Com se sentirà l'Ahmed?

L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.

Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.

Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!

A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmed. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.

L'Ahmed s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent. 

Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.

Ah, però encara es fa?

Alguns ens preguntem si encara se celebra la manifestació de l'Onze de setembre. Tal com han anat les coses el més normal seria que ens quedéssim a casa i viure dels records, de quan, il·lusionats, sortíem a fer cadenes demanant el dret a l'autodeterminació o directament la independència. Ha plogut molt i la deriva independentista ha degenerat estrepitosament. No cal buscar culpables, perquè d'alguna manera tots en som responsables.

Les mateixes entitats que lideraven les manifestacions de la Diada, també estan en hores baixes. L'ANC és una olla de grills, amb uns dirigents que estan tancant les portes als crítics per salvar-se i tirar endavant no sé quin projecte. 

Entenc que demà hi haurà una manifestació perquè toca, no pas perquè hi hagi gaires ganes de fer-la ni d'assistir-hi. Els actes institucionals ens recordaran que Catalunya i Espanya tenen un repte pendent i que encara no ha arribat l'hora de resoldre l'encaix del nostre país al conjunt de l'Estat. A qui no interessa?

Tot fa pensar, doncs, que caldran noves generacions per tornar a insistir en les reclamacions de sempre, que han esdevingut permanents, encara que variades i amb diferents respostes i acceptació. La nostra generació s'ha cremat i els nostres líders polítics han fet aigües. No ho varen calcular bé? Es varen acollonir? Tenien la majoria del poble engrescada, però no ho varen saber conduir. No era fàcil. Potser precipitat. Només fa tres-cents anys que hi rumiem. 

Un nou Onze de setembre reivindicatiu, però amb els papers mullats. Ja no sabem on som. Quins pactes hi ha pendents?, quines transferències estan a caure?, on són els nostres drets?, què passa amb la nostra llengua als jutjats, però també al carrer?

Demà serà un dia festiu a Catalunya, però no sabem ben bé què podrem celebrar. Potser simplement que no haurem d'anar a treballar, i tal dia farà un any. Bona Diada!