Vergonya de polítics!

Aquests dies bona part de les notícies giren al voltant de la formació de govern a Catalunya, i les negociacions que es mig trenquen entre ERC i JxCat, posant accent en alguna o altra qüestió. Ahir parlava del fred a l'exili i avui em referiré a la vergonya que ens fan passar molts dels dirigents independentistes i en concret la diputada Elsa Artadi i el pres polític Jordi Sánchez.

No cal dir que si em demanessin l'opinió jo els aconsellaria que dimitissin i se n'anessin a casa. En el cas d'en Jordi Sánchez, malauradament, és la presó qui el té injustament empresonat. Ara el col·loquem a la pila dels polítics independentistes, però la seva causa va ser liderar una manifestació que en cap cas es pot considerar violenta. Realment el cas dels dos jordis és un cas de vergonya democràtica i la història se'n farà ressò durant molts anys.

Avui, però ens trobem en un atzucac que dura des de fa molts mesos i que no s'hi veu solució, ja que sigui amb pacte o sense, no s'acaba de veure un futur positiu per al nostre país. A casa diríem que el que està passant és que quan un lliga l'altre afluixa. Un dia uns diuen que formin govern en minoria, i quan els altres s'ho prenen al peu de la lletra, llavors els primers els amenacen en no donar-los suport per al nomenament del president.

A mi, personalment, m'han decaigut molt, sobretot els dos personatges que he nomenat. D'Artadi s'ha de dir que no n'he esperat mai gairebé res, però d'en Jordi Sánchez sí que en tenia un millor concepte. M'imagino que el seu paper no és fàcil, però hi ha una cosa que sempre s'ha de tenir en compte i és la possibilitat de dimitir, quan no te'n surts.

Queden encara uns dies per saber el final del relat, si anem a unes noves eleccions o no. El problema és que fins i tot en el cas d'unes noves eleccions no hi ha cap garantia que els resultats aconsegueixin treure'ns del forat on estem immersos. Què hauria de passar perquè les coses canviessin? Mentre l'independentisme sumi majoria absoluta i no hi hagi un relleu important en els protagonistes dels tres partits, no hi veig solució, i molt em temo que hi ha poca gent disposada a substituir-los. Qualsevol s'hi embolica!

Negociant el trencament?

L'altre dia comentava les paraules de Jaume Alonso-Cuevillas i va, i se'l carreguen. Jo pensava que era intel·ligent i que tenia un sentit allò que deia, però sembla ser que no ha agradat. Sempre he cregut que enfrontar-se per no treure'n cap guany era una mica estúpid, i que calia guardar les forces per allò que sí se'n podia treure rèdit, però es veu que no és això, si més no a dins de JxCat, o els seus dirigents.

No crec que ERC ho vegi tan malament, i potser sí que ja és hora que decideixin cadascú anar pel seu compte. Que uns es quedin amb el govern, encara que sigui en minoria, i que els altres vagin fent la viu-viu, aprovant allò que els sembli bé i castigant amb el vot contrari quan ho creguin convenient.

Sembla que cada vegada hi ha més gent que no ho veurien malament i potser seria la manera de desencallar-ho, perquè... jo tampoc veig clar que puguin arribar a un acord, que es distribueixin les conselleries, i no passi el mateix que amb el president Torra.

Penso que el canvi de diputat a la mesa del Parlament és el millor que li pot passar a Alonso-Cuevillas, perquè si persisteix la tossuderia de la presidenta, el final seria el que ell no vol, una inhabilitació per una absurditat. 

Mai no podrem oblidar l'1-O

Ningú amb un mínim de decència pot demanar-nos que oblidem tot el que va passar el dia 1 d'octubre de 2017. És impossible oblidar l'èxit del poble en la seva lluita per expressar-se democràticament, ni tampoc la violència amb què el govern de l'Estat espanyol va enviar la policia a atonyinar la ciutadania indefensa. 

Les imatges han estat suficientment clares i expressives de l'atac de la policia espanyola als catalans que vàrem anar a votar. Després ha vingut l'empresonament revengista una episodi més de la pressió de l'Estat contra Catalunya, la utilització del poder judicial per la seva incapacitat de negociar res políticament.

I no estem culpant només l'equip de govern del PP, perquè va ser gràcies al suport de C's i el PSOE que succeís tot el que vàrem veure, no només nosaltres, sinó també altres estats europeus i de la resta del món. 

No podem oblidar perquè l'actitud de l'Estat espanyol, de la mà dels tres poders, que actuen de comú acord, no ha estat una actitud pròpia d'un sistema democràtic, sinó autoritari, que ens ha recordat els pitjors moments del final del franquisme.

Pedro Sánchez ho té molt complicat per capgirar tot el mal provocat, perquè està en minoria, però sobretot perquè ha estat còmplice del PP i de l'extrema dreta espanyola. Pedro Sánchez té molta feina a fer, també per reprendre el diàleg amb Catalunya, però que no ens demani que oblidem l'1-O. És impossible.

Ens hem d'aferrar als canvis per anar a millor

Aquesta darrera setmana la situació política a Espanya ha canviat. Algú pensarà com un mitjó, i els més escèptics consideraran que tot segueix igual, que els presos continuen a la presó i que la capacitat de diàleg del nou president, en el tema que interessa als independentistes catalans, no és diferent d'abans. Per la meva part intento buscar les diferències, i a poder ser que siguin millores.

Hem de partir de la base que el pensament sobre el referèndum o la independència no es pot canviar d'un dia per l'altre, sigui quina sigui la força política que governi a Madrid, ni la Constitució tampoc, perquè el concepte d'Espanya es veu diferent des del centre, i es governa en minoria i amb un Senat amb majoria absoluta del PP. A partir d'aquí podem començar a analitzar els canvis.

D'entrada ha estat important que tots els ministres del govern del PP i el seu president hagin saltat de la poltrona i que la seva prepotència els hi hagi fotut un clatellot. Tenim noves cares i amb ganes de fer-ho millor. No tots, que ja ens coneixem algun personatge.

Els presos polítics no han de continuar a la presó i això s'ha de resoldre el més aviat possible, però entretant és bo que com a mínim es redueixi el dolor, apropant-los a casa. Atenció! han de recuperar la llibertat que injustament se'ls va arravatar.

La destitució del ministre de cultura, encara que pressionat pels fets, és una bona decisió del nou president i això li fa guanyar adeptes. No perquè se sentís acorralat s'ha de deixar d'agrair-li. Venim d'un temps de màxima supèrbia i comportament quixotesc, que no els feia moure ni un pèl. Esperem que això canviï.

No li he dipositat grans esperances, però tinc una lluita interna que em vol fer creure que el canvi servirà per millorar. Ningú no ens regalarà res, ni tan sols allò que ens pertany, el dret a decidir, però ho hem de continuar lluitant i, si pot ser, amb més intel·ligència i unitat.

Llegint i interpretant les enquestes electorals

Encara que no ho vulguis, et llegeixes les enquestes electorals que van sortint. S'observa una certa fluctuació dels resultats, però amb alguns elements en comú. El triple empat entre JxCat, ERC i C's, surt a força llocs, amb diferent ordre. També hi ha força coincidències en l'element buscat d'equilibri entre els dos blocs, l'independentista i l'unionista, i la possibilitat o no que els independentistes perdin la majoria parlamentària. Estic d'acord, però, que encara hi ha massa indecís, i jo mateix en sóc un d'ells.

Hi ha unes similituds en els resultats dels partits que no juguen a primera fila, que es repeteixen força. Per una banda sembla ser que el PP caurà estrepitosament en benefici de C's, com si la dreta espanyolista de Catalunya veiés en C's el vot útil per evitar una majoria independentista, als quals s'hi afegeixen exvotants socialistes que volen assegurar aquest objectiu.

El PP arriba a obtenir previsions d'una pèrdua de més del 50% del nombre d'escons. Un gran fracàs per al polèmic Xavier García Albiol, que crec que es mereixeria. Per altra banda Iceta no aconseguiria aixecar suficientment el vol, potser perquè no és garantia ni per als socialistes catalanistes ni per als socialistes clarament unionistes. És l'aigua de marduix, que no diu clarament què farà i quan ho diu es contradiu força amb actuacions actuals o d'un passat recent.

Aquests dubtes a l'hora de dipositar el vot qui més els tenen són els comuns. En aquesta ocasió Xavier Domènech no aconseguiria convèncer una minoria sòlida per ser alguna cosa dins del Parlament, tot i l'ajuda de Colau, o potser seria millor dir, per culpa de l'ajuda de Colau. En totes les enquestes surten més malparats que ara, però tot i així és probable que els resultats electorals els brindin l'oportunitat de fer decantar la balança entre els dos blocs, encara que sigui el partit polític amb menys representació parlamentària.

Encara República Catalana

Segons he pogut llegir, l'ambaixador espanyol a Catalunya, el senyor Enric Millo, ha rebut el primer rebuig per part de l'alcalde de Viladomat, en què l'informa que el seu municipi no disposa de locals municipals per poder celebrar les eleccions del dia 21 de desembre.

Si no podem esverar-nos ni tensionar-nos més, el millor que podem fer és donar-li la volta i agafar-nos-ho bé. Sabíem que passaria si finalment es proclamava la República Catalana, llavors res no ens ha de venir de nou i podem fer tot allò que creiem oportú menys provocar violència ni actuar com han estat fent en aquestes darreres hores alguns fanàtics espanyolistes, conscients, nosaltres, que són una minoria i no representen la majoria dels espanyols, sinó que més aviat no els fan cap favor.

He trobat curiosa la resposta de l'alcalde de Viladomat i he pensat que probablement no serà l'única sortida, amb enginy i bon humor, que podrem escoltar els propers dies. En aquests moments alguns de nosaltres continuem tenint Puigdemont com a president, d'altres tenen Soraya Sáenz de Santamaría fent les funcions de presidenta. Cadascú que triï qui més li convingui, perquè el dia a dia no hauria de canviar tant, ni a les escoles, ni al treball, ni a la família. Seran, però, setmanes difícils i continuo pensant que ningú no té clar què acabarà passant.

Estic d'acord amb aquells que opinen que, després que Rajoy digués que les eleccions no podien celebrar-se fins que no s'hagués tornat a la normalitat, les convoca el 21 de desembre perquè no té clara l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. També és una manera de no deixar temps als sobiranistes a reaccionar davant l'opressió de l'Estat espanyol.

Sigui com sigui, continuem vivint en una República fins que no ens en facin fora i ens tornin a imposar el Borbó.

Que fàcil és viure a l'oposició

Sempre s'ha dit que a l'oposició es passa molt de fred, però no em negareu que s'hi viu molt bé. No he passat per aquesta experiència, però si et fixes en les declaracions i actituds de les mateixes persones des de l'oposició o des de govern t'adones que no diuen el mateix ni es comporten de la mateixa manera.

L'alcaldessa de Barcelona n'és un bon exemple. Si recordem Colau quan teòricament no tenia vocació política i es manifestava contra les institucions i la veiem ara enfrontant-se, com a alcaldessa, a les vagues i manifestacions de diferents col·lectius, t'adones del canvi i de la saliva que s'ha d'empassar.

Però seria injust parlar només de l'Ada Colau, perquè hi ha infinitat d'exemples que corroboren la idea que a l'oposició, o al carrer, es viu molt millor que no pas governant. No s'han de prendre decisions, la majoria de les vegades desagraïdes i poc estimades. Quan no es governa és molt fàcil criticar-ho tot, i posar en dubte la capacitat dels governants.

De totes maneres res d'això serveix d'excusa als polítics que han rebut l'encàrrec de governar, perquè sinó tothom s'hi apuntaria, seria molt fàcil dir que és complicat acontentar tothom. Si Colau va guanyar les eleccions i, encara que en minoria, va ser escollida alcaldessa de Barcelona, ara d'assumir aquest paper i donar resposta a tots els problemes que se li presenten, i no evadir-se ni excusar-se, i encara menys fer la puta i la ramoneta, que sembla ser que és bastant propi del seu equip de col·laboradors. No és estrany que s'ajuntessin amb l'extingida (¿?) ICV.

Només creiem amb prohibicions i càstigs

No sóc gens partidari de les prohibicions com a solució de tots els problemes. És molt més agradable viure en una societat on tothom es comporti civilitzadament sense necessitat de posar càstigs o prohibir segons quins actes. 

Tot això és molt bonic, però a l'hora de la veritat t'adones que una gran majoria, ja que em nego a dir que són minoria, una gran majoria de persones només actuen en funció de les conseqüències dels seus actes. Es tracta de civisme, i en això la nostra societat està suspesa, necessita millorar.

Si tots els passejadors de gossos recollissin els excrements i netegessin allò que embruten amb les pixarades, no caldria prohibir passejar gossos. Si tots els fumadors mentre condueixen llencessin i apaguessin les seves cigarretes en els cendres dels seus cotxes, no caldria prohibir fumar mentre es condueix.

No, no està prohibit, però... i si ho prohibissin? Potser no hi hauria tants incendis (accidentals). Ja sé que hi ha molts fumadors que no llencen la cigarreta encesa des de la finestra, i aquests pagarien pels altres, però... si no som capaços de comportar-nos civilitzadament, n'haurem de pagar les conseqüències tots, els cívics i els que no ho són.

A la caça dels més dèbils!

Sovint em pregunto, i crec haver-ho escrit en el meu bloc, com és possible que famílies amb rendes baixes i problemes laborals puguin votar el PP que fa tot el possible per fer la guitza als pobres i defensar i protegir els rics? L'única explicació que trobo lògica és que l'esquerra espanyola no ha fet gaire més per a ells, ni tampoc per als que ens considerem classe mitjana.

Avui es feien públiques unes declaracions de l'expresident de l'Organització Professional d'Inspectors d'Hisenda de l'Estat, José Maria Peláez, en què deia que Hisenda persegueix més les treballadores de les llars, els pensionistes i els joves que no pas els grans fraus. Que Hisenda enfoca massivament les seves accions contra els més dèbils. Per què serà?

Hi poden haver moltes explicacions. En primer lloc perquè és molt més fàcil. Aquests col·lectius prioritzats ho tenen molt més complicat defraudar i, a més, quan els enganxen no tenen gaires recursos per defensar-se o esquivar la multa. També perquè aquests pobres infeliços són 'els altres'. No és estrany comprovar que els grans corruptes tenen molts parentius i fils conductors amb els que governen i per tant amb els que prenen la decisió de a qui cal perseguir primer.

I esclar, si a la notícia hi sumes els acords del PP i el PSOE per nombrar els nous càrrecs del Tribunal Constitucional, t'adones que la gran majoria estem sota el poder i pressió d'una minoria que té grans capitals i molt poder. Hi ha molts catalans que volen marxar d'Espanya pel seu nacionalisme i la defensa de la llengua i cultura catalanes, però n'hi ha d'altres que ho volen fer per estar farts de tanta corrupció i manipulació de la dreta espanyola i la incapacitat de l'esquerra per solucionar-ho. Tot i així cal que l'alternativa sigui transparent i clara, no fos cas que sortíssim del foc per caure a les brases!

El senyor Felipe González ens avergonyeix

Les persones que tenim l'atreviment d'opinar en públic, exercim el dret molt alegrement i ens emparem en la nostra poca significació per criticar unes persones o altres, o la seva manera d'obrar. A més gosem dir que tal persona no hauria d'obrir boca i deixar de voler influir sobre els altres, després de vint anys d'haver sortit de l'escenari. Sí, em refereixo a Felipe González.

Us recomano la lectura de la columna de Carles Capdevila, al diari ARA, "Vagi-se'n, senyor González". Chapeau! Comparteixo l'article i no podia ser més clar i assenyat. Ho sento per les persones que no ho comparteixin, però penso que el senyor Felipe González, que va fer coses bones, però també greus errors, i que va perdre la seva credibilitat quan va travessar les portes giratòries, hauria de tenir la decència de callar i quedar-se tranquil fumant el seu cigar. 

I amb això no estic defensant el senyor Pedro Sánchez, que els seus militants tindran prou motius per fer-ho o criticar-lo, sinó rebutjant la manera com el senyor Felipe González ha actuat. I després criticàvem al senyor Aznar. Quina barra!

No negaré que la possibilitat que Rajoy governi quatre anys més em molesta, però també penso que un PSOE a l'oposició, amb un govern en minoria, també podria fer molt bona feina. El que critico és que una persona amb el currículum que té l'expresident González, hagi sortit de la manera que ho ha fet a carregar-se un dirigent del seu partit polític que arrossega molts problemes del passat, en bona part per culpa del propi Felipe González.

La CUP torna a ensopegar amb la mateixa pedra

M'ha costat decidir-me, però al final em quedo amb les declaracions que va fer ahir el diputat del Parlament català, en representació de la CUP, el senyor Benet Salellas, més que tot perquè jo creia que després de la ficada de pota en la votació dels pressupostos de la Generalitat, i la crisi interna que va provocar, ara aniria més en compte a l'hora de fer proclames.

No es pot negar que el to i el discurs de la majoria de membres de la CUP es fabrica des de l'oposició i amb poca o nul·la responsabilitat de govern. Quan els seus vots han esdevingut claus perquè el partit en el govern català pogués avançar en el full de ruta, s'ha vist la manca d'estratègia i de visió política.

Jo sempre he pensat que hi ha partits polítics que estan fets per viure a l'oposició eternament, aconseguint més o menys protagonisme en funció de l'equilibri de forces de les institucions. Se'm fa difícil imaginar una CUP governant, malgrat hi hagi alguns exemples en el món local. Probablement, i això m'ho trec de la màniga, aquesta CUP que governa en aquests pocs ajuntaments, discreparia de l'actitud dels seus companys de partit al Parlament català.

De la mateixa manera que critico Iceta quan predica en el desert sobre la reforma de la Constitució - no perquè no ho veiés bé, sinó perquè això és una utopia irrealitzable - també critico Salellas quan exigeix al president català quan ha de convocar un referèndum i tots els passos que ha de fer, deixant al marge els seus principis assemblearis i oblidant-se que estem en un sistema democràtic de representativitat parlamentària. 

I encara hi afegiria que estic convençut que si en aquests moments es convoqués el referèndum no guanyaria el Sí. Als parlamentaris de la CUP els convindria aturar-se a reflexionar per adonar-se que són una minoria que té la sort de sumar per a la majoria independentista, però que el suport que tenen cada vegada és més petit. Molts catalans que varen votar la CUP per l'actitud dels tres parlamentaris de la legislatura passada, estic convençut que després de veure com actuen els actuals parlamentaris, els deixaran de votar. 

Qui tot ho vol tot ho perd

En castellà dirien "la avaricia rompe el saco", i em refereixo a les CUP. No tinc ben clar que reconeguin l'error en els càlculs, pensant que tenien la paella pel mànec i que podien forçar qualsevol cosa al govern català en minoria. En política, i en totes les coses de la vida, s'ha d'obrar amb intel·ligència i no abusar de la posició que un té, perquè el dia menys pensat caus a terra.

Dic que no tinc clar que les CUP hagin reconegut que s'han equivocat perquè sovint l'orgull t'encega, i més quan et creus que ets el bo de la pel·lícula i que tots els teus passos tenen sentit. La seva posició intransigent i xulesca ha fet que Catalunya perdi l'oportunitat de disposar d'uns pressupostos més justos, socialment. És que no ho varen calcular bé? Aquí hi ha el meu dubte de si són rucs o prepotents. Si no s'adonaren que podíem perdre-hi tots i ells els primers, o bé són tan orgullosos que prefereixen que Catalunya hi perdi abans que ells cedeixin en res.

Si CDC necessita refundar-se i no té gaire clar el seu futur, les CUP també han de canviar idees o persones, però decidir si volen continuar jugant a segona, a l'oposició, o bé tenen ganes de marcar el camí a seguir dels catalans. En aquest segon cas han de canviar d'estratègia i deixar l'orgull a casa. Aquell somriure que gasten ha acabat sent una manera de dissimular la vergonya per haver-ho fet tan malament.

Moció de censura al govern municipal d'Arenys de Mar

Segons hem pogut saber avui, finalment s'ha confirmat la presentació d'una moció de censura a l'alcalde Estanis Fors, per part dels grups municipals de l'oposició, a excepció del PP que fins fa poc havia format part del govern en minoria.

Els resultats electorals varen donar una àmplia majoria a l'actual alcalde, però insuficient per aconseguir la majoria absoluta que ara ha trobat a faltar per evitar la moció. La nova alcaldessa serà l'Annabel Moreno, cap de llista d'ERC, segona força en nombre de regidors. El PSC, que en el mandat anterior va formar part del govern, amb l'actual alcalde, en aquesta ocasió s'ha sumat als altres grups de l'oposició per signar la moció.

Tot el que penso en relació a aquesta moció és impossible de reflectir-ho en un sol post, per la qual cosa tindrem tema durant uns quants dies, que acompanyarà, com a mínim, fins al Ple extraordinari previst per al 6 d'abril.

No llanço les campanes al vol, malgrat en els darrers dies he estat crític amb la gestió del govern municipal, i d'una manera especial l'alcalde i el seu primer tinent d'alcalde. El repte assumit per l'oposició no és gens fàcil atès el gran nombre d'agrupacions que integraran el nou govern i al fet que tampoc disposaran de la majoria absoluta. Ara les CUP, que donen suport a la moció sense entrar al govern, tindran a les seves mans la responsabilitat de fer un seguiment a la gestió del govern, vetllant perquè aquesta sigui transparent i conforme a la llei i, sobretot, en benefici de la vila d'Arenys de Mar.

Els vilatans també volem seguir de prop les decisions que prendrà el nou govern i serem crítics si de veritat no es produeix el canvi en la manera de governar, motiu pel qual s'ha tirat endavant la moció de censura.

El govern local no té el suport suficient

Segons he pogut llegir, en el Ple municipal d'ahir el vespre el govern va experimentar les primeres sensacions de no comptar amb majoria absoluta. L'oposició li ha frenat l'aprovació del Pressupost i la relació de llocs de treball, i va votar en contra de l'aprovació d'un reconeixement extrajudicial de crèdit, on el govern hi col·locava un seguit de factures de dubtosa contractació.

Ambdós fets són prou importants com per fer-hi una ullada. L'aprovació del Pressupost és un dels actes més importants. És l'eina que permet desenvolupar els objectius de govern i es llegeix a través de les seves partides de despesa. 

No és estrany que els governs busquin la majoria absoluta per poder avançar, sense problemes, amb el seu pla de govern. Arenys de Mar no acostuma a tenir majories absolutes, però sí que s'estableixen pactes de govern a l'inici del mandat. Amb aquests pactes es viu molt tranquil i potser no es fan les coses com caldria. 

En aquesta ocasió el pacte es resisteix i ens trobem amb un govern en minoria, a mercè de l'oposició per aprovar el pressupost. Tot fa pensar que caldrà el consens i això no sempre és fàcil, sobretot perquè no en tenim pràctica.

Quant al punt de l'ordre del dia que l'oposició hi va votar en contra, sense que conegui de quines factures es parla, pels exemples que dóna la notícia, tot fa pensar que és més qüestió de desmanec que res més. Una mica com si es tractés d'un negoci particular, i es tirés pel dret. De totes maneres sí que caldria analitzar què ha passat amb el Servei d'Intervenció, si és que ho ha beneït. La normativa és molt clara i, a partir de segons quins imports, no es pot comprometre un pagament, si prèviament no s'ha tramitat l'autorització. No es tracta només de tenir saldo, sinó també de comprometre el pagament correctament. 

Construint el cartipàs municipal amb menys eventuals

Sembla que hi algú que se sent més alliberat que dies enrere. Per una banda CDC s'ha rejovenit després de deixar anar el llast d'UDC, i Albert Rivera també se'l nota més descansat després de fer públic que es dirigeix cap a la presidència del govern espanyol.

Aquí el PSC es pren seriosament les paraules de Pedro Sánchez, ahir embolicat amb la bandera espanyola, i el president Mas espera resposta a la inesperada proposta del cap de setmana. Tot plegat per fer-ho més entretingut, mentre els ajuntaments van perfilant el cartipàs i l'organigrama.

Recordo que, a Arenys de Mar fa un parell de mandats, algú, que ara no ha pogut entrar a l'Ajuntament, esmentava sempre la macro àrea de tal regidor. En aquest nou mandat sembla ser que també hi haurà un regidor amb una macro àrea, i ja se l'ha criticat. D'alguna manera ja està tot inventat, i anem repetint els esquetxos.

En aquests moments, si es confirma que JxA governarà amb minoria, no hi haurà cap més remei que carregar-se de regidories, a no ser que en vulguin suprimir. També cal tenir en compte la dedicació dels diferents regidors. No és el mateix treballar set o vuit hores i després passar per l'Ajuntament, a dedicar-hi totes les hores del dia.

Un altre aspecte a tenir en compte és el nombre de càrrecs eventuals, que la LRSAL, Llei 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l'administració local, regula i que en el cas d'Arenys de Mar (menys de 20.000 habitants) ho limita a dos.

Segons unes declaracions del cap de llista del PSC, en el mandat passat no es va portar bé la gestió de recursos humans i caldria que en l'actual no es repetís. L'Ajuntament d'Arenys de Mar compta amb una bona plantilla de funcionaris i laborals, i es pot elaborar un bon organigrama. Només cal imaginació i les idees clares. Des de l'oposició caldrà seguir de prop la gestió del govern municipal, perquè optimitzi els recursos per a una bona administració local.

L'oposició municipal té molta responsabilitat en el futur d'Arenys de Mar

ERC d'Arenys de Mar té l'oportunitat de demostrar que la seva opció política no era l'alcaldia, sinó una política trencadora de quatre anys de govern gris, sense resultats ni millores socials ni econòmiques. Com a força majoritària a l'oposició ha de liderar un projecte de control i seguiment de la gestió del govern d'Estanis Fors, no pas per posar-li pals a les rodes, sinó per evitar que els arenyencs patim quatre anys més de galeria i enlluernament.

Estic segur que ERC podrà comptar amb la complicitat d'ICV i la CUP, per obligar el govern municipal a realitzar una tasca seriosa, transparent i participativa, que no ens enganyi ni s'adormi fent-nos perdre més temps per a la reactivació econòmica de la vila, perquè puguem deixar de viure dels records sense cap futur il·lusionant per als nostres fills.

Els arenyencs ens fixarem molt en la feina que farà l'equip de govern en minoria o en pactes puntuals amb altres formacions polítiques, però també exigirem que els grups municipals de l'oposició treballin seriosament per Arenys, que no es quedin a l'ombra durant quatre anys, sinó lluitant per tot allò que varen prometre als seus electors que els varen fer confiança. 

Molts confiem en la seriositat del PSC d'Arenys i que amb l'experiència d'aquest darrer mandat municipal no segellaran novament el pacte amb JxA i PP, si no és per uns arguments prou importants com per no decebre els seus votants, sense incorporar elements progressistes suficients que ho justifiquin.

El govern municipal en minoria pot ser positiu per a la nostra vila si el govern i l'oposició actua amb saviesa, voluntat constructiva, de consens, i sempre pensant en els vilatans, que som diversos, però amb l'objectiu comú de millorar el municipi, la cohesió social, la situació econòmica i el progrés.

És per tot això que els grups municipals de l'oposició tenen pràcticament la mateixa responsabilitat sobre els resultats de la gestió pública que es pugui fer des de l'Ajuntament. Els vilatans col·laborarem en allò que se'ns demani, però exigirem treball, transparència i honradesa de tots els electes.

UDC retira els consellers del Govern català

La notícia política d'avui és la sortida del Govern dels tres consellers d'UDC com a mesura contra la pressió rebuda de CDC perquè es definissin a corre-cuita sobre el seu posicionament de cara el futur de Catalunya. Ara tot són especulacions sobre les conseqüències d'aquesta decisió per al futur de la Federació de CIU, però també del Govern català i les eleccions avançades del 27-S.

Serà qüestió d'escoltar totes les parts i deixar passar unes hores per si es desencadenen més notícies al respecte. Estem davant d'una crisi profunda d'UDC, que repercuteix a CDC i al mateix Govern català, amb un President qüestionat i en hores baixes, a pocs mesos de les eleccions anunciades, que caldrà esperar que es faci efectiva la seva convocatòria.

ERC s'ofereix una vegada més al President per entrar al Govern, aprofitant la sortida d'UDC. També s'haurà de veure què respon el President, que fins ara s'havia mostrat contrari, a l'espera dels resultats de les eleccions del mes de setembre. També farà gràcia llegir la premsa espanyola i de totes les tertúlies televisives, tan equànimes, i del mateix Govern de l'Estat.

Espadaler ha dit que mantindran el suport al President Mas des del seu Grup parlamentari, i també les majories de govern municipals. En el cas d'Arenys no hi ha massa res a dir, perquè els regidors i regidores, que governen en minoria, han estat expulsats del seu respectiu partit polític i l'únic regidor del grup municipal de CIU al Ple està a l'oposició i per tant no afecta, sigui de la divisió que sigui d'UDC.

L'arenyenc amb un càrrec més decisiu i important dins d'UDC, en Benet Maimí, que forma part del sector guanyador en la darrera consulta interna del partit, defensava fa pocs dies la pregunta i de ben segur que també la mesura presa aquesta tarda per la direcció del partit. Es troben en aquests moments en una situació crítica on la seva capacitat democràtica els pot permetre resoldre-la amb algunes dificultats. És en aquests casos quan es demostra l'esperit democràtic de les persones i les institucions.

A 36 hores del nomenament dels nous alcaldes

Ahir dimecres es varen celebrar els darrers plens municipals d'aquest mandat, amb l'aprovació de les actes pendents i, en molts casos, la intervenció de regidors i regidores que voluntàriament o forçades pels resultats electorals, no continuaran en el proper mandat que s'inicia dissabte, en el Ple de constitució i elecció del nou alcalde.

Arenys de Mar acomiada una bona colla de regidors i regidores, la majoria per voluntat democràtica dels arenyencs. Els resultats a la nostra vila varen ser sorprenents, si més no per a la majoria dels vilatans, i va sacrificar alguns electes no tant per la feina feta més o menys bé, sinó per la marca del partit pel qual es presentaven, probablement com va passar ara fa quatre anys amb alguns dels partits que ara han crescut.

A Arenys de Mar, però també ha tingut la singularitat dels resultats de CIU després que l'alcalde en funcions es veiés forçat a presentar-se amb un grup propi. Tot això condiciona les persones, però no per això són menys legítimes les seves decisions a l'hora de votar el seu candidat.

Els pactes, que n'he parlat darrerament, són l'actualitat d'aquests dies, alguns dels quals, a 36 hores del Ple de constitució, encara no estan clars ni decidits. A la nostra vila tot fa pensar que l'alcalde Estanis Fors liderarà un nou govern, encara que potser sigui en minoria, i per tant amb menys regidors, a l'espera de quina serà la decisió final del PSC, que amb el PP, han format govern fins a finals d'aquest mandat.

Ja tinc decidit quin serà el meu vot a les municipals d'Arenys de Mar

Avui és el darrer dia de campanya i encara ens falta el dia de reflexió i jo ja frisso per poder anar a votar. No em cal reflexionar més, ja ho he estat fent des de fa dies i ja tinc molt clar qui votaré perquè pugui governar Arenys.

Sé, però que difícilment el meu candidat/candidata serà el nou alcalde/alcaldessa d'Arenys de Mar, i també sóc conscient que tindrà moltes dificultats per portar a terme tot allò que m'ha promès i m'he cregut. I no serà perquè no sigui una persona honrada i compromesa, sinó perquè el nou govern d'Arenys de Mar serà el resultat d'un pacte amb més d'una i de dues formacions. Difícilment es podrà governar en minoria.

Aquests recels, però els haig de vèncer i optar per donar-li el meu vot i esperar que, com jo, siguin moltes les persones de la vila que també hi confiïn i li donin el seu vot. 

Però no he optat per una llista presidencialista, sinó per una llista que hi ha algú més que l'alcaldable. Una llista formada per un grup d'homes i dones que, al meu entendre, donen la talla i hi puc confiar. Tenen un programa que no em convenç al 100 per cent, però és que no n'hi ha cap que comparteixi plenament. Sí que és un programa coherent, atrevit, això sí, però possible i trencador. Valoro molt l'experiència, encara que no la veig imprescindible, sempre i quan els nous regidors i regidores entrin amb humilitat i ganes de servir. Rebutjo els amargats i que ens amarguen, els venjatius i creguts. Prefereixo els que ratllen la utopia, però són respectuosos amb els seus adversaris i, sobretot, tenen les orelles ben obertes per escoltar la gent, no només quan necessiten els vots, sinó durant tots els dies del mandat municipal.

Sí, ja sé qui són els meus escollits i els adverteixo que els seguiré durant els quatre anys, formin part del govern o es quedin a l'oposició. Voldré que facin un bon ús de la confiança que haurem dipositat en ells i que treballin i deixin treballar per fer avançar la nostra vila econòmicament i social. Em crec que vulguin que participem en les decisions i que no només ens convoquin perquè els escoltem, sinó que també ens demanin l'opinió. I prenguin decisions, i fins i tot que s'equivoquin abans que no fer res i mantenir estancat el nostre poble, i que recordin que el primer de tot són les persones, fins i tot davant dels arbres i els animals. Qui sigui frare que prengui candela!

L'estratègia dels partits espanyols gira al voltant de Syriza

És curiós com el PP critica Mas per anunciar les eleccions nou mesos abans, mentre Rajoy està de campanya electoral d'unes eleccions que encara no tenen data, més enllà del mes de setembre. O potser és que, seguint l'exemple de Susana Díaz a Andalusia, considera més beneficiós per al seu partit avançar-les també.

Mas i Junqueras pacten un avançament de les eleccions per aconseguir el sí sobiranista. Susana Díaz acomiada IU per poder avançar les autonòmiques andaluses amb l'excusa d'estar en minoria. Ara, després dels resultats a Grècia, quants canvis més haurem de veure? 

Pablo Iglésias es fregava les mans en veure que Syriza gairebé aconseguia la majoria absoluta. Això li dóna ales, però haurà d'estar patint tota l'estona no fos cas que el projecte grec fracassés i amb ell totes les expectatives de Podemos.

El 2015 es presenta com un any de sacsejades. Ho ha fet Syriza a Grècia i es preveu el mateix a Andalusia, Catalunya i Espanya, amb la vista posada en Podemos. ICV s'ha avançat a qualsevol situació de fracàs i ha pactat a Barcelona fer front comú amb Guanyem i Podemos. S'ha hagut d'empassar la crítica a una mala gestió de la política municipal a Barcelona, quan ells han format part del govern fins fa quatre anys. Però ja sabem que d'escrúpols en política, molt pocs.

El PP ha començat la campanya electoral que pot durar tot un any si el president espanyol apura fins al màxim el període de què disposa per convocar les generals. Una campanya que serà llarga i probablement avorrida. Els grans dimonis populars són Podemos i els catalans. Fixeu-vos que del PSOE pràcticament no en parlen, i és que ara per ara són els més propers a ells, i alhora inofensius.

És per això que Susana Díaz prepara l'estratègia per fer fora Pedro Sánchez i aconseguir liderar el socialisme espanyol. Una vegada més el PSC haurà ficat la pota en defensar el líder equivocat. És ben bé allò de trepitjar m...