Els partits polítics s'apunten al carro per fer-se estimar

No tenen vergonya i tots fan el mateix. Sí, tots fan el mateix! Els partits polítics s'apunten al carro quan les coses els van a favor o, el que és el mateix, van en contra de l'adversari. Aquests dies ho hem vist amb exemples ben clars. C's, i el seu líder Albert Rivera, quan han vist que la reclamació per a la igualtat de tracte de les dones ha estat un èxit, han corregut a posar-se medalles i voler enredar-nos. La seva actitud inicial no era aquesta.

Ho veiem en el PSC, quan ha vist que els jubilats han omplert carrers de ciutats de tot el país, ara corren a defensar-los i fer veure que fan una oposició clara al PP, per a la millora de les pensions. No ens enganyen. Ja els coneixem a tots. Sempre fan el mateix. El PSOE ha governat amb majoria absoluta i no ha fet cap pas que ara pugui reclamar-li al PP.

Malauradament, les accions dels partits en el govern han consistit en maquillar allò que es vol fer creure que està en vies de resoldre's, per no avançar en res. Per incapacitat o impossibilitat de prendre mesures dràstiques contra la injustícia, el tracte diferent a col·lectius, territoris o classes socials, no ho han explicat bé, sinó que han intentat dissimular. Després ens demanen el vot.

Tot això provoca desafecció i si darrerament la participació electoral ha estat alta, no ha vingut per la confiança en els nostres polítics i la seva voluntat de fer canvis, sinó pel Procés i l'interès d'ambdues parts per no quedar enrere.

El panorama polític a Espanya, però també a Europa, no és atractiu, sinó més aviat preocupant. El retorn al feixisme, a posicions populistes que no porten enlloc, pronostica un futur negre per a la generació dels nostres fills. Ens falten bons polítics, però sobretot coherents i amb ganes de resoldre aquells problemes que s'estan solidificant i ens deixen atrapats.

Entretinguts amb la possible nevada, aparquem el Procés

Parlar del Procés avui seria repetir més del mateix. Ho deia en Serrat, marejant la perdiu es maregen ells mateixos. M'agradaria que tot plegat estigués resolt, però no entraré a parlar del mateix. Tenim la sort que avui ens hem entretingut amb la possibilitat de nevades al costat del mar i, com passa a la meva vila, ens hem quedat amb les ganes.

Ahir havent dinat, a Tavertet, parlàvem amb un pagès de fora vila que manifestava ser contrari a la neu. El dilluns el va deixar incomunicat a casa i va haver de tornar al llit. Ens parlava de quan treballava al bosc i la neu el podia deixar uns dies sense poder-hi entrar i, per tant, sense sou. 

Als urbanites de vora mar ens fa gràcia veure nevar i desitjaríem que això passés cada hivern, perquè no em patim les conseqüències. Veure nevar és tota una festa, i fins i tot acceptem quedar atrapats a la carretera perquè ho vivim com una experiència divertida. Quan la neu t'afecta el dia a dia i et pot deixar sense feina o amb problemes de comunicació, ja no és el mateix. No és estrany, doncs, que la visió de les nevades, a cotes baixes, no es rebin de la mateixa manera per part de tothom.

Avui, doncs, llegint les peripècies d'alguns dels afectats per les nevades ens ha entretingut i hem deixat de pensar per una estona en el ditxós procés, si em permeteu que així el qualifiqui. També podríem passar l'estona mirant el bufó del regne com actua de president de Tabàrnia, sinó fos que ho fa amb la mala llet que el caracteritza des de que va haver de marxar derrotat de Catalunya. La seva obsessió contra Jordi Pujol el va fer embogir i l'odi el va estendre a tots els catalans.