Una visita a Càritas

Dijous passat parlava de reconeixements i anonimat, i em centrava força en els reconeixements que un ajuntament fa a persones de la vila que han destacat per la seva tasca en pro de la societat, en qualsevol àmbit, i també en les votacions populars per premiar convilatans, però no em descuidava d'aquelles persones anònimes que probablement mai ningú no els ho tindrà en compte, però que són clau per al bon funcionament de la nostra societat.

Avui he visitat la gent de Càritas de la nostra vila, i he compartit amb ells una bona estona. He vist tot el que fan un dimarts qualsevol, per atendre els usuaris del seu servei, i m'han explicat tots els preparatius per poder-los atendre. Es tracta de persones voluntàries que dediquen unes hores del seu temps lliure per ajudar qui no té la vida gaire fàcil.

El nostre país funciona a base de voluntariat. Hi ha qui ho critica perquè entén que són les administracions públiques les que haurien de fer tota aquesta tasca i fins i tot procurar d'evitar que hi hagi persones que requereixin aquests serveis, per poder tenir un plat a taula. Probablement, si al món imperés la justícia i es reduïssin les diferències no tindríem tantes persones amb dificultats per sobreviure. Si les institucions públiques dediquessin més esforços i recursos per atendre les famílies més vulnerables, no ens trobaríem amb la situació actual, però això no passa i hem de fer alguna cosa.

El voluntariat és una figura que ha existit sempre i difícilment en podrem prescindir. Hem de treballar perquè els governs, siguin a escala local, autonòmica o estatal, vetllin per reduir les desigualtats, però al mateix temps animin a més persones, sobretot els més joves, a dedicar part del seu temps als altres. Quan una persona ha tingut la sort o el privilegi d'haver viscut sense gaires dificultats, una bona manera d'agrair-ho és ajudant a qui ho ha tingut tot en contra, o que en un moment de la seva vida ha vist que tot se li tirava a sobre. 

Des d'aquí tot el meu agraïment a aquelles persones que, de manera desinteressada, hi són per ajudar els altres.

Pau i natura

A les acaballes de l’estiu m’he acostat al Pirineu sense arribar-hi. Soc al pre-Pirineu, a l’Alt Urgell, al poble de Gavarra. Feia anys que en sentia a parlar i teníem previst fer-hi una escapada, però ho anàvem deixant per a més endavant. Ha arribat el dia.

No puc deixar d’escriure el meu post diari, i ja en van 6.200, però no tinc la certesa de poder-lo penjar avui mateix. Tot dependrà de si trobo el punt on hi hagi cobertura d’Internet. Estem massa acostumats que a tothora hem d’estar connectats, i potser és bo saber que hi ha llocs on això no és possible. 

Quan et trobes en paratges com aquest t’adones que Catalunya és més que el Maresme o Barcelona. Que tenim una gran extensió de terreny per explorar, i en pla pessimista, molts boscos que es poden encendre.

És una gran sort tenir l’oportunitat de contemplar el paisatge en silenci, un dilluns laborable, primer dia d’escola per als alumnes de primària. És important tenir-ho en compte perquè massa sovint ens queixem sense adonar-nos que en certa manera som uns privilegiats.

No sé què està passant al nostre món en aquests moments, ni a Arenys, ni a Catalunya, o al continent, però sí que gaudeixo de la pau de la natura, un dia d’estiu assolellat i sense passar calor, amb l’única molèstia d’alguna petita bèstia que suporto estoicament.

Mentre l’Enric feinejava, ell no para mai, en Pere i jo hem sortit a donar un vol, a contemplar el Montsec de lluny, amb una nuvolada que ens volia fer tornar a casa més aviat del compte. Tot i així hem pogut passar pel poble i fer-me una idea de com era. Un poble que aparentment sembla abandonat, però que està molt ben cuidat i endreçat. Aquí hi passaré els propers dos dies de la meva vida de jubilat.

La tercera en discòrdia al PSOE

Finalment, com era d'esperar, Susana Díaz formalitzarà la seva candidatura a liderar el PSOE. Serà la tercera opció després que així ho fessin Pedro Sánchez i Patxi López. Quines opcions té Díaz? Algunes veus diuen que les eleccions per decidir quina persona liderarà el PSOE estan preparades perquè sigui Susana Díaz la nova líder del partit socialista.

Es busca una lluita a tres per evitar enfrontar Sánchez amb Díaz. D'alguna manera Patxi López serviria per treure vots a Pedro Sánchez i d'aquesta manera brindar la secretaria general a la candidata andalusa, que és qui tindria més suport i la gran estima de patums del PSOE, amb l'expresident González al capdavant.

Què interessa més al PSC? Fins ara jo creia que la millor opció per als socialistes catalans era que guanyés Pedro Sánchez, però després del pacte d'Iceta ja no ho tinc tan clar. Els socialistes andalusos han estat els principals lluitadors perquè Catalunya no obtingués cap privilegi, sinó tot el contrari, que ens poguessin explotar al màxim, en benefici de la resta d'Espanya, sobretot d'Andalusia.

Probablement ho hem explicat molt malament, però el PSC llançant la tovallola ha fet un pas enrere en la tasca de fer pedagogia i diferenciar la solidaritat de l'abús de confiança. Segurament la pressió per aconseguir la independència l'ha rebotat a l'altra banda, simple qüestió de la llei del pèndol, però sap greu.

Més cadàvers polítics al PSC

Amb la proclamació de la llista de Carmen Chacón a les generals espanyoles ha caigut definitivament Pere Navarro. Qui va amonestar Chacón quan era secretari general del PSC no podia formar part de la llista que ha pactat la líder socialista per anar a defensar els interessos catalans al Congrés espanyol. 

Era un temps en què el dret a decidir encara es comentava entre les files socialistes catalanes, mentre els seus representants a Madrid ni en volien sentir a parlar. Ara que els sobiranistes han desaparegut del partit, i que Miquel Iceta ha confiat amb Chacón per a la llista de Barcelona, no tindria gaire sentit que Navarro anés a la llista.

Pere Navarro, a qui molts hem criticat, va jugar un paper molt difícil, sobretot intentant agradar tothom. L'empenta definitiva dels unionistes l'ha fet fora per haver volgut fer-se estimar pels sobiranistes. L'única sortida per continuar a la primera fila de la política era l'opció de l'alcalde de Lleida, que no ha tingut escrúpols per renegar de tot allò que havia defensat, quan estava més de moda. Hem criticat molt els polítiques que han canviat de jaqueta, però això no passava només a començaments de la transició, sinó que el PSC n'ha tingut uns quants i, en aquest cas Pere Navarro ha sigut coherent i això l'ha perdut.

Pere Navarro haurà de patir una altra humiliació. En el cas que el fracàs de la llista de Chacón es confirmi, ni ella ni Iceta prendran cap mal. El 2014 Pere Navarro va assumir el fracàs de les eleccions europees i va dimitir.

No és per casualitat que jo sempre hagi renunciat a formar part de cap partit polític. Aquest peatge forçat no l'accepto i prefereixo la llibertat d'opinar i actuar per mi sol, acceptant els meus propis errors, fent costat en cada moment allò en què crec sense haver d'actuar hipòcritament per aconseguir que sap quin privilegi o poltrona.

Els vincles del PP amb la dictadura franquista

Tot i que s'ha volgut dissimular durant molts anys, els anys de la tan anomenada transició, el PP no ha pogut amagar els seus forts lligams amb la dictadura del general Franco. Persones que han continuat amb responsabilitats polítiques, organitzacions properes al dictador, simpatitzants premiats amb càrrecs i llocs privilegiats... i una moral totalment predemocràtica, prepotència, autoritarisme i enemics de qualsevol tipus de diàleg.

L'anècdota d'aquests dies és l'advocat de la líder del PP català, la senyora Sánchez-Camacho, que va ser qui va redactar la sentència de mort de Puig Antich, després d'un 'judici' totalment polític i amb final intencionat, mentre el dictador estirava la pota.

Els pares ens preocupem dels amics dels nostres fills. Sabem que a part de l'educació que els podem donar i l'ensenyament que reben a l'escola, hi ha un component important en la formació dels nostres fills que és l'entorn d'amistats en el temps lliure i aficions. Ens agrada pensar que els amics dels nostres fills respecten uns mateixos valors que no són contraris a les nostres creences. Aquest pòsit és el que els obrirà les portes i els determinarà el seu futur.

El PP ha mantingut a les seves files una bona colla de franquistes convençuts, essencialment antidemocràtics, que ha evitar que reeixís cap partit d'extrema dreta, com passa en molts països europeus, perquè a Espanya aquests personatges tenen via lliure dins del Partit Popular.

Tot és prou evident, i per això és tan fàcil d'entendre que el senyor Rajoy, que no és el pitjor dels seus, no sàpiga què vol dir dialogar. Ho confon amb parlar d'allò que a ell li agrada, sense acceptar cap altra proposta. Això, els demòcrates saben que no és diàleg, sinó prepotència, perquè l'únic argument és la majoria absoluta de què disposa. Ens falta molt per aconseguir un país totalment democràtic. Ara per ara només tenim una reproducció mal feta, i interessada, del que seria un sistema democràtic de respecte als drets fonamentals de les persones. Oblideu-vos de la separació dels tres poders. A Espanya continuen manant els mateixos, fins i tot quan el president del govern ha estat socialista.

A Arenys, un nou bar sense estètica

Haig de confessar que quan camino pels carrers no em fixo gaire en les botigues. Això fa que puguin inaugurar un establiment i jo assabentar-me'n gairebé quan estan a punt de tancar-lo. Com passarà amb les e-cigarette.

Sempre hi ha una excepció i acostuma ser quan hi ha alguna cosa destacable, positiva o negativa, però que com a mínim crida l'atenció. És el cas que m'ocupa avui. He vist néixer un nou bar a qui li desitjo tota la sort del món, però als meus ulls tindria els dies comptats. La sort és que no tothom pensa igual.

Una segona confessió és que no acostumo anar als bars a fer la cervesa, o el cafè. Aquesta setmana encara demanava el lloc de no fumadors. Quan hi vaig, però, escullo un lloc agradable, on es respiri un bon ambient, ben decorat, encara que amb senzillesa i, si ho sé d'abans, que el tracte sigui correcte.

M'ha costat endevinar quan el bar s'inaugurava perquè les cadires sobre les taules, a punt de fregar, no era una casualitat, sinó un costum de la casa. Observar taules ocupades al costat d'altres amb les cadires capgirades és un fet normal, habitual en aquest nou bar.

Una carpa amb el nom del proveïdor tapant el nom del bar, al costat d'una pila de cadires sense utilitzar, configuren un ambient molt poc estètic i gens agradable per compartir una vetllada amb amics.

Serà que ja tinc una edat i que em fixo massa en l'ambient, però no crec que sigui gaire diferent de la majoria, i per tant gens engrescat a asseure'm en el nou bar. L'estètica però no només afecta els clients, sinó també als passavolants, als que decideixen fer una passejada i gaudir de l'entorn que tenim el privilegi de compartir. Tant de bo hi hagi un canvi d'estratègia i no es refiïn només de les pissarres per atraure els clients, sinó també en l'estètica d'una raconada agradable.

El Parlament elimina el pagament duplicat als diputats

Amb els sous dels polítics s'acostuma a fer molt populisme barat. Dir que cobren sous excessius i que és un gran negoci, resulta del tot inexacte, si més no en alguns polítics. El problema, però no són els sous, sinó els complements, dietes i privilegis que s'afegeixen al sou. És per això que cal abordar d'una vegada per sempre el seu finançament i, sobretot, ser més transparents.

Recordo que fa uns mesos, algú va presentar una petició al Congrés de Diputats, on es relacionava tota una colla de diputats que estaven cobrant dietes, com si visquessin fora de Madrid, però tenien habitatge a la capital. El cas més clar era el del president del govern que cobrava dietes tot i viure de franc a la Moncloa. No sé com va acabar tot plegat, però si més no, no se n'ha parlat més, i suposo que continuen cobrant aquelles dietes. Fins quan?

Avui llegia que a partir del dia 1 de juliol, el Parlament català retirarà els Teletac als diputats, i ja no els pagarà més els peatges ni els bitllets de tren. La cosa té delicte, perquè els diputats ja cobren dietes en funció del seu lloc de residència (per això algun diputat feia constar la segona residència, que era més llunyana de Barcelona). O sigui que ho cobraven per duplicat.

Tota aquesta endreça ve deguda a la crisi, i per això podem pensar que la crisi en alguna cosa ha estat positiva, però la revisió no és suficient. Hi ha encara moltes irregularitats a resoldre, la qual cosa faria que la confiança de l'elector cap als seus representants polítics millorés. Tot el que elimini priveligis injustos serà beneficiós per a la nostra societat, que està molt castigada, amb milions de persones a l'atur, que no poden evitar sorprendre's del mal ús del diner públic, amb un greuge per a les classes menys afavorides.