Avui jazz, demà clàssica

Aquest cap de setmana comencen dos cicles de concerts que han esdevingut tradicionals. Avui, divendres, hi haurà el primer concert del Festival de Jazz, a càrrec d'Albert Bello & Oriol Saña Quartet, i demà podrem escoltar al Nexus Piano Duo, dins del cicle de concerts del Festival de Música de la Gruta, però que en aquesta ocasió tindrà lloc al patí del Xifré.

Però és un cap de setmana farcit d'activitats, amb un altre concert dissabte, a càrrec del Dreamer's Ball Quartet, emmarcat dins dels sopars al carrer, que també n'hi ha quatre, i un altre concert diumenge, també al carrer de la Perera. Una cantada d'havaneres a càrrec de La Vella Lola.

Us recomano que mireu l'agenda del web municipal o les cartelleres repartides per la Riera, perquè em deixo altres activitats tant o més interessants que abasten públic de totes les edats. I això és Arenys de Mar cada estiu, sense que la resta de l'any es quedi gaire enrere. 

És una sort viure en una vila tan dinàmica, amb tantes activitats, amb la col·laboració d'entitats i grups organitzats. Els problemes, que en tenim, queden d'alguna manera una mica decantats per donar pas a moments d'esbarjo, d'alegria, de cultura, de convivència. És important saber-ho valorar i pensar que no tot s'acaba amb les cridòries de les xarxes, ni amb la violència o incivisme, que també en tenim.

Gaudiu de la festa, passeu-vos-ho bé. Recordeu que entre tots podem aconseguir una vila alegre, divertida i culturalment dinàmica. Comuniquem-ho als més despitats, i també a aquelles famílies que tenen més dificultats per anar fent bullir l'olla. Entre tots hem d'aconseguir fer un gir a aquesta dinàmica que sembla que ens porta al caos. Sempre en ve a la memòria aquella cançó La vida és bella, de la pel·lícula amb el mateix nom, i penso que té tota la raó, sobretot si la sabem afrontar amb ganes i tenim el suport de la resta de vilatans.

Massa violència!

Avui començaven els telenotícies amb un seguit de morts que et deixaven glaçat. Per més que ens estem acostumant a aquestes notícies, crec que no ho estarem del tot, ja que no pots entendre què està passant realment. Ens trobem amb casos de baralles improvisades, molt violentes i amb els participants preparats amb armes. També hi ha aquells encontres premeditats, sobretot en el cas de les exparelles, i per acabar-ho d'adobar et trobes amb decisions de fiscals que no ho pots entendre de cap de les maneres.

Del conjunt de casos ocorreguts recentment i que eren notícia aquest matí, em quedo amb la decisió de la fiscal de Figueres que el mes de maig va deixar lliure una persona que havia amenaçat de mort a l'exparella i que la va acabar matant a ganivetades.

La responsabilitat dels jutges i fiscals és molt alta i cal que prenguin les mesures amb encert, valorant totes les hipòtesis. És cert que et passes la vida prenent decisions, la majoria d'elles sense gaire transcendència, però que en funció del càrrec o del lloc que ocupes, el que ordenes i decideixes pot ser vital, i en el cas que comento, provocar una mort evitable.

No és fàcil. Ningú no ho diu, però s'ha de calibrar molt bé el que decideixes tenint en compte les conseqüències que se'n poden desprendre. No voldria posar-me a la pell del fiscal i jutge que no van ser prou contundents a l'hora de retenir empresonat la persona que havia manifestat la voluntat d'assassinar la seva exparella. Què els pot passar pel cap en aquests moments?

Pensar que podem estar ficant a la presó a qualsevol sospitós no tindria gaire sentit, però cal tenir en compte que vivim uns moments amb molta violència, amb moltes navalles i fins i tot armes de foc a la butxaca de desaprensius, i això facilita situacions tràgiques com la de Figueres el mes de maig, o com les que s'han produït avui a diferents llocs, entre ells a la platja de Barcelona.

Acceptar un no per resposta

Cada vegada som més intransigents i ens costa més acceptar un no per resposta, encara que sigui d'una evidència aclaparadora, però potser no per a nosaltres. És lògic que quan volem una cosa ens pugui costar acceptar que no tenim raó o bé que no ens ho poden donar, però no és normal que la reacció sigui violenta, no física, però sí verbal. 

Les persones que fan atenció pública no s'ho estan passant bé. Llegim que els professors han perdut autoritat per part dels alumnes, però també dels seus pares. Els treballadors d'oficina estan exposats cada vegada més a les impertinències d'alguns usuaris i clients. Sortosament, no són tots, però quan n'apareix un es crea una situació incòmoda i desagradable.

Cal diferenciar bé entre rebre una bona atenció de no obtenir bons resultats de la gestió. Perquè no sempre tenim raó i quan en tenim llavors sí que l'hem de defensar i reclamar on sigui, però mai perdent la compostura ni actuar en calent, sense analitzar a fons qui té la raó i perquè m'han dit que no.

La violència que observem als espais públics, o en llocs de concentració de gent, és fruit d'una agressivitat sense escrúpols, fonamentada en l'error de creure que només nosaltres tenim la raó i que els altres, si ens porten la contrària no és perquè tinguin les seves raons, sinó simplement perquè ens volen fer la punyeta. Aquesta manera de viure i entendre les relacions humanes ens porten els problemes de convivència que patim.

Estem de sort si al nostre voltant no es respira aquest mal aire, i hem de procurar que es mantingui així. Nosaltres hi podem fer molt de la nostra part. Ens hem de mossegar la llengua abans d'aixecar la veu.

Incivisme versus gamberrisme

Entren dins del concepte d'incivisme tots aquells comportaments socials que no respecten les normes de convivència. Parlem de gamberrisme quan aquests actes aparentment incívics porten de manera implícita la voluntat de provocar molèsties o perjudicis a altres persones. L'incivisme pot ser causat per una manca de sensibilitat o desconeixement de les normes bàsiques de convivència. Per altra part, parlarem de gamberrisme quan hi ha voluntat de destruir, molestar i ferir la sensibilitat dels altres. Hi ha ganes de fer mal.

És important tenir clara la diferència conceptual perquè acostumem a titllar-ho tot d'incivisme i hi ha accions que van més enllà i que mereixen un tracte diferenciat. Si un passejador de gossos permet que es pixin a les façanes de les cases d'altres veïns, ho titllarem d'acte incívic sigui per manca de sensibilitat o desconeixement de l'ordenança que ho prohibeix explícitament, llevat que es pixin sempre a casa d'un mateix veí a qui li tenen mania i el volen perjudicar. En aquest cas es tractaria de gamberrisme.

Els grafitis que es pinten a mobiliari urbà, façanes o espais públics, ja no formen part de les accions incíviques, sinó que es tracta d'actes vandàlics, de gamberrisme, sigui quina sigui la motivació o el missatge, si és que n'hi ha. 

Si volem viure tranquils, sense problemes de convivència hem de treballar el civisme, fent pedagogia i explicant bé les coses, i al mateix temps intentar erradicar els actes vandàlics que no serveixen per a res, més enllà de crear mal ambient i violència.

L'exemple que es dona a través de mitjans de comunicació, o en actes públics, causa sovint reaccions poc cíviques i fins i tot violents. Nosaltres hi podem fer molt, simplement donant bon exemple i procurant que de les nostres accions no se'n desprenguin ni actes incívics ni vandàlics.

Necessitem posar seny!

Vivim un temps de molta violència. No només per les guerres que arrosseguem de fa massa, sinó també a les nostres ciutats i pobles i això ho hem d'aturar com sigui. I no és només una violència física. També hi ha violència dialèctica que ha entrat a les nostres institucions i que provoca desconfiança, neguit i por.

S'han succeït una sèrie d'esdeveniments que no he volgut comentar per intentar ser positiu i buscar notícies que ens alegrin la vida, però que es van acumulant i convé tenir-los presents per intentar evitar-los, si som capaços de reflexionar-hi i, sobretot, que no ens afectin ni justifiquin els nostres actes.

Les xarxes socials no hi ajuden, i la difusió d'actes de violència i la reproducció de segons quins comentaris i declaracions, engreixen aquest cúmul de despropòsits que ens fan sentir incòmodes. Hem d'esforçar-nos per dedicar els nostres pensaments a tot allò de bo que hi ha al nostre voltant, que hi és, però que es troba tapat per un seguit de notícies preocupants que alteren la convivència.

Els nostres representants polítics que no ho poden resoldre tot, haurien de tenir molt clar que la seva actuació, les seves declaracions, la seva actitud, pot afectar la convivència i provocar actituds conflictives i violents. Caldria que tinguessin assumida la seva responsabilitat amb l'exemple que donen a la societat. Des del moment que assumeixen una responsabilitat política deixen de ser persones anònimes i passen a ser servidors públics, i això condiciona la seva actuació.

No podem atribuir-los tots els mals de la nostra societat, però sí que els hi hem de fer veure que no poden contribuir al caos, a la violència, encara que només sigui dialèctica, a la confrontació sense arguments ni compostura. Tots tenim una responsabilitat des del moment que sortim al carrer, sigui de manera presencial o a través de les xarxes, i no ens podem escudar en res. Si no hi posem seny es farà molt difícil aquesta convivència necessària per créixer personalment i col·lectivament.

Un punyal a la butxaca

Avui he llegit una notícia que segur portarà cua, molts comentaris i posicions contràries. Es tracta de la mort d'un presumpte delinqüent quan intentava robar a una persona que anava en cadira de rodes i que es va defensar amb una arma blanca, apunyalant-lo i causant-li la mort. La notícia afegeix que la víctima mortal tenia antecedents per robatoris semblants.

M'imagino els comentaris perquè cada vegada que detenen un delinqüent la gent protesta perquè està convençuda que després de declarar sortirà al carrer fins a la següent temptativa. Davant la inseguretat que patim, segons per quins carrers circulem i quines hores, hi ha molta pressió perquè qui delinqueixi no li surti tan barat.

En aquest cas, la persona robada es va defensar apunyalant el delinqüent, i algú dirà que no és culpable perquè va actuar en defensa pròpia. Anar pel carrer amb una arma blanca no és gaire normal, sobretot si no tens intensió d'utilitzar-la. Si, per contra, penses que potser l'hauràs de fer servir has de ser molt conscient què significa atacar a una persona, encara que sigui per defensar-te.

Entenc la por de molta gent davant les notícies que apareixen de robatoris i assalts, però no podem anar armats i treure el ganivet a la primera oportunitat. No soc ningú per jutjar la situació i ho deixo als jutges que se n'hauran d'encarregar, però en tot cas caldria pensar en una altra manera d'anar per la vida.

Intentaré no llegir els comentaris que apareixeran, perquè ja hi ha prou violència física arreu per a haver de suportar violència psicològica en la seva lectura. Hi ha molts problemes de violència que no es poden resoldre policialment, sinó intentant dignificar la vida de tots, pensant en les persones més vulnerables, que acostumen a haver viscut una vida molt desestructurada. Això no els justifica, però t'ajuda a entendre quina ha de ser la missió dels nostres polítics dirigents.  

Hi ha actituds que són totalment reprovables

Ahir el vespre vaig mirar el partit de futbol que enfrontava el Real Madrid i el Barça. No n'acostumo a veure gaires, bàsicament perquè les retransmissions no són en obert, però ahir no era el cas. Haig de reconèixer que, tot i que no soc culer, les meves simpaties anaven dirigides al club català, i després de veure les imatges del final del partit, me'n sento més orgullós.

El que va passar al final de tot, i que per això l'àrbitre va expulsar tres jugadors de l'equip madrileny, és una vergonya i, al meu entendre, caldria castigar severament pel mal exemple que donen. No es pot permetre que uns professionals del futbol, per més interessats que puguin estar a defensar els colors del seu equip, i comptant que jugaven contra l'etern rival, actuïn de la manera que ho varen fer, llençant objectes contra l'àrbitre.

El trist espectacle ens hauria de servir per entendre que d'aquesta manera no anem bé. La nostra societat fa temps que ha perdut els papers. Aconseguir capgirar l'actitud de molta gent davant l'adversitat, i reduir la violència que predomina, no serà fàcil, però sí que s'hauria d'aprofitar fets com els d'ahir per donar una lliçó, i fer entendre a qui no un capta, que així no podem anar.

Vull pensar que si els agressors haguessin estat els jugadors barcelonistes, pensaria i diria el mateix. Estic convençut que no em deixo portar pels colors ni les simpaties. Crec que tots hem de fer l'esforç d'asserenar-nos i procurar actuar cívicament, respectuosament i a l'altura de les circumstàncies.

No sé si els jutges que han de sancionar els jugadors que varen rebre la targeta vermella, i algun altre que se'n va escapar, però que va actuar de la mateixa manera, seran inflexibles i severs, però seria d'agrair. En benefici del futbol, del seu mateix equip, i de la societat en general. No es poden permetre actituds com les que alguns jugadors madrilenys ahir varen tenir. La passió del futbol no pot comportar agressions ni comportaments violents com els que vàrem veure. M'agradaria sentir l'opinió d'aficionats del club madrileny, davant del que van poder observar. No és qüestió de colors, sinó de respecte i bon comportament.

Aldarulls al barri de Cerdanyola

Aquests dies hem seguit les notícies dels actes vandàlics del barri de Cerdanyola, a Mataró. És molt trist llegir tot el que està succeint i em costa de creure, com diuen alguns, que el motiu rau en els problemes d’habitatge, les ocupacions de pisos i els desnonaments. Em costa de creure perquè no hi ha d’haver una relació entre el problema de l’habitatge, que és molt greu i que s’han de buscar solucions urgents, al marge de la planificació a mitjà i llarg termini, que no ha existit, i el vandalisme. Cremar contenidors, amb afectació a altre mobiliari públic i cotxes privats no resol res, i només guanya força la xenofòbia i l’atac a la immigració.

És evident que si hem arribat al punt crític de manca d’habitatge accessible és perquè no s’ha governat bé. No s’ha planificat ni analitzat les necessitats d’habitatge, al marge de l’especulació, que ha existit i existeix. La solució d’aquest problema no serà causada per la violència, sabent que sempre hi ha algú que gaudeix de la disbauxa, perjudicant els més vulnerables.

Parlar de l’habitatge, de les ocupacions, els desnonaments, o la propietat no és fàcil. Sempre apareixen els tòpics, les radicalitzacions i els esveraments. Cal ser assenyat, no moure’t per la passió, encara que sí que s’ha d’actuar. No n’hi ha prou amb reconèixer el problema, sinó que s’han de trobar solucions.

Em sap greu per la gent que viu al barri de Cerdanyola. Estigmatitzats i jutjats erròniament per les aparences. Hi ha persones que no hi viuen i es creuen els salvadors dels problemes. I si, a sobre, es dediquen a incendiar contenidors i barallar-se amb la policia, no els estan fent cap favor. Tot el contrari.

Cal demanar a la gent que tinguin calma i no perjudiquin més del que ja està, i als governants, que legislin correctament, que no s’encantin, i que siguin conscients que ells poden jugar un paper important per reduir els problemes actuals.

Cara de dolent

Tenim la sensació que la nostra cara ens delata, i per això creiem que els 'dolents' en tenen tota la pinta i que els pots detectar d'una hora lluny. Res més diferent de la realitat. Aquesta observació que pot semblar ridícula o si més no simplista, no deixa de tenir la seva base. Per què jutgem la gent per la seva aparença? No ens queixem sovint que la policia té més tendència a aturar al mig del carrer a una persona que sembla estrangera que a un autòcton? No és que els policies siguin gaire diferents de la resta de mortals. Què faríem nosaltres en la seva situació? 

Però els incívics o els delinqüents no fan cara d'incívics o de delinqüents. Són persones que, com nosaltres, es passegen pels carrers de la nostra vila, entren a les botigues i als bars, i busquen la manera d'entretenir-se com poden. Ens creuem amb ells al carrer i si tinguéssim el costum de saludar-nos, també ho faríem amb ells.

Quan llegeixes una notícia com la que podíem veure avui de la detenció d'unes persones residents a Arenys de Mar, acusades de robar amb violència les càrregues de camions estacionats a l'autopista, penses que probablement has coincidit amb ells en algun lloc de la vila. La seva cara en cap moment t'haurà fet sospitar de la seva actuació, que no es limita a una sola vegada, per un mal moment, sinó que és una pràctica habitual, si més no darrerament. 

La incapacitat de poder saber qui és aquell amb qui ens acabem de trobar pel carrer, només veient-li la cara, també ens allibera de sofriment. Us imagineu poder saber tota la intimitat d'una persona només observant-li la cara? No crec que ho poguéssim aguantar. Doncs, per aquest mateix motiu, ens hauríem de proposar de no jutjar els altres per les aparences, encara que sapiguem que pensen diferent de nosaltres, que tenen una altra cultura, parlen un altre idioma i professen altres creences religioses. 

Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.

Excés de violència

Ens hem passat de frenada, encara que algú dirà que de violència n'hi ha hagut sempre. Potser sí, però la impressió que tenim no és aquesta. Recordo una entrevista amb el cap de policia local on ens deia que la realitat no coincidia amb la percepció. Cada vegada la gent està més espantada, però no és cert que hi hagi més delictes ni més violència. Serà això, però no ens deixa tranquils.

    Avui han penjat unes imatges d'un assalt d'uns familiars que volien veure els ferits a Girona per un conductor que ha disparat diferents trets, deixant dos morts i dues víctimes malferides. La sensació que en treus no és agradable, i després et passen més i més imatges d'altres atemptats i actuacions que no són simples actes d'incivisme, sinó que entren de ple en la delinqüència.

    No pot ser que els pares tinguem por les hores que els nostres fills són fora de casa. Aquesta nit, si no ho he llegit malament, una persona ha mort apunyalada a la platja de la Barceloneta. No és tan lluny de casa! No en conec els motius, però la notícia no et deixa indiferent. 

    A tot això s'hi afegeixen llavors totes les declaracions i inculpacions sense proves a col·lectius que porten l'etiqueta a sobre. Normalment, persones que han vingut de fora i que al nostre país no ho tenen fàcil per viure perquè no els permeten treballar, sovint tampoc poden empadronar-se i, per tant, no disposen dels serveis bàsics d'atenció sanitària ni educativa. Els ho posem difícil i aprofitem l'avinentesa per culpabilitzar-los de tot. Els nostres governants no són capaços d'elaborar una llei d'estrangeria amb sentit comú, i justa per a tothom?

    Però llavors t'assabentes que el presumpte assassí té nacionalitat espanyola. Això ens passa més desapercebut, perquè desmunta moltes teories. Ni totes les persones que arriben de fora són la pesta, ni els autòctons som uns àngels. 

    Però si hi afegim també l'exemple que ens donen molts governants, que no els exigim la santedat, però sí l'honradesa i decència, llavors se't fa molt difícil exigir a tothom que actuïn de manera civilitzada, respectuosa i decent. El mal comportament d'alguns polítics no dona dret a actuar malament, però no ajuda.

Què fem amb la reincidència delictiva?

Cada vegada és més evident que la reincidència en la delinqüència és una lacra que la nostra societat no ha sabut resoldre. Hem de convenir que els delinqüents són una minoria, però la repercussió és gran i, si hi afegim el fet que reincideixen en els delictes, al cap de l'any el nombre d'actes delictius s'enfila. 

    No podem empresonar totes les persones que delinqueixen, però resulta cansat, costós i desencoratjador que l'única mesura que es prengui, quan es deté un delinqüent, sigui obrir un expedient i sumar-li un acte més, alguns dels quals sembla que en facin col·lecció. És per això que, sense haver d'arribar a l'escarment violent, que alguns prediquen, cal trobar la manera de reduir aquesta reincidència.

    Aquests dies es parla molt del robatori de coure, sobretot a la xarxa ferroviària, pels efectes que ocasiona, deixant sense transport públic a molts treballadors i estudiants. No és aquest l'únic delicte que cometen unes poques persones, però que reincideixen. Hi ha els furts, robatoris i actes de violència i inseguretat a la via pública que també acumulen delictes. És per això que no n'hi ha prou en centrar ara tota l'atenció a un tipus d'acte concret, sinó que s'ha de generalitzar per a tots aquells actes que provoquen inseguretat i impotència a la societat.

    En qualsevol situació de delicte cal diferenciar l'actuació de la policia amb la tasca del legislador. Sovint ens trobem que l'actuació policial resulta frustrant perquès saps que tot aquell esforç i risc acabarà en no-res, i això, per al policia, però també el ciutadà afectat resulta molt depriment. I aquí crec que cal insistir en la necessitat de legislar bé.

    En més d'una ocasió he criticat els polítics per la seva miopia a l'hora de confeccionar les lleis. És cert que els jutges aporten un plus important amb les seves interpretacions, però no és menys cert que una mala llei pot provocar molts problemes, no només a l'hora d'interpretar-la, sinó també pels seus defectes de forma.

    Avui mateix el PSOE ha decidit fer marxa enrere en la presentació de la seva proposta de llei del sòl, perquè no tenia prou suport. I això segurament que no és joc entre els partits polítics per veure qui té més força, sinó per la incapacitat de redactar, amb consens, bones lleis que es puguin argumentar bé i portar a aprovació. 

    Crec que, tornant a la reincidència, caldria analitzar bé què està passant i trobar la manera de regular aquesta mala praxi per aconseguir tranquil·litzar la població davant d'uns fets que es repeteixen sense que ningú no hi posi remei.  

Incentivar la deshabituació

L'article de Tali Sharot al diari ARA m'ha semblat molt interessant. Crec que us l'hauríeu de llegir. Parla del problema que representa avui l'habituació, que defineix com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o que canvien a poc a poc. I és important reflexionar-hi, perquè ens pot explicar moltes de les coses que passen avui. 

    Fàcilment caiem en la simplificació de les explicacions a reaccions humanes. Penso, per exemple, en el populisme. Sovint diem que els discursos populistes van minant la població i per això l'auge de l'extrema dreta al nostre món. Si ens fixem en el fet de l'habituació es pot arribar a entendre l'auge del nazisme a Alemanya entremig de les dues guerres mundials, el segle passat.

    Però s'expliquen situacions més properes i que ens afecten directament. La prevaricació dels jutges espanyols ha arribat a un punt que ens fa creure que és la cosa més habitual i lògica. Ens hi hem habituat i som incapaços de reaccionar-hi en contra. D'aquí la importància de l'antídot a aquesta habituació: la deshabituació.

    L'article esmenta la Resistència francesa, el moviment pels drets civils Black Lives Matter i el Me Too, com a moviments impulsats per persones que qualifica d'incentivadors de la deshabituació, i en dona una colla d'exemples, alguns dels quals han estat víctimes directes de la violència o la discriminació, però però també aquells que s'han mogut tot veient el patiment dels altres.

    I té molta lògica pensar que els grans canvis faciliten la reacció de la gent, ja sigui a favor o en contra, però que els petits canvis, aquells que es produeixen de manera lenta, encara que acabin sent uns canvis radicals, aconsegueixen que les persones ens hi habituem i no hi reaccionem. Ens acostumem a fets que analitzats fredament són incomprensibles. Al dolor de víctimes innocents de Gaza, o altres contrades, i a una altra escala, a la politització de la justícia a càrrec d'uns personatges que ho són tot menys persones justes. Recomano la seva lectura. Fa pensar.

Conèixer el nostre patrimoni

Aquesta tarda he assistit a la presentació del Mapa del Patrimoni Cultural d'Arenys de Mar, un treball realitzat per la Diputació de Barcelona, amb l'objectiu de recollir elements del patrimoni cultural i natural del municipi, valorar-los, protegir-los i fer-ne difusió. Conèixer el nostre patrimoni i estimar-lo és la millor manera de sentir-te arrelat al territori, hi hagis viscut tota la vida o siguis un nouvingut. 

    La ignorància és la principal causa del desastre, de la violència, de l'incivisme. Si ens fixem en els posicionaments populistes d'alguns partits polítics ens adonarem que el seu principal objectiu és combatre la cultura i el coneixement. Si aconsegueixen pobresa cultural i intel·lectual es poden perpetuar en el poder. Tot el que sigui promoure la cultura va en benefici del benestar social.

    L'acte, que ha començat tard com és tradicional a la nostra vila, avui "per problemes tècnics" i sovint per aquella rucada dels cinc minuts de cortesia, que alguns en diem de falta de respecte als assistents, ha estat presentat per la directora del Museu, ha comptat amb representants de la Diputació de Barcelona i del responsable del treball, en Jordi Montlló, que ens ha fet cinc cèntims de com ha anat tot el procés d'elaboració del mapa, i dels aspectes conceptuals.

    Ara es tracta de fer-hi una ullada, comprovar tot allò que tenim a la vila i, tal com ens han insistit, fer-hi les nostres aportacions, perquè el catàleg és viu i es pot anar ampliant a mesura que anem descobrint nous elements dignes de constar-hi, com el tram alçat del rial de sa Clavella, que figura al PEPPA, però no s'ha considerat en aquest catàleg, no sé si per la destrossa que l'antic govern municipal va fer de la banqueta, en pro de salvar uns arbres que varen considerar que s'havien de protegir, en lloc de substituir-los com s'havia fet tota la vida.

    A vegades falta sensibilitat en els polítics de torn, i per això és bo que els tècnics i experts en patrimoni hi puguin dir la seva i ens obsequiïn amb uns treballs com el que aquesta tarda ens han presentat, i que de ben segur en podrem gaudir i donar a conèixer.

Sensació d’inseguretat

Aquests darrers dies s’ha constatat que el fet que unes imatges s’hagin fet virals a les xarxes socials han pogut condicionar l’actuació de jutges i policia. Sovint ens costa diferenciar la sensació de la realitat: allò que tu experimentes o perceps del que realment està succeint. En el cas de violència, atracaments i robatoris és un fet constatable. Llavors et preguntes de què i de qui et pots guiar a l’hora de prendre decisions? Té sentit que un jutge empresoni un presumpte delinqüent només perquè la seva agressió s’ha escampat arreu, provocant pànic i repulsa? I si no l’empresona, pot generar mès alarma social?

    La sensació d’indefensió i de por que existeix en una societat s’ha de tenir en compte i treballar-ho. No n’hi ha prou en dir que no és real i que sembla pitjor del que passa de veritat. Està bé que els cossos policials, jutges i governants en siguin conscients, però han de fer el possible per tranquil·litzar la gent, i ser contundents en les seves decisions i actuacions.

    Abans podies apel·lar als mitjans de comunicació perquè fossin cauts a l’hora de donar les notícies, i clarament podies diferenciar la premsa groga de la que et generava confiança. Avui ni tota la premsa generalista és prou fiable i objectiva, ni és l’única font de notícies. Les xarxes socials s’encarreguen de ser les primeres d’escampar notícies i rumors, i la nostra capacitat de contrastar-ho és escassa.

    No sé si soc dels pocs que després de veure una informació a les xarxes socials vaig a una font fiable per assegurar-me que no m’estan enredant. M’agradaria pensar que és una pràctica habitual, tot i que veient les reaccions espontànies a la xarxes i el to que agafen, tinc els mes dubtes. Seria d’agrair que féssim aquest esforç i no posar més llenya al foc. La violència i l’incivisme existeixen i s’han de combatre, però cal que entre tots rebaixem la crispació que certs comportaments incívics o violents ens provoquen i intentar viure més tranquils i feliços.

El principi d'autoritat per terra

Aquests dies he llegit més d'un article que parlava sobre el principi d'autoritat del mestre i de les dificultats que tenen avui els professors per dirigir una sessió lectiva degut al comportament cada vegada més violent i despectiu dels alumnes. Entenc que no de tots, però sí que uns pocs poden tirar per terra tota la feina dels professors i perjudicar la resta de la classe. 

    Puc imaginar la situació perquè a tots els àmbits es reflexa la realitat de la societat actual. De la mateixa manera que podem veure com es comporten els nostres polítics a les institucions, o l'incivisme que predomina a les nostres ciutats i pobles, no és d'estranyar que el comportament dels nostres escolars pugui diferir del que existia quan nosaltres teníem l'edat escolar. 

    La influència que els nostres infants i adolescents reben de l'entorn on viuen és significativa. Resulta complicat contrarestar segons quins missatges, però això no treu que la feina que es pot fer a la família sigui determinant. La pèrdua d'autoritat pot ser deguda al desvergonyiment dels joves, però també de la incongruència dels adults a l'hora de donar exemple de comportament i disciplina.

    La relació pares-professors també ha canviat en el temps. La desconfiança respecte els ensenyants ha anat en augment, posant a tots en el mateix cistell. Els de la meva generació segur que recordaran que a casa es defensava abans el posicionament del mestre que el de l'alumne, el fill. Avui acostuma a ser el revés, i les denúncies, a vegades injustificades, dels pares cap als professors són més habituals.

    Estic convençut que per redreçar la situació s'hauran de tenir en compte molts elements i que no tota la culpa és atribuïble als alumnes. El canvis en el sistema educatiu no han acabat d'encaixar, ja sigui per falta de formació del professorat, per presa de decisions del Departament, sense tenir en compte les persones que cada dia es troben amb el repte de conduir una classe, o per l'excés de protecció als alumnes, estalviant-los l'esforç, i mil elements més que els professionals de l'ensenyament ens podrien detallar. A casa, però, també és necessari educar els fills, en el respecte, en el compromís i en l'esforç per créixer en tots els àmbits, per aprendre a valorar les coses i saber escollir les que més ens interessen. Si ho deleguem tot als educadors, ens trobarem que les grans influències dels nostres fills vindran de fora, no sempre amb els valors que millor ens poden ajudar a créixer, amb les conseqüents dificultats dels mestres i professors per exercir la docència de manera profitosa per als nostres fills.

Per respecte a la llibertat d'expressió

Per respecte a la llibertat d'expressió segons quines accions no haurien de ser permeses i sí sancionades. La polarització d'aquests darrers anys fa que tots plegats visquem força despistats i que es posi en perill la convivència. No podem permetre que els polítics actuïn de manera violent, ja sigui amb agressions físiques o declaracions provocadores. Tots sabem què passa quan s'escalfa la massa i els problemes que es poden generar. La responsabilitat dels que han estat escollit per dirigir les institucions públiques els obliga a comportar-se d'una manera civilitzada. Si això no es compleix, d'alguna manera o altra s'ha de sancionar.

    No podem posar en perill la llibertat d'expressió, però aquesta té uns límits, i quan es convoca la gent per linxar una persona, sigui polític o ciutadà de peu, els tribunals de justícia han d'actuar per evitar que derivi en un caos general amb resultats incerts. Els fets del carrer Ferraz on es va destrossar un ninot que representava el president del govern espanyol s'han de considerar greus i abominables, sigui quin sigui el concepte que tinguis del president. Si aquests fets es poden explicar per les declaracions del líder de Vox, aquest hauria d'assumir la seva responsabilitat, per bocamoll i violent.

    Estem confonent els termes i no s'entén la discrepància política ni es respecta com caldria. El fet de pensar d'una manera determinada no et dona el dret d'animar la gent a destrossar l'adversari. Si realment creiem en la democràcia i volem avançar com a país lliure i respectuós amb les persones hem de canviar aquesta tendència dels últims mesos i acceptar que en democràcia les majories governen i que la fiscalització de la seva feina, del tot legítima, no passa per l'atac visceral i encegat que en aquests moments practica Vox i el mateix PP, un partit que està cridat a governar en un moment o altre.

    M'agradaria pensar que el nostre sistema judicial és capaç de reconduir la situació i que si els nostres polítics, alguns polítics, no saben comportar-se, rebin el càstig oportú per evitar degradar més la nostra societat, la nostra convivència, el futur del nostre poble. 

Cal legislar bé

Aquests dies a la nostra comarca ha estat notícia una trobada d'alcaldes per denunciar la reincidència d'alguns delinqüents i la manca de solucions per evitar-ho. Jo mateix me'n vaig fer ressò en el post de dijous, on parlava de l'error de posar en el mateix sac la delinqüència i la immigració. 

    És preocupant que quan parlem de delinqüència l'única cosa que es posi sobre la taula sigui la necessitat de més policia, com si això fos la solució als nostres mals. És cert que la inseguretat que es genera quan es produeixen massa sovint atacs a les persones i les seves propietats, fa pensar que amb un bon policia al costat això no hauria passat. Oblidem que és impossible tenir prou efectius per cobrir tots els llocs i moments del dia, i que probablement són unes altres accions les que ens poden ajudar a resoldre aquesta desagradable situació.

    No hi ha dubte que la presència policial al carrer és una bona manera per generar la sensació de seguretat que moltes persones reclamen, però no ha de ser l'única. Necessitem una policia amiga, amb qui confiar, que no la vegem només com a força sancionadora i repressora, sinó com aquella amb qui hi pots comptar sempre que la necessitis. Al mateix temps, però, hem d'analitzar què ens està passant i per què cada vegada tenim la sensació de més violència al carrer. Precisament en una entrevista amb el cap de la policia se'm deia que no era cert que hi hagués més violència, però sí que se'n parlava més, hi havia més coneixement de tot el que passava i això provocava aquesta sensació que convenia tractar. 

    Tinc molt clar que només canviant el sistema que entre tots hem modelat serem capaços de capgirar aquesta tendència a trobar-nos cada vegada més indefensos i insegurs. Hem de millorar el civisme. Hem de donar més oportunitats a les persones que tenen dificultats per viure. Famílies que no s'han acabat d'integrar, o que han caigut al pou de la misèria i necessiten una ajuda per subsistir. Hem de procurar que tothom estimi el lloc on viu, respecti els altres i no tingui la temptació d'atemptar contra la seguretat i la propietat dels seus convilatans.

    La policia té el seu paper a la nostra societat, però no podem oblidar els serveis socials, ni els educatius, ni la legislació que es contradiu a l'hora de regular la immigració, o la manca de suport de l'administració pública per crear nous habitatges socials i una bona redistribució dels recursos. Si no aconseguim minorar les desigualtats existents a la nostra societat, se'ns farà molt difícil reduir la violència i la delinqüència. No ens equivoquem en els remeis, ni ho deixem tot a mans de la vigilància policial.

    La reincidència és un problema que s'ha d'abordar, i això no ens ho poden solucionar els policies, sinó els encarregats de legislar, és a dir, els polítics que ens representen als parlaments o al Congrés de Diputats i Senat. Si els partits polítics no s'ho prenen seriosament, no hi ha policia que ens pugui salvar.

El paper de les biblioteques

He llegit l'entrevista a Darren McGarvey, al diari ARA, perquè m'ha cridat l'atenció el seu titular, "Les biblioteques han de ser el refugi per als nanos d'entorns marginats", i en reprodueixo un paràgraf que m'ha semblat interessant, perquè diu moltes coses que sovint molts ignoren.

—  Les biblioteques són dels pocs llocs on no s'espera que et gastis diners, on pots seure tranquil·lament. Les biblioteques són un refugi si has nascut en una comunitat pobra i experimentes molt estrès perquè vius en pisos molt petits, on sents els veïns, sempre hi ha soroll, baralles, conflictes... Però avui hi ha menys usuaris perquè no s'hi ha invertit prou per modernitzar-les, almenys a Escòcia, i moltes ocupen edificis antics i no són llocs atractius. Quan la gent deixa d'utilitzar la biblioteca, els ajuntaments consideren que la gent no les vol. Però és que la gent hi aniria al vespre un cop han acabat de treballar, oi? Doncs estan tancades. I les nostres biblioteques són un reflex del que pensen els polítics sobre la mobilitat social i sobre les classes baixes. Qui entra en una biblioteca és qui està intentant cultivar-se culturalment, econòmicament; per tant, hem de donar suport a les biblioteques. Han de ser aquest lloc de generació de progrés i de fer comunitats.

Sempre he defensat el paper de les bibilioteques, i crec que aquí en aquest meu blog ho he escrit moltes vegades, però això no vol dir que pensi que s'aprofitin suficientment per a la missió que estan destinades a complir. La biblioteca és la porta a la cultura per a tothom, i ha de ser l'escola que desenvolupi la nostra sensibilitat. Una sensibilitat que ens ajudarà a conviure i respectar els altres i les coses que tenim en comú.

Davant dels molts problemes d'incivisme i violència només se'ns acut reclamar més policia i mà dura, però ens oblidem de conrear els valors que ens han de permetre conviure. Les biblioteques han de permetre que molts infants on a casa seva no hi ha ni un sol llibre, on els seus pares no tenen ni temps, ni formació, ni possibilitats de sensibilitzar els seus fills perquè creixin culturalment i com a persones amb il·lusions i projectes de futur, obrin les seves portes i els integrin a aquesta societat que els ha d'estimar i que han de participar per fer-la més justa i solidària.

Fixeu-vos, però en el fragment que us transcric de Darren McGarvey. Les biblioteques tenen l'obligació d'estar obertes més enllà d'un horari restringit, per necessitats pressupostàries, han de ser còmodes, perquè t'hi puguis trobar bé, i treballar per incloure totes aquelles activitats que acullin a totes les persones, tinguin una tradició familiar cultural, o estiguin immerses en un entorn farcit de problemes i dificultats. 

Tant de bo les nostres autoritats locals apostin per una biblioteca oberta a tothom, amb suficients recursos per donar resposta a totes les necessitats culturals i de formació dels nostres vilatans. Que l'esforç econòmic que afrontem no sigui en va, ni representi un simple canvi de local.

De Vallgorguina al Corredor

Hem fet una matinal passejant pel parc del Montnegre-Corredor i us haig de dir que m'ha entusiasmat. No puc dir que ho desconeixia, però sí que és cert que la part que hem trepitjat avui feia molts anys que no hi anava, i en concret el camí d'avui no l'havia fet mai. M'ha sorprès agradablement la capacitat de la natura per resistir la brutal sequera amb què ens obsequia el canvi climàtic. Haig d'entendre, jo que no soc cap expert, que la vegetació se les empesca per adaptar-se a les circumstàncies, molt millor que no pas els humans, que ens trobem indefensos al primer obstacle.

El dia ens ha acompanyat perquè el sol es barallava amb els núvols per poder fer acte de presència, i aquests li ho posaven difícil, la qual cosa feia que no patíssim calor, junt amb l'esforç per enfilar-nos al pla del santuari del Corredor. Dubtàvem entre el Montnegre-Corredor i el Montseny, però des d'allà hem vist que els cims del Montseny no aconseguien desfer-se dels núvols que no ens haurien deixat veure més enllà del nas.

Passejar pel territori t'ajuda a estimar-lo i a respectar-lo. Haig de dir que l'he trobat molt net i polit, i això sempre satisfà, sobretot quan, a ciutat, tenim tants problemes d'incivisme i manca de respecte de l'espai públic.

Hi hem trobat quitxalla d'uns tres anys, que hem sabut que venien des de l'Hospitalet de Llobregat. És molt interessant que ja des de petits se'ls porti al mig del bosc a gaudir de la natura i aprendre a estimar-la. Tot allò que fem i practiquem de petits es diposita a dins nostre i tard o d'hora surt a relluir. Ens fa diferents, i això és el que necessita el país.

Matinal a quatre passes de casa per animar-te a suportar les notícies de la guerra, la injustícia i la crueltat. No em castigo per tenir la sort de poder gaudir de la pau i la tranquil·litat que ens brinda la natura, perquè la meva consciència continua treballant, i la meva queixa contra aquells que permeten la violència i la mort de víctimes innocents és constant com la gota malaia.