El respecte a les persones i a les opinions

Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.

Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar. 

L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament. 

Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.

Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament. 

Programes clars versus idees inconcretes

Acostumo a llegir al filòsof i articulista de l'ARA, en Ferran Sáez Mateu, perquè els seus escrits ajuden a reflexionar i agafar noves idees. A l'article d'avui ve a dir que per guanyar adeptes és millor ser inconcret i genèric i no pretendre ser clar en les idees. Espero haver-ho entès bé.

D'alguna manera el discurs de l'extrema dreta, populista, engresca molta gent perquè no l'acaba d'entendre o perquè suposa que té solucions per a tot allò que els partits tradicionals tenen problemes per resoldre-ho. També diu que a l'hora de governar o buscar complicitats se'ls veu el llautó. És una mica allò que diem sempre que és molt fàcil no portar cap motxilla, quan no has governat mai, perquè qui ho ha fet, segur que tens coses per retreure-li.

I tot plegat és una llàstima perquè les coses s'acaben sabent, però llavors és massa tard. Tenim molts exemples, alguns dels quals són vigents i en fase d'ofuscació o enlluernament, però que acabaran petant. Penso en el president dels EUA, que té molt poder i moltes possibilitats de fer molt mal. Arribarà un dia que tots veurem que hem estat enganyats, però a costa de què?

A Europa l'extrema dreta té la via oberta per anar avançant. Els partits polítics tradicionals s'han vist superats i no saben com enfrontar-s'hi. Hem de tenir molt clar que, amb més o menys raó, amb més o menys encert els partits democràtics de sempre tenen millors intencions que els populistes de moda. És cert que s'han trobat amb personatges corruptes i sense principis, que els hi han fet molt mal, però han estat prou clars en les seves intencions. No han enganyat i els seus simpatitzants els han seguit amb l'esperança de poder avançar en aquells principis.

Els populistes enganyen d'entrada i ho tenen molt assumit. Les promeses que fan són enganyoses. Entusiasmen la gent perquè es presenten com els únics capaços de resoldre tots els problemes. Amaguen, però, que limiten els drets, són sectaris i només busquen la seva supervivència. És una llàstima que tinguem tan poca vista i caiguem en la seva trampa. 

Coincidències de la vida

Aquesta setmana han mort dues persones que varen ser protagonistes durant l'intent de cop d'estat del 23-F. Em refereixo a l'extinent coronel Antonio Tejero, que va entrar al Congrés de Diputats armat i disparant trets a l'aire, fent estirar a terra els seus diputats, i a la llavors diputada Anna Balletbò que va poder sortir de l'hemicicle per la seva situació d'embarassada. Sens dubte que no els podem posar de costat quant a mèrits, però la casualitat ha fet que morissin amb poques hores de diferència. 

Arran de la mort del colpista s'han sentit declaracions que no ens hauríem imaginat que en ple segle XXI es produïssin. Ens adonem que estem fent passes enrere en el camí de la defensa dels drets humans, amb l'auge de l'extrema dreta, nostàlgica del franquisme i de la repressió. 

Ahir parlava de la necessitat de ser contundents contra les manifestacions d'odi. Avui afegiria que caldria fer molta pedagogia als joves, que no han viscut la dictadura, però es deixen entabanar pel populisme de l'extrema dreta, fins al punt de creure que l'autoritarisme és la millor solució per organitzar una societat.

Fa uns anys que observàvem manifestacions feixistes en diades assenyalades, com pot ser el dotze d'octubre, però avui és molt més freqüent veure concentracions a diferents llocs del país, amb qualsevol excusa. Tenim l'extrema dreta dins de les institucions, creixent i dominant el discurs fàcil i enganyós, i no estem tranquils pensant en el futur.

La defensa de la llibertat d'expressió serveix moltes vegades per permetre discursos de persones que estan en contra d'aquest dret. És una mica una contradicció. No els podem negar les seves paraules, però hem de combatre-les amb arguments per deixar-los en evidència i evitar que continuïn enganyant a més gent.

Avui podem estar descontents amb els governs que tenim, però hem de ser molt conscients que, si no canvien les coses, l'alternativa és un perill per a la democràcia i la defensa dels drets fonamentals.

No era un criminal perillós?

No només les paraules se les endú el vent, sinó també tota la paperassa, acords i decisions signades. I ens hi hem d'anar acostumant, si no ens volem desesperar i trencar la baralla.

Això ho dic arran de la trobada del president Trump i el president interí Ahmed al-Sharaa, un exlíder d'Al-Qaida, que ja no deu ser tan dolent. 

Em sembla molt bé que la gent es trobi, parli i intenti millorar les relacions, però em sorprèn, encara, els canvis d'actitud en funció dels interessos de cada moment. Realment hem perdut la memòria, o millor dit, no tenim gens d'interès de recordar allò que passava anys, mesos o dies enrere. I això fa que la gent no entengui res i desconfiï de tot i tothom.

És evident que posar l'exemple del president dels EUA és una ironia. Si alguna persona canvia d'opinió i discurs en poques hores és ell. Un bocamoll, perillós pel poder que té i, per tant, pel mal que pot provocar.

Avui què toca dir? El que té menys importància és el que vàrem dir demà, i no ens preocupa pensar què direm demà. Quan ens llevem ja veurem què direm i què farem. Si ningú ens pot frenar, per què ens hem de molestar en ser coherents o, fins i tot, a donar explicacions dels canvis?

Tots tenim aquesta tendència de centrar-nos en l'avui sense recordar d'on venim i on volem o podrem arribar. Fa quatre dies que patíem una sequera extrema i ara, que hem tingut una bona tongada de pluges, ja ho hem oblidat tot. La sequera és part de la història passada. També la pandèmia de fa quatre anys ens havia de canviar la manera de viure. Una vegada superada, en què hem canviat?

L'apagada de finals d'abril ens va enganxar amb els pixats al ventre. Això no es pot tornar a repetir, i si fa el cas, hem d'estar preparats per afrontar-ho millor. En serem capaços?

Està bé viure al dia, però no podem oblidar-nos del nostre passat, dels nostres principis i, si hem de rectificar, ho fem, però sense oblidar-nos d'on venim i recordar per què hem arribat fins aquí.

Serenitat

Avui llegia al diari els comentaris dels diferents partits polítics sobre el discurs de Nadal del rei Felip VI. Un discurs que, com cada any, no vaig escoltar, bàsicament perquè no m'interessa gens el que pugui dir aquest senyor, que s'ha desacreditat ell sol, al marge de ser un personatge que ningú no ha escollit. És l'hereu del rei que ens va imposar el dictador Franco. Un rei, per cert, que va fer i desfer només buscant el seu interès personal i familiar. Un rei, l'emèrit, que no hem pogut jutjar perquè no ens deixen. Ell pot ser corrupte i no passa res. Aquest és el model de democràcia que tenim.

I com que no m'interessa què diu el rei, no l'escolto. Una altra cosa és llegir els comentaris dels dirigents polítics. Com sempre, els partits majoritaris li fan la pilota. Saben que la majoria d'espanyols estan amb el rei. I ara, després del discurs del 3 d'octubre de 2017, contra els catalans, encara li tenen més estima i devoció. 

Segons llegeixo, el rei va demanar serenor. Que els partits polítics es comportessin de manera serena, sense tantes picabaralles. Som molts els que demanem als partits polítics que es comportin. El problema és que allò que critiquen dels altres s'ho haurien de fer mirar. De corruptes n'hi ha tots els partits polítics, i la manera més fàcil de dissimular els propis delictes és acusant els altres, del mateix. El PP, amb l'ajuda del Poder judicial i de la premsa espanyola, ara està abocat contra el PSOE, el president del govern i senyora, i tot allò que no poden controlar a través de les urnes. 

Però el rei, si fos honest, hauria de callar i demanar perdó per tot el que el seu progenitor va fer i que l'ha beneficiat. Junts ha demanat una qüestió de confiança al president del govern espanyol. Seria interessant que el rei s'hi sotmetés. No dubto que la guanyaria, ja que hi ha molts monàrquics a l'Espanya profunda, i també a casa nostra, però seria tot un detall. 

O, si no, que faci una cosa encara millor. Que renunciï a la inviolabilitat com a cap de l'Estat. Perquè una cosa és la responsabilitat per l'exercici del càrrec i una altra molt diferent és la responsabilitat dels actes de corrupció i enriquiment personal, que ell, com a fill obedient, ha de tenir molt present.

Ara veurien bé l’indult?

En una campanya electoral els partits polítics estan plens de consignes. Els seus líders i candidats han de vigilar molt el que diuen perquè no els vagi en contra i han d'accentuar els insults i la crítica als seus adversaris per decantar el vot dels indecisos i portar-los cap a ells. És per això que llegint el que la premsa escriu que ha dit Feijóo en un míting de la campanya de les eleccions gallegues sobre l'indult, m'he aturat a pensar quina és la consigna i en què els beneficia aquest aparent canvi de posició.

    Fins ara tot han estat crítiques i manifestacions en contra del govern espanyol perquè entenen que ha venut la presidència a canvi d'una amnistia que consideren il·legal. Als catalans independentistes ni aigua! Ara, però diria que es pot estudiar l'indult sempre i quan els independentistes demanin perdó i prometin no tornar-hi. El PSOE, perquè li interessa, s'ha afanyat a dir que el PP hauria aprovat una amnistia sense la dependència de Vox. Veurem, a la llarga, si realment hi va haver converses amb Junts en aquest sentit.

    Què els ha fet canviar d'opinió? En què els afavoreix de cara a obtenir la majoria absoluta a Galícia? Si fins ara han insultat i menystingut els catalans independentistes, i això els donava vots a Espanya, què ha canviat perquè en el seu discurs s'obri la possibilitat de l'indult?

    Està clar que a Galícia, on Vox és extraparlamentari i, segons diuen les estadístiques, ho continuarà sent, el PP només pot aspirar a la majoria absoluta per evitar una coalició de les altres forces polítiques que el deixin fora, com ha passat a escala nacional. Potser pensen que hi ha un vot indecís que poden sumar amb un posicionament més dialogant, no tan extremista. Segurament creuen, al mateix temps, que el canvi de discurs no farà guanyar vots a Vox. Però tot això són especulacions.

    Aquests dies, que hem de lamentar la mort de dos guàrdies civils a Barbate, les xarxes socials van plenes de discursos contundents i insultants cap al govern socialista, a qui acusen de no fer prou per protegir la seva policia. Unes intervencions a la xarxa que els malpensats creiem que venen provocats i dirigits pel PP i Vox, però també ens fan adonar que la realitat espanyola difereix molt segons el territori. Catalunya és totalment diferent de bona part d'Espanya, i això es pot comprovar en la composició del Parlament. I Galícia? Segurament també és diferent de molts territoris espanyols, encara que el PP hi tingui una presència històrica de majoria absoluta, que ara podria perdre. És la nova consigna que ha fet canviar el discurs, motivada per uns càlculs electorals que els podrien fer perdre? Ho anirem seguint.

Un discurs crític i valent

Segur que se m'han escapat detalls interessants del debat d'investidura del president Pedro Sánchez, perquè no l'he seguit en directe i m'he limitat a llegir, a posteriori, comentaris i anècdotes de les diferents intervencions dels nostres polítics. Cada vegada em costa més estar concentrat seguint els debats, i opto per llegir les cròniques, parant atenció en els aspectes que em semblen més interessants, i ometent la palla que acostuma a intoxicar.

M'ha agradat la intervenció del representant d'ERC, el senyor Rufián, a la sessió de dimecres i que he pogut escoltar a les xarxes socials. Gabriel Rufián és una persona que en més d'una ocasió he criticat, per la seva manera de fer i dir les coses, i que per tant és just que ara ho destaqui. La crítica, sempre subjectiva, s'ha de poder fer sense partidismes ni manies personals, i quan estàs d'acord amb les paraules i el discurs, has de saber-ho reconèixer. La polarització que ens domina des de fa un temps, trenca aquesta dinàmica que hauríem de ser capaços de recuperar.

La ironia, típica en el diputat, va ser present en tota la seva intervenció, sense deixar-se cap detall al calaix que no fos important d'explicitar, contra una dreta que ha sortit de mare, i un president que no ens acaba de generar la confiança suficient per creure en el futur. 

Rufián va deixar les coses molt clares a aquesta dreta que l'únic problema que té és que no ha aconseguit recuperar la Moncloa, que és l'única cosa que els interessava, i que han posat l'amnistia com a excusa per fer desestabilitzar políticament el país i intentar que la investidura del líder socialista fes fallida.

El diputat va deixar en evidència l'herència franquista de la dreta espanyola, i amb suficients exemples de situacions que retraten quin tipus de polítics tenim al país, i com es manipula la ciutadania per aconseguir el poder al preu que sigui.

No sé si el pacte in extremis contra la dreta extrema espanyola tindrà una durada gaire llarga, però si més no ha quedat evident que Espanya no podia permetre que Vox condicionés el govern d'una dreta en hores baixes, que subsisteix gràcies al suport d'uns mitjans de comunicació, però sobretot dels poders judicial i econòmic del país, que enyoren l'etapa franquista i no suporten la idea que l'esquerra es mantingui en el govern, i encara menys si això es fa gràcies al suport dels independentistes catalans.

Pensar en la repercussió de les paraules d'un diputat en seu parlamentària es fa molt difícil, i encara més quan pel carrer es succeeixen actes frívols i cavernícoles que ens provoquen vergonya aliena.

Pur cinisme

En mig de la indignació per tot el que està passant a Gaza i Israel ens trobem amb un escenari de cinisme descarat que ens acaba d'irritar. Em refereixo a l'actitud i els sermons del president rus, com si no hagués trencat mai cap plat.

Que un personatge nefast com el senyor Putin vulgui donar lliçons d'ètica i respecte als civils castigats per les bombes d'Israel és intolerant i insuportable. Com gosa obrir la boca? Una persona que ha fet matar, i ho continua fent, a milers de persones indefenses sense cap més motivació que les ganes d'eixamplar el seu poder a tota l'antiga URSS, no pot dir tot el que està dient, ni criticar cap altre cap d'estat per uns actes que ell està cometent.

No li falta raó quan assegura que és inadmissible el genocidi i l'atac a víctimes innocents, que no tenen cap possibilitat de defensar-se. El problema no és que s'equivoqui en el seu discurs, sinó que actuant de la mateixa manera, s'atreveixi a criticar Israel.

No tinc paraules per descriure la seva actitud més enllà de titllar-lo de cínic i criminal sense escrúpols. No necessito gaires paràgrafs per expressar la meva repulsa més enèrgica a la seva manera d'actuar i voler amagar les pròpies vergonyes amb uns fets que, és cert, molts condemnem i denunciem des de fa dies.

Sense voler fer comparacions entre les dues batalles que tenen lloc a pocs quilòmetres de distància, hem de recordar que el senyor Putin va decidir envair Ucraïna sense que ningú l'ataqués ni matés indiscriminadament ciutadans del seu país. I amb això no vull justificar la resposta del govern israelià, sinó reforçar la meva desagradable sorpresa pel posicionament de Putin davant la guerra entre Hamàs i Israel, mentre té en marxa la cruel guerra del seu exèrcit contra el poble d'Ucraïna. 

Burlar-se de mig món aprofitant les desgràcies que pateixen uns ciutadans del món, que arrosseguen el dolor des de fa massa anys, és la demostració de la seva maldat que ningú hauria de permetre, però que ens hem d'empassar sense cap possibilitat d'evitar-ho. 

Si els dirigents polítics són incapaços d'evitar actituds com la del senyor Putin, que no s'estranyin de la desafecció política, del rebuig a l'establishment, i del ressorgiment del populisme i l'extrema dreta.

Najat El Hachmi, contundent

L'escriptora Najat El Hachmi té les idees molt clares i les defensa arreu amb contundència. Una manera de pensar que discrepa del discurs que una bona part de l'esquerra catalana ha assumit en relació a l'Islam i  la manera de tractar les dones i la seva vestimenta. Fa temps que la segueixo en la distància i rarament opino sobre el tema perquè reconec la meva ignorància. Tot el que sé és a través dels escrits i discursos que puc llegir, i es fa difícil trobar prou arguments per defensar una posició o una altra, sense el perill d'equivocar-me. Puc tenir la meva opinió, però soc incapaç d'aconsellar ningú al respecte. Ella, ho ha viscut personalment, i com a mínim se li ha de tenir en compte l'opinió. 

Quan fas públic els teus pensaments i idees, esdevens vulnerable. Ella, per la manera de ser i d'escriure, s'ha creat enemics, però en el cas de la dona a l'Islam penso que hi té molt a dir, i nosaltres molt a aprendre. Evidentment que és la seva opinió, i altres dones del mateix món i procedència pensaran totalment diferent.

Tot això ens porta a reflexionar sobre el perill de simplificar massa les coses. Jo puc entendre que partits polítics com ERC tinguin interès d'incloure a les seves llistes a dones musulmanes amb vel. El partit i elles hi tenen tot el dret. Llavors, però, no cal pontificar sobre el tema, oblidant que hi haurà altres persones que pensaran de manera diferent, com és el cas de l'escriptora Najat El Hachmi.

La vida és prou complicada i a vegades difícil de païr, com per anar plantejant discursos sense arguments suficients, i moltes vegades amb total desconeixement. Crec que els partits polítics catalans, que incorporen a les seves llistes persones immigrants, de cultura i procedència diferent a la nostra, contribueixen a millorar la nostra societat, que és plural en tots els sentits. Això no treu, però, que s'haurien d'oblidar de jugar amb els símbols, per davant del fons que és el que interessa. Es tracta de treballar per a la nostra comunitat, intentant resoldre tots els problemes que tenim plantejats, partint de la base que som diversos, amb diferents gustos i preferències, però que al final tots busquem o hauríem de buscar l'anar bé de tots, al marge de les nostres creences, cultura, raça, origen, llengua i sensibilitats. Si ens dediquem massa en la superficialitat de les imatges tenim el perill de perdre'ns en els objectius que realment tenim plantejats. Si dediquem massa esforços en fixar-nos si porten vel o no en porten, probablement deixarem de treballar per assegurar que la seva integració sigui total i justa.

Un altre Onze de Setembre

Avui, quan us heu llevat, quines sensacions heu experimentat? Les d'un onze de setembre? I com són aquestes sensacions? Són les mateixes que les de l'any passat, d'ara fa un parell d'anys, de l'any 2017? 

El calendari es repeteix, però les festes, les celebracions, els aniversaris no els vivim de la mateixa manera. En la majoria dels casos depenen del nostre estat d'ànims, de la situació que estem vivint, tant personalment com familiar. I en dates com les d'avui hi té molt a veure la situació política del moment. No és el mateix avui que ara fa un parell de mesos, abans de les eleccions generals, que ens temíem una majoria absoluta de l'extrema dreta espanyola.

I l'onze de setembre també és diferent avui que ara fa dos anys. Els fets de 2017, amb un referèndum guanyat amb moltes patacades, un rei renyant-nos i una policia a cops de porra. I després, una judicialització de tot el procés, amb uns jutges venjatius... Ara, amb la necessitat dels vots del dimoni gros de l'independentisme, tot està en suspens. Què passarà?

En aquests moments d'escriure el post desconec la resposta de la convocatòria de manifestació a Barcelona. La nostra família no hi hem assistit. Hem anat a l'ofrena floral a la senyera de la nostra vila, un acte emotiu, àgil i ben organitzat, però no hem tingut ànims de baixar a la capital. Per què?

Es fa molt difícil trobar-hi resposta. Desencís, desengany, falta de confiança en els nostres polítics, cansament, mandra, desmotivació. Trobaríem molts adjectius per definir la nostra motivació, la nostra actitud davant del nou onze de setembre, i de ben segur que no quedaria convençut d'haver trobat el correcte. Potser m'hauria de quedar una mica en la suma de tots ells.

El nostre alcalde ha centrat el discurs en la llengua i això ens ha de preocupar i fer reflexionar. Hi ha moltes coses que nosaltres no hi podem fer gairebé res per solucionar-les, però en la defensa de la llengua sí que tenim molt camp per córrer. La nostra actitud en defensa del català, el seu ús, en no canviar de llengua quan algú ens respon en castellà, la pedagogia als nostres fills perquè treballin per al futur del català són algunes de les coses que sí que podem contribuir-hi.

Estem il·lusionats en la possibilitat que al Congrés de Diputats, o al mateix Parlament Europeu es pugui parlar el català, però ens oblidem del que passa al nostre voltant, on la llengua ha perdut molts usuaris. I aquí hi hem de dedicar tots els nostres esforços. Aconseguir que al nostre entorn, en les nostres relacions personals, professionals, recreatives, la nostra llengua no hi perdi presència, sinó que es recuperi, per aconseguir mantenir viva la llengua que ens és pròpia, i que tants sacrificis ha causat perquè al llarg dels segles continués sobre la terra. 

Potser sortirem un altre onze de setembre a reivindicar els nostres drets com a poble sobirà, però entretant lluitem per la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra manera de pensar, que no és ni millor ni pitjor que les altres, però és la nostra.

Combatre l'extrema dreta amb arguments

I resultats. Oblidem-nos de cordons sanitaris. No ens equivoquem i no utilitzem els mateixos mètodes per combatre una lacra que està de moda i que hem d'intentar fer fora de la millora manera possible. Els cordons sanitaris, les concertacions contra un partit polític fan del victimisme la victòria assegurada més endavant. Què ha passat a Ripoll? I aquests errors no només no serveixen per combatre l'extrema dreta, sinó que també resulten perjudicials a l'hora de voler vetar una força política determinada. Algú pensa en Badalona? o en Arenys de Mar mateix? 

El que calen són arguments i sobretot resultats. La gent està cansada de promeses i veure que les coses no s'arreglen. És en aquesta situació on el populisme guanya terreny, i és aquí on l'extrema dreta hi troba el filó per avançar. S'aprofita del sistema democràtic per reforçar la seva idea que és precisament poc democràtica, però l'eina li va bé.

Aquests dies, després de veure els resultats de les eleccions municipals, amb un increment del vot a l'extrema dreta, tothom tem el pitjor de cara a les eleccions generals del mes de juliol. Algú ho aprofitarà per posar la por al cos i intentar guanyar adeptes, però no n'hi ha prou amb proclames i alertes, sinó que calen resultats. És necessari que els nostres governs, siguin municipals, autonòmics o estatal, donin resposta a les moltes necessitats que tenen els ciutadans, i generin confiança. Quan les coses no funcionen és quan els oportunistes surten a guanyar vots, i la gent hi respon, de moment no massivament, però amb prou contundència com per posar en perill l'estat democràtic.

Està molt bé que expliquem el fons de la doctrina de l'extrema dreta. Un fons que ataca les persones que acaben sent els seus votants. Però amb la pedagogia no n'hi ha prou. Si els governs convencionals no són capaços de resoldre els problemes de la gent; si es mantenen allunyats i només s'hi acosten a l'hora de demanar el vot, és molt lògic que els electors desconfiïn d'ells i optin per votar unes formacions que no porten cap tipus de motxilla, perquè no han tingut responsabilitat de govern, i que al mateix temps presenten un discurs engrescador, que no se sustenta en res, però que promet tot allò que no passa avui, i que seran incapaços de donar si tenen l'oportunitat de governar.

Demanaria, doncs, als nostres polítics que facin una reflexió a fons del que estan oferint i canviïn la mentalitat. Si no són capaços de gestionar bé les institucions que governen, que facin un pas al costat i donin l'oportunitat a uns altres perquè ho gestionin amb eficàcia i amb resultats positius per a la gent. Si s'aferren a la cadira aconseguiran que l'extrema dreta continuï avançant i la nostra democràcia quedi penjant d'un fil.

Meloni diu que no és feixista

En el seu discurs inaugural com a primera ministra italiana ha volgut deixar clar que els règims dictatorials, inclòs el feixisme, no li mereixen cap simpatia. Un fet que no es pot dir el mateix de qui ha passat a presidir el Senat italià, Ignazio La Russa, admirador del Duce. 

No sé què diria el líder de Vox si fos investit president del govern espanyol. El que hem pogut sentir de les seves paraules l'acosta molt a posicions dictatorials. L'altra cosa és pensar què diuen i quan diuen les coses, per interès personal i polític. Durant tota la campanya Meloni ha fet gala del seu neofeixisme, i ha estat envoltada de personatges que no ho han dissimulat gens ni mica. Les declaracions de Meloni donen una certa tranquil·litat a totes les persones que veien en ella el dimoni i un futur incert per a la democràcia del seu país.

També ha tingut paraules tranquil·litzadores per a Europa. El seu posicionament en la guerra de Rússia amb Ucraïna sembla clar i molt d'acord amb la posició majoritària de la Unió Europea. No podem oblidar que Itàlia té un pes important a la UE, que amb la sortida de la Gran Bretanya ha esdevingut el tercer estat a part de ser-ne membre fundador.

Itàlia s'ha caracteritzat per la inestabilitat dels seus governs, la qual cosa no s'ha traduït amb una debacle, sinó que han estat capaços de tirar el país endavant, sense perdre protagonisme. Amb l'arribada de Meloni i el pacte de dretes caldrà veure si això els dona més estabilitat, o bé si no deixa de ser un període més de la transició política italiana.

No sé si és precipitat opinar al respecte, però tot fa pensar que la situació d'Espanya és molt pitjor que la italiana, i l'any vinent, amb les eleccions generals, podem veure'n les conseqüències. El partits polítics de la dreta espanyola estan molt més ancorats a l'extrem i són molt més temibles. Ens podem trobar molt bé que una Espanya amb PP governant amb el suport de Vox, resulti més autoritària i contrària als principis democràtics que no pas una Itàlia sota el comandament de la neofeixista Meloni. 

Monarquia o República?

Arran de la mort de la reina Elisabet II avui parlàvem de monarquia i república, i de què ens feia més pes. Quan estudies les monarquies les consideres fruit d'un altre temps, com si estiguessin fora de lloc. Ara això no es porta, són eines de temps històrics... però si ho vas mirant t'adones que no són pocs els estats europeus on encara regeixen, amb més o menys implicació i repercussió.

Probablement nosaltres, a part dels nostres borbons, sempre hem centrat les monarquies en la britànica, en gran part per la longevitat. Setanta anys són molts, sobretot en l'actualitat que tot va tan de pressa i tot canvia d'un dia per l'altre.

És per això que moltes vegades hem comparat les dues monarquies i d'alguna manera hem estat més crítics amb la nostra, possiblement perquè és la que ens afecta més directament, i sobretot darrerament, amb tot el que s'ha anat coneixent del rei emèrit, i dels primers passos del nou rei, amb el discurs del 3 d'octubre de 2017 que molts retenim a la memòria.

La pregunta que ens fèiem, i que de ben segur ens hem plantejat més d'una vegada en moltes tertúlies és la nostra preferència: monarquia o república. És evident que hi ha gustos per a tot, i que els monàrquics de tota la vida ho tenen clar, i els republicans enyorats també. Molts coincidim a dir que no ens agrada la monarquia, que és el poble qui ha de decidir qui l'ha de governar. El problema és quan analitzes la situació política del nostre país, i la història recent de la democràcia. No tots els polítics que hem tingut han merescut la nostra confiança, al marge de si ens han agradat més o menys.

Si em permeteu un exemple, us diré que per més que no m'agradi la monarquia, se'm posaria molt malament que em sortís un Aznar qualsevol com a president de la república del meu país. Davant del dilema se'm fa molt difícil mantenir la meva convicció que una república és millor i més democràtica que no pas una monarquia.

El problema, doncs, és la desconfiança vers els nostres governants i la por que la seva conducta no sigui prou democràtica, que la seva elecció es vegi condicionada per factors que ens superen. Algú creu que els nostres governants tenen la capacitat de fer i desfer segons els sembli? Creieu que poden fer tot allò que volen, sense impediments que no són fruit d'un resultat electoral, sinó de la força de poders incontrolables democràticament? 

Aquest article no arriba a cap conclusió, sinó que deixa la porta oberta a opinar. El perill actual és aconseguir el control amb un sistema democràtic i just. Que la representativitat sigui la que governi. En un estat pur, seria clar que la república és la millor opció, però en la situació actual, ens entren molts dubtes. Malgrat tot, jo continuo pensant que l'objectiu és una república, o si ho preferiu, que sigui el poble qui governi, amb el sistema més just i democràtic possible.

L'extrema dreta continua avançant

Si d'alguna manera segueixes la política de l'Estat espanyol, és lògic que el dia d'avui analitzis els resultats electorals d'ahir diumenge a Castella i Lleó. El primer que cal comentar són les previsions de resultats que el CIS va fer abans de les eleccions i que no en va encertar ni un. El PSOE va perdre les eleccions, per darrere del PP, que no va recular tant com es preveia, i en canvi l'augment de Vox va ser molt superior, passant d'un representant a tretze.

Convé recordar que les eleccions es varen avançar com a estratègia del PP perquè tingués el mateix benefici que Ayuso a Madrid. Això s'ha vist que no ha estat així, sinó que fins i tot ha perdut en percentatge de vot, i queda totalment a mans de Vox. 

Per altra banda, és significativa la davallada de Ciutadans, en la línia dels resultats electorals que hi van havent a totes les comunitats autònomes, i també a l'Estat. Definitivament Inés Arrimadas no ha aconseguit canviar la tendència, iniciada amb el desastre de Rivera que el va portar a dimitir. No cal dir que som molts els que estem contents de la sort de Ciutadans, un partit que va néixer fruit de l'odi, i que només ha viscut per mantenir aquest odi vigent.

La llàstima de tot plegat, però, són els resultats que va tenir el partit d'extrema dreta a Espanya. No és gens bo per a la política d'aquest país, ni tampoc per la societat en general. Un discurs populista i fraudulent, que no pot comportar res de positiu per a ningú. Queda demostrat que els vots de Ciutadans i una part del PP se'n van a Vox, que de moment està resultant molt més atractiu.

Si a tot això hi afegeixo les notícies que ens arriben dels EUA, amb un ressorgiment de l'extrema dreta, que va ocupant espai dins del partit republicà, no puc dir res més que em sento molt pessimista pensant en el futur del nostre món. El panorama que estem deixant als nostres fills desanima al més optimista, i el record que tindran de la nostra generació no serà gaire afalagador.

I entretant, a Catalunya, estem paralitzats i barallats entre nosaltres, sense que puguem apreciar cap futur engrescador que canviï aquesta tendència tan negativa, no ja de cara a la independència somiada, sinó a un progrés social i econòmic que no es veu per enlloc.

La nova delegada del govern i l'aposta per al diàleg

El currículum de la nova delegada del govern espanyol a Catalunya, la senyora Maria Eugènia Gay, no és el millor per fer proclames de diàleg, que jo entenc que sí que fa falta a casa nostra i arreu. L'exemple que ha demostrat com a presidenta del col·legi d'advocats de Barcelona no fa justícia al que caldria esperar d'una delegada del govern.

La seva predecessora sí que ha demostrat aquest tarannà, la qual cosa no vol dir que tothom hi hagi d'estar d'acord, però d'entrada no tenia en el seu historial cap polèmica que la pogués desautoritzar per al càrrec que va assumir i desenvolupar des de la sortida d'Enrique Millo, quan el PP va perdre el govern de Madrid.

Penso que la reacció de Gay al discurs del llavors president del Parlament català, no va ser afortunat. Una cosa és discrepar de les persones i els seus discursos, i l'altra no saber comportar-se davant del públic, per més que creguis que són dels teus. Aquella desafortunada sortida de to, per a molts que no seguíem de prop la jurista, ens va sorprendre i predisposar en contra, no perquè ens pogués agradar més o menys el que estava dient el president del Parlament, sinó per la seva actitud en un acte públic.

Se'm fa molt difícil pensar que la nova delegada del govern sigui capaç d'afavorir aquest diàleg que demana. Tant de bo m'equivoqui i, passat el temps, pugui rectificar i valorar la seva actuació. Amb això no dic que el o la delegada del govern hagi d'estar a favor del govern català, sinó que no el vegi com l'enemic a ensinistrar. Es pot defensar els interessos del govern que t'ha escollit com a delegada, sense deixar-te portar per l'animadversió al contrari. 

El perfil de la nova delegada és molt diferent al de la seva predecessora, que vaig titllar un dia d'actuar d'una manera grisa i amb molt poc protagonisme. A vegades en aquests llocs s'ha d'evitar ser massa protagonista, com li va passar al predecessor d'ambdues, l'actual assessor a la comunitat andalusa, el senyor Enrique Millo.

Els partits polítics espanyols aplaudeixen el rei

No puc parlar del discurs del rei perquè no el vaig escoltar. Només m'he fixat en els comentaris que es fan des de cada partit polític. La conclusió a què arribes és l'ús del discurs per beneficiar-se en els propis postulats. Els constitucionalistes recalquen les seves paraules a favor de la Constitució, i els independentistes troben a faltar responsabilitat en els afers de la corona.

El paper del rei ha de ser això: quedar bé davant l'ordre constitucional, allò que permet no tocar res, encara que es pogués millorar. És per això que els defensors del dret a l'autodeterminació no hi podran estar mai d'acord. Llavors...

Què podem esperar d'una taula de negociació entre uns i altres? A Junts per Catalunya ja els va bé. Ells no s'hi han sumat i només esperen que fracassi. Per altra banda, a ERC els molesta aquest posicionament, sobretot perquè no tenen gens clar que puguin aconseguir res de positiu. Ells han optat per asseure's a la taula, però tenen coll avall que no en trauran res.

Una altra dada lògica del discurs del rei és el nombre d'oients a nivell espanyol i català, i el fet que les comunitats on menys es va seguir el discurs siguin Catalunya i el País Basc. Quan els grans partits espanyols defensen majoritàriament la monarquia, encara que s'hagi demostrat la seva corrupció, és lògic que la majoria del país confiï en el rei, i més si el seu pare, l'emèrit. es manté lluny del país.

Davant d'aquesta situació, el PSOE hauria de defensar el referèndum per demanar a la població si prefereix la república abans que la monarquia, perquè tindria gairebé assegurat el triomf monàrquic i quedaria bé davant d'aquells que reclamen l'opció de triar. Els partits polítics que tenen opció de guanyar i governar el país, tenen molt clar i volen que res es toqui, i poder anar remenant les cireres, encara que sigui amb alternança.

La justícia argentina no jutjarà Martín Villa

El dia de Nadal les notícies també es paralitzen, i sembla que la vida hagi entrat en una pausa a l'espera de l'inici de la nova setmana. Enguany podem parlar de les mesures contra la Covid, però tampoc no són cap novetat, ja que l'any passat ja teníem el coronavirus entre nosaltres.

Tot es paralitza i només algunes desgràcies poden ocupar les primeres pàgines dels diaris. El País hi ha col·locat el rei, arran del seu discurs anual. Un discurs que sembla ser que no ha aportat res de nou, i tampoc s'esperava.

Llegint els diaris digitals m'he detingut en la notícia que anunciava que la justícia argentina no jutjaria l'exministre espanyol Martín Villa, que també va ser governador civil de Barcelona. Des de fa més de 10 anys hi ha una moguda per acusar l'exministre d'haver comès crims contra la humanitat, arran de les morts de tres obrers a Vitòria l'any 1976, i un altre durant les festes de San Fermín, a Pamplona, l'any 1978.

A Espanya ha estat impossible aconseguir portar-lo a judici per la llei d'amnistia general, que ho va perdonar tot, i es va obrir la via des de l'Argentina, que sembla que tampoc haurà reeixit, encara que la sentència podrà ser recorreguda. Els motius que s'han donat són que no hi ha proves suficients com per imputar-li els assassinats esmentats.

La transició ha servit per mantenir els poders fàctics de sempre, i permetre que els botxins del franquisme rentessin la roba i entressin dins del model democràtic nets de culpa, malgrat tot el que havien fet o permès fer. Aquesta manera de perdonar els pecats i mirar només endavant, ha provocat que quaranta anys després ens adonem que el camí no va ser del tot encertat, però ara ja és tard.

No seria el mateix si els culpables de les matances durant el franquisme, ara estiguessin aparcats i no tinguessin cap influència sobre la política i l'economia del país, però no és així. Aquests que es varen estalviar enfrontar-se a la justícia pel mal provocat, són els que tallen el bacallà avui dia. Aquest problema l'arrossegarem sempre més, i caldrà moltes generacions fins que no puguem alliberar-nos d'uns fets que han marcat la història del nostre país.

Un partit polític de centre i sobiranista

El PDECat va rebre una bufetada en les eleccions del 14 de febrer, que el varen deixar fora del Parlament. La seva dirigent i exconsellera Àngels Chacon va treballar molt per poder evitar el que va acabar passant. L'opció que defensava o bé no es va entendre o va quedar eclipsada pel president Puigdemont.

Ara, després d'uns mesos de les eleccions, sembla que es belluga alguna cosa i s'intenta trobar una escapatòria per a un conjunt de ciutadans que no es puguin sentir motivats per cap de les forces polítiques presents al Parlament. Chacon es postula per liderar un nou partit polític, de centre i sobiranista, perquè considera que és un buit existent a l'arc parlamentari.

Chacon fa una crida als escindits de Convergència i Unió, per conformar aquest partit que pugui presentar-se en les properes eleccions amb suficient força com per sortir representada al Parlament i els ajuntaments de Catalunya. Refusa la unilateralitat i el populisme i defensa el liberalisme, una reducció d'impostos, a l'estil de Madrid, eliminant els impostos de Patrimoni i de Successió.

Més d'una vegada ens hem preguntat si el canvi que han fet els dirigents de JxCat en relació amb el pensament i manera de fer de Convergència Democràtica, ha estat entès i volgut per la majoria de votants de CIU. Segons les declaracions de Chacon, la resposta seria que no, que els votants de CIU han quedat orfes i per això cal constituir aquest nou partit polític de centre i sobiranista.

En un primer moment, Chacon ho va intentar i no se'n va sortir. Ara, amb més calma, pot planificar el futur amb més suport i més publicitat. Cal que expliciti més bé quins són els seus principis i objectius, i ho sàpiga contrastar del discurs de JxCat, per així aconseguir tenir veu a les institucions catalanes.

El discurs racista de Cantó

Les declaracions de la dreta espanyola a les vigílies del dotze d'octubre, fan pensar. És molt trist sentir declaracions com les del senyor Cantó, parlant del descobriment d'Amèrica i defensant l'actitud dels espanyols lluitant contra els indígenes. Això ho podies llegir fa quaranta anys, en l'entorn d'un govern autoritari i repressor, però avui se't fa estrany, i indignant. El pitjor de tot és pensar que aquests senyors arribarà un dia que governaran a Espanya, i que seran ben rebuts per una majoria que els permetrà assolir el poder amb les conseqüències que comportarà. 

Podíem pensar que amb la democràcia i en el contacte amb la resta de països de la Unió Europea, aquesta manera de pensar canviaria i en tot cas seria minoritària. La realitat, però és totalment diferent, i sembla com si cada vegada agafa més empenta. Un pensament barroer i racista, amb un cert aire de nostàlgia d'un passat que molts voldríem oblidar.

Se'm fa difícil entendre com pot ser que aquest discurs guanyi seguidors fins al punt d'aconseguir ser majoritari. La reacció de la gent és imprevisible, i a vegades sembla que no es faci una reflexió prou profunda del missatge que un dirigent o un partit polític pot arribar a donar.

Crec que ha quedat clar que la impossibilitat d'aconseguir una majoria absoluta ha permès avançar en democràcia, i que hem retrocedit quan el govern espanyol ha obtingut aquesta majoria absoluta. És per això que la necessitat de pactar el govern és una benedicció per als demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia. El perill del futur pròxim és la crescuda de Vox i que sumi amb el PP la majoria desitjada. Això seria un retrocés perillós, del qual trigaríem a recuperar-nos-en.

Comportament dins del Parlament

He llegit la notícia sobre l'acord de diferents partits polítics del Parlament català, on Ciutadans sembla ser que no hi és, que demanen a la mesa que estudiï una possible vulneració del codi de conducta del Parlament, per part de Vox, durant el debat de política general.

En el seu discurs, com ja va sent habitual, Vox lliga immigració amb delinqüència, i això és intolerable, sobretot si passa dins de la institució parlamentària. No pot ser que un diputat utilitzi el seu escó per fer un discurs xenòfob i provocar més rebuig a les persones immigrants.

Resulta molt difícil aturar les paraules de Vox al carrer i als mitjans de comunicació, que d'alguna manera n'esdevenen còmplices, però sí que cal fer-ho quan el discurs es pronuncia dins del Parlament. Hi ha d'haver unanimitat per rebutjar aquest comportament i celebro que la majoria de partits polítics hi estiguin a favor.

No m'estranya que Ciutadans no s'hi hagi sumat, perquè no són exemple de bona conducta i comportament. Des de la seva entrada al Parlament, el nivell dialèctic i la categoria dels discursos i maneres de fer va baixar estrepitosament. Es pot tolerar tot, o gairebé tot, però no la mala educació, els insults, i, en el cas de Vox, la xenofòbia, sobretot quan s'utilitza per guanyar vots, de gent obcecada i sense gaire reflexió.

Desconec en què pot acabar tot plegat, però convé que els partits polítics, els nostres representants al Parlament, no es cansin de lluitar contra qualsevol acte indecent que tenyeixi l'honorabilitat de la nostra més alta institució de país.