Algunes incongruències en la protecció del coronavirus

En aquests moments és qüestió d'imaginació a l'hora d'organitzar actes que altra hora teníem molt ben apresos. Ara veus com s'està pensant en la manera de preparar unes colònies d'estiu tenint en compte les mesures de seguretat. La més complexa sempre és l'anomenada distància social. Ho pots aconseguir amb nens i nenes jugant al descampat?

Un altre cas són els concerts a l'aire lliure, mai asseguts i més aviat massificats. Com pots organitzar el Mercat de Música Viva de Vic, respectant les actuals mesures de seguretat per no contagiar-nos del coronavirus? Hi ha, però qui s'ho està estudiant i guanyarà el més enginyós i qui ho trobi primer.

Tots plegats haurem après noves maneres de comportar-nos en situacions que fins ara fèiem de manera natural. Avui, amb cita prèvia, he experimentat què és no encaixar la mà a una persona que t'ha atès per primera vegada. Només la paraula ho pot substituir. Hi ha accions, doncs, que fàcilment es poden substituir, però n'hi ha d'altres que no, o si més no són complicades i costoses.

Aquests dies es parla de començar el curs escolar amb la meitat d'alumnes per aula. Això vol dir més aules i més professors, o bé deixar alumnes a casa. Anul·lar els jocs a l'hora del patí i diferenciar les hores d'entrada a l'escola. Tots han de passar per una mateixa porta.

El que no puc entendre és reiniciar esports com la competició de la lliga de futbol. Com es pot defensar un córner sense trencar la distància social? O defensar un atac? És impossible, oi? Doncs, per què s'està dient que a mitjans de juny es podrà començar la competició? Els futbolistes no hauran de complir les mesures de seguretat? Calculen que per aquells dies ja no ho haurà de fer ningú? Si és així, per què estan preocupats per l'inici de les escoles el setembre?

Un barret de palla d'Itàlia

Aquest cap de setmana vaig assistir al Teatre Principal, a la representació de l'obra del dramaturg francès Eugène Labiche, Un barret de palla d'Itàlia, sota la direcció de Jordi Pons, que atesa la gran expectació creada, va obligar a allargar les representacions inicialment previstes.

Des que vaig aparèixer per Arenys de Mar, he seguit totes les obres que en Jordi ha dirigit, i no me n'he volgut perdre mai cap. Sempre he pensat que Arenys comptava amb un enamorat i enginyós del teatre, amb una capacitat extraordinària per fer parlar els diferents personatges tal com ell vol, amb el permís dels autors de les obres, i fent ressaltar tots els missatges subliminars que el text pugui portar.

Haig de confessar que en aquesta ocasió tenia certs dubtes interns, perquè no les acabava de tenir totes. Per res del món volia que aquella sensació de trobar a faltar un nou muntatge quedés desdibuixada per un cert regust a poc.

Reconec que a mi m'agrada llegir més enllà del que em diuen. Potser per l'experiència del món franquista en què t'obligaven a llegir entre línies, ha fet que sempre esperi alguna cosa més del moviment escènic que em regalen.

Sigui pel que sigui, l'obra no em va entusiasmar, i no culpo ni els actors ni el director, més enllà d'haver-la escollit. Sé que no gaire lluny de la meva butaca hi havia persones que s'ho passaven d'allò més bé. Aquesta és la sort de viure en societat, que no tots pensem el mateix, ni ens delectem amb les mateixes coses.

Fa dies que no coincideixo pel carrer amb en Jordi, i si en tinc l'oportunitat m'agradaria que em comentés allò que signa en el programa de mà, que "aquest és el quart intent, al llarg de més de quaranta anys, de posar en escena" aquesta obra i que l'any 1969, jo en aquella època era molt lluny d'Arenys, l'Agrupació Artística Arnau (A/3) es varen plantejar representar-la, però al final es varen decantar per l'Òpera dels tres rals. Crec que la decisió va ser molt encertada, encara que potser en aquella època, l'obra d'aquest diumenge no m'hauria provocat els sentiments que ahir vaig percebre.