Mercè, sé que no t'oblidaràs de nosaltres

Avui hem acomiadat la Mercè, ahir a la matinada se'n va anar, amb tota la discreció que ha estat la seva manera de treballar, però quin treball! No és estrany que avui l'església de Sant Domènec fos plena de gom a gom. El teu discret treball ha arribat a molta gent, molta més de la que ens podíem imaginar.

Ara t'hem entès i t'hem plorat. T'has entregat als altres des del primer dia. La teva vida no s'entén sense els altres, beneficiats de la teva simpatia, de la teva ajuda, de la teva entrega. Una mostra que això no és un discurs qualsevol ha estat l'espontani que ha sortit a parlar de tu, que ho ha fet en nom de tots aquells "que mai posaran els peus en un lloc com aquest", que t'ha agraït tot el que has fet per aquells que més ho necessitaven. O bé les paraules de la germana vedruna: que ens ha comentat com t'anomenaven aquells a qui tractaves: "la monja dels diumenges".

La teva vida ens demostra que no cal ser un xavacà perquè la gent s'adoni que hi ets. Tu has estat la persona més discreta que he conegut, que no s'ha desentès dels problemes que patia la gent del teu voltant. Ho has donat tot, perquè això era el que et feia feliç. 

En un món que viu un temps tan difícil, amb tanta agressivitat, però sobretot amb tant egoisme i individualisme, tu has destacat sense cridar l'atenció. T'ha conegut qui et necessitava i no has anat a buscar cap més recompensa que la gratitud que has obtingut per comprovar que la teva ajuda era resolutiva. 

No has rebut cap medalla pel teu comportament, però has tingut la gran sort de gaudir fent el bé entre nosaltres. Avui t'hem dit adéu i el nostre egoisme ens ha fet pensar que t'hem perdut, però fins i tot avui, que eres de cor present a l'església de Sant Domènec, ens has fet feliç i aquesta felicitat ens durarà per sempre.

Gràcies Mercè pel teu exemple humà, en un món en què fan falta moltes persones com tu, per aconseguir fer justícia i assolir la pau interior que tant necessitem.

En absència de delicte de rebel·lió qui en pagarà les conseqüències?

Pels comentaris que llegeixo de com està anant el judici, semblaria que cada vegada hi ha menys arguments per mantenir l'acusació de rebel·lió, per la qual nou polítics han estat empresonats més d'un any, de manera preventiva. Injustícia!

Al marge d'anècdotes que farien gràcia si no fos el cas que tractem i les conseqüències que ja ha tingut per als presos polítics, resulta curiós que en més d'una ocasió algú quedi sorprès de la capacitat intel·lectual i moral dels acusats, com si es donés per suposat que això és molt difícil de trobar entre la classe política. De fet, tenim prou exemples de la baixa categoria de molts polítics, i un de molt evident serien els diputats i diputades de C's al Parlament de Catalunya. El seu nivell ètic i humà és baixíssim, no tan sols indigne per ocupar uns escons al Parlament, sinó fins i tot de formar part de la societat. 

En aquest mateix sac hi podríem col·locar el rei d'Espanya. Explica de sobres l'interès de molts per restablir la república i fins i tot a molts monàrquics els avergonyeix. No es pot anar donant lliçons de dret i democràcia quan vius en un Estat que et protegeix per sobre de qualsevol delicte que puguis haver comès, que les teves declaracions en ple judici són una intromissió al procés judicial, sense que en rebis cap conseqüència.

A vegades, repassant la història, em sorprenia com la classe popular podia aguantar tant menyspreu dels poderosos de torn, i d'una manera simplista m'ho explicava perquè estàvem parlant d'altres èpoques, en un món molt més endarrerit. Em fa vergonya reconèixer el meu error, quan en ple segle XXI els ciutadans de l'Estat espanyol tenim un Felip VI com a monarca. Santa innocència! 

Els nostres presos polítics, fins i tot aconseguint l'absolució hauran sofert un càstig imperdonable, que ningú se'n farà responsable. Això és el més trist i injust.

L'Athletic, més que un club

Acostumo a llegir molt per sobre els articles que parlen d'esports, em quedo més en els apartats de política, cultura... però avui m'ha cridat l'atenció el títol de l'article de Toni Padilla, cap d'esports del diari ARA, "Una carta d'amor a l'Athletic Club".

Des de molt jovenet sóc de l'Athletic Club. A l'escola, a l'hora del pati sortíem a jugar a futbol, i tots els que en sabien es feien nomenar amb el nom d'un jugador professional que destacava en aquells moments. Jo no n'he sabut mai de jugar a futbol, però també m'hi enganxava, fins que vaig descobrir el ping-pong.

Com que no en sabia prou, em col·locaven a la defensa per tal de destorbar els atacants de l'adversari i dificultar-los la jugada. També vaig escollir el nom d'un jugador de la lliga de futbol:  l'Aranguren, un defensa de l'Athletic que jugava en temps de l'Iribar, els germans Rojo, en Saez...

La política de l'Athletic sempre m'ha agradat i no és que ho conegui a fons, perquè a Catalunya se'n parla poc. Aquí sempre hem repetit que el Barça és més que un club. Després de llegir l'article d'en Toni Padilla, m'adono que la meva preferència per a l'Athletic va més enllà del futbol, i també que el Barça i tots els seus socis i simpatitzants haurien de reflexionar si la frase "més que un club" segueix vigent, o simplement es manté pel seu compromís polític, però, i el social? l'humà?

L'article esmentat reforça la meva estima al club, malgrat que els resultats esportius siguin poc lluïts. La darrera lliga guanyada és del 84 o 85, dos anys seguits, però el treball que fa el club amb els més joves, la pedagogia emprada, la importància dels valors que es treballen, no té preu. Els diàlegs, els temes debatuts, l'exemple viscut, la lectura... és el millor aprenentatge per a la vida per aquests joves, sobretot en aquests moments tèrbols que estem vivint en aquest país, amb un auge de l'extrema dreta i una pèrdua dels valors més importants per aconseguir una societat justa, diversa i plural.

Si seguim els esdeveniments i les proclames i declaracions dels líders polítics, hi trobem a faltar una formació social i humana que substitueixen amb l'insult, el menyspreu i, si ostenten poder, amb la repressió i la injustícia. Només podem aspirar a una societat justa i solidària si som capaços de formar-nos en els valors essencials per a la convivència humana. Els èxits esportius, polítics, culturals... no són res si no hem crescut internament com a persones civilitzades, coherents, justes i solidàries.