Han trepitjat m...

Amb un parell de dies les obres relacionades amb infraestructures de ferrocarril i metro han causat dos accidents a molt poca distància. Si l'altre dia ens comentaven que hi havia hagut un esvoranc al costat de les vies del tren que s'està soterrant entre Barcelona i Montcada, ahir el vespre treballant en l'accessibilitat a l'estació de metro de la plaça de Sants es va provocar accidentalment el trencament d'una conducció de gas que va produir una gran flamerada. En el primer cas ningú no en va sortir malparat, però en el cas del barri de Sants sí que hi ha persones ferides, que esperem que es puguin recuperar.

Si la manca d'inversió a Catalunya ha fet que les obres programades s'hagin anat ajornant, ara que semblava que les promeses es complien, surten aquests entrebancs que, com a mínim, retardaran l'acabament de les obres. És mala sort o és que no es vigila prou?

Vull pensar que es tracta de fets imprevisibles i que no es poden evitar, però és molta mala sort! Si fem memòria sabrem que no és la primera vegada que a Barcelona hi ha un esvoranc tot treballant per sota terra. El senyor Manel Nadal segur que ho té molt al cap, ja que ell va ser-ne protagonista involuntari.

No es tracta de fer llenya de l'arbre caigut, però sí que valdria la pena estar més alerta, sobretot si els danys poden afectar la població. Arenys de Mar aquests dies també està molt pendent de les obres de desenrunament motivades per l'esfondrament de l'antiga rectoria. Ningú no vol fer malament les coses, però és important que quan hi ha accidents com aquests que comento, s'analitzi bé les causes i serveixi per evitar-ne de futurs.

Tant de bo que el soterrament de les vies del tren a Montcada i Reixac no pateixin gaires retards, perquè la història ens recorda moltes morts, sigui per imprudència o pel mal estat de les senyalitzacions. Cal avançar en les obres i, sobretot, estar molt alerta de no provocar més esvorancs.

Pacificar la Nacional II

Hi ha temes que s’eternitzen. En sentirem a parlar tota la vida. El Maresme té una barrera, que hem construït els humans, que ens dificulta l’accés al mar i les platges. Tenim una via fèrria que no veurem mai fora, tot i que se n’ha parlat moltes vegades, i una carretera nacional, que no ofereix els serveis que li pertocaria per categoria, i que es vol pacificar, aprofitant que l’autopista que tenim un parell de quilòmetres endins ara és gratuïta, i s’hi ha desplaçat bona part del trànsit.

Es vol pacificar en el sentit que es transformi en una via urbana quan travessa les nostres poblacions, amb una regulació semafòrica i la incorporació de carrils per a bicicletes i vianants. La idea és bona, però de moment està força aturat, si més no pel que fa al nostre tram. De fet, no és prou ample si volem posar-hi de tot.

Ja he comentat més d'una vegada que el primer govern democràtic, després del període franquista, fa gairebé cinquanta anys, ja celebraven la construcció de la variant de Valldegata que havia d'esponjar la nostra Riera dels cotxes que es volien dirigir a Arenys de Munt, Sant Celoni o Sant Iscle. Allò va ser un goig sense alegria i la variant encara és motiu de polèmica i no s'hi veu un futur clar. En part, l'actualitat és molt diferent, existeix una carretera que connecta les dues vies, tot travessant el polígon industrial, i cada vegada tenim menys terreny agrícola. La pregunta que em faig és si aquesta pacificació trigarà el mateix a ser una realitat.

Voldria pensar que els promotors de la pacificació de la carretera nacional i els tècnics especialistes en mobilitat, per una banda, i en medi ambient i urbanisme, per l'altra, estudiaran bé quina és la millor solució per convertir la carretera en una via urbana, tranquil·la i ben comunicada amb la vila. Ja sé que no podem somiar amb la supressió de la línia del tren que permetés accedir directament a les platges i al port, i que no s'hi destinaran grans inversions per millorar el seu accés. Ens haurem d'acontentar en prioritzar la circulació de bicicletes i vianants, que ja és una millora, però sempre tindrem al cap que no s'haurà fet prou. Estem molt acostumats a fer pedaços. 

Millorar el transport públic

És evident que si volem reduir l'ús dels cotxes particulars a les nostres carreteres, hem de procurar-nos una bona xarxa de transport públic, i això exigeix resoldre tots els problemes que arrossega des de fa molts anys Rodalies i ampliar la freqüència i itineraris de la xarxa d'autobusos. Cada vegada els desplaçaments són més necessaris, sigui per anar a la feina o a estudiar, sobretot si no volem concentrar tota la població en un mateix territori.

Seria mentir no reconèixer les millores que al llarg dels anys s'han realitzat en la xarxa pública del transport. Això no impedeix que calgui millorar molt el seu funcionament. Ens hem cansat de repetir el mal endèmic de Rodalies, un servei de tercera categoria als ulls dels nostres governants, malgrat que sigui el mitjà de transport més utilitzat. En lloc d'invertir en les petites distàncies, s'ha prioritzat l'alta velocitat, amb un volum de viatgers gens comparable amb el que es pot apreciar per les nostres contrades. Per altra banda, les alternatives i complements al tren, necessiten una empenta important. Hi ha moltes poblacions que no disposen d'estació de ferrocarril i que necessiten la xarxa d'autobusos per als seus desplaçaments.

Aquests dies és notícia al Maresme la reclamació dels nostres alcaldes i alcaldesses a la Generalitat de Catalunya perquè incrementi el servei d'autobús interurbà, amb especial atenció als nostres hospitals de referència, de Mataró i Badalona, que anar-hi amb transport públic requereixen molt de temps i combinacions. D'alguna manera es posa de manifest que l'administració local, i els seus governants, són els més propers a la població i, per tant, senten més de prop les necessitats més urgents i bàsiques. Molt més que no pas des d'un despatx de la capital.

M'imagino que no és fàcil, i el tema econòmic hi juga un paper important. Cal, però prioritzar aquells serveis que tenen un gran abast i a més van dirigits a les classes més populars i amb menys recursos alternatius. Cal, doncs, planificar què es vol fer, d'acord amb les necessitats expressades per la ciutadania, i gestionar eficaçment els recursos públics, que acostumen a ser escassos i massa sovint malbaratats.

Cansat d'haver de parlar de Rodalies

Parlar de Renfe i Rodalies resulta cansat i avorrit. Poques coses positives podem dir, més enllà de desitjos i somnis de futur. Dir que el tren a casa nostra funciona malament no sorprèn a ningú. Tampoc als propis responsables del transport ferroviari, encara que ho dissimulen i hi troben mil excuses.

Recordo una vegada, ja fa uns quants anys, que en una conversa amb uns amics se'm va qüestionar la meva crítica pel mal funcionament de la línia de tren que passa per la nostra vila. La vàrem patir durant tots els anys que la meva filla va estudiar a la Universitat. 

Podria parlar de la línia 3, la que passa pel meu municipi de naixement i que es troba pràcticament en les mateixes condicions que quan jo la utilitzava, fa més de cinquanta anys. Però parlo d'una línia més transitada, que passa per la costa, en una comarca molt poblada i amb molts turistes a l'estiu... Encara que això tampoc els motiva a l'hora de prendre decisions i invertir en la infraestructura per evitar els problemes diaris.

És una vergonya tot el que passa. La manca d'inversions, i sobretot el fet que el govern de torn, sigui socialista o popular, no fa res per solucionar-ho. Sembla que tinguin un especial interès per fer-nos la punyeta. Ni posant-hi ministres catalanes, que coneixen de sobres quina és la realitat, però els interessa més el partit, el poder, l'amiguisme i els interessos personals i de partit, que no pas trobar solucions als problemes de la gent. I després ens demanen que aparquem els vehicles privats i agafem el transport públic! 

Estic molest perquè em considero menyspreat. Insisteixen que som espanyols i que hem de garantir la unitat de la pàtria, però ens tracten de qualsevol manera. Prometen inversions que després no s'acaben fent, i posen totes les traves del món per facilitar el traspàs de competències a la Generalitat.

No tinc la certesa que la gestió que es pugui fer des del nostre govern resolgui els molts problemes que patim. Segur que com a mínim caldran molts esforços i temps per posar-ho al dia, però com a mínim sabrem a qui demanar responsabilitats, sense que se'ns acusi d'estar tot el dia criticant els governs espanyols de torn. Són molts anys de mal servei, i el futur no es veu gens clar.

Confiança sota mínims en la Unió Europea

No acabo ben bé d'entendre com funciona la Unió Europea, però haig de dir que cada vegada estic més desencisat i em mereix menys confiança. Puc pensar que tota la burocràcia, els interessos partidistes, el quedar bé amb els estats membres i les poques ganes d'anar al fons de les coses, potser per la inseguretat dels dirigents de torn, o potser perquè no ho acaben de veure clar i tenen por que tothom es revolti, el cas és que es prenen unes decisions que no s'entenen i no crec que siguin les més apropiades.

Ahir coneixíem la resolució de la Unió Europea acceptant les excuses del govern espanyol per no aplicar, a partir del gener vinent, un peatge a les autopistes. Es tracta de promeses que amb una mica de voluntat es podria veure que no s'acabaran complint. Les promeses del govern espanyol són sempre un fracàs, perquè no s'acaben complint. No tenen prou exemples? El corredor mediterrani? El funcionament dels trens de Rodalies? La quantitat de quilòmetres de tren d'alta velocitat desaprofitats?

La discussió sobre si es fa pagar peatge o no a les autopistes està plena d'arguments a favor i en contra. Jo crec que hi ha més lògica i sentit comú entre els defensors de fer pagar qui les utilitza, que no pas aquells que defensen que el seu manteniment i inversions de millora vagin a càrrec del pressupost ordinari, pagant tothom, com si es tractés d'un servei educatiu o sanitari.

Pagar no agrada a ningú, però hem de partir de la base que d'una manera o altra els diners surten de les butxaques dels contribuents. Si no es paga peatge, el manteniment de les autopistes, que hem de suposar que es farà, tenen un cost que d'algun lloc o altre han de sortir els diners: dels contribuents.

Només pensant en l'ús que en fan els turistes, o els passavolants que transiten per Espanya per anar a Portugal o a l'Àfrica, ja salta a la vista que els més beneficiats de la gratuïtat de les autopistes són ells. No tributen a Espanya i no paguen peatges.

Penso que cal diferenciar els serveis públics entre els essencials i els circumstancials. Ja sé que si es paga peatge els transportistes ho repercutiran als productes i d'aquesta manera tothom ho patirà, però no crec que sigui suficient raó per no aplicar peatges, que segur que haurien de ser més ben calculats que no pas fins ara.

I tornant a la Unió Europea, i la promesa d'Espanya de millorar el transport de mercaderies per ferrocarril, no sé si riure o plorar. Veient com funciona el transport públic a Espanya, i com triguen a resoldre els problemes que apareixen dia rere dia, no entenc com ningú hi pot confiar. La meva confiança respecte Europa es troba en aquests moments sota mínims.

No vull pagar

El descontentament dels joves és més que evident i malgrat que ens queixem d'ells, hem de reconèixer que es mobilitzen poc per reclamar els seus drets, les millores salarials o, com ha passat avui, el transport públic. M'he queixat més d'una vegada del mal servei del transport públic a casa nostra, i això m'ha causat, alguna vegada, alguna discussió, perquè no tothom ho veu de la mateixa manera.

S'ha parlat molt de la manca d'inversió pública per part de l'Estat, a Catalunya. Les inversions previstes han estat sempre escasses, però les executades encara més, ja que moltes d'elles no s'han arribat a dur a terme. El servei de ferrocarril de Rodalies és caòtic, ja sigui per les característiques de les vies, o per una desídia dels seus responsables.

Són molts els dies que hi ha problemes de retencions, retards o cancel·lacions de trajectes. No tot el que passa arriba a publicar-se, si no només el més transcendent. Els que tenim familiars propers que en fan ús, ho coneixem de primera mà. 

Avui hem sabut que un centenar de joves ha saltat les tanques de l'estació d'Arc de Triomf, i han fet pública la campanya "no vull pagar" que es vol iniciar el dia 11 de maig. Reclamen més inversions i millores a la xarxa de Rodalies, denunciant la deficiència i poc interès de l'Estat espanyol a l'hora de mantenir les línies de ferrocarril de la rodalia de Barcelona.

És cert que precisament fa pocs dies ens varen anunciar que s'iniciava una sèrie d'obres a diferents zones de Rodalies, amb una durada aproximada d'un any. Unes obres que s'havien ajornat repetidament i que ara sembla que s'hi ha apostat. El retard és evident, i les queixes prou justificades.

Segons la informació que he llegit, la resposta de la companyia ferroviària és que denunciaran els joves que han decidit no pagar el bitllet, recordant-los que es tracta d'un servei públic que paguem tots a través dels impostos, i que la seva actitud esdevé un frau contra tota la població.

No defenso campanyes com l'actual, però les puc entendre. Malauradament al nostre país si no et queixes no aconsegueixes res, i tot i queixant-te no sempre en treus res de positiu. Els joves volen tirar endavant la campanya i caldrà seguir el ressò que aconsegueixen. Tot i així hem de tenir en compte que les inversions públiques no s'improvisen, i per tant, malgrat la pressió que ara puguin fer els joves catalans, difícilment aconseguiran els seus propòsits. L'administració de l'Estat és molt poc sensible a les demandes de la ciutadania. Estan massa acostumats a fer el que volen i deixar d'atendre les necessitats dels seus administrats.

Un nou entrebanc en el transport públic del Maresme

Hi ha molta sensibilitat en temes de transport públic, sobretot per la manca d'inversions públiques per millorar-lo, una reivindicació que fa molts anys que dura i que no hi ha manera de trobar-hi remei. És per això que quan hi ha avaries a línia ferroviària, sigui tanta la gent que protesti i s'indigni. Els errors i les falles mecàniques són comprensibles, però quan saps que el manteniment és tan rudimentari i no hi ha hagut la inversió necessària per millorar la xarxa, t'adones de l'abandonament i menyspreu cap a la ciutadania.

Aquesta sensibilitat apareix quan des de la mateixa administració es critica que la gent no utilitzi el transport públic, provocant embussos a l'entrada de Barcelona. Fa pocs dies que es va posar en funcionament el túnel d'entrada a la ciutat, per sota de la plaça de les glòries, i es varen produir molts retards degut a l'eliminació d'algun dels carrils que fins llavors havien funcionat. Es donava la paradoxa que l'entrada era més fluida durant les obres que no pas una vegada acabades i obert el túnel d'accés.

Vaig tenir alguna discussió serena sobre el funcionament del transport públic, en concret al Maresme, i que explicava per què moltes persones preferien utilitzar el vehicle privat. L'alcaldessa de Barcelona culpava la Generalitat de no haver fet prou per millorar el transport públic. Segur que ni la Generalitat ni el govern de l'estat han fet els deures, i això es tradueix en els problemes constants que hi ha, per exemple, a la línia R1 de Rodalies.

Sí, hem patit els problemes de puntualitat, d'incomoditat per haver d'anar drets tot el trajecte, d'haver d'esperar llargues estones el restabliment de la circulació, i això no ha estat una anècdota, sinó que s'ha repetit moltes vegades. Avui, una avaria elèctrica entre Vilassar i Badalona ha tallat la circulació de tota la línia des de primera hora fins ben bé passades les 9h del matí. Un tram horari amb molta concurrència de gent, de persones que van a la feina i que han arribat tard, una vegada més.

Aquests dies se'ns ha anunciat obres a diferents línies de ferrocarril, que estaven a l'espera des de fa molt temps. Se'ns demana perdó pels inconvenients que aquestes obres ocasionaran, però això no és res comparat amb els problemes ocasionats per la manca d'inversió de molts anys. Demanem més sensibilitat i un traspàs de competències a la Generalitat, perquè el poder de decisió sigui més proper i faciliti el tracte que ens mereixem els ciutadans d'aquest país.

El mar es menja la línia del tren

Una vegada més la línia ferroviària de la costa del Maresme s'ha vist afectada pel temporal de mar i s'ha hagut de tallar la circulació i substituir-la, en un tram, per autobusos. No és la primera vegada ni serà l'última que el mar es menja part del terreny on es troba la via i posa en perill la circulació de trens. Una línia molt concorreguda, però que no ha tingut el manteniment ni les inversions necessàries per posar-la al dia i assegurar-ne la seva viabilitat.

És una vergonya més de com funciona la inversió pública al nostre país. Es parla molt de sostenibilitat i de reduir el transport privat, però no es fa res per millorar el transport públic. Sense inversions a fons, no es pot pretendre que la població utilitzi massivament el transport públic. Però és que aquesta línia no és deficitària, en el sentit que va molt plena sempre, fins i tot fora de temporada d'estiu. Un trajecte amb via única des d'Arenys de Mar, amb tot el que això representa de complicacions per augmentar el nombre de trens i freqüència.

I el gran problema és la proximitat al mar, que provoca aquestes envestides que la inutilitzen, encara que només sigui temporalment. L'alternativa, sempre comptant amb inversió, és la protecció de la línia o el seu desplaçament a l'interior. Aquesta mesura ja s'ha estudiat, i d'alguna manera beneficiaria moltes poblacions de la costa, que veuen que la línia de ferrocarril és un mur entre la població i la platja.

És cert que quan es va construir aquesta línia de tren, els pobles vivien força d'esquena al mar, per la qual cosa tampoc despertava gaires crítiques. Ha estat després, quan el mar ha esdevingut una font turística, o simplement la gent s'ha habituat a gaudir de la platja, que la línia de tren, i en molts pobles costaners, també la carretera nacional, han provocat aquesta barrera tan molesta.

Avui, que ha estat notícia el tall de la línia ferroviària, s'ha tornat a parlar de la necessitat de buscar una solució definitiva al problema que es repeteix tan sovint, i que tot fa pensar que, amb el canvi climàtic, cada vegada anirà a més. L'esperança que hi ha en la presa de decisions definitives per solucionar el problema és tan escaça, que som moltes les persones que tenim clar que no veurem el remei en tota la nostra vida, ni probablement els nostres fills en tindran l'ocasió. 

Una nova variant del Coronavirus

Sembla ser que la preocupació pel COVID no ha acabat, amb l'aparició d'una nova variant, en aquest cas del sud d'Àfrica. Quan ens semblava que ho teníem més o menys controlat, ve aquesta variant i mobilitza tothom per fer-hi front. De moment les mesures que s'han pres a nivell europeu són les d'evitar els vols procedents d'aquesta zona de l'Àfrica, tot i que ja s'han donat casos a Bèlgica i al Regne Unit. 

Ahir comentava el col·lapse del portal lamevasalut, i és que ningú es vol quedar a casa. De totes maneres hi ha certes contradiccions que algú ja ha manifestat a les xarxes. No té gaire sentit que es vigili tant qui entra en un bar o sala de gimnàs, i en canvi sigui tan fàcil d'entrar al metro o al ferrocarril. 

Crec que caldria analitzar-ho globalment i, sense arribar a l'extrem de tornar-nos a confinar, buscar la manera que en tots els llocs on hi ha concentració de gent, sense la distància de seguretat, hi pugui haver aquest control de persones no vacunades.

La incertesa que molts tenen no és bona per viure amb tranquil·litat. Ja sé que és difícil gestionar-ho, però caldria fer l'esforç d'eliminar les contradiccions que es produeixen i aconseguir la confiança de la gent que ens mereixem.