre he manifestat que C's és un partit de dretes, encara que hagin pogut arreplegar exmilitants socialistes. En segons quins aspectes, i no em refereixo al tema català, simpatitzants del PP i del PSOE no estan tan distanciats, i C's seria la síntesi, però amb una tendència clara a posicions de la dreta.

ERC no són objectius perquè uns i altres són adversaris polítics en aquestes eleccions, sobretot tenint en compte que les enquestes donen a En Comú Podem com a clars guanyadors a les demarcacions catalanes. C's també els fa mal, sobretot a l'àrea metropolitana.

Sigui com sigui, la frase de Pablo Iglesias durant el debat d'ahir a la televisió no ajuda gaire a les aspiracions d'En Comú Podem de treure un gran resultat, que els permeti superar el PSOE a nivell de l'Estat. ERC ho aprofitarà per argumentar que ells són els veritables artífexs del referèndum que ha de permetre la instauració de la República catalana.

L'altre dia parlava de tres opcions en defensa de Catalunya. Ara, després del debat, alguns descartaran la tercera opció i hauran de decidir entre CDC i ERC.

L'independentisme no és cap malaltia, sinó una opció política

Mentre continuïn parlant de la independència i els independentistes com si es tractés d'una malaltia o d'un estat psicològic a remeiar, no anirem bé. Cal que tothom tingui clar que la independència és una voluntat política de resoldre una situació inestable que tothom reconeix, però que no tothom veu de la mateixa manera ni desitja resoldre-ho amb els mateixos recursos i posicions.

La independència pot ser una mala solució, però mai se la pot considerar com una bestiesa o una bogeria que defensen quatre beneits, que no són ben bé quatre. Penso que en això rau molta part de la incomprensió i d'alguna manera aquesta situació de bloqueig que estem vivint des de fa massa anys.

El problema més greu, però és que no s'accepti el principi o dret de decidir allò que vol la ciutadania en situació de llibertat i respecte democràtic. El més perillós és negar aquest dret per la por que el resultat sigui favorable a la independència. 

L'excusa que una llei, per més important que sigui, impossibilita un referèndum consultiu del poble català, és una falsedat que topa amb els drets elementals de la societat democràtica de què ens enorgullim proclamar. No hi ha res ni ningú que pugui democràticament rebutjar el dret a la consulta, i és per això que si hi ha algú predemocràtic, aquest és qui nega el dret i s'empara en una Constitució per tancar qualsevol possibilitat d'exercir-lo.

Està molt bé que el senyor Carles Martí, probable candidat a liderar el PSC de Barcelona a les eleccions generals, defensi la necessitat de modificar la Constitució perquè l'última paraula la tingui el poble, i no el que va passar amb l'actual Estatut d'Autonomia, però no entenc per què és contrari a un referèndum, quan és la millor manera de conèixer quina és la voluntat sobirana, en aquest cas, del poble català. L'enfrontament no es crea convocant el referèndum, sinó que en tot cas l'enfrontament ja hi és, però ningú no sap quants defensen cada posició.

El català de l'any a Lesbos

He estat veient uns moments de l'acte de proclamació del català de l'any i, tot i que no sóc gaire partidari d'aquestes proclamacions, he observat com el càrrec queia en la persona d'Òscar Camps i m'ha agradat. Una vegada més, com ha succeït en edicions de l'arenyenc o el mataroní de l'any, al final acaba guanyant la persona més solidària, més social, més desinteressada. Punts a favor dels votants.

Sense treure valor ni significança als altres candidats penso que el guardonat ha estat la millor opció en un moment de vergonya col·lectiva a Europa i al món sencer, per culpa d'uns governants ineptes i insensibles. Uns governants que no estan a l'alçada de les circumstàncies i que la història els col·locarà al lloc on es mereixen.

Les paraules d'Òscar Camps a l'hora de recollir el guardó han estat emotives precisament perquè ha recordat la misèria dels nostres governants. Parlem molts dels drets humans, ens omplim la boca de les Nacions Unides, però a l'hora de la veritat tot és fum.

Exemples com l'Òscar ens demostren que els valors no s'han esfumat, que a la societat nostra hi ha bones persones que es desvetllen pels altres, que renuncien a la comoditat per ajudar a tercers. Persones que deixen en evidència als nostres polítics i que ens fan sentir impotents davant tanta injustícia, tant dolor, tantes morts evitables.

Unió cada vegada més desunida

Hi ha actituds similars que podem posar sobre la taula. Penso que el paper que fa Duran a Unió Democràtica és força similar al de Rajoy en el PP. La gran diferència és que Rajoy governa a Espanya i decideix amb majoria absoluta tot allò que vol, i en canvi Duran només pot anar fent la viu-viu, i algú dirà fer la punyeta a Mas.

El resultat de la consulta d'Unió Democràtica d'aquest cap de setmana és, al meu entendre, un gran fracàs de Duran, Espadaler i la resta de la Junta defensors del Sí. Tot i haver guanyat és un fracàs perquè, en primer lloc la diferència és mínima i ja sabem que quan un govern o institució organitza una consulta o referèndum, defensant una opció, té tots els punts de guanyar, i fer-ho solemnement. Això no ha passat.

També és un fracàs perquè una vegada ha guanyat el Sí, ningú sap què ha de passar. Creieu que és lògic que UDC demani a CDC que canviï el full de ruta? Si gairebé el 50% dels seus militants no ho volen! De quina manera forçarà els votants del No a que acceptin el lideratge de Duran en contra del President, CDC i ERC?

Duran ha predicat sempre que la posició de Rajoy era un error i s'ha lamentat que no s'adonés que havia de canviar. Duran i Lleida ha vist l'error de Rajoy, però no el seu. És allò de la palla a l'ull de l'altre i la biga en el propi.

Aquests dies passaran coses i suposo que seran importants dins d'Unió Democràtica. No seran, però les úniques que veurem. Forcades, també al meu entendre, continua equivocant-se, i això em sap més greu, perquè pot tenir més conseqüències.

N'hi ha que han existit sempre, però n'hi ha d'altres que han sorgit darrerament. Hem tornat als temps dels messies que ens han de salvar de tots els mals, sense que s'adonin que el més important és treballar de manera coordinada i des de la base, però tots, no només la majoria i uns quants mirant-s'ho des de dalt.

La CUP dóna a conèixer el seu alcaldable

Avui s'ha confirmat que David Caldeira repetirà com alcaldable de la nostra vila a les eleccions del mes de maig. Entenc que és una molt bona decisió, atesa la seva experiència i capacitat per liderar un projecte trencador que tant necessita el nostre ajuntament.

Ens aquests moments pràcticament devem ja conèixer tots i totes les alcaldables que es presentaran el 24 de maig i, en un municipi com el nostre on gairebé ens coneixem tots, el perfil i capacitat de treball de qui opta a presidir el nostre Consistori pot i hauria de decantar la balança a l'hora d'emetre el nostre vot.

Estic convençut que en aquests moments, tot i haver defensat la persona de Ramon Vinyes en més d'una ocasió, el líder i equip que pot treure'ns de l'atzucac i tornar-nos la il·lusió és David Caldeira i els seus. 

La CUP a Arenys creu de veritat en la participació i sempre ha fet costat als vilatans i no només a l'hora de demanar el vot. Són, al mateix temps, uns clars defensors del sobiranisme, preocupats alhora de la pobresa de tantes llars de la nostra vila, i amb idees i, per què no, utopies que ens han de fer creure en el seu projecte.

M'imagino que tindrem temps de valorar totes les propostes de les diferents candidatures que optaran a ocupar un lloc en el Ple municipal, i llavors serà el moment que haurem d'escollir quina és l'opció que més ens agrada i ens mereix més confiança.

Em sap greu que el nostre sistema electoral no funcioni amb llistes obertes, perquè estic segur que d'entre tots els candidats i candidates dels diferents partits polítics podríem elegir un molt bon equip de govern per Arenys de Mar. Penso en el mateix David Caldeira, la Viol Quer, de la CUP, o la Laia Martin d'ERC, en Ramon Vinyes, del PSC... i més homes i dones d'Arenys que estic convençut que, amb ganes de treballar, poden fer créixer la vila en tots els aspectes.

Per la nostra part, aprofitarem la nova llei de Transparència per fer un seguiment de la tasca de govern, aportant la nostra col·laboració i exigint el bon govern que ens mereixem.

Els sobiranistes d'ICV treuen el nas

Han trigat més del que convenia, però sembla ser que finalment s'hi han atrevit. No sé si es repetirà la història traumàtica del PSC, o bé a ICV ho sabran fer millor. Recordem que en el PSC els sobiranistes han acabat marxant del partit i ara tenen l'embolic de decidir com s'organitzen, deixant els fidels al PSOE sols i enganyats. Dic enganyats perquè no m'imagino un PSOE decidit a impulsar el model federal, coneixent els andalusos, murcians, extremenys...

Després que la tesi de Joan Herrera vencés a Dolors Camats i els sobiranistes d'Iniciativa per Catalunya Verds, finalment, segons he llegit al diari, aquests s'han començat a moure i no es volen conformar en ser uns escolanets de Podemos, tal com Herrera els ha castigat. Estic content que sigui així, tan per mí com pels amics que tinc dins del partit. Darrerament han estat unes quantes persones que m'han dit que no els agrada ERC, però han deixat de confiar en ICV, i que la seva opció actual és la CUP. El problema de la CUP és la inseguretat de conèixer qui serà el proper líder, quan t'has acostumat amb algú que t'ha agradat. Segur que ho farà tant o més bé, però sempre queda el dubte.

Seguiré de prop l'evolució d'aquest possible corrent intern crític amb la direcció d'ICV, i si realment es posicionen a favor del futur d'una Catalunya sobirana, i deixen d'anar a remolc de Podemos. Que, per cert, voldria aprofitar per comentar-li al senyor Iceta, que no es tracta de frenar Podemos, sinó de presentar un projecte propi engrescador, d'una veritable esquerra progressista, que deixi de treballar només per al partit, i realitzi allò que predica tant de suport als més dèbils, amb una política social en bé dels menys afavorits, buscant un reequilibri social del país. Llavors ja no farà por cap altra iniciativa que es pugui presentar.

Pacte d'Estat i esquerra seriosa

El pacte d'Estat de PP i PSOE no es pot considerar un pas més en les mesures de bloqueig de l'alternança política, o sí?

Un pot pensar que era el moment oportú després dels fets de París de fa unes setmanes, però també podríem pensar que no calia que fos un pacte només a dues bandes, encara que siguin els dos grans partits polítics espanyols.

Però no només ens hem de fixar en la forma, sinó també en el contingut. Segons diuen els entesos, el contingut del pacte no només va adreçat als terrorisme jihadista, sinó que també pot representar una nova manera de reduir la llibertat d'expressió de les persones. Si això fos cert, podríem afirmar que una vegada més el PSOE claudica, per ignorància o impotència, davant el PP. I jo em pregunto: és el PSOE l'esquerra seriosa? no seria millor considerar-la patètica?

Amb el risc d'equivocar-me, i al marge de l'efecte Podemos, considero que el PSOE encara no es troba en condicions de prendre el lloc al PP al capdavant del govern espanyol. Probablement quatre anys són insuficients, però al mateix temps té un problema greu de lideratge i un de pitjor que és el seu discurs. La seva esquerra és qüestionada no només per part de Podemos.

Sense la nova força i malgrat l'actitud prepotent del PP amb la seva majoria absoluta, les eleccions generals serien una reafirmació de la majoria absoluta del partit conservador. Només l'empenta que pugui tenir Podemos pot evitar el que seria la pitjor notícia de la història democràtica espanyola.

Només a Andalusia el PSOE pot aguantar la sotragada, i l'avançament de les eleccions autonòmiques els pot ajudar, però no serà suficient per contrarestar la davallada que el partit socialista continuarà patint en el conjunt espanyol. Desitjo que la reflexió sigui més profunda i comencin a caminar amb peu segur, defensant les posicions que es pot esperar d'un partit socialista europeu. Probablement molts socialistes es penedeixen de la jugada Pérez  Rubalcaba, i pensen que l'opció Chacón podia ser l'encertada.

Àngel Ros opta per la presidència aparcant el dret a decidir

Ningú no dubtava de la capacitat de lideratge de Miquel Iceta, ni de la seva intel·ligència política, ni tampoc ningú no podrà dir que el seu discurs l'ha sorprès després de trenta anys maquinant pel darrere. Navarro era la veu del seua amo, però fins i tot li varen fallar les formes.

Ahir Iceta va sortir escollit com a nou primer secretari del PSC, com estava pactat, i va engrescar els militants socialistes a recuperar el prestigi i poder polític que li correspon històricament, i que m'heu llegit en més d'una ocasió. El que no queda clar, però és la seva capacitat per engrescar els catalans, aquells que durant molts anys han votat el PSC, però que actualment es troben lluny del discurs de l'actual equip de govern del partit.

La trampa en què ha caigut, sobretot l'Àngel Ros, no facilita les coses en la pugna interna entre sobiranistes i federalistes. Ros ha aconseguit el que perseguia des de fa molt temps, i ha deixat de banda el seu discurs sobiranista i el seu posicionament crític dins del partit. Podríem pensar que una cosa li pesava més que l'altra i al final s'ha vist clares les seves intencions.

Els crítics que encara són dins del PSC es poden oblidar d'Àngel Ros i planificar bé la seva estratègia. Hauran de decidir si continuen com a minoria dins del partit, renunciant a la consulta, o bé sortir-ne a la recerca d'una nova opció política. Miquel Iceta ha estat molt clar i el seu equip està compost bàsicament per les persones que mai han estat al costat del dret a decidir, i molt menys a favor de la independència.

Pedro Sánchez té l'encàrrec d'escombrar Rajoy

Començo a escriure sense conèixer quin candidat del PSOE ha guanyat les primàries, encara que si hagués de fer una aposta ho faria a favor de Pedro Sánchez. Per què? doncs perquè Madina ha tingut la mala pensada de posar-se al costat del PSC, i això és cavar-se la tomba. El tercer en discòrdia crec que en cap moment s'ha cregut que tenia cap possibilitat.

El guanyador tindrà una tasca molt complicada: situar el PSOE en el lloc que li correspondria en situació normal. Inicialment el PSC semblava que no es decantava per a cap del dos, però el fet que Madina vingués a Catalunya i hi celebrés el míting final, faria pensar que ell era l'opció preferida.

Tenint en compte el discurs dels diferents candidats, Catalunya no hi perd ni hi guanya en cap d'ells, sobretot amb els dos únics que sembla que poden tenir possibilitats de guanyar. Com sempre, anar contra Catalunya fa guanyar vots a Espanya. 

El seguiment en directe de l'escrutini (75%), que es fa des d'Internet, assenyala que Pedro Sánchez va guanyant. La diferència respecte a Madina és prou gran com per pensar que Sánchez guanyarà les primàries.

Cal esperar que no es tracti d'un Zapatero 2, perquè aniríem servits. Del nou líder caldria esperar que desbanqués Rajoy i els populars del govern espanyol, si més no que el PP perdés la majoria absoluta que té al Congrés de Diputats i que ha provocat aquesta retallada de drets que estem patint.

Jordi Martí també plega

Encara que amb més calma les estripades de carnets del PSC es van produint i això no és bo. Potser sí que algú pensarà que millor que els crítics surtin del partit, però jo prefereixo la diversitat a dins, encara que sigui difícil i produeixi maldecaps. Hi ha persones que ho volen tot quadrat, que tothom pensi igual i que tothom faci cas al de dalt sense objeccions. Així és més fàcil de governar, però no s'ajusta a la realitat, perquè la societat és diversa, fins i tot entre les persones que han escollit la mateixa opció política.

Avui ha estat Jordi Martí, l'exportaveu socialista del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, qui ha decidit sortir del partit, després d'haver-se enfrontat amb Jaume Collboni, entre altres, en les eleccions primàries a l'alcaldia de Barcelona.

La imatge que dóna Martí amb aquesta sortida és una mica borrosa. Costa una mica d'entendre i dóna la impressió que és arran de no haver aconseguit guanyar les primàries. Desconec si té un pla B, si anirà a Nova Esquerra Catalana, d'Ernest Maragall, o bé deixarà la política.

Tots plegats n'hem d'aprendre i tenir clar que ni només hi ha una veritat, ni aquesta és la nostra. Parlem molt de diàleg, però ens oblidem que a dins dels partits polítics també cal tenir-ho en compte. Les discrepàncies no són necessàriament dolentes, més aviat les considero positives, però s'han de saber portar. Plegar quan es perd em recorda quan jugàvem de petits i no sabíem perdre, llavors dèiem 'plego!'.

El PSC no accepta les condicions de Núria Parlon

Finalment sembla ser que l'aparell, el nucli dur del PSC decanta els homes de palla i els titelles i es posa al capdavant del partit. Amb Pere Navarro, Miquel Iceta va fer i desfer sense donar la cara. Ara sembla que s'ha ofert per liderar el partit i d'aquesta manera deixar de dissimular.

Si finalment Iceta surt escollit secretari general del PSC s'haurà acabat la incertesa i els dubtes, i el PSC mostrarà clarament què vol ser, i el desig d'Oriol Junqueras, de veure el PSC defensant el dret a decidir, s'haurà esfumat. 

Ahir escrivia que la Núria Parlon em semblava una bona opció. He pogut llegir que la decisió anava acompanyada d'uns condicionants i, sobretot, poder prendre decisions i no estar sotmesa únicament a la voluntat dels quatre que marquen les passes del PSC. Es veu que no li han acceptat, i només quedaven dues opcions: tornar a escollir un home de palla, que fes el que la direcció li manés, o bé que algú de la direcció del partit es presentés a liderar-lo. Amb Iceta es compliria aquesta segona opció.

Amb Iceta els sectors catalanistes ja poden començar a fer les maletes i aprofitar l'assemblea prevista per a finals de juny, per decidir si es posen d'acord en constituir un nou partit, o bé que cadascú faci el que pugui. Amb Iceta l'esquerra de veritat continuarà amagada i amb la boca tapada. Penso que el PSC s'equivoca i perjudica greument el país. Catalunya necessita un PSC fort i unit, i amb aquesta opció enceta un camí totalment en contra. 

Malgrat tot, encara tinc esperances que no acabi així, i que es trobi una alternativa millor per al partit i per a l'esquerra del nostre país.

Les enquestes del digital i la confiança en els polítics

No sé si us fixeu en les enquestes que diaris digitals com La Vanguardia presenten diàriament sobre temes d'actualitat, ni si en alguna ocasió heu decidit opinar. Normalment llegeixo la pregunta i quina és l'opció guanyadora. No m'he aturat mai a conèixer quin ha estat el resultat final.

Avui, a la premsa sortia la notícia de que la línia 9 del metro arribaria a les terminals 1 i 2 de l'aeroport el primer semestre de 2016, connectant-les amb la zona universitària. A la secció d'enquestes de La Vanguardia d'avui mateix, ja es preguntava si crèiem que el metro de Barcelona a l'aeroport s'inauguraria el 2016, i el resultat era d'un 66% que no, davant del 28% que s'ho creien.

L'opinió de dues terceres parts dels enquestats era d'incredulitat, una senyal evident de la poca confiança que es té en l'administració pública. Per què? per experiència? 

Si els partits polítics no són capaços de generar més confiança, es fa molt difícil que la ciutadania s'impliqui en la vida pública. En aquest cas, no sabem els motius pels quals les persones que han respost l'enquesta s'han posicionat majoritàriament pel no, però en tot cas l'exemple en el ritme de les inversions a casa nostra, no és prou engrescador com per llençar les campanes al vol. Costarà guanyar la confiança, i també canviar la manera de fer política, però qui sap si arribarà un dia que ens creurem allò que els polítics ens prometen.

Ernest Maragall renuncia al federalisme per sumar vots independentistes

La notícia del dia és el fitxatge d'Ernest Maragall per part d'ERC i les reaccions d'altres partits polítics, especialment el PSC. Quan un polític molt significat canvia de partit, sempre provoca reaccions de tots els signes. Si repasséssim la història ens adonaríem que han estat moltes les persones que han canviat de partit polític, encara que només ens recordem del darrer, i per això hi fiquem tanta cullerada.

La decisió d'Ernest Maragall no ens ha de sorprendre en excés, ja que es produeix abans d'una convocatòria d'eleccions i després d'uns mesos d'haver sortit del PSC, i a més, haver-ho fet sorollosament i deixant-los en evidència.

M'imagino que per part d'ERC han vist en aquesta decisió una estratègia que els ha d'afavorir electoralment. Per part meva no hi sé veure gaires avantatges, tret de reduir el nombre de candidats, si és que Maragall tenia intenció de presentar-se. Tampoc hi veig avantatges per al PSC, tal com ha declarat el seu màxim dirigent.

La crítica fàcil ha estat la de col·locar a Europa les velles glòries, com a premi al seu treball a la terra, vull dir en la política de més proximitat. Probablement hi ha militants d'ERC que no ho veuen bé, sobretot aquells que podien tenir alguna opció de figurar més amunt a les llistes. Ja sabem que això va molt perseguit pels polítics que entenen la vida pública com un objectiu personal i no tant com a servei a la comunitat.

També és fàcil que militants de la Nova Esquerra, de Maragall, tampoc ho hagin vist bé. Aquests dies observem aproximacions de militants socialistes a les portes d'ICV, davant la previsible davallada o escapada de militants del PSC. La tria entre ERC i ICV pot ser difícil, o no, en funció de quin sigui l'objectiu primer de cadascú. ERC fa molts anys que va aigualir la E, per enfortir la C. En el cas d'ICV el component d'esquerra continua vigent, encara que no sigui el mateix d'uns quants anys enrere. Maragall ha prioritzat l'objectiu independentista, encara que això li suposi anar de la mà del president Mas.