Surten o es queden al govern?

Demà i demà passat els militants de JuntsXCat estan cridats a decidir què volen que facin els dirigents del seu partit sobre la continuïtat en el govern de coalició amb ERC. Fins ara hem pogut escoltar les opinions dels dos bàndols que s'han creat, entre elles les dels membres del govern, els més afectats per la decisió que es prengui.

La consulta a la militància és un fet cada vegada més habitual, però se'm fa difícil de veure si es tracta d'una voluntat de fer participar els militants, per part dels seus dirigents, o bé passar-los la pilota quan qualsevol de les decisions que es prengui pot ser conflictiva o motiu de crítica efervescent. Perquè aquesta consulta no es fa sempre ni amb tots els temes. No són partits assemblearis, sinó que es tracta de donar la paraula quan els convé.

Avui llegia l'article de Ferran Sáez Mateu al diari ARA sobre els partits polítics, on es critica el fet de pensar que sense ells no hi ha democràcia. L'article és molt discutible i probablement caldrien moltes matisacions i explicacions per part de l'autor, per poder acabar d'entendre on va a parar, però sí que penso que els partits polítics s'haurien de repensar, i també el sistema polític, per poder analitzar fins a quin punt hi ha una dependència exagerada dels partits polítics.

No en tinc ni idea de què decidirà la militància de Junts, però en cas que defensin la continuïtat en el govern, quedarà clar que les picabaralles entre els dos socis no s'hauran acabat i la resolució del problema de no-govern el continuarem patint molt temps. Tampoc no és cap garantia de millora si la decisió final passa per abandonar el govern.

El PSC ja fa dies que està pressionant el president del govern català perquè mogui fitxa i decideixi fer-los cas i pactar, entre altres coses, el pressupost per a l'any vinent. El seguiment que es fa sobre les expectatives dels catalans a l'hora d'emetre el seu vot en cas de convocar-se eleccions, dona molts bons resultats als socialistes, que haurien sortit de la seva travessia del desert, amb la victòria i auge de Ciutadans, per recuperar el seu pes polític, una vegada que els hereus de Jordi Pujol han fet figa.

Analitzarem, doncs, la decisió que prenguin els militants de JuntsXCat, i també el grau de participació, que servirà per donar més o menys credibilitat a la decisió presa. També caldrà estudiar què passa amb els dirigents que s'han posicionat molt clarament per una postura o l'altra, què fan si perd la seva opció. Laura Borràs es podria jugar el seu futur polític, que no només penjaria del fil de la justícia, sinó també de la seva posició política davant les dificultats actuals per posar-se d'acord amb els seus companys de viatge, ara adversaris persistents.

No em tremolarà el pols...

Aquesta semblaria que és la frase que tindria a la ment el president de la Generalitat, el dirigent d'ERC, a l'hora de fer front a la desconfiança manifesta del seu soci de govern JxCat, i en concret per mantenir la destitució del seu vicepresident. No crec que sigui aquest el final del litigi entre els dos partits polítics, però sí que és un pas important en la desfeta de la coalició de govern.

Crec sincerament que Catalunya no es mereix aquest govern i potser convindria convocar eleccions, amb l'esperança que no s'hi presentessin les mateixes persones, sinó que hi hagués un relleu de candidats. Els actuals estan cremats i generen massa desconfiança cap als ciutadans.

Tot i mantenir la meva actitud de respecte al president del meu país, sigui qui sigui, i m'agradi més o menys, haig de reconèixer que actualment faig un gran sacrifici. Jo també li he perdut totalment la confiança, i no pas pel fet d'haver destituït el seu vicepresident, que hi té tot el dret, sinó per com ha portat les coses fins arribar a la situació actual. Amb ell són molts els polítics del govern i dels partits polítics que li donen suport, que m'han decebut, i que m'agradaria que fessin un pas al costat.

No sé si, com va dir el cap de l'oposició, Salvador Illa, parafrasejant el president Tarradellas, el que està fent Pere Aragonès i els seus és el ridícul, sinó més aviat un avergonyir-nos de la situació en què han portat les nostres institucions. Hem caigut molt avall, i serà difícil recuperar el prestigi que havíem tingut. Per la Generalitat han passat presidents de tot tipus, amb errors i encerts, però crec que en aquests moments hem arribat al nivell més baix de prestigi, tan necessari per aconseguir un mínim de respecte per part de tothom. Un respecte dels administrats, però també dels estats veïns.

Desconec com acabarà aquest malaguanyat episodi, però voldria que fos ràpid per poder girar pàgina i intentar trobar una sortida que ens salvi. No, no és ridícul, sinó descrèdit, desconfiança i rebuig a uns polítics que han malmès les nostres institucions, que tant d'esforç s'hi ha esmerçat per mantenir-les vives.

No és ell sol, d'acord, però sí que és un dels principals causants de tanta desgràcia. Voldria pensar que el partit que li dona suport no és el culpable de tot, però la història ens ha demostrat que des de la recuperació de la democràcia, poca cosa ha fet de positiu, més enllà d'anar fent bullir l'olla, veure passar molts dirigents sense gaire carisma ni empenta, ni deixar el pòsit necessari per aconseguir una Catalunya triomfant. Quin desastre!

Les dificultats de Podemos

La coalició de govern entre Podemos i PSOE comporta seriosos problemes de coherència a qui li aniria millor estar a l'oposició atès que no té prou força com per fer quadrar els socialistes en moltes de les coses en què difereixen. Aquests dies ho estem veient amb la tornada del rei emèrit. No n'hi ha prou en exclamacions contra la impunitat del rei emèrit, sinó que caldria efectivitat i resolucions d'acord amb el que diuen, però no fan.

Entenc que en política no sempre pots fer allò que voldries, però quan es toquen de ple els principis, i es fa d'una manera tan descarada, és bo parar-se a reflexionar i sospesar què és millor. A vegades va bé forçar la màquina, perquè no quedi tot en un joc de paraules i contradiccions.

La situació en què ens trobem, davant la impunitat d'un rei corrupte, no és cap casualitat i està dins la lògica d'un país incapaç de fer avenços en democràcia. El PSOE fa molts anys que està lligat de mans i peus, i això es va poder observar amb el mateix Felipe González, que va girar el seu discurs com un mitjó. Per no parlar del que pensa i diu actualment, que és totalment indignant.

El poder de l'Estat és tan gran que no hi ha manera que ningú hi pugui fer front. Des de l'oposició es venen moltes receptes i es fan grans discursos, però quan s'està al govern, tot canvia. L'esquerra espanyola ha anat retrocedint i en temes com la monarquia està al mateix nivell que la mateixa extrema dreta. Podemos encara diu alguna cosa, però el problema és que continua governant amb els socialistes, i quan és l'hora calla i acata la voluntat del partit majoritari. A canvi de què?

Aquests dies, doncs, són moltes les exclamacions manifestant la indignació pel retorn d'un corrupte, que a més rep aplaudiments com si es tractés d'un heroi. La imatge de l'Estat ja no és una vergonya aïllada, perquè forma part d'un conjunt que tothom o la gran majoria dona per bo. Ens queda el dret a la rebequeria, a protestar sabent que no passarà res, i haver d'empassar-te que la justícia espanyola defensa els corruptes i sentencia contra els que s'atreveixen a plantar cara i dir les veritats. La tornada del rei emèrit a Espanya no és un bon senyal per a la democràcia d'aquest país, però no passa res! Podemos continuarà governant i despistant quan algú els demani comptes.

Estanis Fors, novament alcaldable d'Arenys de Mar

Avui hem sabut que, aprovat per una gran majoria de l'Assemblea, l'alcaldable de JxArenys/JxCat a la nostra vila serà Estanis Fors, qui sempre que s'ha presentat a les eleccions locals les ha guanyat, però que no sempre ha pogut governar, pels pactes dels altres partits polítics que, o bé l'han fet fora a través d'una moció de censura, o bé han pactat un govern alternatiu.

Estanis Fors és tota una figura local, amb molta empatia cap a una població que l'adora i el vol tornar a tenir per alcalde. Els números, però són els que manen i només una majoria absoluta li pot garantir d'entrada la seva reelecció. 

El panorama de la nostra vila, molt mal endreçada i amb un govern municipal que ha fet aigües en la majoria dels temes que ha tocat, li pot ser favorable. Hi ha molts vilatans enfadats amb l'actual govern, que no desperta gaire simpatia i que s'han sentit menystinguts en moltes ocasions.

L'entrada de la CUP al govern de coalició només ha servit per reforçar la majoria de l'alcaldessa, sense que hagin estat capaços de posar en pràctica els programes que des de l'oposició s'havien defensat en l'anterior mandat. Ja sigui per la manca d'experiència, o per no haver estat a l'alçada de les circumstàncies, el pes de la CUP no ha fet millorar el govern de la vila.

Estanis Fors haurà de treballar de valent si vol assegurar-se l'alcaldia i la possibilitat que el PP recuperi la presència al Consistori, li pot proporcionar la majoria necessària per recuperar el bastó d'alcalde. L'experiència de govern tampoc l'avala, i d'alguna manera va provocar l'entesa dels grups de l'oposició per fer-lo caure amb la moció de censura.

Els arenyencs ens mereixem un govern valent i efectiu, que no només visqui de promeses i grans projectes, sinó que també cuidi el dia a dia, escolti els vilatans, els faci costat, els atengui com es mereixen i aconsegueixin una vila bonica, neta i endreçada. Aquí hi hem de ser tots, i nosaltres en som els grans responsables, però ens hi ha d'ajudar la mà dels nostres representants polítics, per fer-ho fàcil i agradable.

Ara vindran totes les promeses, però nosaltres ja n'estem una mica farts. Ens cal capacitat de govern i fets reals, resultats, cosa que fins ara no hem obtingut. Tot i que ja s'han avançat noms i intencions, estem a l'espera dels nomenaments oficials de les altres candidatures.

Manifestació de policies al carrer

La manifestació de policies d'aquest cap de setmana explica molt bé quina és la seva postura i posa en perill el dret de les persones a manifestar-se, però també una altra cosa molt més perillosa, al meu entendre, i és la credibilitat de la policia davant la Justícia. 

Hem pogut observar situacions en què inicialment s'ha cregut la paraula d'un policia, i només gràcies a les imatges enregistrades s'ho pogut veure que el policia mentia. La prohibició d'enregistrar imatges d'acord amb l'anomenada llei mordassa, que es vol modificar, donava peu a que els policies es mantinguessin impunes.

La transparència és necessària a tot arreu, i el govern ha de vetllar perquè així sigui. Si hi ha alguna llei que ataca aquesta transparència, ha de ser abolida si realment volem ser considerats una democràcia de ple dret.

A la manifestació d'aquest cap de setmana, els partits de dreta, cada vegada més ancorats a l'extrema dreta, han donat suport a la policia, simplement per desgastar el govern de coalició. Aquesta evidència, però, no sempre és vista als ulls de tothom. Hi ha massa fanatisme i subjectivitat.

El fet que els mitjans de comunicació, clarament de dretes, siguin dominants a la resta d'Espanya, posa molta pressió a l'esquerra que governa, i no els deixa ser més contundents a l'hora de modificar tot allò que la dreta ha establert.

Els socialistes no només tenen en contra els partits polítics de dreta extrema, sinó que cal afegir-hi tribunals de justícia i policia, i el que encara és més contundent, tot l'aparell de l'Estat, que és immòbil sigui quin sigui el color del partit en el govern del moment.

Per tot això cal estar molt units i denunciar des de tots els flancs, els atacs a la democràcia i als drets personals, per part d'unes institucions i partits polítics que es fan forts i posen totes les traves contra qualsevol intent de modificar o eliminar lleis injustes i poc democràtiques.

La coalició de govern espanyol s'assegura els pressupostos

Aquests dies ens repetim parlant de pressupostos, però és la notícia del dia a les diferents institucions públiques. Si ahir parlava en concret de l'acord entre ERC i els Comuns, perquè es poguessin tramitar els pressupostos de la Generalitat, avui menciono l'acord a què han arribat diferents partits polítics, entre ells ERC, amb el govern de PSOE i Podemos.

Fa uns dies que ERC va permetre la tramitació d'aquests pressuposts del govern de l'Estat, sense que s'especifiqués quina seria la quota de català a la llei de l'audiovisual, i que avui s'ha pactat en el 6% per a les llengües cooficials.

L'actitud d'ERC difereix de la de JxCat i la CUP, aquests darrers ja han manifestat que votarien en contra dels pressupostos. ERC ha volgut pactar diferents punts amb el govern de Madrid, i sembla ser que se n'ha sortit. La crítica de la CUP és que això només serveix per continuar com fins ara, i no hi veu cap relació amb l'acord pactat per aquesta legislatura a Catalunya.

Es fa difícil valorar el camí que recorren els partits polítics catalans, després del fracàs en l'intent de declarar la independència de Catalunya. La sotragada va ser forta i encara estem vivint moments de pressió i venjança contra tal temeritat. Hi ha qui voldria tornar a intentar una acció unilateral, i altres que ho veuen imprudent i sense possibilitats d'èxit.

El paper que està fent ERC en aquests moments és el que ells mateixos havien criticat de Jordi Pujol. Pactar amb Madrid i callar. Aquesta és la crítica que els fa la CUP, que voldria anar més enllà, però tampoc ens expliquen com ho ferien. No és fàcil està al capdavant d'un govern i acontentar tothom, o tan sols la majoria. De moment ERC aprofita el govern de la coalició d'esquerres a Madrid, conscient que l'alternativa de la dreta espanyol ho faria molt més difícil.

Entretant, qui veig més perdut amb tot això és JxCat, els quals veuen com els seus excompanys de partit, el PDECat, va per lliure i amb moltes ganes de pactar amb el govern espanyol, i aconseguir alguna cosa per a Catalunya. Penso que JxCat té molta feina a fer, per acabar de definir-se i saber quin és el camí que han de prendre. A nivell de Catalunya van de la mà amb ERC, però a nivell estatal, es troben ben lluny.

Falta sentit del ridícul

Aquests darrers dies han estat notícia declaracions del presidenciable del PP, Pablo Casado, que més aviat el posen en ridícul, tot i que en política sembla que s'ha perdut el sentit del ridícul des de fa temps. Casado té un front obert dins del partit que posaria en perill el seu lideratge, i això potser el fa ser més actiu, la qual cosa no el beneficia.

Sembla que els polítics han d'entendre de tot i per això parlen de tot, però t'adones fàcilment que hi ha molta ignorància, i aquesta és molt atrevida. L'altre dia parlava del sol, com energia renovable, i pretenia ridiculitzar el president espanyol dient que a les 8h del vespre no hi ha sol. Crec que les seves pròpies paraules el deixen en la posició que es mereix. 

Això, quan no menteix descaradament per defensar la seva posició, i guanyar punts a l'hora d'enfrontar-se amb el seu adversari, el PSOE. Avui, precisament, ens donaven els resultats de la darrera enquesta del CIS, on ambdós partits baixen en intenció de vot, però els socialistes continuen en primer lloc. La mala notícia, al meu entendre és que Vox es mantingui en la tercera posició. No diu res de bo per al nostre país, i no és una disculpa pensar que en molts altres països l'extrema dreta hi és present.

Falten molts mesos per a les eleccions generals, i per tant els discursos d'ara del líder del PP s'han d'entendre més en clau interna, per destacar per sobre d'Ayuso, i al mateix temps intentar anar desgastant el govern, d'una coalició que amb empentes i rodolons va avançant, amb una líder de Podemos que ha guanyat terreny a nivell personal.

La llàstima de tot plegat és que per més ridículs i corruptes que siguin els nostres polítics, aquests aconsegueixin presidir un govern d'un país. No hi ha una relació directa entre capacitat i honorabilitat per un cantó i èxit electoral per l'altre. No és qüestió de gustos, sinó de manca d'esperit crític dels electors, que sembla que ens acontentem amb qualsevol cosa.

Previsió de resultats a una possible convocatòria d'eleccions

Tot i que no està del tot decidit, aquest cap de setmana els diaris parlaven dels possibles resultats electorals del mes de juliol, si finalment anem a les eleccions. Diferents estadístiques donaven a entendre que molts canvis no hi hauria, encara que totes coincidien en afavorir els resultats del PSC i amb més o menys mesura una baixada d'escons de JxCat, considerant-los culpables de no haver arribat a l'acord de govern.

Interessant la reflexió de Marina Subirats al diari ARA, on ens fa veure que, hi hagi o no eleccions, un futur govern de coalició entre ERC i JxCat està abonat al fracàs, i apunta la possibilitat de buscar alternatives. Per què no és possible un govern entre el PSC i ERC? Tan difícil és? Ningú d'ells dos vol afluixar per cedir a l'altre la cadira?

També hem pogut llegir Jordi Muñoz quan afirma que el CIS menteix en dir que al País Basc governa el partit que guanya les eleccions, i aprofita per fer notar la manca de confiança a les institucions on es governa en clau partit polític i no servei públic. 

Sigui com sigui, sembla com si els partits negociadors del pacte de govern s'han pres el cap de setmana d'aturada, no sé si per reflexionar o bé per agafar forces i acabar decidint com acaba tot plegat, sabent que els dies s'acaben i que la data del 26 de maig està a tocar.

Un debat avorrit amb espòiler

Escric el post en paral·lel al primer debat per a la investidura del diputat Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya, un debat que ja ens han avançat que acabarà en fracàs, atesa l'abstenció que pensa exercir el partit polític JxCat. Un debat que no he seguit, per qüestió laboral, però que tampoc em despertava gaire emoció. Sabíem el final.

Com ja he dit aquests darrers dies, som moltes les persones que no entenem el posicionament de JxCat, com si es volgués fer l'important i fer-se pregar. Tampoc entenem la seva insistència amb el Consell per la República, que en cap cas ha de posar-se per davant d'una institució com el Parlament, on hi ha asseguts tots els representants del poble català.

El fracàs anunciat s'hauria de penalitzar amb una expulsió de tots els seus diputats i diputades i col·locar-ne de nous. Si en el mes i mig que portem des de les eleccions no han estat capaços de posar-se d'acord, és millor que en vinguin uns altres nous i que ho intentin. Em perdonaran si els dic que només les ganes de protagonisme fan inviable un acord per formar govern.

Crec que és bo que ens anem acostumant als governs de coalició, però potser caldria modificar la llei electoral i marcar com a alternativa a una falta d'acord en la proclamació del president, el líder de la candidatura més votada, en aquest cas el PSC, com ja passa en les eleccions municipals. Probablement d'aquesta manera seríem més àgils a l'hora de decidir qui surt elegit president, i no perdríem tant el temps amb debats que resulten avorrits i repetitius.

Si tot acaba com ens han anunciat, caldrà esperar el segon debat, el de diumenge o dimarts, en què en dos dies hauran d'acordar i pactar tot allò que no han estat capaços de fer en un mes i mig.

Miquel Iceta ja és ministre!

El canvi de cromos que comentava en aquest blog el 30 de desembre passat ja s'ha materialitzat. Iceta ha cedit la candidatura a president de la Generalitat a Salvador Illa, i aquest, plegant de ministre, ha fet que Pedro Sánchez nomenés Miquel Iceta ministre, i d'aquesta manera mantingués la quota catalana al consell de ministres del govern de coalició.

Duran i Lleida ho va somiar molts anys i no ho va aconseguir, i Iceta, amb tota la seva vida dedicada a la política, ha pogut tenir l'honor de formar part del govern de Madrid amb el ministeri de Política Territorial. Ara podrà seure com a mínim en una banda de la taula de negociació, si és que no es dissol definitivament.

Si una habilitat ha tingut Iceta durant tota la seva carrera política és la d'adaptar-se a les circumstàncies sense cap tipus de rubor a canviar d'opinió si això l'afavoria o el salvava d'un mal pas, encara que pogués entrar en contradicció. Això, que l'ha mantingut viu a la política, no és cap garantia per a qui vol confiar en ell per resoldre els molts problemes que sorgeixen dia rere dia, ja que avui et defensarà un model i demà tot el contrari. Aquesta manera de fer i ser, provoca que els seus adversaris no sàpiguen mai amb què els sortirà, i per a la ciutadania en general no és cap garantia de resultats positius. 

Miquel Iceta haurà de tractar amb totes les comunitats autònomes i no sé si la bena federalista que a vegades li ha sortit, la recuperarà o bé ja té clar que amb autonomies n'hi ha prou i suficient. Iceta sempre estava darrere movent fils i hi tenia una gran habilitat. Quan es va posar davant com a candidat a la presidència de la Generalitat no li va sortir tan bé. Caldrà veure si en aquesta segona ocasió, amb responsabilitat delegada, aconseguirà satisfer les expectatives creades.

Una Constitució obsoleta que ens ve imposada

Una Constitució de 42 anys que ens imposen sense possibilitats d'adaptar-la a la realitat actual, i que serveix d'excusa al Tribunal Suprem per mantenir els presos polítics tancats, després d'un judici injust i una sentència desproporcionada.

Avui, festa en commemoració de l'aprovació de la Constitució espanyola és una jornada trista pel que significa per a molts. No és lògic que una llei sigui imposada i es rebutgi qualsevol possibilitat a actualitzar-la. A adaptar-la als temps que som, sobretot tenint en compte que quan es va aprovar hi havia una pressió externa que amenaçava amb la involució democràtica.

Curiosament, els que no hi varen votar a favor són ara els principals defensors, i això és una explicació prou clara del mal ús que se'n fa. En aquell moment ho trobaven un disbarat, un trencament de l'ordre establert que els afavoria, i ara els serveix de mur per evitar qualsevol modificació que representi més llibertat per als ciutadans de l'Estat.

Coincideix la celebració de la Constitució amb el moviment d'exmilitars atacant el govern de coalició fruit d'unes eleccions democràtiques. Uns exmilitars que conserven el seu esperit franquista, dictatorial i antidemocràtic, i que s'atreveixen a escriure al rei perquè intercedeixi a revertir el que el poble sobirà ha decidit a les urnes.

Una vegada més Espanya demostra que no es troba bé democràticament i que té un llast feixista que arrossega des de fa més de quaranta anys. La transició ha resultat un fracàs, i ens trobem desemparats i sense consol, per reeixir en el nostre intent d'esdevenir un país plenament democràtic. Caldrà veure si el govern progressista actua com a tal i no es deixa enfonsar per les proclames antidemocràtiques de la dreta més ultra del món occidental.

Hi ha remor de sabres?

Encara que sembli estrany, som al segle XXI i ens trobem a Europa. Escoltant les notícies d'aquests dies relacionades amb els exmilitars que han enviat un escrit al rei, et fa l'efecte que no som un país europeu i que no ens trobem al segle actual, sinó un segle enrere. La tan proclamada transició sembla un miratge i que no hem avançat des de la mort del dictador.

Em ve a la memòria la cançó de La Trinca, amb música simfònica de Beethoven parlant de la remor de sabres. Sí, no és el 1981, som quaranta anys més tard, però els militars, encara que siguin ex, es manifesten i voldrien un cop d'Estat. Confien en Vox?

No hi podem fer broma, perquè la cosa és més seriosa del que pugui semblar. No és bo que hi hagi aquests rumors i un partit polític com Vox al Congrés de Diputats. Què hi diu el senyor Casado? Què hi diu el PP? Ja els està bé? És un atac al PSOE, al govern espanyol de coalició, però també un atac a la democràcia i per tant, un atac a tota la població espanyola. Això és més seriós que el Procés, encara que ho posin com a excusa per demanar un canvi de govern. 

Què ens està salvant d'un cop d'Estat real? La situació geogràfica hi té un pes, però no és decisiu, i amb una Europa convulsa, qualsevol cosa podria passar. No vull creure que un cop d'Estat pugui estar a prop, però és cert que hi ha molta gent que ho desitjaria, i si no fos així no tindríem Vox al Congrés.

Ha fet bé el govern d'enviar la confecció d'aquest xat a la Fiscalia? Què se'n podrà treure? Penso que no es pot deixar passar alegrement actituds com aquestes, i encara que no siguin militars en servei, alguna cosa s'hi ha de fer. Si més no per no donar esperances a qui podria fer mal. No ens ho prenguem en broma.

Un any de les darreres eleccions municipals

Avui fa un any de les darreres eleccions municipals, amb el triomf d'unes quantes forces polítiques que al final no varen aconseguir formar govern. Potser la més significativa va ser la de Barcelona, amb una victòria d'ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, però que pocs dies més tard veuria com Ada Colau retenia l'alcaldia gràcies al suport de Manuel Valls i el PSC.

A casa nostra tampoc va ser elegit alcalde el líder del partit guanyador, sinó que una coalició d'ERC, la CUP i Arenys en Comú, va atorgar l'alcaldia a qui havia estat exercint aquest càrrec després d'una moció de censura l'any 2016.

Tot i que ha passat un any, es fa molt difícil fer balanç de la feina feta pels respectius equips de govern. El brot del coronavirus ha provocat un daltabaix aparcant els objectius i planificacions per centrar-se en combatre la malaltia, i amb ella les conseqüències econòmiques i socials que se'n deriven. Tot i que és una patacada per als polítics que governen, també ha fet que la crítica per part de l'oposició pràcticament desaparegués. 

A Arenys s'ha passat de parlar diàriament dels problemes amb la recollida de la brossa i la brutícia dels carrers, a ignorar-ho totalment, malgrat que els problemes continuen. Els esforços s'han centrat en l'epidèmia i ha canviat tot el panorama polític. 

La manca de competències de l'administració local també ajuda a ser més benèvols en els errors que es puguin cometre a l'espai públic, i el cinisme de l'Estat s'ha fet palès en no permetre, si més no de moment, fer ús del superàvit que ajuntaments com el nostre disposa, però que per llei no pot utilitzar. Es tracta del que ja hem comentat més d'una vegada de la manca de confiança entre els diferents nivells de l'administració pública.

Exercir el poder sense oblidar-se del carrer

Hi ha partits polítics que no tenen gaires problemes per dissimular que fan el que volen al marge de què pensa la ciutadania, fins i tot la que els ha votat. A tots ens vénen al cap el PP, C's, PSOE, CIU... Uns partits que s'han acostumat a prescindir de la voluntat de la ciutadania i que han pogut governar sense gaires problemes.

Hi ha partits polítics que no ho tenen tan fàcil. Són aquells partits que han sorgit del poble i han estat sempre a l'altre bàndol del poder. Que no han tastat govern, sinó que han format part de l'oposició. Que han pogut solidaritzar-se fàcilment amb les reivindicacions del poble, que es queixa pel distanciament dels governants.

Aquests partits polítics que no han estat mai al govern, reben una forta sotragada el dia que en tenen l'oportunitat. Avui tenim la gent de Podemos que forma govern en coalició amb el PSOE i que ja s'ha trobat amb més d'un mal de cap. El principal problema és governar, tenir responsabilitat de govern, i ser coherent amb els seus principis, amb aquelles reivindicacions de quan eren al carrer, protestant decisions polítiques.

Podemos ha d'anar amb peus de plom per no desanimar aquells que han confiat en ells i els han donat suport electoral. Aquells que sempre han estat crítics amb els grans partits polítics perquè s'han vist abandonats. Ara Podemos no els pot decebre, no els pot abandonar, i això no els resultarà fàcil.

Podemos haurà de refredar molts impulsos, aparcar algunes reivindicacions històriques, centrar-se en allò que provoca menys mal de caps, però fer-ho de manera que els seus no se sentin traïts.

Fins avui ja s'han empassat alguns galàpets, com es diu col·loquialment, però n'arribaran més, i des de Catalunya ens hi fixarem molt.

El PP basc desautoritzat

Els partits polítics espanyols tenen la mania que s'està convertint en costum d'imposar els candidats locals des de Madrid. Ho hem vist amb el PP a Catalunya i també al País Basc, però es tractava d'eleccions generals, per anar a treballar a Madrid. Ara, però el PP va més enllà i imposa no tan sols els candidats al Parlament basc, sinó també la coalició amb C's, un partit que al País Basc no té representació.

Què passarà al País Basc? Els líders locals hauran de cedir el pas als escollits per Madrid? Això és el que sembla i penso que és un greu error. Forçar els candidats des del centre és la millor manera per desmotivar els militants i simpatitzants de la perifèria. Els que creiem en la representativitat i en la proximitat dels electors, i per això ens agrada el sistema britànic, no podem entendre aquesta aberració. Es converteix tot en una massa uniforme que només pensa en el partit, encara que hi surti perdent.

Greu error de la direcció central dels partits polítics espanyols, que espero i desitjo que els surti malament. Si ara C's no té representació al Parlament basc, podria molt ben ser que al PP li passés el mateix.

La radicalitat de la dreta extrema

Hi ha moments que em pregunto si l'actitud de la dreta espanyola beneficia o no la feina del PSOE ara que forma govern en coalició amb Podemos. Una actitud tan radicalment en contra i sense gaires arguments a vegades és bo pel govern de torn, perquè s'ha de ser molt radical i poc intel·ligent de no veure de què va.

A qualsevol govern se li pot fer una bona feina d'oposició, perquè la demagògia acostuma a ser gran i a vegades difícil de detectar, sobretot per part de la gran massa. Quan un es radicalitza, però, és fàcil que la gent se n'adoni.

Aquests dies tot s'ha concentrat en la reunió entre els presidents de govern espanyol i de la Generalitat. En aquest aspecte hi ha molt a dir i a pensar, i també és fàcil treure'n rèdit, però el govern socialista farà bé de no deixar-se entabanar i no concentrar tot l'esforç en aquesta taula de negociació, precisament per no provocar el seu fracàs.

Entenc que aquest període que s'ha iniciat ha de tendir a la normalitat. No donar-hi més importància de la que té, que en té molta, però no donar elements on s'hi aferri l'oposició de la dreta extrema que en aquests moments destaca per sobre d'una dreta que tots voldríem moderada i capaç de contrarestar els errors que puguin venir de l'actual govern, que és un govern experimental, pel fet de ser el primer de coalició després del franquisme.

Una actitud assenyada i intel·ligent del govern de PSOE i Podemos que mantingui la dreta en aquesta actitud radical, li permetrà governar més temps i amb més credibilitat que mai. Però que no li doni motius!

Primera trobada del primer govern de coalició

Ja tenim govern (gobierno), i encara tenim president. Avui s'ha reunit per primera vegada el nou govern de l'Estat, la primera experiència en règim de coalició després de la dictadura. Els diferents governs, alternant PP i PSOE, han estat monocolors, alguns d'ells per majoria absoluta del Congrés de Diputats, i d'altres per pactes amb partits minoritaris, normalment el PNB i CiU.

Ara inicien una nova experiència fruit de la necessitat de pactar, després de dues eleccions seguides sense uns resultats clars, que permetessin el PSOE de formar govern sols. Podemos ha treballat a fons i contra tothom, per tal d'aconseguir aquesta coalició. És per això que els militants de Vox, s'escandalitzen tot dient que tenim ministres rojos, comunistes!

La pressió que rebrà el nou president espanyol, per part dels tres partits de la dreta, serà immensa seguint el patró de C's al Parlament català, és a dir, la mala educació i bronca constant, i acudint cada dos per tres als tribunals judicials per intentar frenar les polítiques del PSOE i Podemos, que no ho podran fer al Congrés de Diputats. 

Ara seria l'hora perquè els dos partits polítics al govern, avancessin en polítiques socials compromeses, abans no sigui massa tard i torni la dreta, ara més extrema que mai. Veurem si en seran capaços, ja que la història ens ensenya que no sempre ho han fet.

Quant a Catalunya, la mesa del Parlament, escoltats els seus Lletrats, ha decidit mantenir l'acta de diputat del president Torra, i això també ha fet treure guspires als representants de la dreta espanyola. El PSC ha actuat amb seny, avalant la decisió dels juristes. És un gest a tenir en compte?

Els avaladors de Vox al Congrés de Diputats

La pregunta que ens hem fet molts ha estat qui ha provocat la pujada de l'extrema dreta a Espanya. Les opinions són variades i tothom té la seva idea que argumenta d'una manera o altra. Alguns ho fan motivats pel propi interès de culpar els altres.

La pressió dels independentistes que posen en perill la unitat d'Espanya, ha estat per algunes persones la causa de l'ascens de l'extrema dreta, com a garants de la unitat, com si aquest discurs no es trobés entre les altres formacions espanyoles. Algú, honestament, creu que el PSOE no defensa la unitat d'Espanya? I el PP o C's no han estat prou clars a l'hora de defensar-la? No podem negar que l'independentisme envalenteix l'extrema dreta, però d'aquí a donar-li la culpa del què ha passat a Espanya hi ha una gran diferència.

La meva modesta opinió és que l'ambient actual a nivell europeu és encara favorable a proclames feixistes i d'involució democràtica. Els mals resultats de la gestió política dels partits tradicionals ajuda a que el populisme agafi força, i és en el populisme on l'extrema dreta s'hi repenja.

A diferència, però de la majoria de països europeus, on la dreta moderada ha establert barreres davant l'auge de l'extrema dreta, a Espanya s'hi ha aliat, configurant governs de coalició que l'ha fet més forta davant l'opinió pública. Els exemples d'Andalusia o Madrid, són claus per a l'acceptació de Vox com una força política dins del sistema democràtic espanyol, la qual cosa és, al meu entendre, la millor ajuda perquè en les primeres eleccions hagi experimentat aquest increment tan alt per acabar sent la tercera força política del Congrés de Diputats.

No saber veure que han estat el PP i C's, amb la complicitat del PSOE, els avaladors de Vox és d'una ingenuïtat o mala fe imperdonable.

Què demana ERC a canvi de l'abstenció?

Tot i perdre dos escons, ERC es veu valenta per tenir un paper a jugar a l'hora de pactar el nou govern espanyol. El PSOE ha escollit un govern progressista que necessita la complicitat d'uns quants partits més. Si hagués optat per la gran coalició ja tindríem president i també govern, però no. Ha volgut escoltar la militància i deixar de banda els partits espanyols que donen suport a Vox a canvi de governar a Andalusia i a Madrid.

ERC, doncs, té clar que pot jugar un paper important i es vol fer valdre. En sabrà? Ho sabrà fer bé? No voldria dubtar de la seva capacitat per afrontar aquest repte, però aquests dos darrers anys han fet que en sortíssim una mica decebuts. No només d'ERC, sinó també de JxCat. 

Sempre he pensat que per a Catalunya és millor un govern socialista que no pas de la dreta espanyola. La qual cosa no vol pas dir que un govern socialista sigui per a nosaltres la bicoca. Si més no la seva incapacitat de formar una majoria absoluta estable ens pot ajudar a aprofitar escletxes per fer-nos sentir. Malgrat tot, el paper d'ERC tampoc ha estat clar, i a les xarxes socials han rebut moltes crítiques, fins al punt de ser insultats com a botiflers. Governar no és fàcil i sortir de l'atzucac encara menys.

ERC ofereix l'abstenció perquè, en segona votació, Sánchez pugui ser nomenat president i configuri un govern amb el pacte amb Podemos. Una abstenció que ha de venir acompanyada d'altres. Tot i així, què demana ERC a canvi? Què ha de prometre Pedro Sánchez perquè els 13 diputats d'ERC s'abstinguin? Si Sánchez només es vol moure en el marc d'aquesta Constitució, i no hi ha voluntat, ni possibilitats de modificar-la, què espera ERC obtenir? Un referèndum és evident que no! Una millora de l'autonomia? Del finançament?

Hi ha el perill de tornar on érem, i això ja acostuma a ser massa habitual. ERC se les promet molt fresques, però no li serà fàcil justificar als seus votants el resultat que pugui obtenir del pacte amb Pedro Sánchez. Temps al temps!

La típica excusa de la hipocresia política

Les lectures que es fan del fracàs de la investidura de Pedro Sánchez són diverses i interessades. El PSC s'afanya a culpar Podemos, i sobretot el seu líder Pablo Iglesias, d'haver fet fracassar l'intent d'una coalició d'esquerres. Per la seva banda Podemos diu que ha estat el PSOE que no ha tingut cap interès en aconseguir la coalició, oferint menudalles a Podemos. Tothom tindrà la seva part de raó, però és important tenir memòria i recordar què dèiem abans en situacions semblants.

Les xarxes socials s'han fet un tip de recordar al PSC i a Pedro Sánchez concretament, les seves paraules contra Rajoy quan va fracassar en l'intent d'aconseguir ser investit president. Llavors Pedro Sánchez afirmava que "la responsabilitat de la investidura fallida és exclusiva del senyor Rajoy per haver estat incapaç d'articular una majoria".

Si fóssim coherents, si Pedro Rajoy pensés el mateix ara que quan li va passar al president Rajoy, hauria d'assumir que ell és responsable de la fallida actual, però no. En política això no passa. Quan passa als altres és molt fàcil donar-los la culpa, però quan toca a casa llavors les coses canvien i es troba alguna altra excusa. És la típica excusa de la hipocresia política.