Com ens protegim?

Cada vegada són més les notícies falses que corren per les xarxes socials i, per tant, més la necessitat de contrastar tot allò que veiem escrit per no resultar enganyats i el que és pitjor, ajudar a escampar les mentides retuitant allò que no hem tingut l'encert d'investigar.

Aquesta pluja de notícies falses, encara que tinguem molt clar que no les podem validar sense tenir-ne la seguretat total, no deixa de molestar i fer-nos estar anguniosos. És un constant llegir afirmacions que criden l'atenció i que no són certes. Com ens podem protegir d'aquest bombardeig?

Estic molt cansat de rebre correus electrònics que van directes a la bústia de la brossa, però que tens la feina d'haver d'eliminar-los si no vols saturar la bústia. El mateix ens passa amb trucades no desitjades que només busquen enredar el personal, fent veure que ens estan oferint una ganga.

Si sumem totes les entrades que ens arriben pels diferents canals que tenim oberts, ens adonem que és un no parar mai. És per això que convé estar molt atents i eliminar tot allò que és nociu i fals.

Avui, per exemple, amb un interval molt breu de temps he llegit l'assassinat del primer ministre israelià i també de l'aiatol·là Abdollah Javadi Amoli, que fa pocs dies animava a venjar la mort de tants iranians. És evident que no n'he fet cas, però encara que no ho vulguis, et posa en estat d'alerta i ajuda a emprenyar-te encara més. Procuro bloquejar les fonts d'aquestes falsedats, però com a molt aconsegueixes aturar-ho uns dies, encara que contínuament en surten de noves.

És, doncs, molt difícil protegir-nos dels enganys que apareixen a les xarxes socials. Seria desitjable que existissin uns filtres que impossibilitessin la seva difusió. Com que això és una quimera, el millor que podem fer és mirar cap a un altre costat, i no creure'ns res que no vingui avalat per una font d'informació de confiança i contrastant-ho a diferents llocs. 

Què entenem per diplomàcia?

Sovint em pregunto si tenim ben entès el concepte de diplomàcia. Si, quan ens referim a una persona com a diplomàtica, sabem ben bé què esperem d'ella i si el concepte el valorem positivament o no. Tot això ho lligo després amb les persones que exerceixen un càrrec que té a veure amb la diplomàcia, però no només.

Crec que quan diem que una persona és molt diplomàtica volem dir que sap quedar bé. Que se'n surt de les situacions sense provocar tempestes. Que aconsegueix calmar els altres i no fer-los enfadar. Llavors és quan em pregunto si els diplomàtics que negocien acords internacionals, utilitzen aquest saber fer només pensant a no molestar els altres. Podem lligar la diplomàcia amb la falsedat o l'engany?

Si consultem la Gran Enciclopèdia Catalana veiem que una de les accepcions diu: Diplomàcia és l'organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat. Si busquem la paraula diplomàtic trobem la definició de membre d'un cos diplomàtic d'un estat, i també, que té habilitat i tacte per a portar temes delicats. En cap cas li veig la idea que exposava al començament de voler quedar bé. Potser és la conseqüència de veure els resultats de les negociacions dels diplomàtics, com per exemple a Europa amb relació a la guerra de Gaza.

I aquí és on volia anar a parar. Em fa l'efecte que si Europa no avança més és per culpa del malentès de la diplomàcia. Moltes reunions per no acabar decidint res de profit, i encara menys resolutiu. No em direu que l'actitud dels governants europeus respecte a Israel i el genocidi que practica a Gaza, i que vol ampliar a Cisjordània, no és una pèrdua miserable de temps, mentre anem sumant morts d'innocents?

Si la diplomàcia que es practica només procura no molestar els forts, els que poden fer-te mal, estem fent una mala pràctica de la diplomàcia i no sé si calen estudis ni recursos per preparar els diplomàtics professionals. 

Ja sé que les veritats ofenen, i no sempre s'ha d'anar dient les veritats pel que es pugui evitar, però enganyar o tirar pilotes fora és una mala opció, sobretot quan hi ha víctimes mortals que es podrien evitar. A mi no m'agrada provocar la gent, però anar mentint o fent l'orni per quedar bé, tampoc és el camí que escullo. Cal ser educats i sensibles, però en cap cas deixar d'exigir el respecte als drets humans, també als més forts que tu.

Que ningú sàpiga la veritat!

Aquests dies he seguit les notícies de la guerra entre Gaza i Israel a través de l’agència Al-Jazeera, en llengua anglesa. S’ha de dir que han estat fent una gran cobertura de tot el conflicte, amb imatges i cròniques en viu. Ho he seguit a estones, per temps, però també per l’impacte, que és molt fort. 

Acabo de llegir que el govern israelià vol tallar en sec aquesta informació, si més no prohibint l’accés dels corresponsals al seu país i evitant que puguin transmetre la informació, que segons Israel és esbiaixada i tendenciosa contra els interessos de la seva nació.

Quan seguim la informació a través d’uns canals informatius hem de saber qui són i imaginar-nos els seus interessos ideològics. Feta aquesta consideració pots continuar seguint-los, sobretot si ho contrastes amb altres canals informatius. Al final sempre has de tenir en compte que les notícies passen uns filtres, i a partir d’aquí creure’t allò que consideris creïble.

Que el govern d’Israel vulgui fer callar Al-Jazeera té tot el sentit del món, sobretot quan ets conscient que estàs incomplint tots els tractats internacionals, amb accions immorals i criminals. En una situació així no voldràs que ningú dir res, perquè se n’assabentin el nombre més reduït de persones, i en tot cas que ho sàpiguen per tu, que ja t’encarregaràs de tergiversar-ho perquè t’afavoreixi.

Les notícies falses són arreu i la feinada està en intentar desxifrar què és veritat i què no. Aquest és el motiu pel qual hem de ser molt curosos a l’hora de transmetre informacions que no sabem del cert si són verídiques.

Ens vingui d’on ens vingui la informació de tot el que passa a Gaza, encara que no em puguem tenir la certesa absoluta, sabem que s’està perpetrant un genocidi, amb la complicitat d’Occident, i amb un resultat incert, però que de moment està torturant milers de persones que els és impossible viure amb dignitat, ni gairebé viure.

Contrastem i no ho difonguem alegrament

Cada vegada és més complicat contrastar les notícies que ens arriben des de diferents punts del món, però també de ben a prop de casa. Malgrat l’experiència que el nostre país té de la premsa escrita, amb una manipulació descarada de les notícies, el desenvolupament tan ràpid de les xarxes socials ha fet que la veracitat de la informació que t’arriba, cada vegada sigui més dubtosa.

Ho estem veient aquests dies amb les notícies que ens informen de la guerra entre Gaza i Israel. S’ha comprovat que algunes de les informacions que s’han donat eren falses. Informacions que poden haver provocat prendre partit a favor o en contra d’alguna de les formacions del conflicte. I tot això gràcies a l’interès d’unes persones o grup polítics que, sense escrúpols, volen decantar la balança cap unes posicions concretes.

No és res nou, sinó que ja fa temps que dura, però cada vegada tot és molt més sofisticat i confús. És per això que tenim l’obligació de contrastar bé tot allò que ens arriba, i sobretot no ajudar a aquesta desinformació tot reproduint notícies i dades que no sabem ni tenim la certesa que siguin certes.

Hi ha una frase molt antiga que diu, si vols mentir, digues el que sents dir. Ara això té més sentit que mai. Siguem curosos amb tot allò que diem, sobretot si no tenim la certesa de la seva veracitat. Catalunya ja fa temps que ha desconfiat de tot el que diu la premsa espanyola perquè ho podem contrastar, perquè ho patim directament. Això mateix no ho poden fer fàcilment la resta d’Espanya, perquè els bombardegen amb falsedats sobre nosaltres. Pensem, doncs, que nosaltres podem ser víctimes del mateix sobre el conflicte entre israelians i palestins i que les xarxes socials estan plenes d’intencions gratuïtes, algunes d’elles amb molta mala fe. Estiguem alerta!

Darrers escarafalls d'Arrimadas

Mantenir-se al capdavant d'un projecte polític no és fàcil. Sempre he pensat que la política no és agraïda i acaba convertint en víctimes aquells que durant un temps han actuat de botxins. També hi ha víctimes innocents. No tothom en surt escaldat, però sí aquelles persones que han actuat prepotentment, menystenint els altres, fugint del diàleg, pensant que tenen la raó perpètua.

Podem analitzar molts polítics de casa nostra i veurem que aquells que més han destacat per postures poc dialogants i que s'han valgut de l'engany, el populisme o l'afany de poder són els que tard o d'hora reben la batzegada i han de sortir per cames.

Entrar en política hauria de ser amb l'ànim de servir la comunitat, a partir d'una ideologia, d'unes creences i objectius, que poden ser més o menys encertats, però sense enganys i encara menys interès per enriquir-se a costa dels altres. Hi ha polítics que ho han dit molt clarament que entraven a la política per forrar-se. D'altres no ho han dit, però se'ls ha vist el llautó. 

No és fàcil opinar sobre la professionalització de la política, però sí que tinc clar que els càrrec públics no poden ser a perpetuïtat. S'ha de tenir al cap que és una etapa de la vida i potser així s'entendria més el sentit de servei públic.

Avui llegia les dificultats per les quals està passant la senyora Inés Arrimadas. El seu lideratge està en perill i té molts fronts oberts dins del partit. Ja no es tracta de qüestionar el partit polític que va néixer purament per anar en contra del catalanisme, sinó que és a ella mateixa a qui es qüestiona, i molts la volen fora.

Haig de reconèixer que a diferència d'altres partits polítics i líders, siguin o no del meu gust, en aquest cas no em fan cap pena. Sempre s'ha vist que no tenien uns principis prou honestos per justificar la seva existència. El seu naixement va ser fruit de la ràbia contra un país, una cultura, una història i una manera de ser i de fer que no agradava, i lluny de presentar alternatives sanes i respectables, només pretenien enfonsar allò que estava funcionant, però sobretot a partir de l'engany i la falsedat. Crec que el pecat original és el que els ha portat pràcticament a la seva extinció. 

El predecessor d'Arrimadas va fugir amb la cua entre cames, i ara sembla que la següent a marxar és ella mateixa. Durant els anys d'existència del partit polític han intentat trobar la raó de ser, més enllà de provocar i empastifar l'ambient, i tot fa pensar que no ho han aconseguit. Amb la seva desaparició no quedem nets de fang, perquè tenim a Vox que intoxica la política del país. Ells no són els successors de Ciutadans, com alguns pensen, sinó que és una excrescència del PP. Ciutadans no té i no pot tenir successors, perquè és un projecte polític sense substància que mor de la mateixa manera que va néixer.

La democràcia i els partits polítics

El tema que treu Josep Ramoneda avui al diari ARA m'interessa des de fa molts anys. Probablement perquè no soc persona de partit polític, sempre m'ha preocupat el funcionament d'aquests i m'he preguntat moltes vegades si seria possible construir un sistema democràtic sense la concurrència dels partits polítics. Josep Ramoneda afirma que són l'instrument que articula la democràcia representativa, i per això d'alguna manera el seu futur i la seva consistència condiciona la continuïtat de la democràcia als països occidentals.

Estem vivint uns moments en què els partits polítics s'han vist involucrats amb moltes actuacions de corrupció, la qual cosa ha fet que molts ciutadans hagin perdut la confiança en ells i en els polítics que en formen part. Probablement s'entén perquè els dos grans partits polítics francesos, en aquestes darreres eleccions presidencials, han fracassat estrepitosament.

A casa nostra el gran partit polític de la dreta espanyola fa molt temps que està empantanegada amb una corrupció darrere l'altra, però malgrat això no té el desgast que semblaria que hauria de patir. De ben segur que l'extrema dreta és la que hi surt guanyant, amb un discurs populista i ple de falsedats, però que se sustenta amb el desengany de la ciutadania sobre uns polítics que no donen la talla i que a sobre s'embutxaquen els diners a costa nostra.

La meva desconfiança en el funcionament dels partits polítics que, com molt bé afirma Josep Ramoneda, tenen una estructura molt piramidal, i es basen en la presència d'uns líders capaços d'aglutinar una colla de polítics que els pugui mantenir al poder, ha fet que m'hagi plantejat moltes vegades la necessitat d'un canvi en el sistema polític i un acostament a formes de representativitat més directa, com pot ser el model britànic. Les llistes tancades donen tot el protagonisme als partits polítics i els que manen a dins, sense que la ciutadania pugui valorar les persones que en formen part. És tot un paquet, i amb una obligació de votar sempre de manera unànime per assegurar el futur del partit polític.

M'agradaria participar en un debat a fons sobre l'estructura dels partits polítics, el seu funcionament, la manera com els seus membres escalen posicions, i la seva funcionalitat en el sistema democràtic dels nostres països, de manera que també m'ajudés a entendre quin pot ser el futur més immediat, ara que hi ha tanta desconfiança i l'auge de posicions que no tenen la qualitat democràtica que cal esperar d'uns dirigents representants de la població que els vota.

Polítics que et provoquen vergonya aliena

Llegia avui l'entrevista que el diari ARA fa al secretari general d'Units per Avançar, el senyor Ramon Espadaler, i m'anava tornant vermell de cara. És realment allò que diem vergonya aliena. Amb respostes com les d'Espadaler és quan t'adones de la falsedat de la majoria de polítics. Costa d'imaginar la capacitat que tenen per mentir descaradament, sabent, perquè són espavilats, que ningú no se'ls creu.

Les preguntes anaven al voltant de la seva inclusió com a número 3 a les llistes del PSC, per Barcelona, com la darrera vegada, i les respostes no podien ser més cíniques i falses. Els polítics, que s'hi dediquen professionalment, són incapaços d'acceptar que es presenten en unes llistes per conveniència personal. Hi ha alguna resposta sincera, com per exemple en manifestar que s'hi troba bé, sense el concurs de Lliures i la Lliga.

També contesta interessadament, contrari al que realment pensa, quan li demanen sobre el possible ajornament de les eleccions catalanes. Tots sabem que al PSC li interessa fer-les ara per aprofitar l'efecte ministre de Sanitat, però ell, com els mateixos socialistes, ho justifiquen per la necessitat de comptar amb un nou govern. Si us haig de ser franc, tampoc m'agrada l'actual govern, però s'ha de ser sincer, també en les entrevistes.

Aquesta manera d'actuar i de respondre les preguntes compromeses és el que marca distància entre polítics i ciutadania. Estem molt cansats de la seva falsedat, de que ens enganyin i menteixin contínuament, que ens tractin com a babaus. Tenim un sistema polític molt feble, que no ha acabat de sortir-se'n històricament, i amb uns polítics actuals molt mediocres i poc transparents ni sincers. Tots desitgem les eleccions, i ho desitgem sense pensar en qui hi surt guanyant, més enllà del poble que clama per un govern amb cara i ulls, un govern que ens tregui de la misèria política actual.

Fèlix Millet ingressa a Brians-2

Avui s'acabava el termini perquè Fèlix Millet ingressés a la presó de Brians-2 per complir la condemna pel cas Palau. El Tribunal Suprem, a finals d'abril, havia confirmat la sentència que el condemnava a més de nou anys de presó, per malversació de fons públic, tràfic d'influències, apropiació indeguda, falsificació en document mercantil, falsedat comptable i emblanquiment de capitals. Gairebé res!

Quan veus entrar a la presó a una persona de gairebé noranta anys et fa llàstima. És com si et sabés greu, però llavors penses que ha tingut una vida molt fàcil i divertida tot estafant els altres, i això d'alguna manera es paga. No pot ser, perquè un s'ha fet gran, que no passi res. I retornar els diners estafats?

No acabo mai d'entendre què passa amb els diners que es roben. Mai no els fan tornar. Aquest home, que ha fet i desfet tant com ha volgut, a costa dels altres, s'estarà uns mesos, potser, i el deixaran sortir perquè és gran. I aquí s'haurà acabat tot! Doncs jo no l'empresonaria, però li embargaria els béns.

No cal fer-lo patir dins d'una presó, a qui hauran de tractar d'una manera especial, perquè no podrà seguir el ritme dels altres, però sí que li faria tornar tots els diners robats, encara que fos per donar-los a beneficència. No pot ser que els rics que defrauden quedin tan tranquils, i els pobres contribuents, tinguin problemes per arribar a finals de mes. 

Els falsos informes del Procés

La falsedat en els informes de la Guàrdia Civil que segons sembla han fet perdre la confiança del seu cap a Madrid, el senyor Diego Pérez de les Cobos, i la destitució per part del ministre Marlaska, ha fet sorgir tot un seguit d'escrits a les xarxes socials denunciant que precisament varen ser uns informes falsos els que varen portar els presos polítics a ser empresonats o esdevenir exiliats. Són moltes les persones que diuen que contra Catalunya tot està permès, però que no passa el mateix quan qui rep és el govern espanyol.

No sé si es poden relacionar els dos casos, però no voldria pensar que l'afer del coronel s'acabarà amb una simple destitució. Jo penso que si es confirma la falsedat dels informes aquí hi hauria d'haver una denúncia per falsedat i arribar fins a les últimes conseqüències. No pot ser que la cosa acabi d'una manera tan lleugera si hi ha causa certa en l'acusació.

Pretendre que es revisi el judici dels nostres polítics independentistes seria ja una quimera. La gran majoria del país està molt contenta amb la sentència i si no ho està és perquè encara la troben massa benèvola.

Viurem tota la vida observant la injustícia a favor d'uns quants, sempre els mateixos, sense aconseguir aplicar la justícia als actes de corrupció i prevaricació. Com s'ha dit d'anada i tornada, l'Estat espanyol fa segles que viu de manera corrupta, amb uns polítics i una xarxa pública que no ha estat mai transparent. La dreta sempre ha aconseguit sortir-se amb la seva i permetre que unes quantes famílies hagin dominat el país, sense que cap govern hi hagi volgut o pogut fer res per canviar-ho. Un diria que és llei de vida i que només podem aspirar a reduir la pressió, però no eliminar-la.