Més morts a la carretera

Desconec les causes de l'accident mortal d'aquesta tarda a l'autopista, en direcció a Tarragona, pel seu pas per Barberà del Vallès, on sembla ser que el nombre de víctimes mortals és de 4 persones. Fa pocs dies hi va haver un altre accident multitudinari a les terres lleidatanes, en aquella ocasió per culpa de l'espessa boira i que no es va senyalar a temps.

Cada vegada que mor una o més persones a la carretera, em ve al cap aquella idea que molta gent té de voler anar més de pressa del compte, sense tenir en compte els possibles errors propis i els dels altres, que et poden afectar. Viatjar per carretera és un perill quan no es respecten les indicacions i es supera el límit de velocitat. No la que indiquen els senyals, sinó el límit que et marques tu mateix per ser capaç d'afrontar qualsevol imprevist.

Hem de reflexionar en com ens comportem quan estem al davant d'un volant, i pensar que el trajecte pot esdevenir tràgic si no prenem prou precaucions. Darrerament em fixo en la manera de conduir dels que circulen al costat o davant meu, i em massa ocasions veig ganes de córrer més del necessari, o bé de no respectar els senyals de trànsit, fent avançaments perillosos i sovint innecessaris.

Quan sortim a la carretera tots estem exposats a patir un accident, sigui per culpa nostra o per la dels altres, i això ens ha de fer reflexionar i tenir molt clar que a la carretera no podem posar en risc la nostra vida ni la de ningú. A la carretera hi som de pas, per anar a la feina, l’escola o el lloc de vacances, l’hem de passar de la millor manera possible fent fàcil la conducció, la pròpia i la dels altres.

El castell de Burriac

Avui necessitava escampar la boira i havent dinat, amb la Clara, hem anat fins a Cabrera de Mar, per enfilar el camí cap al castell de Burriac. Era la primera vegada que hi pujava i gairebé em feia vergonya. El castell és un bell mirador del Maresme, i és imperdonable no haver-hi pujat mai.

El dia no acompanyava gaire, i fins i tot queien algunes gotes, amb l'amenaça que es convertís en un petit temporal. L'avantatge era que en no fer sol, no es feia tan cansat. T'estalviaves una bona solellada, que el camí, molt obert i costerut, ho permet.

Hi havia poca gent a dalt, alguna família amb quitxalla, la qual cosa sempre és bo. Una manera d'acostumar els més petits a caminar per la muntanya, una afició saludable que de ben segur no es perd mai, o si més no serveix per guardar-ne un bon record.

Veritablement, tot i que el dia no acompanyava, la visibilitat no era la millor, es tracta d'un gran mirador, per veure el mar i una part extensa del Maresme. L'esforç de superar el desnivell en pocs metres, és compensat pel goig d'arribar al cim i contemplar la natura.

Pel camí ens hem trobat unes quantes famílies que encenien el foc per fer la graellada, un costum força arrelat a casa nostra, i que al Maresme, a la serralada litoral, hi pots trobar diferents indrets preparats per aquelles persones que els agrada sortir de la rutina setmanal, i parar la taula al mig del parc.

Ha estat un dissabte diferent, i encara que la boira no ha acabat d'escampar, ha servit per passar un parell d'hores distrets, fent exercici i salut, i reparar el deute de no haver pujat, encara, al castell de Burriac.

Escapada a Tavertet

Aquest matí hem fet una escapada a Tavertet i curiosament hi havia boira. No és gaire normal ja que la boira acostuma a trobar-se més avall, però de tant en tant, i avui n'ha estat un, hi ha dies que la boira s'enfila als espadats de sobre el pantà de Sau i ho converteix en tot un misteri.

Els que som de la plana acostumem a estimar la boira, sobretot si cap al migdia s'aixeca, o no dura més d'un parell de dies. Quan en parlo amb els amics que són de marina no ho poden entendre. Els hi dic que m'abelleix observar els edificis entremig de la boira, poc definits i que apareixen a mesura que t'hi atanses. De nit, la il·luminació també resulta màgica i quan fa molt fred, et trobes amb la boira gebradora que escampa un mantell blanc que es reflexa i activa encara més el misteri.

Si no heu visitat mai Tavertet us ho aconsello. Hi podeu anar per caminar-hi, fins a Rupit o fins al castell, o resseguir les seves carenes, però també hi podeu anar per passar-hi un diumenge o un cap de setmana en alguna de les cases rurals que hi ha habilitades. 

Us adonareu que la pedra és la seva riquesa i per això esdevé protagonista en la construcció de les cases i els seus carrers. Tavertet, durant la setmana i l'hivern és molt silenciós, amb molt pocs habitants, però a l'estiu i els caps de setmana esclata amb totes les persones que hi tenen la seva segona residència i que se senten identificades amb el paisatge. 

L'actual Tavertet no té res a veure amb el Tavertet que vaig conèixer de molt petit. Llavors amb prou feines hi havia forasters i sí més autòctons. L'accés era complicat i no hi havia ni llum ni aigua. Tenia el seu encant i ens agradava deixar-nos-hi caure a l'estiu quan ens trobàvem a Cantonigròs. Tot i els canvis, però, Tavertet manté el seu encant i tothom que hi ha estat en torna gratament sorprès.

Tres anys que ens va deixar el pare

Avui fa tres anys que el pare ens va deixar. El pare va sobreviure tretze anys la mort de la persona que més estimava, la mare. D'ella dilluns ja en farà setze. El temps passa de pressa, però no per això els deixem de recordar i estimar. Encara hi ha dies que penso que hauria d'explicar-li al pare, com si el pogués trobar a Vic, entremig de la boira.

Quan recordo els anys de família, a Vic, al carrer Nou, m'adono que tot ha canviat molt, que vivim uns altres temps, ni millors ni pitjors, però sí molt diferents. Rebuscant en el record he trobat el meu post del dia 5 de gener de 2016, dos dies després de la mort del pare, on reproduïa una carta que els vaig enviar quan tenia nou anys. Santa Innocència! 

Avui els nostres fills i nets quan neixen es troben amb una societat que no té res a veure amb la de la nostra infantesa. En alguns aspectes crec que no hem sabut millorar, malgrat tots els avantatges actuals. El que més reca és la manca de respecte de molts adolescents, probablement perquè els seus pares ens hem deslliurat alegrement d'educar-los, potser creient que era tasca de l'escola.

És fàcil enyorar la meva infantesa, perquè va ser fàcil i agradable de viure, encara que en aquells moments pogués tenir entrebancs, dubtes i contrarietats. La vida era més simple i, malgrat que políticament vivíem sota la dictadura de Franco, es respirava més estimació entre les persones, i de ben segur que les ganes d'aconseguir una societat més lliure ens va fer treballar plegats persones que pensàvem diferent, però anhelàvem sortir d'aquell autoritarisme que ens frenava. 

Vaig tenir la sort de viure una mica aïllat i d'alguna manera en un oasi al mig d'aquell món repressiu. Allà conreàvem la cultura i la llengua, que a fora ens prohibien. Han passat molts anys i encara somiem en la llibertat. Abans ho fèiem des de fora la Unió Europea, però ara és des de dins que ho continuem reclamant.

Unes hores amb el pare

Aprofitem el diumenge per estar amb el pare. Aviat no ho podrem dir. Anàvem a Tavertet, però hem fet parada i fonda a Vic. El pare ens reclamava, o això és el que pensem, que n'és conscient i que se n'alegra. Els seus dos fills al seu costat fent-li companyia, vetllant-li el seu descans.

Anem sumant records que de ben segur ens vindran a la memòria d'aquí uns anys, si tenim la sort de viure fins a la vellesa. L'experiència amb els éssers estimats. Aquests dies he recordat les darreres hores de l'àvia de la M. Àngels. Recordo una forta abraçada des del llit estant, agraint que l'estiméssim tant. Són aquells petits detalls que no se t'esborren de la memòria.

Podria ser un dia trist d'hivern, però ja hem vist que tot està canviant, i també el temps. El dia és brillant, la boira ha escampat i et vénen ganes de sortir a passejar. L'única tristesa resideix en el nostre cor tot veient com s'apaga la flama. Del tió en queda ben poca cosa, gairebé ni brases, però et consola si no hi veus dolor, sinó pau i paciència, això sí. No cal córrer.

Esperarem fins a trobar la nova fita, per assegurar-nos que anem pel bon camí, procurant no perdre ningú durant el trajecte, tot i que sabem que no tots hi arribarem. Hi ha qui va començar molt abans que nosaltres que de segur trobarà el destí final molt aviat.