La censura feixista

Negar la cultura és una bona manera de fomentar el feixisme, perquè aquesta ideologia es basa precisament en la incultura. Ho acostumen a ser els impulsors, però sobretot treballen les persones que, per les circumstàncies que siguin, el seu nivell cultural és més baix. No és estrany, doncs, que el PP i Vox, on han aconseguit l'alcaldia o la presidència autonòmica, es dediquin aquests dies a censurar i cancel·lar espectacles culturals. Per contra, segur que potenciaran les corrides de toros, perquè no provoquen cap malestar als autòcrates i manipuladors de la societat.

Ho insinuava l'altre dia i hi insisteixo avui: deixem de parlar d'extrema dreta o dreta extrema. No mencionem el populisme com a eina de treball de les noves forces polítiques dominants a Espanya i a molts països europeus, parlem clar i diguem-ho pel seu nom. És feixisme pur i dur, i a tot això ens hi haurem de tornar a acostumar.

Ahir, uns amics d'Arenys que em vaig trobar per la Riera, em comentaven la por que tenen per tot el que està passant, però sobretot pel retrocés democràtic que s'espera a partir del 23 de juliol. Ho estem veient a moltes comunitats autònomes on el PP i Vox han aconseguit el poder i això és el que es voldrà aplicar a tot l'Estat. No estem parlant de que ve el llop, sinó que aquest ja s'ha instal·lat i comença a dictar les seves normes.

Aquests dies he recuperat la lectura de Rob Riemen, Per combatre aquesta època, perquè esdevé descaradament actualitat, i els pensaments propis o els referits d'altres pensadors, tenen una vigència tan clara, que espanta. No és masoquisme el que practico, sinó que intento entendre la dura realitat per aconseguir afrontar-la de la millor manera possible.

Escoltar les notícies de la ràdio o la televisió avui resulta frustrant i provoca una certa depressió i ganes d'engegar-ho tot a rodar. Tinc molt clar que si hi ha una cosa a què no podem renunciar és a la llibertat d'expressió, per dir tot allò que sentim, denunciar totes les injustícies, les manipulacions, els enganys i la tortura física, però també mental, de les noves forces polítiques que ens volen portar segles enrere.

Tingueu-m'ho clar: si no potenciem la cultura al nostre país i no es revel·lem contra tanta injustícia i ignorància atrevida, el nostre futur com a societat està en perill. Fem-ho pels nostres fills, que no en tenen cap culpa.

Prou!

La Natza Farré, a l'ARA, m'ha inspirat el títol d'aquest post, i en certa manera el contingut del mateix. Prou! és l'expressió que tots hauríem d'utilitzar contra les injustícies d'aquest món. No tots, però, tenim les mateixes facilitats per expressar-ho. Al nostre país, on ens queixem tant pel tracte que rebem de l'estat espanyol, no patim la repressió que trobem en països com l'Iran, Rússia, Afganistan... i molts més. Allà dir Prou! no representa el mateix que dir-ho a casa nostra.

Hi ha persones que s'enfronten amb la mort directament. La seva vida corre perill si s'encaren als seus governs repressors. No és el mateix dir-li Prou! al president Putin, a l'aiatol·là Alí Khamenei o als talibans que dominen l'Afganistan, que no pas dir-li al president del govern espanyol o les institucions judicials espanyoles que tenen controlada la política del país. Uns i altres en fan cas omís, però els primers no tenen manies a l'hora de tancar-te a la presó, on la teva vida corre perill, com s'ha demostrat recentment a l'Iran.

Durant el franquisme teníem molt clar que calia dir Prou!, i d'alguna manera ens hi vàrem enfrontar, i uns quants s'ho varen passar malament de veritat. També hi va haver víctimes mortals. Ara ens queixem molt des de la butaca de casa, i com a molt sortim cada onze de setembre a reivindicar els nostres drets. El resultat és negatiu: no passa res!

Cal dir Prou! als assassinats de dones víctimes del masclisme imperant; a la pobresa desatesa mentre les grans companyies i bancs obtenen grans beneficis; a la repressió contra les persones migrades per culpa de la fam o de la guerra... I ha moltes causes pendents de resoldre que nosaltres hauríem de manifestar-nos-hi en contra per la desídia dels nostres polítics. Ens queixem quan ens toquen la butxaca, quan en rebem les conseqüències directes, però ens quedem a casa quan tot és molt lluny, quan les víctimes no tenen res a veure amb nosaltres.

Aquests dies he estat llegint l'obra "el mag" de Colm Tóibín, i realment m'adonava que els humans, i en aquest cas els europeus, som realment estúpids i repetim els mateixos errors de sempre. No escarmentem. L'experiència del nazisme, a la meitat del segle XX, no ha servit per evitar l'escalada de la ultradreta, com estem veient a Suècia, Itàlia, i també a Espanya.

És per això que hauríem de ser capaços de dir Prou! per molts motius, tots ells significatius de la mala manera que tenim d'organitzar-nos, i del mal ús de la política. Hem estat molts anys vivint ben cofois, pensant que érem una democràcia, ja no dic consolidada, i ens adonem que al nostre costat hi ha persones que pateixen injustament. Cal obrir els ulls i lluitar per canviar aquesta tendència al caos, a l'agreujament dels problemes que són fruit de les desigualtats. Prou!

Més enllà del COVID

Avui, mentre estava escoltant el telenotícies, em preguntava de què estaríem parlant si no hi hagués el COVID. Que ningú es pensi que li faig la pilota al president Trump, sinó que em prenc molt seriosament la seva existència, i crec que hem de lluitar-hi per evitar més víctimes. Però sí que em feia la pregunta, perquè és cert que l'epidèmia ocupa bona part de les notícies, però també de totes les tertúlies i avisos que es produeixen al llarg del dia.

Probablement repescaríem alguna notícia que ara queda aparcada, i no pas perquè no sigui important, sinó perquè no ens toca de prop. Hem dit moltes vegades que les informacions passen molt de pressa, i que tens la sensació que només succeeix allò que et comenten, quan t'ho fan saber, però que després desapareix el problema, amb la mateixa rapidesa que la notícia.

Quantes guerres no hi ha que nosaltres només ens n'assabentem de tant en tant, però el dolor i la mort hi perduren. Fa uns dies parlàvem de l'enfrontament entre armenis i azerbaidjanesos, i n'hem deixat de parlar. És que la guerra no continua? No és això, sinó que hem passat pàgina i anem per un altre tema.

Les redaccions dels diaris i les televisions, segur que tenen molts temes a tractar, però la prioritat ara és el coronavirus i totes les conseqüències. S'entén, però el que no s'entén és el nostre poc interès per les injustícies que s'estan produint en aquests moments al món, més enllà de casa nostra.

Malauradament la previsió és que durant molt més temps haurem d'estar parlant del coronavirus, però seria bo que els mitjans d'informació no s'oblidessin dels desastres que passen pel món, i que massa sovint ens n'oblidem. També de les bones notícies, que segur que n'hi ha!

Aprovat l'ingrés mínim vital

Avui podríem dir que és un dia important perquè el govern de l'Estat, en consell de ministres, ha aprovat l'ingrés mínim vital, que posarà en marxa aviat. Ara es tracta d'això, de no haver d'esperar gaire temps a que s'apliqui, com acostuma a passar sovint. És important perquè d'alguna manera es rebaixa el calaix de les injustícies. Estem molt avesats a veure com s'apliquen normes que només beneficien uns quants, normalment els mateixos, i és més estrany que els realment vulnerables en puguin treure algun profit.

Segons he pogut llegir l'import mínim serà de 462 euros mensuals, fins al topall dels 1.015 euros, en funció de l'estructura familiar. No estem parlant de grans imports, però si més no es comença per aquí, assegurant que qualsevol persona, en situació legal, tingui dret a uns ingressos mínims per subsistir.

No he rebut l'impacte que aquesta mesura té entre els polítics de la dreta espanyola, grans defensors del capital i del poder econòmic, però m'imagino que suma a la llista d'elements que els fa criticar el govern espanyol de marxista i comunista.

No acostuma a passar gaire que un govern d'esquerres es tregui la por del cos i s'aventuri a aprovar mesures com aquesta, i és de lloar. Caldrà analitzar com es regula i que de veritat se'n puguin servir totes les persones que hi tenen dret, i reuneixen les condicions per rebre aquests diners. 

Joaquim Puig Pidemunt, present a la vila d'Arenys

El 17 de febrer d'enguany es varen complir setanta anys de l'execució, per l'exèrcit feixista, de quatre dirigents comunistes, al Camp de la Bota, un d'ells en Joaquim Puig Pidemunt. Tot i que va néixer a Osor, a les Guilleries, Puig i Pidemunt va venir a viure a Arenys de Mar, i en som molts que n'hem conegut els germans, entre ells la Paulina amb qui havia tingut alguna conversa mentre comprava els cigrons o les mongetes que amb tanta estima cuinava.

Fa uns dies vaig llegir un escrit sobre les memòries de la resistència antifranquista, d'Antoni Batista, al diari ARA, "Joaquim Puig Pidemunt, la premsa afusellada", i m'ha semblat que, tot i el meu desconeixement sobre detalls de la seva vida i mort injusta, n'havia de fer esment en el meu racó virtual.

Sovint ens oblidem del passat històric i, en canvi, ens fixem en els esdeveniments actuals i ens imaginem què se'n dirà d'aquí a trenta o quaranta anys. Segur que hi haurà treballs que ho tractaran en detall, ja que malauradament s'estan produint moltes injustícies. Hauríem, però de mirar més el passat per adonar-nos que la vida avança amb uns moviments cíclics i, massa sovint, som incapaços  d'aprendre de l'experiència i d'evitar de caure en els mateixos errors.

Joaquim Puig Pidemunt va treballar per al país, des del PSUC i amb implicació en la revista Treball, clandestina en temps de la dictadura, de la qual en fou director. Això ens ensenya que tots estem cridats a defensar el país, la llengua i la cultura, des de diferents vessants, cadascú des de l'entorn i coneixement que les circumstàncies ens han dut, però amb valentia, sobretot quan, malgrat les dificultats del moment actual, no podem comparar la nostra situació amb la de Puig Pidemunt en plena revenja franquista, abolits tots els drets, fins i tot els més elementals.

He volgut visitar el carrer que la vila d'Arenys li va dedicar, a la part alta de la població. Un petit carrer que d'alguna manera el fa present per al futur de les nostres generacions. La memòria històrica ha de sobreviure, i per això el meu horror quan sento dir entre els extremistes de dreta que s'ha d'esborrar. És una manera voler fer-nos oblidar el mal comès i passar pàgina sense culpabilitzar-ne els seus autors ni treure'n cap aprenentatge per a les futures generacions. Aquest oblit no és bo per a ningú, perquè es manté latent sense que en puguem treure cap tipus d'experiència ni lliçó.

Mostra d'afecte o provocació?

El president del govern espanyol, el senyor Pedro Sánchez, considera la celebració del Consell de Ministres de divendres vinent a Barcelona, com una mostra d'afecte a Catalunya i els catalans. Des d'aquí, però, hi ha una bona colla de catalans que més aviat ho considerem una provocació. I tu?

La casualitat que tingui lloc just un any després de les eleccions autonòmiques imposades pel president M. Rajoy, gràcies a l'article 155 de la Constitució, en què es va rebutjar el nomenament de tres possibles presidents, més aviat no deixa un bon record. Esclar que no és només això, sinó tot l'embolic de situacions i injustícies creades.

Intento situar-me a una certa distància dels fets, procurant objectivar-ho al màxim i veig que el clima creat és molt tòxic. El problema no és tan l'independentisme o la unitat d'Espanya, sinó l'actitud dels protagonistes. No som capaços de moure'ns en el marc d'un sistema democràtic, amb les eines que proporciona, sinó que, cadascú pel seu cantó, busca la manera d'imposar a l'altre allò que creu i desitja que passi.

En una situació com aquesta, tot el que es fa té una doble lectura. No és casual que la celebració del Consell de Ministres s'interpreti de manera diferent en un i altre bàndol, però se'm fa difícil pensar que un i altre estiguin convençuts de la motivació que defensen i, com en tot en aquests moments, se n'aprofiten per crear encara més crispació.

Per què no fem res contra la corrupció?

De tant en tant escoltem qui reclama la veu i opinió de la intel·lectualitat espanyola en relació a la situació catalana i el seu enfrontament amb el govern espanyol. És cert que al llarg de la història s'han donat casos en què intel·lectuals espanyols s'han afrontat amb el posicionament immobilista i dur del govern de Madrid, i en canvi ara, des de fa molt temps no els sentim per enlloc. No ho veuen bé?

Penso, però que el problema de la societat espanyola, amb nosaltres inclosos, no és tan el panorama sobiranista, sinó la implicació de tots en el dia a dia, amb injustícies i corrupcions que sembla ser que ens escandalitzen, però no ens aixequen ni un pam el cul de la cadira.

Per què no hem sortit al carrer a lluitar contra allò que l'oposició política perdona de la corrupció del PP? De què tenim por? Vivim massa bé per complicar-nos la vida? Avui llegia una frase de Miguel Bosé contra el president veneçolà Maduro i una resposta que li suggeria fixar-se en què passa a casa nostra, que ho tenim prou complicat i brut. I jo penso el mateix! Podem ser solidaris amb altres ciutadans d'altres continents, però no podem desentendre'ns del que ens està passant. 

Les persones de la meva generació i algunes altres, que havíem patit la dictadura franquista, ens costa constatar que amb un PP corrupte com l'actual, no siguem capaços d'aixecar la veu per fer caure el govern, no amb la força de les armes, sinó dels arguments que tenim a l'abast per justificar que tanta corrupció no pot viure impune en mans dels principals governants. Un aixecar la veu contra aquests partits de l'oposició que, sumant majoria, no volen ni fan res per canviar la situació. La nostra democràcia es troba malalta i no som capaços d'aconseguir els remeis.

Un PP català valent i plenament democràtic

Falten tres mesos per al referèndum i, el que és més important, un mes per a les vacances. Els polítics que han de liderar el procés ja deuen estar fent la seva feina i tenen programats tots aquests mesos, amb vacances incloses. Nosaltres, els que haurem de decidir si anem a votar o no, tenim tres mesos per pensar-hi, entre becaina i refrescada. Si cal que col·laborem en alguna altra cosa ja ens ho faran saber.

Ahir vaig escriure sobre dos actes paral·lels i totalment antagònics, els que es varen celebrar al Congrés de Diputats, condecorant exministres franquistes amb la mà tacada de sang, i el Parlament català, anul·lant judicis sumaríssims sense cap bri de justícia democràtica. Trobo que se n'ha escrit poc, potser encara és aviat, però en tot cas ningú no em negarà que el perfil d'una i altra institució és ben diferent, i els seus components també.

Tothom pensarà el que voldrà, però en aquesta ocasió felicito el PP català, a qui he criticat moltes vegades precisament per no tenir perfil propi diferent del PP espanyol. Rebutjar públicament el franquisme i el cop d'estat del dictador no comporta els mateixos sacrificis i grau de valentia si ets del PP o bé d'ERC, per posar dos exemples. Considero que si el PP català fos més assenyat i valent, els resultats li somriurien, sobretot en un moment de canvis en l'arc parlamentari, amb un partit, C's, amb molt de regust predemocràtic. Animo el PP, doncs, a seguir en aquesta línia, sense necessitar de renunciar al seu caràcter dretà i conservador, però democràtic i clar davant les injustícies, vinguin de l'esquerra o de l'extrema dreta.

Un PP català valent i plenament democràtic és el que es mereix el nostre país.

Hi ha vida més enllà de la política

Sigui per indignació, per avorriment, perquè no en sé prou, que els meus escrits sobre política desperten molta menys atenció que els meus relats més personals o més humans. Això lluny de ser una mala notícia crec que s'ha de valorar positivament. Estem tan carregats de notícies al voltant de tot el que fan els nostres polítics, del color que siguin, que la majoria de persones procura desintoxicar-se una mica i tot el que tracti de política esdevé rutinari i pesat.

La part negativa és que la política no hauria de caure tan malament i, sense despertar un interès exagerat, i malauradament negatiu, ens hauria d'acompanyar perquè la gestió pública és bàsica per a qualsevol societat, no necessàriament intervencionista, però sí com a mínim protectora de les grans injustícies.

Més enllà de la política hi ha vida, i aquesta no hauria d'estar tan condicionada a les decisions que prenen els nostres polítics. De la mateixa manera que els aficionats al futbol agraeixen que l'àrbitre passi desapercebut, hauria de passar una mica el mateix en política.

Algú em pot dir, sense consultar Internet, com es diu el president de Suïssa? No és un país qualsevol i la majoria de la gent no viu pas malament... Alguna persona no aficionada al futbol em pot dir el nom del president del Barça o del Madrid? I de l'Athlètic? Oi que sí que recordaran noms de presidents del Sevilla o el Betis? I tot això per què?

A vegades passar inadvertit és el millor elogi que pots rebre, i dic a vegades, perquè no em refereixo als casos d'indiferència o marginació social. El protagonisme no sempre és dolent, però sovint s'utilitza inapropiadament, i això en política passa massa sovint.

Quina pena em fan els polítics decrèpits

Escoltava els discursos d'Aznar, González i Guerra, i m'han fet molta pena. Unes persones que han tingut tanta responsabilitat i que gràcies a la política tenen una jubilació milionària sense fotre brot, ara es dediquen a predicar i alarmar els ciutadans innocents com si de falsos profetes es tractés. Els catalans són terribles i temibles.

En parlàvem mentre esmorzàvem, de la mala imatge que els mitjans de comunicació i els polítics han sembrat de nosaltres a la resta d'Espanya. Potser nosaltres no sempre hem estat encertats i oportuns, però l'enveja i les ganes de llançar-nos a les feres, han mentit descaradament per fer veure que a Catalunya hi ha les injustícies més flagrants contra qui no se sent català. Utilitzem la llengua per confondre els que no la parlen i som insolidaris, creguts i racistes.

En un país on s'ha mitificat la transició política, ens adonem de l'error i les dificultats per fer obrir els ulls als que, inconscientment, continuen pensant que hem assolit un estat democràtic. Ens ho deia ahir Alícia Sánchez-Camacho com entén la democràcia, i com ella una gran quantitat de polítics, sense necessitat de fer referència del menyspreable Miguel Ángel Rodríguez que, encara que jove, també podem situar en la secció de polítics decrèpits.

La història de la transició ens ha brindat molts polítics corruptes, vinculats amb les grans empreses a qui han afavorit i n'han rebut regals. Ara comencen a caure alguns d'ells, però a un ritme massa lent i deixant-ne molts al marge. Aquesta és la realitat, a Espanya i també a Catalunya. I després escoltem les seves prèdiques sense que els caigui la cara de vergonya. És per això que si volem construir un nou Estat, cal que mirem bé a qui confiem la comesa. De moment, els partits sobiranistes no han estat a l'alçada que cali esperar. Hi són a temps a corregir, però el que no poden fer és passar la pilota als altres partits i encara menys a la ciutadania. Senyors Herrera, Junqueras, Fernàndez i Mas, actuïn amb esperit constructiu i en correspondència a la confiança que els catalans els dispensen.