Ordenances i sentit comú

A casa em renyen perquè em miro les xarxes socials i acostumo a empipar-me, sobretot quan llegeixo insults gratuïts, però també afirmacions que no tenen cap sentit ni argumentació. Hi entro, una mica perquè crec que haig de saber què passa al meu voltant, encara que em provoqui cert malestar. Intento fer-ho poc i mirar-ho molt superficialment, però a vegades fa que publiqui el meu post del dia.

Avui em fixava en una discussió sobre la vestimenta que hem de portar o podem portar quan passegem pels carrers de la nostra vila. Hi havia qui recriminava les persones, homes, que van sense samarreta i llavors intervenien els que afirmaven que l'ordenança de civisme ho prohibeix, i els que afirmaven el contrari.

Hem de tenir molt clar que el desconeixement de les ordenances, com també de les lleis, no ens eximeix del seu compliment, i podem ser sancionats si les incomplim, i això m'ha fet escriure aquest post.

Caldria fer l'exercici de conèixer bé quines són les normes que ens regeixen, tant les locals com les nacionals, per estar segur que actuem correctament. Per altra banda, els governs, siguin locals o nacionals, haurien de fer molta pedagogia i donar-ho a conèixer, de manera tranquil·la i sense atabalar gaire, provocant l'interès de la ciutadania. De fet, la majoria de les ordenances comencen dient quines són les obligacions de l'administració pública que les aprova, i fan especial èmfasi en la difusió d'aquestes.

Cal, també, que a l'hora de redactar una ordenança o reglament, es tingui en compte el sentit comú. Ja sé que avui el sentit comú trontolla una mica, però jo encara crec que és present en la ment de moltes persones. Les de la meva generació segur que sí, però els joves també tenen sentit comú. Dictaminar lleis que vagin en contra del sentit comú, o que facin dubtar, fàcilment s'incompliran i no sabrem ben bé de qui és la culpa.

Per cert, si algú ha seguit la discussió sobre com anar vestit per Arenys de Mar, us haig de dir que l'ordenança de civisme vigent no en diu res, encara que a mi, no m'acaba d'agradar veure la gent passejar en banyador o sense samarreta. 

Com compaginar els drets?

Aquests dies ha sorgit la discussió sobre els drets d'uns a fer vaga enfront dels drets d'uns altres a desplaçar-se per les vies interurbanes. Aquest conflicte, que algú vol liquidar molt fàcilment, no és senzill de tractar i encara menys de resoldre. Crec que tots tenim clar que el dret a la vaga s'ha de defensar, però no tots ho veiem de la mateixa manera quan el dret dels altres ens perjudica.

Segur que haureu llegit comentaris a les xarxes socials, o pel carrer mateix, en què algunes persones afectades pels talls de carretera han començat a escridassar o malparlar dels mestres i professors. La reacció més freqüent és demanar-los que es manifestin allà on no perjudiquin la resta de ciutadans.

Si ara organitzés una enquesta sobre què penseu al respecte, segur que hi hauria divisió d'opinions, i estic convençut que es podrien defensar prou bé, encara que, en ser contradictòries, alguna decisió caldria prendre.

El primer conflicte en una vaga acostuma a ser els piquets informatius que més que informar el que pretenen és evitar que els treballadors díscols entrin a la feina. Ens podem preguntar que si algú vol exercir el seu dret a la vaga, per què no hi pot haver algú altre que vulgui exercir el seu dret a treballar? És clar que si els vaguistes, a qui se'ls descompta el sou, aconsegueixen millores, els no vaguistes també en sortiran beneficiats. Ah!

Després hi ha els afectats dels talls a les carreteres. Si jo, que no tinc res a veure amb l'ensenyament, em trobo aturat per una manifestació que em fa perdre el vol, o arribar tard a la meva feina, quina culpa en tinc? Qui m'ho compensarà? 

Segur que ens podríem plantejar més preguntes, i arribaríem a la conclusió que la resposta no és gens clara. Jo no m'atreveixo a donar la raó a uns o altres. Repeteixo que el dret a la vaga és irrenunciable. En tot cas podríem estudiar la manera de no afectar a tanta gent, sense perdre poder de pressió per aconseguir els objectius perseguits.

Competències o coneixement?

Llegia l'entrevista de l'ARA a qui fou ministre d'Educació i Ciència a Portugal, el senyor Nuno Crato, i em preguntava quantes hores, mesos, anys, no hem dedicat a parlar del sistema d'ensenyament al nostre país, dels mals resultats obtinguts en tota mena de proves, i la impressió és que estem allà mateix, sinó en una situació encara pitjor.

Jo no parlaré de com s'ha d'ensenyar perquè no ho conec, però sí que opinaré que no s'estan fent bé les coses. Comencem ja perquè cada nou govern implanta un model d'ensenyament nou. No hi ha ni temps per avaluar si allò ha funcionat, que ja es canvia. No és una cosa d'ara. Podria donar exemples de quan jo estudiava i estic parlant de fa més de cinquanta anys.

Dic que no ho estem fent bé perquè els resultats ho corroboren. És cert que el món ha canviat i la societat actual no és la mateixa que ara fa cinquanta anys. El problema està en el fet que comparativament hem anat a pitjor i que, cada vegada que algú es planta i convoca una comissió de savis, ens trobem que qui trepitja cada dia les aules no en forma part. Potser no són tan experts ni tenen tant coneixement teòric, però la pràctica té la seva importància, o no?

L'entrevista en qüestió contrasta les competències amb el coneixement, que és una mica la discussió que hi ha flotant per l'aire. M'imagino que ambdues coses són compatibles i cal trobar la millor manera d'aconseguir aquesta compatibilitat.

L'altre dia llegia que la Universitat es queixava de com li arribaven els alumnes, amb moltes mancances. I jo penso que no ha de ser tan difícil analitzar què passa i posar-hi remei. Fallen els educadors o falla el sistema? 

Seria bo que el Departament d'Ensenyament es posés les piles d'una vegada i no es dediqués només a moure fitxa cada vegada que s'anuncien resultats d'una prova o altra. No es pot anar tapant forats ni sargint descosits. Cal planificar seriosament, a partir de la realitat, i que tingui una durada mínima per poder avaluar amb proves suficients l'eficàcia de les mesures adoptades. A veure si ve algú que hi posi remei!

Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.

Ser respectuosos

Ahir parlava de la diferència entre criticar i insultar, i que calia ser crític, en positiu, però que res justificava l’insult. M’agradaria lligar-ho amb el respecte a les persones i també a les coses. De fet, si procurem ser respectuosos no tindríem ocasió per a l’insult, i potser aquí ja podríem acabar la discussió.

Ens trobem sovint en situacions desagradables i si gratem una mica ens adonem que l’esca del pecat es troba en el poc respecte que tenim vers els altres. Sobretot aquells amb qui no combreguem, que tenen una manera de pensar diferent a la nostra, o que fins i tot són adversaris o competidors.

Si fóssim respectuosos, la convivència milloraria. No hi hauria actes vandàlics, robatoris, agressions, ni insults. Caldria llimar les diferències a partir del diàleg civilitzat, aprenent a escoltar els altres, la seva opinió, i saber defensar la nostra amb arguments, sense ferir l’orgull de l’altre, ni desautoritzar-lo, i encara menys ridiculitzar-lo.

Penso en els polítics, que tenim molt presents, probablement perquè són notícia cada dia, la majoria de vegades en negatiu, però no ho podem centrar només en ells, sinó generalitzar-ho a tots els àmbits. Probablement un d’aquests altres entorns seria l’esportiu, i molt concretament el futbol. No hi ha setmana que no apareguin titulars a la premsa de fets desagradables motivats per una falta de respecte entre contrincants. I no només serien els jugadors les víctimes, sinó que hi ha situacions en què els agredits són el públic, per part d’algun jugador que no té clar quin és el seu paper a jugar damunt la gespa.

Recordo que els meus pares insistien molt en la necessitat de ser respectuosos. No els calia avisar-nos contra la violència, perquè no n’érem, però sí que havíem de vigilar de pensar més ens altres i fer-los la vida més fàcil i agradable. Crec que és a la família on aquests valors s’han d’ensenyar amb paraules i fets, i potser avui dia això s’ha aparcat i no s’hi dediquen el que convindria. Hi ha altres espais que hi poden contribuir i de ben segur que tots nosaltres en trobaríem un on hi podríem jugar un paper decisiu. Podríem ensenyar allò que vàrem aprendre de petits i que hem procurat exercir sempre, demanant disculpes quan ha calgut. 

Segur que no és tan difícil de practicar, però no està de moda, i avui ens movem massa pel que fa l’altre i pel que dirà. El respecte no l’hauríem de perdre mai, i això no té res a veure amb claudicar davant dels altres, deixar-te prendre el pèl, i dir amén a tot. Aquí tornaria a sortir l’esperit crític i la defensa, amb arguments i educació, de la nostra opinió.

Posar-nos a la pell de l'altre

Una expressió molt comú és la de posar-se a la pell de l'altre a l'hora d'opinar sobre algun aspecte que sovint ens mirem des de fora. Fa uns dies, amb un grup de gent, parlàvem de les dificultats de moviment en una població per part de les persones que tenen alguna disfunció, ja sigui de vista o bé perquè necessiten desplaçar-se amb cadira de rodes. Pensàvem que potser els nostres governants eren massa joves per entendre que la gent gran no sempre ho té fàcil per anar d'un lloc a l'altre de la nostra vila.

Dimarts visitava una família on la seva àvia era completament cega i ens explicava què significava haver de dependre dels altres per fer qualsevol cosa. Recalcava que era un patiment tenir un ple coneixement i memòria, però no poder veure-s'hi. Em va venir al cap la conversa que comentava al principi, i la dificultat que tenim per posar-nos a la pell de l'altre i tenir plena consciència de què significa tenir alguna mancança que et fa fer dependent, amb grans dificultats per moure't.

Això ho podríem aplicar a moltes coses. No només en temes de mobilitat, sinó també d'opinió i coneixement. Procurar posar-se a la pell de l'altre per entendre el seu comportament, les seves idees i opinions és bàsic per mantenir una conversa, un diàleg, ara que està tan de moda la paraula, i poder opinar amb més coneixement de causa.

Si només ens mirem el melic, només pensem en nosaltres, en la nostra experiència i coneixements, es fa difícil arribar a entendre els altres, perquè la diversitat pot ser molt gran. No es tracta de pensar com els altres ni fer el mateix que fan els altres, sinó procurar entendre'ls i, sobretot, respectar-los.

Tornant al tema de la mobilitat en una població, seria important que els nostres governants ho apuntessin com una prioritat: salvar obstacles perquè les persones amb dificultats de moviment ho tinguin més fàcil. La nostra vila, on hi ha rials que hem convertit en carrers estrets, es fa difícil aconseguir unes voreres practicables i fàcilment accessibles, però probablement hauríem de fer un esforç per trobar la manera perquè siguin més practicables del que ho són ara mateix.

Posar-se a la pell de l'altre hauria de ser un principi a tenir en compte sempre. Tant a l'hora d'opinar i discutir, com en el moment d'arremangar-se i posar-se a treball, sobretot quan es tracte de servir qui t'ha escollit perquè milloris el benestar de la comunitat.

Les polítiques fiscals de les comunitats autònomes

La discussió sobre els impostos a pagar entre les diferents comunitats autònomes espanyoles és latent, amb pros i contres que conviden a reflexionar-hi. És sabut que la presidenta de la Comunitat de Madrid té molt clar que els impostos han de ser els mínims, la qual cosa beneficia les classes mitges i altes, i descapitalitza l'administració autonòmica. És un reclam a les empreses i les persones riques.

Catalunya manté una política totalment contrària, i és una de les comunitats on els impostos són més alts, i probablement per això el conseller d'Economia Jaume Giró ha volgut contrastar-ho creant nous trams en l'IRPF que beneficiïn les classes més pobres.

Una administració pública que recapti més impostos li permet fer polítiques socials més importants, de manera que puguin compensar en certa manera les diferències entre les classes pobres de les més riques. Està clar, doncs, que la política que segueix la senyora Díaz Ayuso, a Madrid, és una política clarament de dretes i que sorprenentment no es veu castigada en vots per la classe baixa.

La uniformitat de la política fiscal, també a nivell europeu, és la manera d'evitar el moviment de capitals entre estats o autonomies, però és molt difícil d'aplicar, sense que els estats o les comunitats autònomes se sentin fiscalitzats i amb poca llibertat de moviments.

Aquesta és la gran discussió que els polítics han de saber gestionar i comporta molta crítica per part de les persones i col·lectius afectats. Sempre que ens venen de fora les directrius, ens sentim lligats de mans i peus, com ara també passa amb l'elaboració d'una nova llei d'universitats que no convenç les universitats catalanes. L'equilibri entre l'harmonització i la llibertat de moviments, sempre serà motiu de discussió.

El mercadeig en política

Finalment s'ha aconseguit tirar endavant la discussió en sessió parlamentària dels pressupostos 2022 gràcies als Comuns, que han retirat l'esmena a la totalitat. Veurem com evoluciona la negociació i com acaben aprovant-se.

Davant la llei més important del Parlament, cada partit polític s'ha posicionat amb ganes de destacar i justificar el seu posicionament. De fet, mestre escric aquest post, el debat està en marxa i em fa molta mandra escoltar-los.

De totes maneres voldria fer incís en el posicionament de Ciudadanos. De fet, sigui el que sigui el que es posa a discussió, la seva posició és la mateixa. Van en contra de tot el que digui el govern, sobretot si va en benefici de Catalunya. Ciudadanos no creu ni defensa les institucions catalanes, i per tant no cal donar-hi gaires voltes. Sabem ja d'entrada què voldran.

Tampoc ens ha de venir de nou tot el que pugui dir Vox. Sabem sobradament quin concepte tenen d'Espanya i les autonomies, i què voldrien que fos. És per això que no cal amoïnar-se pel que puguin dir o votar al Parlament. Són presents en una institució que voldrien que no existís.

Juguem, doncs, amb la resta de partits polítics, i juguem amb les diferents institucions, perquè totes han d'aprovar els pressupostos. Els socialistes necessiten els vots d'ERC a Madrid, els Comuns també necessiten ERC per l'Ajuntament de Barcelona, i el govern de la Generalitat ha necessitat els Comuns per tirar endavant la negociació dels pressupostos presentats al Parlament.

Em resulta poc seriós que s'intercanviïn cromos. Jo et defensaré al Parlament si tu em defenses a l'Ajuntament. Penso que un pressupost és prou important com per analitzar-lo d'una altra manera, i no que serveixi de mercadeig. Llavors passa allò que es fa tot el contrari del que s'havia dit que es faria. L'exemple més clar és el de Maragall, amb els pressupostos municipals de Barcelona. No és estrany, doncs, que cada vegada hi hagi més gent desencisada amb la política.

El sainet esperpèntic del Parlament

S'ha perdut el respecte al Parlament. És esperpèntic! Ja sabem que C's no saben fer res més que el ridícul, però el més trist de tot és que la resta de diputats caiguin en el parany de voler-los superar.

Hem arribat a un punt que es fa difícil qualificar els fets que succeeixen, però és evident que tot el que aquesta tarda passa al nostre Parlament no és bo i el deixa com una caricatura de parlament.

Avui l'equilibri postís entre ERC i JxCat sembla que s'ha trencat del tot, i la seva postura sobre mantenir o no l'escó de diputat del president està en discussió. Té raó ERC de donar suport a la decisió de la mesa del Parlament de retirar l'escó del president? Té raó JxCat de defensar simbòlicament una situació anòmala, una desobediència que no portarà més que al caos?

Estem molt cansats de tota aquesta colla de diputats que ens prenen el pèl i que sembla que juguin a costa de tot un poble. Des d'aquí demano que s'acabi la legislatura i que es convoquin noves eleccions, a l'espera de trobar millors representants de tots els catalans. No ens mereixem uns diputats de C's com els que tenim, ni tampoc les picabaralles que no porten enlloc, entre diputats d'ERC i JxCat.

La confecció de les llistes des de dalt i la democràcia representativa

En els meus post d'aquests dos darrers dies he parlat de dos exemples de dirigents del PP català que han quedat arraconats per la direcció estatal a l'hora d'elaborar les llistes electorals. M'he referit a l'actual portaveu del Congrés, Dolors Montserrat, i a l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millo. Tot i així hi ha un element que no he tractat i que m'hi vaig a referir.

La decisió de la direcció del PP estatal és un menyspreu als militants i dirigents del PP català. La decisió ve de dalt a baix i no és el millor signe de democràcia. El problema, però, no acaba aquí. Hi ha més persones afectades i em refereixo als electors catalans que hauran de votar per a qui ha decidit Madrid.

Xavier Roig ha escrit mil vegades sobre sistemes electorals i s'ha mostrat favorable al britànic. D'alguna manera i per resumir-ho molt, es tracta de trobar la relació més directa possible entre l'elector i l'elegit, per aconseguir una cosa de molt sentit comú, com és la responsabilitat directa del diputat escollit davant dels seus electors. Jo hi estic totalment a favor.

Reconec que aquest sistema pot deixar amb el cul a l'aire als partits polítics. Aquell conglomerat a l'hora de votar qualsevol decisió és molt fàcil quan hi ha una dependència directa al partit, que no pas quan la dependència és amb qui t'ha votat. És molt millor aquest darrer cas i reflecteix millor el que anomenem sempre democràcia representativa.

Espanya sempre ha funcionat de la mateixa manera, però en aquesta ocasió s'ha radicalitzat molt més la dependència dels partits, no només al PP, sinó també al PSOE, al PDECat-JxC-Crida... a l'hora de confeccionar les llistes. No es tracta d'una discussió menor, però personalment tinc molt clar que el sistema electoral espanyol, i per tant també el català, té menys qualitat democràtica que no pas el britànic.

Al Regne Unit, amb un sistema electoral com l'espanyol, a hores d'ara el Brexit ja s'hauria aprovat. Algú podrà dir que hauria estat millor, però jo penso que el fet que t'obligui a dialogar i a pactar cada detall és molt més valuós i a la llarga efectiu i democràtic.

Entre escollir el menys dolent o el com pitjor, millor

En dies com avui sorgeix la discussió sobre què han de fer els polítics catalans davant del xantatge de la por a què arriba la dreta, i en aquests moments parlaríem de l'extrema dreta. Hi ha qui té molt clar que abans de oferir l'oportunitat que la dreta governi és preferible donar suport al PSOE, fins i tot tenint en compte que a dins hi ha personatges com Guerra, González, Borrell o Lambán. D'altres consideren que tant és si governa la dreta o l'esquerra espanyola, que els resultats per a Catalunya són els mateixos.

Particularment penso que hi ha matisos a fer en una i altra solució. No penso que sigui el mateix ser governats pel PSOE que per qualsevol dels tres partits dretans d'avui. Posar-los al mateix sac és injust. Una cosa diferent és pensar que amb el PSOE ho tinguem més fàcil. Les aspiracions dels sobiranistes no s'aconsegueixen ni amb uns ni amb els altres. La diferència és que el PSOE no t'ofega i en canvi el PP, que fins ara seria el més moderat de la dreta, t'esclafa i té al darrere jutges i poder econòmic que el fan més fort i destraler.

Ho tinc clar, però el punt a què havien arribat les negociacions no resultava fàcil i criticar-los alegrement tampoc és just. Potser si acceptéssim que des del 27 d'octubre de l'any 2017 s'han fet les coses molt malament, podríem acceptar que ara tampoc era el moment d'arriscar-se. La posició d'ERC i el PDECat s'entendria millor si en el darrer any els partits sobiranistes haguessin actuat de manera coherent, sense errades importants que ens han dut a un atzucac. Aquí rau el dilema sobre si la decisió dels diputats sobiranistes del Congrés ha estat encertada o no.

La CUP a Europa

Un dels temes de discussió d'aquest cap de setmana era la participació o no de la CUP a les eleccions europees del proper any. Com sabem, el seu dia la CUP va decidir no presentar-se a les eleccions generals espanyoles, i no ho varen tenir tan clar en el cas del Parlament català. Sempre ens havien dit que la seva feina es trobava als ajuntaments. És evident, però, que la feina que han realitzat en el Parlament català no ha estat menor, i per alguns els ha arribat a tocar allò que no sona.

De la mateixa manera que en el seu dia jo defensava la seva participació a les generals, tot i que entenc molt bé els motius per no fer-ho, en el cas de les eleccions europees també veig que seria una bona opció participar-hi. Serà en una assemblea extraordinària que socis i militants decidiran què volen fer.

Tal com dic, crec que la CUP hauria de presentar-se per entrar al Parlament europeu, per tenir-hi veu pròpia, a través del sistema que millor els garanteixi tenir l'opció d'entrar-hi, normalment en coalició amb altres forces semblants ideològicament.

Sempre he cregut en la importància de tenir veu als llocs. També assumir responsabilitats, però poder fer-te escoltar per qui no pensa com tu. Si la teva veu té poca força en el conjunt, difícilment podràs aconseguir tirar endavant les teves propostes, però si més no tens la possibilitat de donar-les a conèixer, i que s'assabentin que hi ha altres col·lectius que pensen diferent d'ells.

Són els militants de la CUP que ho decidiran, però estic segur que hi ha moltes altres persones que els agradaria poder tenir l'opció de votar-los. 

Davant del cop d'estat defensem la diversitat d'opinió

Aquests dies de dol per a la democràcia al nostre país és bo dedicar el nostre temps lliure a llegir les diferents cròniques, pensaments i reflexions que pots trobar entre els mitjans de comunicació per adonar-te de la diversitat d'opinió. I això és bo sobretot si ho compares amb aquelles persones que només tenen a l'abast una lectura manipulada de tot allò que succeeix cinc-cents quilòmetres al nord.

No tots els espanyols tenen la possibilitat (qui vol ho aconsegueix) de poder contrastar notícies, com ens passa a casa nostra. Aquí, aquells que consideren que els mitjans de comunicació públics catalans estan distorsionats i tiren cap a casa, poden llegir diaris com El País, El Periódico i escoltar les notícies de TVE o Telecinco i viure més tranquils.

Però on es viu la realitat és al carrer, als bars, amb els amics i els companys de la feina, i és en aquests cercles on es cou el present i futur del nostre poble. Hi ha diversitat d'opinions i hem de procurar que es mantingui en el diàleg i la discussió serena i tranquil·la d'aquells que no pensen de la mateixa manera. Aquesta actitud fa gran una comunitat i no podem permetre que aquesta riquesa es perdi.

Ahir, escoltant el periodista John Carlin, acomiadat del diari El País, vaig agrair-li el to i respecte a les persones, al marge de les seves creences. Va defensar l'Espanya que des de Catalunya ens costa de veure, perquè és més silenciosa, però que no té gaire a veure amb l'Espanya que els seus dirigents polítics expressen, defensen i pretenen imposar. La lluita del nostre poble hauria d'anar de la mà també d'aquells espanyols que no pensen ni actuen com Rajoy i tota la seva colla, molts d'ells imputats per corrupció, però que tenen la poca vergonya de voler donar lliçons de democràcia i respecte a l'Estat de dret.

Què hi diu el grup municipal socialista?

El tema de la recollida selectiva de la brossa en la modalitat del porta a porta ha estat sempre motiu de debat i discussió entre els diferents partits de govern i oposició. El grup municipal socialista, en temps del tripartit, es va negar a generalitzar el porta a porta en la zona alta de la vila atesa la densitat de població. Això no era ben vist pels seus socis de govern.

El sistema actual, si no m'equivoco,  compta amb contenidors a la part alta i urbanitzacions, i el porta a porta a la resta del municipi. Què passa en punts concrets d'alta densitat de població, com pot ser la Torre d'Arenys? Que el porta a porta és conflictiu, com també ho seria a la part alta. Per què el govern no permet posar contenidors en aquest punt? Per la mateixa ruqueria que en altres temes, quan creuen que les coses són blanques o negres i el gris no existeix.

Davant les queixes dels habitants de la Torre d'Arenys, què hi diu el PSC? Si defensa mantenir els contenidors a la part alta, no hauria de permetre els contenidors en aquest punt? Quin problema hi ha?

Creure que el porta a porta és la millor solució per sobre de tot és una simplicitat típica del govern actual. A mi em va molt bé el porta a porta, però aquest és el millor sistema? És aplicable a tot arreu?

M'agradaria que els polítics que ens governen no fossin tan simplistes i practiquessin la reflexió més sovint. No es consideren tan participatius? Doncs que parlin amb els veïns i els convencin que el porta a porta és el millor model, i si no ho aconsegueixen que reconsiderin la seva actitud tan categòrica.

Nou president i tres meritxells al govern

Mentre a Catalunya celebràvem la presa de possessió del nou president de la Generalitat, a Espanya s'està treballant el pacte per escollir el nou president del Congrés de Diputats. Carles Puigdemont ha promès el seu càrrec sense esmentar ni la Constitució ni el rei, i els representants del govern en l'acte del Palau de la Generalitat han fet el paper de la trista figura. 

Com també deia ahir, penso que hi ha unes formalitats que haurien de respectar-se i si no es fa és per mala educació, per no diferenciar entre rivalitat política i saber fer. Miquel Iceta, a qui aquest nomenament li pot molestar tant o més que a la gent de C's o el PP (la senyora Arrimadas no hi ha assistit, ni tampoc el senyor Albiol), s'ha comportat com ell és, una persona amb dignitat.

A Madrid es pacta que l'exlehendakari Patxi López sigui el nou president del Congrés de Diputats, a proposta del PSOE i amb el suport de C's i, forçadament, del PP. Ara la discussió està en els grups parlamentaris que s'aprovaran, amb els dubtes dels quatre grups de Podemos, entre ells En Comú Podem, i els d'ERC i DL.

Haurem passat dues pàgines de la història dels nostres dies, amb la vista fixada en el futur proper. Puigdemont ha estat molt clar en el seu discurs. Ara caldrà veure en què es concreta i de quina manera li dóna suport les CUP.

Per cert, el nou govern comptarà amb tres Meritxells. Casualitat o exigència del president?

Autonòmiques amb promeses impossibles

La discussió en aquestes properes eleccions autonòmiques gira al voltant de les promeses que difícilment es podran complir. Del que es parla més és de la promesa de la independència que ens fa la gent de Junts pel sí, i la CUP, i que és la que més detractors té. Aquests ens diuen ben clarament que no se'ns permetrà declarar la independència. Llavors, per què Romeva, Mas, Junqueras... ens prometen que si guanyen serem independents?  Hem llegit molts escrits i arguments on se'ns deixa ben clar que aquest objectiu és inassumible, per la qual cosa no podem votar aquells que ens prometen la independència, que per tant ens prometen coses impossibles!

Hi ha més promeses impossibles (dic impossibles perquè encara que una força política assolís la majoria absoluta, la decisió no està a les seves mans). El PSC, per exemple, ens promet l'Estat federal.  M'hi apunto! On haig de signar? Simplement votant PSC? Em poden explicar, abans, com ho aconseguiran, encara que obtinguin els 135 escons?

Ara el senyor Rabell, del Catalunya sí que es pot, que jo no sé ben bé què és el que diuen que es pot. Deia que el senyor Rabell, que amaga sota la samarra a Joan Herrera, promet la Hisenda pròpia i el Referèndum pactat. Pactat amb qui? Amb el PP, C's, PSOE? M'imagino que consideren que Mas no s'hi ha fet prou per aconseguir el pacte. És així? És aquí on hi ha el problema?

De C's i el PP no cal parlar-ne perquè ells no busquen res per Catalunya, simplement continuar lligada a Espanya i, a poder ser, amb menys competències i recursos.

Per tant, la meva conclusió és que voti el que voti, no aconseguiré que la promesa escollida sigui una realitat, a no ser que ens hi posem molt forts i trenquem tots els lligams. És per això que hi ha tant gent (malgrat La Razón ho negui) que vol la independència ja que, impossible per impossible, tant per tant lluny de Rajoy i cia.

A Vic alcaldable de CDC, i a Arenys?

Com ja vaig comentar fa uns dies, Vic i Arenys de Mar, ciutat i vila on hi tinc vincles directes, coincidien per la discussió sobre quin dels dos partits polítics de la Federació de CIU aportaria el cap de llista, dues poblacions on l'alcalde era i és militant d'UDC.

Ahir es va saber que Vic tornarà a tenir un alcaldable de CDC, en aquest cas una alcaldable que es podria convertir en la primera alcaldessa de la ciutat. Des de la recuperació de la democràcia l'alcalde de Vic ha estat el cap de llista de CIU, i si continua la mateixa tònica, Anna Erra serà l'alcaldessa de Vic.

A Arenys de Mar, segons les darreres notícies, es confirma com alcaldable Josep Manel Nogueras, el representant escollit per UDC en detriment de l'actual alcalde. Així m'hi referia aquesta setmana quan parlava dels vuit alcaldables. De totes maneres caldrà esperar algun gest, doncs, sembla ser que encara hi ha alguna resistència. 

Avui també s'ha donat a conèixer l'acord entre ERC i MES per anar junts a les eleccions municipals d'Arenys. Desconec quin és el pes de MES a la vila. En tot cas caldrà veure si aquest acord li permet a ERC recuperar tot el que va perdre en les darreres eleccions, o bé en té prou amb la força d'ERC a escala nacional per aconseguir els tres o més representants al Consistori.

Per altra banda, serà interessant comprovar si CIU (5), PSC (4) i ICV (3) aconsegueixen mantenir el nombre de regidors o són víctimes del més que probable creixement d'ERC i CUP, com a partits sobiranistes i amb suficient camp per córrer.

Per cert, mirant Polònia veig que, a l'hora de fer el ridícul, el substitut d'en Pere Navarro és en Joan Herrera. Sempre tan oportuns.

Una imatge esperpèntica de Catalunya

El PSC ha denunciat CIU i ERC, i concretament el president Mas i Junqueras d'estar donant una imatge esperpèntica de Catalunya. De fet ja fa molt temps que els nostres polítics donen una mala imatge del país, o potser és la imatge real i que sovint ens avergonyeix. Quan es tracta del president ja és més seriós i potser sí que hauríeu de reflexionar sobre les paraules del PSC, o millor dit, sobre les converses i picabaralles d'ambdós polítics.

Fa uns dies que, parlant de la situació d'impàs d'aquests dies li buscava la part positiva i comentava que podia ser la manera de reflexionar sobre com hem arribat fins aquí. Mirat d'una altra manera, també és cert que la imatge que estem donant a fora no és molt exemplar i fins i tot ratlla el ridícul. 

I mentre Junqueras i Mas discuteixen la manera de presentar-se a les eleccions, la CUP proposa una candidatura unitària d'esquerres i ICV l'aplaudeix, no fos cas que quedi a l'estacada ara que hi ha tants fronts oberts a l'esquerra.

Tot i que el PSC no és el partit polític més idoni per parlar d'actituds esperpèntiques, sí que li podem donar la raó que la cosa s'està allargant massa i que potser sí que caldria anar més de dret al gra. El tema important, però, és analitzar si aquesta discussió està en la línia de les crítiques que sovint fem als nostres polítics d'estar més pensant en la seva quota de poder que no pas en el bé i el futur del poble que diuen estimar i defensar. 

Crec que el president Mas ha liderat un procés ple de dificultats, i ho ha fet amb determinació i èxit reconegut per la societat civil. Això ens hauria portat al 9N, però després... probablement és massa aviat per valorar-ho i ens cal assolir una altra etapa per mirar enrere i opinar, de totes maneres, en calent, resulta una mica dubtós i no gosem dir si el llistó es manté al mateix nivell o bé l'han abaixat. Ho sabrem, no sé si molt aviat.