Mals aires

Aquests dies he tingut l'ocasió de parlar amb persones que no ens veiem gaire sovint, però que sempre que en tenim l'oportunitat, ens esplaiem amb grans converses, que ens ajuden a ser més conscients de tot el que passa al nostre voltant, i una mica més enllà, i que ens afecta en positiu i negatiu.

Haig de dir que l'aire que es respira no és el desitjable. Hi ha un pessimisme latent que s'encomana fàcilment, i que has de fer esforços per no acabar deprimint-te. Si a tot això hi afegeixes aquells dies plujosos, que varen anar molt bé per omplir pantans, però ens varen estafar moltes hores de sol, els ànims encara estaven més baixos.

Des de la tornada a la presidència dels EUA del senyor Trump, i l'auge de l'extrema dreta a Europa, políticament no estem en la millor situació possible, i tampoc econòmicament. Les decisions que està prenent el president de la primera potència mundial no només afecten els seus, sinó que ens afecten a tots. Probablement, si no ens haguéssim adormit, no seríem tan dependents, però la influència no la treu ningú.

En l'àmbit local, s'està maquillant la situació. Es va endreçant, però no s'acaben de resoldre els principals problemes amb què ens trobem. Penso en el rial del Bareu, les Clarisses o l'estat del clavegueram, i no acabo de veure com ens en sortirem. Cal molta inversió, però també encert en les decisions que es prenen. No és fàcil.

De totes maneres en moments així, ens convé ser positius, i trobar allò que funciona, parlar-ne i engrescar-nos una mica. No es tracta d'amagar el cap sota l'ala i no afrontar la realitat, però convé posar-hi bona cara i, sobretot, anar una mica de bracet per tenir més força, recollir més idees, i resoldre totes les traves que, vulgues o no, sempre ens trobarem pel davant.

Hi ha coses que no podem resoldre, però amb tot allò que estigui a les nostres mans, cal lluitar-hi i dedicar-hi temps i esforç. Ens adonarem que sí que tenim coses que depenen de nosaltres i som nosaltres que les podrem solucionar.

Ja arriben els Reis!

Aquesta nit màgica on la quitxalla somia amb els regals que esperen rebre de ses majestats, a Arenys s'hi afegeix la tradicional penjada de naps i cols. És una nit d'il·lusió i de disbauxa, que no passa desapercebuda. En el primer cas parlem d'innocència i família, pel que fa als naps i cols, es demana creativitat i imaginació, però també serenitat i control, per no fer destrosses, ja que en alguna ocasió algú s'ha passat de volta.

Recordo els reis, a Vic, quan era un xic, però també quan hi portava els meus fills. Crec que ells també en guarden un bon record. Cada població s'estima la cavalcada i la considera única. És lògic i bo. A Vic, l'esforç de l'organització crec que mereix una bona nota. És espectacular la quantitat de participants i la il·lusió que hi posen per engrescar els més menuts i fer-los passar unes hores agradables, amb molts nervis i ganes d'anar aviat a dormir.

I em venen al cap comentaris que he llegit aquests dies, que no són nous d'ara, de persones que consideren que la festa és un engany a les criatures i que caldria aturar-ho. Penso que tothom té dret a defensar i opinar sobre les coses i participar o deixar de participar-hi segons creguin convenient. La festa de Reis és un engany? 

És cert que fem creure als més petits l'existència d'uns personatges que arriben cada any per portar-nos regals. A partir d'aquí podem acceptar que els estem enredant i que arribarà un dia que ho descobriran, perquè algú els ho explicarà, i potser tindran un desengany. Hauríem de deixar de celebrar-ho i dir la veritat? Regalar nosaltres directament les joguines sense pensar en majestats arribades de l'Orient? 

Aquesta festa m'agrada, tot i que ja fa molts anys que no la visc en plenitud. Si no hi ha quitxalla per casa, es fa més estrany. Intento no posar-me transcendent i de la mateixa manera que estimo la festa de Sant Jordi, com el dia de la rosa i el llibre, quan ho podríem comprar cada dia de l'any, també m'agrada pensar en la il·lusió que es transmet a la canalla, i als més grans, sobretot tenint en compte que la nostra vida està plena de traves, desenganys i problemes. 

Que tingueu una bona nit de Reis, i de naps i cols!

La finestreta única

N’he parlat alguna altra vegada, però aquests dies que estic parlant de temes més deslligats de la notícia que surt a la primera pàgina dels diaris, em sembla important de recordar-ho, ja que li dono molta importància.

Penso que no s’ha entès prou bé el seu significat o que, si més no, s’aplica en la seva versió més reduïda. La finestreta única hauria de deslliurar-nos d’haver de saber quina administració és l’encarregada de fer uns tràmits o uns altres. 

La idea bàsica de la finestreta única és que, on t’atenguin, et tramitin tot allò que necessites, o que la mateixa administració et demana, sense importar quina administració és, la local, l’autonòmica o l’estatal. Però això no funciona així.

On més s’ha arribat és que una administració concentri totes les sol·licituds de tràmits i, amb molta sort, faci de transmissora d’algunes sol·licituds que correspon tramitar a altres administracions. Això que sembla tan lògic no es veu de la mateixa manera i cada vegada compliquen més la tramitació. Com deia ahir amb la cita prèvia, caldria prioritzar les facilitats a l’administrat tot pensant que han d’estar al servei de la ciutadania i no posant-hi traves.

És per això que els passos a seguir serien, en primer lloc, fer realitat la finestra única als llocs que encara no existeix en tots els tràmits i, a continuació, organitzar els circuits interns de manera que el ciutadà només hagués d’acudir a un únic punt d’atenció, sigui quin sigui el tràmit a realitzar, i sigui quina sigui l’administració encarregada de donar-hi resposta.

El gran testimoni de Carme Junyent

Arran de la mort de Carme Junyent són moltes les reflexions que hauríem de plantejar-nos al voltant de la llengua i del nostre dret a expressar-nos en català, i que se'ns entengui quan en fem ús. 

El gran problema polític i social a Espanya sobre la llengua és que no es vol entendre la importància que té per als catalanoparlants el respecte a la nostra llengua. Ens resulta molt difícil fer entendre que no parlem en català per una obsessió malaltissa, o un caprici, sinó simplement perquè és la nostra llengua. No el parlem per diferenciar-nos dels altres, o perquè ens puguem creure millors i més intel·ligents. Parlem en català perquè és la llengua que hem mamat, la llengua amb què ens hem expressat des de la infantesa, la llengua que ens és pròpia i d'ús normal.

I perquè vivim en un Estat amb una llengua obligatòria, com és el castellà, tenim la sort de parlar una segona llengua, i si hem pogut estudiar, probablement ens expressem en altres llengües del món, però la nostra llengua, la que ens és pròpia i que tenim el dret a ser respectats i compresos a casa nostra és el català.

Quan escoltava Carme Junyent pensava que era molt pessimista sobre el futur del català. Malauradament el seu discurs era realista i ens volia fer entendre el perill per a la supervivència de la nostra llengua. El meu entorn actual no té res a veure amb l'entorn de la meva infantesa. No només per tractar-se d'una part del territori diferent, sinó perquè estic parlant de fa més de seixanta anys. I algú podria pensar que hem millorat, ja que fa seixanta anys el català estava prohibit, però al meu entorn era la llengua que es parlava. D'amagat, si tu vols, però era la llengua que utilitzàvem entre els amics, els familiars, els coneguts i els saludats. Tots els tràmits oficials, els mitjans de comunicació, i les nostres relacions amb el Sector Públic s'havien de fer en castellà, però nosaltres ens sentíem plenament catalans i la nostra llengua era indubtablement el català, i només per això va aconseguir superar totes les traves i prohibicions del franquisme.

Carme Junyent ha recalcat el greu problema que patim, perquè cada vegada es parla menys en català. Discutim molt sobre la immersió lingüística. Ens barallem perquè es permeti aplicar-la a l'ensenyament, però a la pràctica no es fa. Només cal passejar-te per les aules, els patis de les escoles, i escoltar la llengua que parlen els alumnes i els professors.

Carme Junyent ha deixat molt clar com ho hem de fer per aconseguir que la nostra llengua es perpetuï, s'enforteixi i no sucumbeixi per la pressió del castellà. Els polítics ens ho poden posar molt difícil, però nosaltres tenim la clau de l'èxit, i això passa per parlar sempre en català i no canviar de llengua. 

El testimoni de Carme Junyent, la seva saviesa, els seus coneixements, el seu exemple de vida ens ha de servir per lluitar per la nostra llengua. Només nosaltres la podem salvar.

La veritat per davant

Arran del pacte entre Junts i el PSC per deixar sense efectes la prova pilot de la renda bàsica universal voldria insistir en la necessitat d'explicar bé les coses. Sovint ens queixem que els polítics reben crítiques desmesurades, i ja no parlo d'insults, però moltes vegades la culpa ve donada perquè no hi ha prou informació de les accions que s'estan fent i la gent es confon.

D'entrada, si no entres en detall a la informació, la sensació que tens és que l'acord dels dos partits esmentats es carrega un objectiu prou interessant i amb molta història al darrere. Si grates una mica t'adones que es tractava d'un projecte sense pressupost, i per tant inviable de moment, i que en tot cas pretenia seguir avançant per veure si en algun moment es podria aplicar a casa nostra. Tot això al marge de la capacitat econòmica i les competències que es puguin tenir al respecte.

Amb això no defenso la posició dels dos partits, perquè entenc que només té una intencionalitat política de desgast al govern en minoria d'ERC. I per més que pugui pensar que el govern no ho està fent bé, tampoc m'agrada que els partits polítics de l'oposició es dediquin només a fer la traveta en lloc de ser propositius per anar trobant solucions als molts problemes que tenim.

És precisament això el que provoca la tan nomenada desafecció política de la ciutadania. La gent es cansa de veure picabaralles que només busquen perjudicar l'altre en lloc de posar-se la medalla per fer propostes positives per al màxim nombre de gent possible.

Si tots plegats fóssim més sincers, diguéssim la veritat i ens esforcéssim per millorar el funcionament de les institucions i, de retruc, del país, les coses anirien d'una altra manera. Ens queixem de les traves que ens posen des de fora, però no ens adonem que nosaltres mateixos som els que més problemes ens creem. No cal pretendre anar tots de la mà, perquè la ideologia té el seu protagonisme, però sí que hauríem de procurar explicar bé les coses, rebatre allò que no veiem bé, amb arguments, i no enganyar a la gent.

Un govern que ni fa ni deixa fer

Espanya té un govern que va amb el peu al fre, però el pitjor de tot és que no fa ni deixa fer, i d'això em queixo. Aquesta actitud és típica d'aquell que vol ostentar el poder, però no té cap intenció d'actuar i sap que si cedeix se li acabaran els arguments per continuar ostentant aquest poder.

El govern espanyol ha deixat molt clar que les competències per admetre refugiats a l'Estat són seves i no hi ha iniciatives d'altres governs ni institucions que hi valguin, però una vegada ens ho ha donat a entendre, no mou fitxa i els refugiats continuen esperant.

Segons la plataforma Sotp Mare Mortum i la Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona, el compromís assumit pel govern espanyol amb la Unió Europea va ser d'acollir 19.449 refugiats abans del setembre d'aquest any, i de moment només n'ha acollit 886, i és per això que les dues organitzacions han declarat que estant estudiant la possibilitat d'iniciar un procés legal contra el govern espanyol.

Aquesta pràctica i mentalitat centralista, ara del PP, però també del PSOE, és la causant de la desafecció de molts respecte l'Espanya imperativa. Sembla mentida que no s'adonin que amb la seva actitud no fan més que donar aire a l'independentisme. Quan vols fer alguna cosa i n'hi ha un altre que se t'avança i t'hi posa traves, t'empipa més o menys, però com a mínim veus que allò avança, però si l'única cosa que fa l'altre és privar-te d'actuar i es queda tan ample, només tens ganes d'alliberar-te d'aquesta força que basa la relació amb tu únicament en el domini.

Per cert, les declaracions de l'expresident Rodríguez Zapatero sobre els nostres prejudicis contra Susana Díaz, perquè és dona i andalusa, se les podia estalviar. Calladet és més maco. Tenim un reguitzell d'expresidents que fa fàstic!!!