Els tirans i els seus amics

Pendents de tot el que està passant a Síria, i desitjant encert dels nous dirigents, en benefici de tota la seva població, ens preguntem què passarà amb el tirà Al-Assad? Estem massa acostumats que aquests personatges aconsegueixen un refugi segur que els evita presentar-se davant la justícia per ser jutjats pels molts crims comesos. 

Aquests dies estem descobrint les atrocitats comeses pel dictador que, tot i no venir de nou, impressionen i ens repugnen per la crueltat i la quantitat de persones torturades i assassinades. Un sirià format a Europa que va heretar un país en mans d'un cruel dirigent, i que fins i tot s'ha superat en la maldat de les seves accions.

El tirà s'ha refugiat a Rússia, amb un altre personatge del nostre món més inhumà, el senyor Putin, que li ha fet costat fins ara, evitant la seva caiguda anys ha, en els primers moments de la revolució avortada. Putin, però, no és un home en qui confiar, i pot trair-lo en qualsevol moment si en pot treure algun rèdit. És per això que Al-Assad no pot viure gaire refiat, i potser hauria d'estar mirant de trobar un altre aixopluc que li asseguri una vida d'exili tranquil·la, sense ensurts.

En moments com aquests penso en la dictadura franquista i el paper que varen jugar els estats europeus, aquells que estaven en contra de postulats feixistes, i no varen fer res per alliberar-nos del dictador. T'adones que l'actitud dels estats és hipòcrita i que només busquen els seus propis interessos, valorant què els convé més, sense importar-los gaire el que pugui patir la ciutadania d'aquell país veí. El suport de Rússia o dels EUA, sempre parteix dels mateixos principis: pensen en ells i quan deixen de tenir-hi interès, se'n van. No cal recordar què ha passat a l'Afganistan al llarg de la història més recent.

L'interès de Putin en aquests moments està centrat en Ucraïna, i el dels EUA està per veure, esperant el nou president, encara que hagi deixat molt clar que primer són ells i els altres que els bombin.

De què li servirà el Premi Nobel de la pau?

Avui s’ha conegut la nominació del Premi Nobel de la Pau 2023, que s’ha concedit a l’activitat iraniana Narges Mohammadi, que es troba empresonada, sense rebre atenció mèdica i sotmesa a tortures, segons informa Amnistia Internacional.

Tot i que ens queda lluny, hem rebut prou informació des de fa anys de tot el que passa en aquell país, on l’autoritarisme i la repressió té com a principal objectiu la degradació de la dona en tots els sentits. Amb l’excusa de creences religioses i tradicions reprimeix el 50% de la població pel simple fet de ser dones.

L’Acadèmia del Premi Nobel li ha concedit el premi com a reconeixement a la seva valentia per enfrontar-se a un estat repressor, patint vexacions i privació de llibertat, només per reclamar els drets de les dones a viure dignament. Un premi que no podrà recollir, com ha ha passat en altres ocasions, i que intenta posar a la primera pàgina dels diaris del món occidental una injustícia que s’està produint en ple segle XXI.

No sé si tindrà l’oportunitat de conèixer la notícia, espero que sí, ni d'assabentar-se del reconeixement mundial, que no la traurà de la presó, però que com a mínim pugui veure que tot el seu esforç i patiment no és inútil, malgrat sigui molt difícil capgirar la situació d’aquell país.

I nosaltres, els occidentals, els que ens pensem que estem de tornada de totes les coses, l’atorgament del premi hauria de servir per conscienciar-nos de la gravetat de la situació de la dona a l’Iran, i que els governants d’aquests països tant democràtics pressionessin les autoritats iranianes a canviar la seva conducta, si cal utilitzant totes les eines hagudes i per haver.

És lloable el treball del jurat del Premi Nobel de la pau, que en altres ocasions no ha estat tant encertat, i és bo que tots nosaltres, humilment i des del nostre espai d’influència, ens fem ressò de l’atorgament del premi, però sobretot de l’existència de milers de persones que, com l’ara premiada, viuen sota la dictadura del mal i la injustícia.

La censura feixista

Negar la cultura és una bona manera de fomentar el feixisme, perquè aquesta ideologia es basa precisament en la incultura. Ho acostumen a ser els impulsors, però sobretot treballen les persones que, per les circumstàncies que siguin, el seu nivell cultural és més baix. No és estrany, doncs, que el PP i Vox, on han aconseguit l'alcaldia o la presidència autonòmica, es dediquin aquests dies a censurar i cancel·lar espectacles culturals. Per contra, segur que potenciaran les corrides de toros, perquè no provoquen cap malestar als autòcrates i manipuladors de la societat.

Ho insinuava l'altre dia i hi insisteixo avui: deixem de parlar d'extrema dreta o dreta extrema. No mencionem el populisme com a eina de treball de les noves forces polítiques dominants a Espanya i a molts països europeus, parlem clar i diguem-ho pel seu nom. És feixisme pur i dur, i a tot això ens hi haurem de tornar a acostumar.

Ahir, uns amics d'Arenys que em vaig trobar per la Riera, em comentaven la por que tenen per tot el que està passant, però sobretot pel retrocés democràtic que s'espera a partir del 23 de juliol. Ho estem veient a moltes comunitats autònomes on el PP i Vox han aconseguit el poder i això és el que es voldrà aplicar a tot l'Estat. No estem parlant de que ve el llop, sinó que aquest ja s'ha instal·lat i comença a dictar les seves normes.

Aquests dies he recuperat la lectura de Rob Riemen, Per combatre aquesta època, perquè esdevé descaradament actualitat, i els pensaments propis o els referits d'altres pensadors, tenen una vigència tan clara, que espanta. No és masoquisme el que practico, sinó que intento entendre la dura realitat per aconseguir afrontar-la de la millor manera possible.

Escoltar les notícies de la ràdio o la televisió avui resulta frustrant i provoca una certa depressió i ganes d'engegar-ho tot a rodar. Tinc molt clar que si hi ha una cosa a què no podem renunciar és a la llibertat d'expressió, per dir tot allò que sentim, denunciar totes les injustícies, les manipulacions, els enganys i la tortura física, però també mental, de les noves forces polítiques que ens volen portar segles enrere.

Tingueu-m'ho clar: si no potenciem la cultura al nostre país i no es revel·lem contra tanta injustícia i ignorància atrevida, el nostre futur com a societat està en perill. Fem-ho pels nostres fills, que no en tenen cap culpa.

La mort als carrers de Kíiv

Avui són les imatges de Kíiv després de la retirada de l’exèrcit rus les que ens esgarrifen. Són unes imatges cruels de cossos abandonats al carrer, víctimes de la barbàrie, de la crueltat, de la tortura injustificada.

Mai una guerra és justa, però la tortura i l’atac contra la població civil són uns crims que no haurien de quedar impunes, i carregar totes les culpes als provocadors de la guerra i els militars que sense pietat s’aboquen contra els ciutadans indefensos.

Portem moltes setmanes de guerra a Ucraïna i no es veu el final. Se'ns diu que l’exèrcit rus no estava prou preparat, que abandona els atacs a la capital per concentrar-se a l’est del país, però el cas és que hi continuen havent morts, no només soldats, sinó població civil que viu amagada, amb restricció d’aliments, i patint per la seva vida i la dels seus familiars, abandonant les seves cases, destruïdes pel foc enemic, sense poder imaginar quin futur els hi espera.

L’exèrcit rus ha fracassat, però Putin aconsegueix els seus propòsits d’atemorir els ucraïnesos i fer-se fort a l’est d’Europa. Les mesures occidentals per bloquejar l’economia russa sembla que no aconsegueixen l’objectiu de frenar la invasió d’Ucraïna, i la devastació del país és total. Europa està de dol i trigarà molts anys a normalitzar una situació que ha esdevingut vulnerable i injusta, en aquesta ocasió per als habitants d’Ucraïna.

L'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura

El trasllat dels presos polítics a presons catalans ha pogut fer pensar que era la millor solució, entenent que aquí serien tractats d'una altra manera, a part de ser a prop dels familiars. Aquesta sensació l'hem mantingut fins que hem conegut l'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la  Tortura (CPT) del Consell d'Europa, on es denuncia que a les presons catalans es maltracta els presoners.

L'ambient que respirem contra l'estat espanyol pel procés ens pot fer pensar que a casa nostra tot ho fem bé, però ens adonem que no és així, sinó que hi ha molt a aprendre i moltes actituds a canviar. Segons diu l'informe hi ha proves evidents de tortures a presoners que no es poden admetre i són totalment denunciables.

De ben segur que els nostres presos polítics no les hauran sofert, en primer lloc pel seu comportament, però també per la repercussió que això tindria. En casos de tortura sempre hi ha aquelles víctimes que fàcilment se'ls pot aplicar perquè tenen poques defenses. 

Aquest exemple ens ha de servir per no adormir-nos i, paral·lelament a les nostres reivindicacions sobiranistes, hem de ser capaços d'exigir un estricte compliment del respecte als drets humans a totes les institucions públiques del país, també a les presons. Durant anys hem defensat els Mossos d'Esquadra com els bons, fins que hem observat comportaments no prou dignes. Hem de continuar defensant els Mossos com la nostra policia, però exigint un tracte exquisit de respecte a les persones, encara que sigui en enfrontaments. No tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present.

Cada vegada més vergonyant

Quant més avancem en la situació política a Espanya i Catalunya més vergonya em fa. La incapacitat d'actuar com a persones civilitzades i portar-ho tot a base de retrets, insults i mentides, em fa desesperar. Passi el que passi al final de tot aquest embolic, la situació resultant serà diferent. Tot el que hem viscut fins ara no ho oblidarem mai més. Cap confiança en els polítics i partits que han demostrat ser un niu de corrupció i desvergonyiment.

Avui pensava en els estudiants de la Universitat Joan Carlos I de Madrid, els estudiants de veritat, aquells que les seves famílies han invertit per una carrera, quines sensacions han tingut, com es consideren tractats per les autoritats acadèmiques. El currículum de la Universitat ha quedat tacat per sempre, i els universitaris i les seves titulacions totalment desacreditades.

I tot això ha estat possible perquè a Espanya la corrupció ho empastifa tot. El sistema polític és víctima d'unes manipulacions del poder real en benefici dels de sempre, dels hereus del franquisme. La dreta espanyola que no només es troba dins del PP i C's, sinó que es camufla a les files socialistes, no ha buscat mai el bé per al país, sinó els guanys per a la seva gent, i el pitjor de tot és que ho han aconseguit gràcies a les seves pròpies víctimes.

Sento vergonya d'Espanya, dels seus dirigents que no en tenen prou en fer el ridícul davant del món, sinó que gaudeixen torturant els seus adversaris, gràcies a l'engany i els poders que els donen suport. El poder judicial i la policia. Mai em podré sentir espanyol d'aquesta Espanya que m'avergonyeix.

Què ens està passant a Europa?

Mirant Europa, des de casa nostra, tens la impressió que alguna cosa falla i no saps ben bé perquè. Deixant de banda la reacció o inacció davant del procés i el mal tracte que rebem d'Espanya, mires què s'està fent amb els milers de persones que intenten travessar el Mediterrani, i no ho acabes d'entendre. Què pretenem? Quin valor donem a la vida d'aquestes persones? Què esperem que passi?

Se'm fa estrany pensar que puguem ser tan perversos com per permetre que persones que passen gana o pateixen la guerra es trobin en la situació que es troben a l'altra riba del mar. Segons sembla, els libis, encarregats d'aturar-los, els maltracten, torturen, sinó els maten. Podem dormir tranquils?

No pretenc pensar que la immigració no sigui un problema complex que requereixi estudiar bé les solucions, però la vida d'una persona és més important que res més. Sí, la vida d'una persona que ve de l'Àfrica perquè vol viure en pau, és el més important i el que hem de protegir.

L'exemple que estan donant els estats europeus davant del problema de la immigració, i de la mort de moltes persones que pretenen travessar el Mediterrani, et fa sentir molt poc solidari i arribar a plantejar-te si de veritat ens interessa formar part d'aquesta organització d'estats, la Unió Europea, o estaríem millor anant pel nostre compte i respectar la vida dels altres, com a principal objectiu.

Monteverdi eclipsa la memòria del 20-N

Començo el meu escrit amb la música de Claudio Monteverdi de fons. Madrigals molt ben interpretats que aporten pau i felicitat... Quina sort poder escoltar música deliciosa i ben interpretada! Probablement hi ha un dèficit de socialització, però un grau suprem d'excel·lència. No es pot tenir tot, però és que la música mal interpretada pot esdevenir una tortura.

Acostumo a escoltar la música per èpoques i durant uns dies de manera reiterada. Aquests darrers dies gaudia de la música clàssica del segle XX, i ja és interessant, però... quan recupero la música antiga, el barroc i començaments del classicisme... aquí em deixo anar. El repertori per als propers dies estarà format per Monteverdi, Corelli, Albinoni i Vivaldi. Després ja avançarem més.

De totes maneres la meva intenció avui era parlar del 20-N, una data que en el seu moment va tenir la seva transcendència, però vist des d'ara ja no saps si el que vàrem veure fou simplement un miratge. La transició democràtica ha anat com ha anat, però ha acabat convertint-se en la supremacia i lideratge sense oposició d'una dreta opressora i gens dialogant. Calien tants esforços per arribar on som ara?

Algú s'ha cregut això del diàleg i l'empatia del nou govern del PP? Revocar els acords del Congrés no és la millor manera d'expressar la millora en el diàleg.

El dictador va morir tranquil·lament i els seus successors han estat incapaços de fer una autocrítica i han mantingut tots els acords presos i les sentències condemnatòries dictades pel dictador que durant quaranta anys va dominar i oprimir els ciutadans espanyols que somiaven en la democràcia. 

He fet bé de començar parlant de la música i d'aquesta manera oblidar-me de la data d'avui i del que va significar el dictador per a Espanya i molt especialment Catalunya. El problema és que quan veus i sents palar el president o la vicepresidenta espanyols no et mous gaires graus del punt de referència del dictador i les freqüències es barregen. 

El vot a Tremosa afavorirà el VOX?

Podria parlar de les declaracions de l'Aiatol·là Jamenei de l'Iran, quan diu que el treball de la dona és secundari i el que és realment important és que la dona pugui tenir cura de la llar en un bon ambient familiar. Suposo que vol dir fer content el marit, aquell que comparteix amb unes quantes dones més. Però no ho faré. No pas perquè no sigui important, sinó perquè ja li puc anar dient que tampoc no em farà cas.

Esclar que quan insisteixo en parlar dels disbarats del PP i la seva mala llet, tampoc no serveix de res i per tant m'ho podria estalviar. Penso llavors que com a mínim puc ajudar a enrabiar més els que pensen com jo, i potser un dia tindrem prou força psicològica per tombar-los.

Llegia avui uns comentaris sobre la llei universal, aquella que s'ha volgut carregar el ministre Gallardón, que ens pensàvem que era de l'ala 'progre' del PP, però que hem pogut comprovar que és tant o més 'carca' que l'Esperanza Aguirre, que ja és dir.

El jutge de moda, el magistrat Ruz, tampoc li sembla bé deixar de banda uns temes que han passat on ara no és Espanya, i deixar immunes uns possibles culpables de tortures. És molt trist veure el que està passant amb un govern d'extrema dreta, com podem catalogar el PP. No és estrany que el nou partit d'Alejo, el VOX, hagi obtingut l'aval de diputats del PP per poder-se presentar a les eleccions europees. Probablement es tracta de futurs companys de grup i, per què no, de partit. Mireu com tremola el senyor Duran quan veu que estaran al mateix grup. Jeje!

El president Mas s'ho haurà de mirar bé quan es presenta en coalició amb un partit, la UDC, que compartirà cadira amb un partit d'extrema dreta, que demana la intervenció militar de Catalunya. Qui gosarà votar Tremosa? Sobretot que sàpiga a qui beneficiarà el seu vot!

L'Audiència Nacional prohibeix als mitjans difondre el rostre de l'exinspector de policia

Per què?

La Fiscalia s'oposa a l'extradició a l'Argentina de Billy el Niño, reclamat per tortures durant el franquisme, i no ens deixen que li veiem la cara, sinó només la clepsa. Es tracta de l'exinspector de policia Juan Antonio González Pacheco. El fiscal s'ha oposat a l'extradició perquè aquests fets poden ser investigats a Espanya, i ho ha dit seriosament!

La famosa llei d'amnistia del 1977, que perversa que és! i quin mal que ha fet a la democràcia espanyola. Aquesta llei hauria de ser revocada perquè no es va promulgar en situacions normals. Però estem parlant d'Espanya i en aquest país la dreta ha fet sempre el que ha volgut i l'esquerra s'hi ha arronsat en tot moment.

Per què no podem veure el rostre de qui està acusat d'haver torturat de manera acarnissada i vexatòria els detinguts? Permeten que es vegi la cara de qualsevol imputat i acusat per robatoris i corrupció, però no de qui torturava avalat i protegit per una dictadura que tenia anul·lats els drets més elementals de les persones. Això passava amb Franco, però ara, que ens recorden un dia rere l'altre que estem en democràcia, continuen defensant unes persones indesitjables que viuen còmodament tot i les maldats de que se'ls acusa. Si aquesta és la democràcia que podem esperar d'Espanya, jo no em sento espanyol ni tinc ganes de continuar sota aquest paraigua.

Més motius per dimitir el ministre Jorge Fernández

Diputats camuflats han pogut entrar al Centre d'Internament d'Estrangers de la zona Franca de Barcelona, on fins ara se'ls havia negat l'entrada com també al Síndic de Greuges, per amagar el que està passant a dins. On és la transparència?

El mes passat hi va haver una persona morta i els infiltrats han pogut conèixer de primera mà els mals tractes i tortures que reben les persones internades a l'espera de ser expulsats al seu país d'origen. Si no fos cert, per què haurien de negar la visita dels diputats?

Us prometo que em sap greu haver d'insistir tant amb la incapacitat del ministre d'Interior de continuar amb el seu càrrec. Ja ho vaig dir des del seu nomenament, que només es tractava d'un premi de Rajoy a la seva lleialtat, però en cap cas a la seva capacitat per dirigir el ministeri. La història ens ha donat la raó, i probablement serà el pitjor ministre d'aquest govern, i això que n'hi ha que ho han fet prou malament.

Una cosa és ser de dretes i l'altra maltractar les persones indefenses. El problema del nostre país és que la dreta i l'extrema dreta van juntes i ens falta una dreta moderada capaç de liderar un govern democràtic i de progrés. L'únic regal que ens ha donat el govern del PP ha estat prohibicions i involució democràtica.

Ara que se sap què està passant a dins, es prendran mesures o tot continuarà igual? Ningú no dimitirà? Si en el cas de les detencions al país basc ha saltat el cap de comunicació, aquí podria saltar el porter del centre, el que no deixa entrar-hi els diputats. En cap cas, però, el ministre en té cap responsabilitat. És simplement un irresponsable.