Som tot ulls amb els preus!

Aquests dies tot són mirades cap al nou any i en concret a com evolucionaran els preus. Qualsevol excusa és bona per apujar-los, i quan arriba l'1 de gener són molts els productes que se'n veuen afectats. Ahir ja comentava les exclamacions del PP per la decisió del govern socialista d'apujar l'IVA de les factures de la llum i el gas, però no són només aquests dos subministraments els que modificaran preus, sinó que hi ha tota una sèrie de serveis i manteniments anuals que ho aprofiten per apujar els preus. Sumant-ho tot, la diferència entre el desembre que estem a punt d'acabar i el gener pot ser realment important.

    I avui llegíem una notícia que per a una bona part de les famílies pot ser prou interessant. Em refereixo al preu de l'euríbor, que marca el tipus d'interès de les hipoteques i préstecs immobiliaris. Segons diuen, després de molts mesos, l'euríbor ha començat a baixar repercutint en les revisions que a partir d'ara es facin, sobretot les revisions trimestrals, perquè ara fa un any el l'euríbor anava més car.

    L'increment del cost de les hipoteques degut al fort increment de l'euríbor del darrer any, ha estat un impediment per a la compra de nous habitatges, sobretot els joves que volien emancipar-se i que s'han hagut d'inventar la manera de formar una nova família, ja que no hi ha tants pisos de lloguer com caldria, i sobretot de lloguer protegit, que dimarts també comentava en aquest blog.

    Agafem aquesta notícia amb pinces, però celebrem que hi hagi alguna cosa en positiu, i que d'alguna manera pugui servir per alleugerir la salut econòmica de les famílies, compensant l'augment de preus que ens arribarà de tots cantons.

    La senyora Christine Lagarde, directora del Fons Monetari Internacional, que amb la seva cara ja ho diu tot, ha estat molt reticent a fer qualsevol concessió a la ciutadania sacrificada i empantanegada. Ara, fins i tot ella, pronostica una possible reducció del preu del diner. Si ella ho diu, potser serà veritat, i podrem començar a respirar.

    Tot i així estarem molt atents. Perquè, per exemple, el president del govern espanyol va anunciar el manteniment de l'IVA de productes bàsics a zero. Però jo, com ja vaig dir en el moment que es va prendre la decisió, encara no he vist que aquests productes baixessin de preu, però sí que en el moment que recuperin l'impost, segur que ens n'adonarem. Es dicten normatives, però ningú surt a comprovar que es compleixin. Es treu l'IVA del pa, i el preu del pa no es toca. Qui es queda el guany?

Malversació de diner públic o corrupció?

Aquests dies es parla molt de malversació per part de càrrecs públics, sobretot davant la petició que es revisi la llei i diferenciï els diferents tipus de malversació. En un espai reduït com aquest es fa molt difícil explicar abastament tota la casuística de la malversació, però sí que voldria apuntar alguna idea al respecte, perquè crec que és important tenir en compte què estem dient quan parlem de malversació de diner públic i, sobretot, què hem de pensar dels seus responsables polítics.

Tot i que al final podem arribar a la mateixa conclusió de que es tracta de malversació de fons públics, és important diferenciar els casos en què s'ha de parlar directament, i també amb claredat, de corrupció. Al meu entendre no és el mateix qui es comporta de manera corrupta per enriquir-se personalment o afavorir de manera expressa els beneficis d'amics o parents, d'aquell que no actua correctament i provoca una malversació del diner públic.

Al final les conseqüències són les mateixes, i els perjudicats també, però no crec que sigui just posar en el mateix cistell uns i altres. Malauradament hi ha corruptes a la política, i en tenim uns exemples molt evidents, però també hi ha molt mala praxi en la gestió del diner públic. Tant un cas com l'altre s'han de resoldre de la millor manera possible, exigint responsabilitats, però tenint en compte la intencionalitat.

Els càrrecs polítics se'ls ha de suposar honrats i amb ganes de servir la ciutadania. A partir d'aquí caldria excloure aquells que només busquen en la política l'enriquiment personal i familiar, i procurar formar els altres perquè la seva gestió econòmica sigui la més correcta i beneficiosa per a la comunitat a qui serveixen. 

És per això que, sense entendre-hi gaire en qüestió de lleis, considero que la Justícia hauria de distingir clarament els dos casos i resoldre la situació concreta segons el grau de responsabilitat de cadascú.

Titllar tothom de corrupte és un error. N'hi ha, potser més dels que voldríem, però crec que és més freqüent la mala gestió que provoca un malbaratament dels recursos públics i que caldria solucionar. No sé si políticament interessarà entrar en aquest debat, però considero que seria el més correcte. Malgrat tot, ja sabem que en política sempre hi juguen els interessos de partit, sobretot quan hi ha eleccions a prop.

No agrada Qatar, però... jugarem el Mundial

Qatar no agrada, però el mundial s'hi celebrarà i a l'hora de la veritat tot haurà quedat en comentaris i crítiques sense cap resolució al respecte. Això demostra que a l'hora de criticar i reaccionar som els primers, però després és molt difícil actuar amb coherència i ser conseqüents.

El diner ho amaga tot, i l'ètica i els principis queden en un segon pla. La reivindicació sobre el poc respecte als drets humans queda apagada davant la força del diner. I per això no és estrany trobar-nos dia rere dia que els diferents països del món giren la cara quan no els agrada haver-se d'enfrontar al gran capital. 

És cert que no hi podem fer gran cosa. Potser deixar de mirar els partits de futbol, encara que si ja no els hem seguit en altres mundials, no hi haurà gaire diferència, i si hi fos, fins a quin punt tindria cap efecte. Els que s'han embutxacat les comissions i els beneficis ja van tips, fem el que fem ara nosaltres.

I demanar coherència als nostres governants. Exigir, per exemple, deixar de participar-hi, ratlla la utopia. A l'hora de signar un manifest de protesta per no respectar els drets humans, no hi ha gaires problemes, tot i que es fa amb la boca petita, però rebutjar explícitament a participar d'uns esdeveniments perquè no ens agrada com tracten la gent al seu país, ja és una altra cosa.

El mundial de Qatar passarà a la història com un dels més criticats, però els països participants no tindran mai cap mala consciència, i el guanyador ho recordarà com una gran efemèride. Esperar que els estats del món es tanquin en banda, és d'il·lusos, i això ho hem vist molt de prop. També a la Unió Europea, que té feines i treballs per tirar endavant fent front a totes les qüestions que se li presenten. Ser coherent no és fàcil, ni a títol individual, ni col·lectiu.

Són molts els països que no respecten els drets més elementals de les persones, però només ens encarem amb aquells que poca ombra ens poder fer. La història és testimoni de l'actitud dels països forts en front dels febles. 

L'increment de preus

Paral·lelament a l'aprovació, per part del govern, dels pressupostos per a l'any 2022, vivim una espècie de psicosi per l'augment dels preus dels productes, ja sigui per l'encariment del transport o de les primeres matèries, i al que s'hi afegeixen els problemes que hi ha d'estoc de vidre i cartró. Aquest increment dels preus es considera que anirà a més en les properes setmanes, i els comerciants animen als consumidors a comprar abans de festes, quan es calcula que els preus estaran molt per sobre dels actuals.

Els efectes que té l'encariment de primeres matèries i transport són ampliades pels comentaris que corren per les xarxes, que fan d'altaveu i, en certa manera, contribueixen al mateix encariment. Fins ara els grans magatzems han aturat la crescuda, tot rebaixant el seu marge de benefici, però això té un límit, i si es posen tots d'acord, l'apujada és assegurada.

Els ulls estan posats en els efectes que això pot tenir sobre el preu del diner, que alhora comportaria un increment de les hipoteques, un cop dur per a les persones que tenen contractada una hipoteca amb interès variable. Fa molt temps que el preu del diner es manté a mínims, però tot fa preveure que aquesta situació està punt de canviar i que el preu també s'enfilarà, amb el perill de que caiguem en un procés inflacionista que no tingui aturador a mitjà termini.

Cal que els governs ho tinguin en compte i trobin la manera d'evitar al màxim l'augment de persones en situació de precarietat, sobretot pel que fa a les necessitats bàsiques de subsistència. La pandèmia ha contribuït a fer més gran el nombre de famílies amb problemes per arribar a finals de mes, i si el procés inflacionista arriba, seran més les famílies necessitades d'ajut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la rebaixa de l'IRPF a les rendes més baixes, tampoc hi ajuda.

BBVA i Sabadell parteixen peres

Avui ens hem despertat amb la notícia del trencament de les negociacions de fusió entre el BBVA i el Banc de Sabadell, o potser seria millor dir, l'absorció del Banc de Sabadell per part del BBVA. Parlem o llegim sobre el banc català, i això sembla que ens el fa més nostre, i potser per això a molts els preocupava aquesta absorció. Oblidem, però que arran del Procés, la seu del banc es va traslladar a Madrid, i això fa que puguem alliberar-nos de sentiments de pertinença.

És cert, però que el Banc de Sabadell està arrelat al nostre país i que té la majoria de les oficines a Catalunya. El fet que s'arribés a la fusió comportava el tancament de moltes d'aquestes oficines i la conseqüent pèrdua de llocs de treball. Però tampoc aquest haurà estat el motiu de la decisió de trencar les negociacions. En el món del diner tampoc es tenen gaire en compte les persones afectades.

La raó que esgrimeix la cúpula del Sabadell per haver trencat les negociacions és el preu d'intercanvi de les accions, segons ell massa baix a proposta del BBVA. La defensa dels accionistes té una raó de ser, i aquesta pèrdua de valor té la seva importància.

Caldrà veure com acaba tot això, ja que l'inici de les negociacions no va ser casual, sinó que al darrere hi ha la necessitat d'enfortir el banc, que avui ha vist com el seu valor tornava a perdre posicions. Segons els entesos en la matèria, el Banc de Sabadell haurà d'afrontar una fusió amb alguna altra empresa financera, i es parlava dies enrere que l'alternativa passava per sortir a fora. Sigui com sigui, tampoc es pot descartar que aquesta negociació trencada no es pugui reprendre, tot dependrà dels interessos que hi hagi al darrere, i les possibles alternatives que existeixin al mercat.

Que la crisi econòmica no es converteixi en crisi social

S'insisteix en la despesa. Quan vàrem caure en la crisi de 2008 varen ser moltes les veus que eren contràries a les retallades. La pressió europea va fer que l'economia s'estanqués i les conseqüències varen ser prou greus, trigant força anys a recuperar-nos. Ara, hem tornat a ensopegar, amb una pedra diferent, però que té conseqüències econòmiques greus. En aquesta ocasió, però, i a diferència d'ara fa deu anys s'aconsella no preocupar-se excessivament pel dèficit i fer despesa, no aturar l'economia del país, fer circular el diner i mirar d'evitar fer créixer l'atur.

Es fa difícil de preveure les conseqüències finals, sobretot ara que encara no sabem el temps que l'epidèmia ens tindrà semi confinats, però els càlculs que es fan no són molt esperançadors, però molt millors que en la darrera crisi. Si aconseguim que es perdin pocs llocs de treball, i que per tant els ingressos familiars no resultin molt afectats en el temps, serà possible que la maquinària econòmica es reprengui i en un temps més o menys llarg torni certa normalitat. Què haurem après?

Confio que alguna lliçó o altra n'aprenguem. Crec que l'anterior crisi ens ha servit per afrontar aquesta, que és diferent, d'una altra manera i que siguem capaços de sortir-nos-en més fàcilment i sense tanta gravetat.

Cal que les famílies que de moment han perdut la feina, tinguin suport públic per afrontar-ho i que a mesura que es recuperi l'economia puguin també recuperar els llocs de treball. S'ha parlat molt d'assegurar uns ingressos per a tothom, però sembla ser que costa que es materialitzi. Cal evitar com sigui que perdem més persones, situant-les fora dels mínims de la subsistència. La nostra societat no es pot permetre el luxe de perdre més famílies i eixamplar les diferències socials.

Qui s'atreveix contra un príncep!

No hi ha dia que no trobis exemples que corroboren la idea que el món està en mans dels poderosos i aquests poden actuar com vulguin que mai no els passarà res. Les víctimes sempre són les mateixes, i de l'arbre caigut tothom en fa llenya.

La notícia amb què baso el post d'avui i l'afirmació inicial es refereix a les proves més que creïbles de que fos el príncep de l'Aràbia Saudita Mohammed bin Salman qui hi ha al darrere de l'assassinat del periodista Jamal Khaixoggi.

No és cap sorpresa, doncs, des del primer dia es varen tenir les sospites, i ara l'ONU ho evidencia, però algú es creu que li passarà res? No li passarà res, no pas perquè no es pugui demostrar, ni la seva acció no sigui recriminable, no li passarà res per qui és ell, pel poder que té, pel que representa, per la hipocresia i els interessos dels estats del món. Qui gosa atacar un príncep de l'Aràbia Saudita per més raó que tingui? Ningú. 

Aquest actuar diferent en funció de qui fa les coses ha passat ara i sempre, i continuarà passant. Ningú és capaç de plantar cara als poderosos. Tothom procura per a ell, i només quan es tracta d'un desgraciat és quan s'aixequen les veus. Només quan es tracta d'un derrotat que no té cap ganxo per agafar-s'hi, és quan els altres s'hi enfronten, però si no...

Aquesta és la porqueria del món occidental que només es mou per interessos, per diner, pel capital. No hi ha principis ni moral. És per això que només sentim la veu dels falsos profetes. En la realitat tot és mentida. Ningú que hi tingui res a perdre voldrà exposar-se a exigir justícia contra un poderós. Aquesta no actua de la mateixa manera per a tothom.

El passat d'alguns testimonis dels fiscals

Em serveixo de la premsa perquè moltes coses o bé les ignorava o ja no ho recordava. Aquest és el cas del testimoni en el judici sobre el procés sobiranista de qui fou cap de la Policia Nacional a Catalunya durant els fets de 2017, el senyor Sebastián Trapote, o també del coordinador de tota l'operació policial, el coronel Diego Pérez de los Cobos.

El primer sembla ser que se'l va acusar de la mort d'un detingut per un tret a l'esquena l'any 1974. Com passava llavors, i ara no han canviat tant les coses, el cas es va arxivar i va poder continuar la seva carrera policial. Pel que fa al coronel, se'l relaciona amb el cop d'estat del 23 de febrer de 1981, quan es va presentar de voluntari amb els colpistes.

És cert que tothom té un passat i les persones tenim el dret de poder rectificar en aquelles coses que hem fallat. Passa, però, que hi ha circumstàncies curioses que lliguen massa i algunes són sorprenents, com ara que un coronel aboni les tesis de la fiscalia per acusar de rebel·lió a uns polítics catalans, quan ell té a la motxilla el passat lligat amb l'intent real de cop d'estat de Tejero.

Cadascú que en tregui les seves conclusions, però de tot plegat arribes a pensar que existeix tota una trama molt ben desenvolupada, amb uns personatges molt concrets que sempre estan a punt per donar la mà a polítics corruptes, al poder del diner i de la política. Sempre contra el poble, en aquest moments parlaríem dels catalans sobiranistes, però en alguna altra ocasió serà contra la base del poble espanyol. No són només els que escollim cada quatre anys els que ens perjudiquen, sinó que hi ha tota una trama que domina l'Estat sigui qui sigui el partit en el govern.

La pela és la pela!

Espanya ho té molt clar: el que importa és el diner que s'obté de la venda d'armes i els llocs de treball que conserven. Els principis se'ls passen pel forro, i així tot funciona igual. És una llàstima que sempre estiguem igual i anem d'un extrem a l'altre. En cap cas es considera transformar la indústria, i si les armes fabricades i venudes a l'Aràbia Saudita causen morts, és llei de vida, i a més, segons diu la ministra, les armes espanyoles són molt especials i no causen víctimes colaterals.

No hi podem fer broma perquè és massa seriós. És una vergonya ser on som i no tenir ni un mínim de dignitat. És igual que mani un o l'altre, tots es posen fàcilment d'acord. Fins i tot els alemanys ens han donar exemple de civilització.

Espanya som massa xulos. Sempre ens hem cregut que som els millors i que les nostres decisions són les encertades. Els problemes que es generen sempre són culpa dels altres. Si venem armes a Aràbia Saudita i aquests maten, no és culpa nostra, sinó d'ells per usar-les.

No hi ha dia que no trobem una excusa diferent per justificar les nostres ganes de marxar ben lluny, de no tenir-hi res a veure, però paral·lelament no veiem gens clar el que els nostres estan muntant. Sembla que juguin a costa nostra. Ara ens muntaran un nou consell, però la República quan?

Pere Casaldàliga, una persona santa que complirà 90 anys

L'ARA ens recorda aquest cap de setmana Pere Casaldàliga, per a molts un sant en vida, un testimoni del sentit que té creure en Déu, molt lluny de l'Església, la seva història i la seva jerarquia. Molt lluny de Roma.

La seva figura és força més coneguda a casa arran de la pel·lícula que es va rodar sobre la seva persona i la seva obra al Mato Grosso brasiler, però per a uns quants fa molts anys que l'hem tingut al cap i hem venerat la seva actitud en aquest món, sobretot perquè ens ha servit per justificar i entendre el sentit de la fe catòlica, molt desvirtuada per l'exemple que ens ha arribat des del Vaticà i de la Conferència Episcopal Espanyola.

Constatar l'existència de persones com Pere Casaldàliga ens ajuda a continuar creient en la paraula de Jesús i oblidar-nos d'aquells bisbes i papes que l'han embrutat i continuen donant exemple del que no predicava Jesús, sinó que s'han servit de la institució per compartir poder terrenal, al costat dels pitjors governants del món.

Pere Casaldàliga ha tingut enemics que han pretès fins i tot llevar-li la vida. Enemics poderosos que veien perillar la seva situació econòmica i de poder, perquè s'ha posat al costat dels humils i esclaus. Ha tingut, però també, molts enemics dins la mateixa Església. Sacerdots, bisbes i papes que no han estat capaços de viure la senzillesa i la pobresa de les persones més humils i han preferit arrecerar-se en el poder del diner, proclamant una religió que no han entès ni practicat. Aquesta ha estat la gran desgràcia de la història de la religió, i la que ha provocat que sorgissin persones com Pere Casaldàliga que han sacsejat la consciència de molta gent, no han revolucionat el món, però han sabut estimar aquelles persones mancades d'estima i desarrelades injustament de les seves terres.

La Fiscalia investiga el president de "Manos Limpias" per blanqueig de diner

El titular d'avui té delicte! És molt interessant! Un sindicat, que m'agradaria que algú m'expliqués per què es considera 'sindicat', que s'anomena "Manos Limpias", i que el seu president, que es dedica a netejar tot allò que fa pudor de corrupció i independència, ara se l'acusi de blanquejar diner. Deu ser una altra manera de fer neteja!

Realment el nostre país no té perdó. L'altre dia uns comentaven la cara d'estranyesa d'uns belgues quan se'ls prevenia d'una possible estafa. Hi pot haver voluntat d'estafar entre amics? A casa nostra sí.

No he tingut la paciència ni les ganes de buscar tots els casos en què el 'sindicat' ha presentat querella, però tots sabem que n'hi ha una bona colla. És trist que ens enredin de mala manera fent-se passar pels defensors de l'honradesa, i que hi hagi tant gent que s'ho cregui. No és estrany que moltes persones inculpades pel 'sindicat' es neguin a respondre les preguntes dels seus advocats. Ara, que s'ha descobert la possibilitat que el seu president no sigui aigua clara, encara resultarà més complicat aconseguir estirar de la llengua les seves víctimes, i la gent... se'ls continuarà creient?

La política com a exercici d'un servei públic

No es tracta de jugar amb la Justícia ni fer els ulls grossos davant de presumptes irregularitats. Si CDC és culpable de tot el que se'ls acusa ha de pagar amb la pena que sigui dictada. Això va per a totes les persones responsables, però no només de CDC, també dels altres partits polítics amb causes en marxa.

Per què ho dic? Doncs ho comento perquè em sembla imprescindible que tots els polítics de tots els partits siguin honestos i coherents, i allò que exigeixen als altres s'ho autoexigeixin també. Està molt bé exigir el president en funcions que plegui, però probablement el president espanyol també hauria de fer el mateix camí. Si val per a un val per a l'altre.

El meu lema és de confiar en les persones fins que no es demostri el contrari. Aquesta pràctica hauria de ser lògica i habitual. El problema que tenim és que hi ha hagut massa corrupció descoberta, la qual cosa ha fet que desconfiem de tothom.

C's juga amb avantatge perquè fins ara no ha tingut gairebé cap responsabilitat de govern, però no ens estranyi que a mesura que assumeixi responsabilitats públiques comencem a descobrir que també hi ha corruptes pel mig. Tant de bo m'equivoqui, ja que no és desitjable per al bé de la nostra societat, però el diner i el poder són molt llaminers i els polítics són humans. Quants més n'hi hagi remenant les cireres més fàcil és que en trobem amb les mans brutes.

La professionalització dels polítics no ha estat una bona pràctica. Si aquests saben que només tenen x anys per gestionar els recursos públics, o bé han d'anar molt de pressa o ja no hi són a temps. Aplaudeixo els partits que posen límits a l'exercici de la política, perquè no la consideren una professió, sinó un servei.

S'atrapa abans un mentider que un coix

Trist, molt trist comprovar com personatges que varen ostentar la presidència del govern espanyol i varen suposar un canvi i una via al progrés d'una Espanya encara massa adormida i poruga després dels quaranta anys de dictadura franquista, ara caiguin en la miserable condició de bocamolls, i en el ridícul decrèpit de qui es resisteix a assumir la seva retirada pública.

Felipe González, quan va comprovar l'escàndol amb què es varen rebre les seves declaracions a La Vanguardia, va córrer a desmentir i culpar el missatger, sense que se li acudís que no estava parlant d'una premsa groga i corrupte com abunda al país, sinó de La Vanguardia que, ens agradi o no, és un diari seriós i havia seguit el protocol professional, d'enregistrar l'entrevista i esperar el vistiplau de l'entrevistat abans de publicar-la.

La diplomàcia malentesa es converteix en l'error de voler quedar bé amb el públic que t'escolta, que et llegeix, manifestant allò que ni es pensa ni s'hi creu, volent estar per sobre del bé i del mal, però ignorant que no som rucs i que la seva credibilitat està sota zero. Fa ja massa temps que les persones que hi confiaren, es varen adonar de qui hi havia realment al darrere d'aquella cara riallera. Els principis que defensava, els va oblidar molt aviat, tant bon punt que va assolir poder, i més endavant, quan es retira de la política activa, diner.

Ho deia en un altre post d'aquest blog: els polítics, millor calladets.

El trist serial del partit dels normals, el PP

No sé si es pot caure més baix, però el que sí puc dir és que no es pot ser més pocavergonya. El president del govern espanyol, que té la barra de proclamar que el seu és el partit de les persones normals. És Rato una persona normal? Són persones normals les que blanquegen diner?

Si rebobinéssim el temps de les declaracions comprovaríem com s'elogiava polítics del PP ara imputats o fins i tot presos. Això explica per què no ens creiem ara tot el que Rajoy ens pugui dir. I ens diu que la gent normal els vota. Doncs m'apunto al grup dels anormals.

Rato es defensa, però tot fa pensar que no hi ha aigua clara al seu darrere. De fet, hi estem tan acostumats que ja res no ens sorprèn. Tenim un serial darrere un altre, on hi participen diferents partits polítics. A casa nostra encara no ho sabem tot de CIU i d'Andalusia no sembla que ens arribin bones notícies del PSOE. Quant al PP trobem fets punibles i persones imputades a València i a Madrid. El PPC cau en el ridícul més estrepitós cada vegada que la senyora Sánchez-Camacho obre la boca.

Entretant Montoro ens avisa que legalitzarà el conèixer els deutors a Hisenda i també les persones que es varen acollir a l'amnistia fiscal. Suposo que forma part de la política de transparència. Sabeu què us dic? això de la transparència està molt bé, però m'ensumo que hi ha trampa. Vosaltres creieu que ens ensenyaran tots els draps bruts? Si la majoria són d'ells! No m'ho acabo de creure.

Els diners se'n van a Andorra

Ara que tothom parla de transparència i que els governs de la Generalitat i de l'Estat ensenyen les seves 'intimitats', caldrà veure fins on arriba tot, perquè amb l'excusa que es dóna a conèixer els imports dels sous, s'amaguen dietes i altres guanys que, sumats, donen unes xifres molt diferents. Està molt bé dir que el president del govern té un sou de només 78.000 euros, però cal sumar-hi totes les despeses que s'estalvia, que no són poques. I amb això no vull dir que cobri massa, sinó que caldria explicar-ho tot.

Però hi ha un tema que més o menys se'n parla, però sense massa entusiasme i que a mi em sap molt greu. Em refereixo a la possibilitat d'enganyar legalment Hisenda i estalviar-te molts impostos, i a sobre ser admirats com herois nacionals.

El darrer cas conegut és el d'en Marc Márquez que ha anunciat que canvia de residència per estalviar-se de pagar molts diners. Ho sento per ell, que evidentment no és ni el primer ni el segon, ni serà el darrer, però és una manca de respecte a la resta de ciutadans, i de la mateixa manera que li lloem els mèrits li hauríem de criticar el fet.

Ja sé que en aquest país tot el que diu la llei és sagrat i no és té en compte ni els valors, ni la legitimitat dels actes. Amagar una herència en un paradís fiscal no és pitjor que empadronar-te en un altre país només per estalviar impostos. El primer actua contra la llei i en canvi el segon no la transgredeix, i només el primer en rep les conseqüències i tots el recriminem. 

De la mateixa manera quan avui Madrid homenatjava Montserrat Caballé pensava en el tracte diferenciat que Hisenda li havia aplicat, quan llegeixo que Marc Márquez se'n va a Andorra per estalviar impostos, penso que les lleis no són justes, sobretot en detriment dels que menys recursos tenen. Aquest és el model de país que sembla ser que Podemos vol canviar, però de moment ja ha fet marxa enrere en alguns plantejaments i un dels seus dirigents ha cobrat diner públic fraudulentament.