Obrim bé els ulls!

Tots recordem les botigues de barri amb una certa nostàlgia. Potser no les valoràvem prou, perquè era la cosa més natural. En Pere, en Josep, en Joan... aquell botiguer de tota la vida que no tancava fins tard i que ens anava tan bé quan ens acabàvem d'adonar que no ens quedaven ous, o sal a casa. Eren el gran recurs que teníem per poder fer el sopar. 

Avui tenim els supermercats vint-i-quatre hores que fan la seva funció, encara que no és el mateix. Ens serveixen per a aquells descuits de darrera hora, això sí, però ja no ens explicaran aquelles històries del veí que fa dies que no el veuen per la botiga, o d'aquell altre que ha canviat de feina i se n'ha anat a viure a no sé pas on.

Són uns petits supermercats, franquícies d'empreses amb nom, amb personal treballant, no sempre en les millors condicions. Segur que no tots funcionen de la mateixa manera, però no és estrany que de tant en tant llegim que han inspeccionat aquell o aquell altre supermercat, amb productes caducats, treballadors esclavitzats i condicions deplorables de les instal·lacions.

No hem de viure dels records i cal ser realistes, però ens hem de fixar bé on entrem a comprar perquè no ens enredin. Hem d'obrir bé els ulls i que no ens venguin gat per llebre. Amb l'excusa que trobem allò que necessitem, a l'hora que sigui sense caminar gaire, no ens ha de fer abaixar la guàrdia.

A vegades ens hem posicionat davant de multinacionals que han explotat els seus treballadors amb uns sous ridículs, aconseguint uns productes molt bé de preu, i no ens adonem que, potser al costat de casa hi ha un supermercat on els venedors cobren una misèria treballant tot el dia, sigui feiner o festiu. 

Amb això no vull dir que davant d'un supermercat hàgim de desconfiar i col·locar-los tots al mateix sac de l'especulació i l'engany. Simplement, estiguem alerta i que no sigui un d'aquests, i si arribem a la conclusió que ho és, denunciem-ho. 

Morir de fam

Encara avui ens escandalitzem quan veiem imatges dels crematoris dels camps de concentració del nazisme, del segle passat. No podem entendre com es va poder arribar a aquella situació. Com la humanitat va permetre que uns criminals prenguessin el poder i massacressin la població. 

Totes aquelles imatges i les versions que ens han arribat fins als nostres dies ens han corprès i dolgut. Tot això, però, sembla que no ha servit de res. A ple segle XXI, malgrat el coneixement del que va passar fa vuitanta anys, repetim escenes i situacions crítiques que no hauríem de permetre ni consentir. Hauríem de ser capaços de rebel·lar-nos i denunciar públicament els causants de tanta misèria i dolor. Nosaltres, des del nostre entorn i possibilitats, i els nostres dirigents polítics des de la posició que ostenten en representació nostra a les institucions governamentals.

Com és possible que un genocida, com és el primer ministre israelià, pugui estar matant de fam a la població de Gaza i que ningú sigui capaç de parar-li els peus? De què serveixen les nostres institucions? Per què existeix una organització mundial i un tribunal internacional, si no fan res per aturar al salvatge de Netanyahu?

Tots som responsables de tanta maldat, cadascú en la seva mesura, i les paraules i clams no serveixen per a res, si no s'actua de manera dràstica per aturar els salvatges genocides.

Soc conscient que Gaza no és l'únic lloc del món on les persones moren injustament. Podríem fer un repàs exhaustiu de tots els racons del planeta on la mort és constantment present, per culpa d'unes guerres injustes promogudes per uns dirigents insensibles i cruels. Gaza, però surt a tots els telenotícies i diaris escrits. No podem excusar-nos en el desconeixement. Tots ho sabem i no fem res.

Des d'aquí denuncio aquells dirigents que, podent intervenir per redreçar la situació, es renten les mans o, com a molt, s'excusen en les dificultats que ben segur hi ha per implicar-s'hi, però que davant la cruesa de la realitat i la mortaldat ocasionada, haurien d'arremangar-se fins a aconseguir fer fora aquest criminal sense escrúpols que ha embrutat la civilització humana.

La maldat de Putin

És molt difícil trobar res de positiu en una guerra, més enllà de la solidaritat que desperta quan veus les imatges de les destrosses. La impotència que sents és tan gran, que no hi ha paraules per poder-la expressar. La ràbia que t'entra quan veus tanta maldat...

Avui es veien imatges de l'atac a un hospital infantil i la maternitat de Mariúpol, sembla ser mentre hi havia decretat un alto al foc per deixar sortir la societat civil. És posar més llenya al foc, i només et surt la paraula criminal, i venjança. No hi ha res que ho pugui justificar, per més malament que s'hagin fet les coses. Només ho pots definir com a crueltat i criminalitat.

No sabem el final de tot això, però sí que voldríem un càstig molt fort a qui ha començat la guerra. No és una guerra on s'ataquin les infraestructures militars, sinó que s'està atacant la gent, les persones que són víctimes innocents. Això no té nom. Mai una guerra és justa, però quan s'ataca directament la societat civil, que està indefensa, s'arriba a un límit que no té nom.

Voldrem viure més anys per poder comprovar com la Justícia cau sobre la persona de Putin. Ell ha de rebre el càstig de la seva insolència, la seva ràbia i els seus actes criminals. El poble rus ha de poder obrir els ulls, malgrat la molta repressió en què viuen. Han de poder conèixer la veritat. Putin ha declarat la guerra i no pararà fins a destruir Ucraïna, els seus habitants, tinguin les idees que tinguin, la religió, la llengua, la cultura.

En moments com aquests, les persones creients ens costa molt veure la mà de Déu. Ens entren molts dubtes i ens fem moltes preguntes. Què hem estat fent malament, com perquè s'hagi generat una situació com l'actual? Com és possible que una persona sigui capaç de crear tanta destrucció i matar tantes persones innocents? És la fe que ens fa creure que al final hi haurà justícia, i el mal serà vençut i la seva ànima destruïda per sempre. Entretant, però, moltes persones perdran la vida, i moltes altres sofriran l'exili, la misèria, la incomprensió. Només podem demanar que tot això s'acabi aviat.

La injusta situació dels immigrants a Europa

Tot i la transcendència de la tragèdia de Mòria, considero que se'n parla poc. Hi ha moltes persones patint per sobreviure a una situació inhumana, i nosaltres passem pàgina massa de pressa. L'incendi, provocat o no, ha descobert la realitat d'una gran concentració de persones vivint en condicions pèssimes, i que ara s'intenten reallotjar en no gaires millors condicions.

Europa ha suspès en moltes coses, i també en migració. La resposta que ha donat i està donant a les demandes de la immigració del sud és escassa i poc afortunada. Qui reclama poder entrar a Europa no ho fa per caprici, sinó per necessitat, i amb l'excusa de no obrir de qualsevol manera la porta a tothom, aquestes persones s'encallen a l'entrada, vivint en males condicions.

Ni ens sentim representats pels actuals governants de la Unió Europea, ni aquests busquen solucions als problemes derivats per la desigualtat del planeta. La guerra i la fam i la misèria de molts pobles de l'Àfrica, fa que surtin desesperats en busca d'un món millor. Buscant pau i tranquil·litat, i reclamant els seus drets a viure com a persones lliures.

Les imatges que venen dels camps de refugiats no ens agraden, però serveixen per pressionar la nostra consciència, i cal que aquesta pressió la traslladem als nostres polítics, perquè siguin incapaços de viure sense remordiments per no haver solucionat un problema tan vital.

No deixem refredar la notícia, i recordem que avui encara hi ha massa immigrants patint per poder arribar a un lloc on establir-se, i poder treballar i menjar. No podem estar tranquils mentre Europa no trobi la solució a aquesta injustícia social.

La delinqüència que creix

Llegia que ara que hi ha menys turistes, els delinqüents es fixen més en els autòctons. És una delinqüència amb més violència. S'atreveixen a tot i de manera sobtada i violent, contra persones que passegen tranquil·lament pel carrer. La sensació de por s'apodera de les persones, sobretot les més vulnerables, la gent gran. Hi ha gent que té por de sortir al carrer.

Com ho podem solucionar? Es produeixen més detencions i també més col·laboració ciutadana, fins arribar a extrems que no s'haurien de permetre, com són les patrulles urbanes. El problema no és que no es detinguin els delinqüents, sinó que surten per la mateixa porta que han entrat. Ja no tenen por a ser detinguts, perquè saben que no els passarà res. Ja estan fitxats i acumulen moltes detencions, però aquí s'acaba tot.

Al meu entendre cal un canvi legislatiu, que no sigui tan permissiu amb les persones que delinqueixen, i se'ls acabi les ganes de delinquir, però també falta endreçar el país. Hi ha focus de delinqüència provocats per la misèria, per la impossibilitat de trobar feina, i per la concentració de gent sense escrúpols, en pisos ocupats. Pisos la majoria dels quals són propietat de bancs i caixes, que no en tenen prou cura, però també pisos de propietaris particulars, que tenen moltes dificultats per fer-los fora.

Com és possible que sigui tan fàcil ocupar un habitatge i tan difícil fer-los fora? Això tampoc no està ben legislat. Una cosa és una ocupació pacífica per part de famílies sense recursos ni habitatge, i l'altra l'ocupació violent de persones que han decidit viure d'aquesta manera i els utilitzen com a seu de dispensa de droga i cau de delinqüents.

Si no hi ha un canvi en les lleis i un treball important per aconseguir habitatge i feina per a tothom, la delinqüència no desapareixerà, i la pressió que puguin rebre simplement servirà per desplaçar-los d'un lloc a l'altre sense deixar de delinquir.

Senyor Millo, sou la vergonya personificada d'aquest país

Avergonyit per tot el que està passant al nostre país. Avergonyit de llegir les declaracions del delegat espanyol a Catalunya, per la seva mediocritat, però també la seva ràbia contra tot allò que fa olor de Catalunya sobirana. Avergonyit de les cessions de càrrecs públics, com a venjança per haver gosat organitzar i aconseguir votar en un referèndum, o simplement per pensar diferent. Avergonyit pel baix nivell dels nostres polítics, sobretot d'aquells que tenen responsabilitats polítiques. Avergonyit de tot això i de la realitat que estem vivint, he sortit a passejar per intentar oblidar-me per uns moments de tanta misèria.

Ens hem remullat, però ha valgut la pena. Hem deixat de banda totes aquestes notícies que ens arriben des de Madrid, o des de Barcelona. Des de fa uns mesos estic mesurant molt bé les hores que dedico a llegir o mirar la televisió o a escoltar la ràdio, i això potser em millorarà la salut. 

Sóc molt crític amb els partits independentistes. Aquest impàs tan perllongat no és bo, i no crec que sigui estratègicament encertat. Molt crític i avergonyit del PP i sobretot del C's. Aquest partit forma part dels pitjors presagis que ens podem imaginar. Una victòria de C's, amb majoria absoluta sumant-hi el PP, ens retornaria a l'any 78 del segle passat. No és cap broma, sinó un perill latent.

Titllen els partits independentistes de nazis, perquè és un costum, una banalització de la seva essència, però qui té totes les característiques per arribar a ser un partit autoritari i lluny de la democràcia són precisament la gent de C's. Ens han ensenyat les ungles i hem vist on poden acabar arribant.

I tot això compartint l'escrit Bon vent! de Marina Subirats al diari ARA, que acaba dient "...fa massa temps que confiem els afers públics a persones que no ho mereixen, que ni intel·lectualment, ni políticament, ni èticament donen la talla. No només al PP, certament, a Catalunya n'hem tingut exemples ben propers. Però potser ja n'hi ha prou, i cal que, tots plegats, exigim un altre tipus de personal polític. O acabarem creient tristament que tenim allò que ens mereixem".

Demagògia, engany i enriquiment fraudulent també en les okupacions

Arran de la notícia de l'intent d'okupació del pis del regidor de Barcelona per ERC, Alfred Bosch, han estat molts els comentaris i opinions sobre la progressió de les okupacions de pisos a les nostres ciutats. Un fet que presenta argumentacions molt perilloses que no tenen cap voluntat de matisar les diferents situacions que es produeixin i fan passar bou per bèstia grossa.

És cert que hi ha moltes persones que tenen necessitat de disposar d'un habitatge i no els és possible. També és cert que les administracions locals dediquen moltes hores i esforços per aconseguir pisos amb preus socials que siguin assequibles per a famílies amb pocs recursos i moltes d'elles a l'atur. Negar-ho no ho nega ningú, però on hi ha discrepàncies és sobre les responsabilitats i la picaresca que s'ha desfermat aprofitant l'avinentesa.

Jo sempre parlo dels okupes bons i els altres. Dels okupes que el seu pecat ha estat entrar en un pis buit per no quedar-se al carrer, sense provocar aldarulls amb els veïns de l'escala, i d'aquells que sense necessitar-ho rebenten portes i en fan negoci. És molt perillós sortir al carrer manifestant la irresponsabilitat de l'administració pública o fins i tot dels bancs, sense distingir entre uns okupes i els altres. Sense adonar-se que aquests segons dificulten que famílies necessitades disposin de pisos buits per entrar-hi a viure.

Molta demagògia per part d'uns quants i molts d'altres que van amb el lliri a la mà. Convé obrir els ulls i no deixar-nos entabanar. Hi ha molts espavilats corrent pel món que fàcilment enganyen les persones més dèbils, aquelles que pateixen per menjar i arribar a finals de mes. Cal que l'administració sigui ferma defensant els defensables i castigant els que s'aprofiten dels altres, de la misèria, per enriquir-se.

Recordant el pare en el seu aniversari de naixement

Avui el pare celebraria el seu noranta-sisè aniversari, però ens va deixar ara fa deu mesos, el 3 de gener, als 95 anys. El pare va néixer el dia 2 de novembre de l'any 20 del segle passat i va formar part de la quinta del biberó. Va passar una guerra i sis anys de servei militar. La generació dels meus pares, la mare era del 1918, no ho varen tenir fàcil, fins i tot les famílies que tenien feina i menjar a taula. Això els pares no ho varen utilitzar mai, però a mi em va servir.

Tot i no viure al seu costat, he notat la seva absència. En diferents ocasions m'ha passat pel cap fer-li unta trucada per comentar-li un fet o demanar-li una cosa que ell recordaria. Repassant la vida del pare, la que vaig viure i seguir, penso que el pare es va poder realitzar més del que s'hauria pogut esperar tenint en compte les circumstàncies del temps, que com molts de la seva edat, no els varen ajudar gens.

El pare no només va treballar molts anys i moltes hores, sinó que a més es va realitzar com a persona a la feina i en el seu principal hobby: ajudar els malalts. Aquest pensament l'he tingut sovint present i em feia adonar que no tenia cap tipus d'excusa per no lluitar per la meva formació, per trobar una feina, per tirar endavant la meva vida i la dels meus. És potser per això que no puc entendre aquelles persones que, tenint-ho tot de cara, s'enfonsen en la misèria, no pas econòmica, sinó humana. Sobretot quan t'adones de quantes persones ho tenen tan difícil per subsistir.

Sense els pares la vida et canvia. Ningú els substitueix, ni que siguis la persona més afortunada amb la família que has format, ells són únics, i ara ja no hi són. Perquè la primera família et configura per a tota la vida i és a partir d'aquesta experiència que el món que et tocarà viure podrà ser més o menys complicat, però mai no hauràs de deixar de lluitar, en tot moment el futur l'estàs decidint tu mateix.

Gràcies pare i feliç aniversari, el primer que celebraràs amb la mare, després de tretze anys.

Diuen que mans enfangades plega

Segons informa el diari El País, el secretari general del 'sindicat' Manos Limpias estaria disposat a retirar-se de totes les causes i querelles en curs i plegar, després de l'acusació d'extorsió a bancs i empreses. El diari parla que el senyor Bernad està "destrossat anímicament".

No acabo d'entendre aquesta destrossa anímica. No serà perquè l'han enxampat, oi? perquè se li ha descobert el frau i l'engany, tampoc. A una persona la deixes en un estat semblant quan descobreix que algú l'ha estat enganyant i l'ha deixat en la misèria, però en aquest cas qui ha estat un estafador, calumniador i miserable ha estat l'anomenat 'sindicat' i per tant el sentiment en tot cas és de ràbia per haver-ho fet tan malament, que se l'hagi descobert i se li acabi el xollo.

Hi ha qui diu que el braç de la monarquia és molt llarg i que ha fet mans i mànigues per eliminar el 'sindicat' que era l'únic que asseia la infanta Cristina al banc dels acusats, i que ara, amb la seva dissolució la deixaran lliure i sense cap causa pendent. Crec, però que és més senzill que tot això. Si és cert que el pretès 'sindicat' va plantejar a la defensa de la infanta la possibilitat de retirar-se del cas si cobrava uns diners, s'ha de ser molt burro per no veure que la porta al que ha succeït s'acabava d'obrir de banda a banda.

I si la pràctica del 'sindicat' ha durat tant és gràcies a la quantitat de persones i empreses que han jugat de manera corrupta en totes les causes. La quantitat de persones que han cobrat pel seu silenci. Llavors ens queixem dels polítics. Aquests són el reflex de la societat actual.

Sánchez Barcoj, Miguel Blesa, Rodrigo Rato...

Les informacions sobre l'estat de salut de la infermera de Madrid contagiada per Ebola i les desgraciades actuacions i declaracions de polítics del Partit Popular s'alternen amb les dades que ens ofereix la premsa sobre l'ús i abús de targetes de Bankia per part de diferents personatges indignes alguns dels quals han ocupat alts càrrecs internacionals.

Sembla com si la direcció del Fons Monetari Internacional comportés ser corrupte, si més no aquesta característica la tindrien en comú els darrers directors gerents. Penso en Rodrigo Rato, Dominique Strauss-Khan, Christine Lagarde. En un món on els representants polítics tenen un comportament tan poc exemplar, mentre hi ha persones que se'ls treu de casa i se'ls deixa en la misèria, no és estrany que ningú es fiï de ningú, i molt menys d'aquells de qui caldria esperar justícia i bon govern.

Espanya no té una història democràtica massa reeixida, però darrerament hem assolit uns límits tan exagerats de corrupció i de desprotecció, que no crec que es pugui repetir en el futur. Tot i que no veníem de cap paradís, i que el PSOE ens va enfonsar en la crisi que encara aguantem, el govern del PP, al marge dels anhels catalanistes i/o independentistes que es puguin tenir, ha travessat la línia vermella de l'essència democràtica i ens ha conduït al túnel del temps, fins assolir nivells de l'època més trista de la dictadura franquista, simplement maquillada per unes eleccions i una justícia que aparentment estava deslligada del poder executiu i legislatiu, però que ara ni tan sols dissimulen.

La situació de Sudan del Sud és d'emergència

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article de Xavier Aldekoa a La Vanguardia, "La fam de la por", però en tot cas us convido a fer-ho. M'imagino que no us vindrà de nou, però estic segur que coincidireu amb mi que aquestes notícies no poden passar desapercebudes, perquè sinó el nostre cor s'endureix i arriba a ser insensible a les penes dels altres.

No ens podem posar a la pell dels habitants del Sudan del Sud, perquè no podem ni imaginar-nos-ho. La crueltat de la seva situació resulta impossible d'entendre des del nostre món, fins i tot acceptant que a casa nostra hi ha misèria i injustícia.

Quan fem una mirada al món i ens fixem en l'esfera de la Terra al mig de la galàxia, ens hauríem de preguntar com és possible que en aquest mateix planeta hi hagi zones tan castigades, on la vida gairebé és un miracle. 

No vull posar l'exemple de Sudan del Sud per relativitzar els problemes que tenim a casa, perquè seria una excusa errònia, ja que a cada lloc hi ha d'haver justícia, encara que el nivell de vida i subsistència sigui diferent. De totes maneres sí que és cert que ens convé mirar cap a fora, si més no de tant en tant. Si ens mirem únicament el melic, perdrem perspectiva i no encertarem en el camí a seguir.

No és just que en el segle XXI hi hagi tants països amb persones que es moren de fam, i no sempre són països pobres, sinó que hi ha desigualtats extremes i interessos econòmics cruels. La situació de Sudan del Sud, com d'altres en trobaríem, no és culpa de NNUU, però sí que l'organisme hauria de prendre decisions humanitàries immediates i no deixar passar tants anys i, per tant, tantes morts injustes. El món occidental on pertanyem actua amb una capacitat de reacció molt lenta, que la converteix en inoperant. 

Avui hem sentit a parlar dels problemes de subsistència de Sudan del Sud, i en un parell de dies ja ens haurem centrat en un altre entorn i aquell ens quedarà lluny, però hem de saber que els problemes de Sudan del Sud continuaran existint, i les morts s'aniran produint.

El PP, un partit de corruptes, presumptament

Carlos Fabra, després de 10 anys, el condemnen a quatre anys de presó i a una multa, per delictes contra la Hisenda Pública. Ara ve quan recorrerà contra la sentència. Algú creu que anirà a la presó? Ingenus!

Abans hi veureu la pianista de Puigcerdà que l'expresident de la Diputació de Castelló, i això que aquest senyor, a part de delinquir contra Hisenda, ha utilitzat un càrrec públic per malversar diner públic, entre altres coses construint un aeroport que no funciona ni funcionarà mai. "El aeropuerto del abuelo!" Se'n recorden? No creuen que és motiu suficient per engarjolar-lo? No!, en una monarquia bananera i corrupta, com és Espanya, no. De moment ja l'han absolt de tràfic d'influències i suborn, en què el Fiscal li demanava 13 anys de presó.

Un partit polític que governa un país, estafant Hisenda, segons indicis del jutge, amb comptabilitat B, no està capacitat moralment per continuar al capdavant del govern. El senyor González Pons diu que el PP és tan honrat com els altres partits polítics. Què volia dir? Que és tan corrupte com els altres? Si és això, és que ens ho pinten molt malament, perquè encara és hora que ens demostrin la seva innocència.

El problema d'aquest país és que els processos judicials s'eternitzen i arriba un moment que, davant de tants casos de corrupció, entrellaçats, ja no saps a qui s'està jutjant ni per quins delictes. Entretant els polítics corruptes continuen vivint alegrament, sense retornar el diner estafat, i no acaben mai a la presó. Si volen un país de gent honesta i treballadora, primer ho han de practicar i no donar el mal exemple que donen. Mentre el PP tingui majoria absoluta i governi Espanya, aquest país no sortirà de la misèria econòmica, social i moral.

Per la regeneració democràtica de la vida pública a Espanya

Després d'endinsar-me al mar, la meva darrera vegada deu fer uns quinze o setze anys, he llegit la declaració de la federació de centres universitaris jesuïtes (Unijes) "Per la regeneració democràtica de la vida pública a Espanya".

Sembla ser que l'elecció del jesuïta Jorge Mario Bergoglio com a Papa ha donat ales a la Companyia de Jesús, i a diferència de la Conferència Episcopal Espanyola, presenten una declaració amb esperit de servei, sense prepotència ni amenaçant a ningú.

Us transcric una reflexió que m'ha semblat interessant i alliçonadora: "En una societat plural formada per persones lliures, la política no ha de pretendre organitzar la vida de tots, sinó crear les condicions perquè cadascú, en llibertat, pugui fer realitat les seves aspiracions legítimes. Aquest conjunt de condicions per a una convivència de tots en llibertat és el que constitueix el bé comú, que és responsabilitat de tots, però de manera més directa de qui exerceix de manera legítima el poder polític".

Al llarg de la declaració esmenten unes tasques a realitzar per tal de retornar la dignitat a la política i recuperar la confiança que és tan necessària:

- la separació dels poders públics, recuperant la independència del poder judicial, i evitant la politització partidista dels seus òrgans de govern.

- una més gran transparència de la vida pública.

- que els partits polítics no subordinin el bé comú als interessos del partit, millorin en transparència el seu finançament, i es reformi la llei electoral, amb més participació ciutadana, menys pes de l'aparell dels partits, i més protagonisme a la vida parlamentària.

- acceptar la realitat plural del país, i una Constitució oberta a les reformes que faci falta per aconseguir un sistema més acceptat que l'actual.

- enfortir i professionalitzar l'administració. Controlar l'objectivitat i transparència en les contractacions públiques.

- lluitar contra l'economia submergida

- reformar el sistema fiscal, que sigui més equitatiu, amb l'aplicació d'un sistema progressiu, i lluitar contra el frau fiscal.

- la llibertat d'expressió i la llibertat d'informació s'han d'exercir amb responsabilitat.

Ara podríem analitzar què estan fent els nostres governs i sobretot escoltar com el govern del PP es basa en la seva legítima majoria absoluta per fer el que li dóna la gana, encara que sigui engegant a mig país a la misèria i a la incultura. Amics, no anem bé. Ens cal molta moral per continuar lluitant contra tanta injustícia.