L'essència de la socialdemocràcia

Pensava esperar a demà a parlar del PSOE, una vegada coneguem què faran els diputats del PSC al Congrés, a l'hora de votar el nomenament de Rajoy com a president del govern espanyol. El cas és, però que he llegit unes declaracions del senyor Ibarra, qui va ser president de la comunitat d'Extremadura, que m'han fet certa gràcia.

Ibarra parla de l'essència de la socialdemocràcia, que no permet que la militància voti, sinó només els seus representants. El PSOE no és un partit assembleari i per això les decisions les pren la direcció del partit. 

D'entrada no hi tinc res en contra, ja que cada partit polític s'organitza com vol. El problema està quan un no sap quin partit juguen, perquè canvien les normes a la mitja part. Com és que va ser la militància qui va escollir el líder socialista, i en canvi varen ser uns pocs que el varen defenestrar?

Segurament a l'expresident Ibarra ja no li va agradar el sistema que varen utilitzar per nomenar el secretari general del PSOE. Ell hauria preferit que hagués estat nomenat a dit, com tota la vida. Aquesta relació directa de la militància de base amb la cúpula del partit no li acaba d'agradar. Llavors que no s'estranyi que cada vegada hi hagi menys militants i menys vots socialistes. 

No cal ser assembleari per comptar amb la militància. El que sí cal és ser coherent i no canviar d'opinió quan ja s'han obtingut els vots defensant una altra cosa. Això no ho entén ningú, només els que viuen i han viscut de la política, alguns sense haver fet res més en tota la seva vida. És per això que hi ha tan poca confiança amb els polítics d'ofici.

Una vegada més UDC fa el ridícul

Queda molt clar que Duran i Lleida imposa el seu criteri i no permet que la pregunta interna del dia 14 de juny sobre el sobiranisme sigui clara i definitòria. En el seu lloc confecciona una pregunta, que diuen concreta, però que simplement pretén confondre els seus militants. Qui voti sí, votarà en contra del dret a decidir.

Duran i Lleida fa por dins del partit i aconsegueix uns titelles polítics que li protegeixen la cadira. Espadaler és un malaguanyat polític que a l'ombra de Duran no podrà ser mai un 'number one'. El veritable líder d'UDC és Joan Rigol, un polític coherent des del primer dia i respectat per tothom, també pels polítics d'ideologia contrària.

Joan Rigol segueix l'essència dels principis d'Unió Democràtica de Catalunya. Si els seus fundadors tornessin es posarien al seu costat i deixarien Duran i Lleida al racó. La por a la ruptura fa que s'actuï de manera ambigua, tant dins del propi partit polític com dins de la Federació de CIU.

Els principals afectats de la situació són els sobiranistes d'UDC, com també ho són els sobiranistes d'ICV. En aquest sentit, Joan Herrera actua imitant Duran i Lleida, en la seva ambigüitat, posant entre espasa i paret uns bons polítics que té o tenia dins del partit: Romeva, Urtasun, Camats i els meus amics d'Arenys de Mar.