Una bassa d'oli!

El Ple municipal d'ahir el vespre, a Arenys de Mar, va discórrer plàcidament, sense exabruptes, pica-baralles ni males paraules. És d'agrair! No sempre podem dir el mateix, i les persones que tenim el costum de seguir-lo, encara que sigui des de casa, ens molesta quan el to que s'empra, o les paraules que s'utilitzen no són les més adequades. Això va pels regidors i regidores de govern i els de l'oposició.

Que un ple municipal es debati de manera tranquil·la i serena, no vol pas dir que tothom estigui d'acord amb tot, encara que ahir gairebé tot es va aprovar per unanimitat. Que discorri plàcidament vol dir que els membres del Consistori s'expressen correctament, expressant les discrepàncies, quan convé, i aclarint els conceptes que no eren clars, sense necessitat de ser groller o poc elegant.

Cal felicitar l'esforç d'uns i altres per expressar allò que pensen, respectant l'opinió dels altres i acceptant el resultat de les votacions, que en el cas d'Arenys, on l'equip de govern compta amb majoria absoluta, ja està tot dit.

Em va agradar el to, encara que no estigués d'acord amb algunes de les raons que es varen donar per desestimar aportacions ciutadanes. Crec que caldria evitar la urgència i mirar de presentar els temes amb arguments sòlids i, sobretot, interpretant correctament les paraules dels intervinents. No em vull allargar en aquest tema, però em refereixo a al·legacions presentades per ciutadans, que no han estat ben argumentades. No es tracta només d'acceptar o denegar, sinó que s'ha d'argumentar bé. Potser és qüestió de les presses.

Celebro l'aprovació unànime a l'adhesió d'aquest Ajuntament a l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua (AMAP) perquè segur que servirà per conèixer més en detall tot el procés de la gestió directa de l'aigua. Un tema pendent al nostre país, Catalunya, on la privatització d'aquesta gestió supera àmpliament la tendència del món global. A veure si n'aprenem.

Voldria agrair la voluntat de tots els grups municipals d'avançar davant de totes les dificultats, que no són poques, per tirar endavant els projectes de vila, i especialment al grup majoritari, per la seva voluntat d'escoltar la resta de grups, encara que no els necessiti per aprovar les propostes de resolució.

Grollers fent de polítics

Trobem a faltar entre els polítics uns bons oradors. També a persones amb arguments, convincents, honestes i educades. Més aviat el que tenim són xarlatans, que sabem que ens enganyen, que no ens convencen i a sobre n'hi ha de grollers i maleducats. Això podria ser una mica la causa del desencís i el cansament de la majoria de la població a l'hora d'implicar-se políticament, encara que només sigui per exercir el dret a vot.

    Suposo que tots heu llegit o, encara pitjor, escoltat les paraules d'un militant del PSC i al mateix temps sindicalista. No sé què us ha semblat. Voldria pensar que, al marge de la vostra ideologia i simpatia cap a un partit polític, les seves paraules us han ofès i avergonyit. Si no és així vol dir que alguna cosa us està passant i que convindria reflexionar-hi.

    Si als nostres adversaris polítics els podem insultar i ridiculitzar per sentir-nos més forts, vol dir que no hem entès res i, el que encara és pitjor, no sabem viure en societat d'una manera democràtica, respectant els altres, encara que no ens agradi com pensin. Si aquesta persona pot anar a una llista electoral, també vol dir que els recursos són escassos i que en política tot s'hi val, també la ignorància, la mediocritat i l'arrogància.

    Aplaudir segons quins discursos ens deixa en evidència. Som culpables, com l'orador, de contribuir a una grolleria innecessària i inútil. A haver d'aguantar unes paraules d'un maleducat que la història ignorarà, per sort d'ell, perquè si algú se'n recorda, serà per la vergonya provocada i el seu mal gust.

    No cal simpatitzar amb la víctima de la grolleria. Se'n pot estar molt decantat i trobar-li molts defectes, sense necessitat d'acceptar el maleducat. Ja sé que hi estic donant moltes voltes, però el seu discurs, que només n'he retingut una frase, em provoca fàstic i enuig, i espero que la seva consciència, si és que en té, li provoqui malestar.

    Quin panorama tan trist! No només hi ha promeses que no s'acaben complint, i enganys per aconseguir el vot dels pobres innocents, sinó que a més hem de veure com la ignorància va prenent terreny entre els aprenents de polític. Amb aquesta gent no anirem gaire lluny!

La polèmica de l'humor i la sàtira

Arran de la polèmica orquestrada pel gag del programa de TV3, Està passant, que d'entrada ja dic que no he vist, he pensat que valia la pena que tots plegats reflexionéssim sobre la nostra actitud davant dels acudits, les bromes i els comentaris que cada dia podem trobar en algun lloc o altre. Sobretot ara que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials.

Considero que és molt fina la línia que separa l'humor de l'insult i per això és tan fàcil que hi hagi persones que en un moment determinat es puguin sentir ofeses per comentaris o esquetxos que es publiquen en obert. Penso que tots plegats hauríem de tenir més sentir de l'humor i no agafar-nos la vida tan a la valenta. També és cert que hi ha uns temes que són més sensibles i que provoquen amb més facilitat el rebutj de la gent. Un cas molt clar és la religió.

Insisteixo que no he vist el gag i per tant no puc opinar de l'exemple en concret, però sí que he llegit els diferents comentaris, entre ells els que ha fet el director del programa, Toni Soler, a qui se li exigia demanar disculpes. Soler diu, si no vaig errat, que contra els catalans s'ha escrit molt i ningú dels que ara s'exclamen contra el gag ha fet res per queixar-se i demanar disculpes. Jo afegiria que se'ns ha arribat a insultar i no només per part de la gent del carrer, sinó dels propis dirigents polítics i institucions espanyoles. Això no treu que puguem dir i fer el que vulguem, però sí que ens demostra que a l'hora de formalitzar una queixa hem de procurar ser coherents i no només protestar quan ens sentim agredits o insultats, sinó quan considerem que no s'actua correctament, encara que no siguem nosaltres els agredits.

Des de sempre els programes d'humor han estat en un moment o altre motiu de queixa, per allò de la frontera entre l'humor i l'insult, que comentava al principi, i per això entenc que no és gens fàcil ser humorista. Sí que és cert que n'hi ha que no seran mai polèmics, però normalment es converteixen en avorrits o provoquen rialles, per xavacans o grollers.

Algú pensarà que l'actitud del rei Felip VI en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 va estar encertat, però jo continuaré dient que va ser una ofensa contra tot un poble que viu sotmès a la repressió, a vegades subtil, d'un poder dominant que no ens reconeix ni els nostres drets ni la llibertat de poder decidir. Jo no hauria escrit un gag més o menys graciós sobre temes religiosos, però jo no soc humorista ni provocador.

Gens d'acord amb el procedir de Gabriel Rufián

No crec que sigui per l'edat, sinó més aviat per l'educació rebuda que hi ha una cosa que no tolero i em dol, i és la mala educació, l'insult gratuït que molts utilitzen, no sé si com a defensa de la seva ignorància o per pura mala educació. És per això que quan aquestes persones ocupen un càrrec de responsabilitat política en representació de la població que l'ha votat, m'indigna enormement sentir-los, encara que la persona a qui dirigeixin tots els improperis sigui culpable d'allò que se l'acusa.

Jo puc pensar que l'ex-ministre de l'Interior era un inepte per al càrrec que ocupava i que era sectari, contrari de les llibertats dels catalans, prevaricador i, segons el cas que s'estudia, culpable de la guerra bruta contra les autoritats i institucions catalanes, però això no em donaria dret a insultar-lo com a persona, i més greu quan, en el cas de l'exdirector de l'Oficina Antifrau, se l'insulta barroerament a la seu d'una institució pública on hi ha, agradin o no, els representants escollits pel poble espanyol.

No m'agrada l'actitud i boca del diputat Gabriel Rufián, com no em va agradar l'intent d'ocupació de la seu del PP a Barcelona, per part d'Arran. Defensaré on calgui els meus drets i els del meu poble, però sense necessitat de caure en la vulgaritat.

Considero que per dignitat política i també personal, tant l'ex-ministre com l'exdirector havien d'haver dimitit i no esperar que els fessin fora directament o subtilment, però ja sabem que a Espanya això no passa mai, perquè la democràcia encara no està prou curada i ens movem massa per la raó de la força. La majoria absoluta s'ha emprat molt malament i ho tenim molt complicat per millorar en aquest aspecte, però tot això no treu que tots, i els que ens representen a les institucions públiques, no haguem de ser curosos i respectuosos, defensant les nostres idees i les dels nostres representats amb energia, però sense ser vulgars ni grollers.

Et censuren i després no entenen que vulguis marxar

Estem esperant la pluja que ens anuncien que està a punt d'arribar a la vila. De fet fa molta estona que sentim tronar, però a vegades fa molt soroll i poca cosa. Els radars semblen indicar que aquesta vegada la pluja arribarà, encara no sabem l'estona que s'hi quedarà ni la intensitat.

Per internet he vist que a Torelló i Roda de Ter hi ha fet un gran xàfec i ha inundat carrers i algunes cases. Esperem que aquí al Maresme no s'ho agafi gaire fort i només hi faci una passada. Que ens refresqui, però que no ens torni a aixecar el paviment de rial, ni molt menys que entri per les cases.

Entretant, tot allò que predèiem fa uns mesos, està passant. Aquelles declaracions sobre els grans mals del sobiranisme s'ha anat ampliant i incorporant-hi atacs verbals, i també físics. Tota la maquinària del govern central al servei dels atacs i censures a Catalunya i a tot allò que fa olor de català. La misèria política està en el primer pla i a falta d'arguments només hi ha amenaces i atacs miserables a la democràcia.

Ja ha començat a ploure a Arenys. Veurem què passa.

El moment que vivim a Catalunya és molt adequat per examinar la capacitat intel·lectual, però també democràtica i honesta dels nostres polítics. Fa temps que ens en queixem. Enyorem antics temps amb personatges de categoria, tinguessin o no la nostra manera de pensar. Això és un passat que voldríem recuperar. No parlo de corrupció, perquè m'imagino que ara és més difícil d'amagar. El que passa, però és que el càstig arriba tard i massa tou.

Són deplorables les declaracions d'alguns ministres, senadores i responsables polítics, que actuen únicament per interès personal i no per al poble. Es pot ser molt crític amb el dret a decidir, sense haver d'arribar a ser ni groller ni prepotent. En democràcia les idees es defensen amb arguments i diàleg, i acceptant els errors, i no pas amenaçant.

Puc entendre el nerviosisme dels contraris a la consulta i fins i tot com ho justifiquen, però no com actua el govern espanyol i els polítics que li donen suport, mentint sobre la realitat a Catalunya. Que m'expliquin tots els atacs en forma de lleis imposades, a la nostra llengua, cultura i institucions. Que em raonin per què aquest centralisme ofega Catalunya i també altres comunitats. Que em facin veure que no hem de tenir ganes de manifestar què volem ser, quan ens pressionen tant. 

M'agradaria anar de la mà d'Iceta i de tot el PSC a defensar els nostres drets, però no sé veure una altra acció possible que no sigui l'enfrontament, el donar la cara. Ens trobem com gats escaldats, que tot ens fa por i no tenim cap confiança ni amb els successius governs espanyols ni amb la màxima institució jurídica que és el Tribunal Constitucional. Que em demostrin amb exemples clars que estic equivocat.