Quan l'administració pública no respon

Hi ha accions i actuacions que es regulen que no caldria, però que és bo que així sigui, ja que el sentit comú i el sentit de la decència i respecte a l'altre no sempre es produeix. Respondre a qui et fa una pregunta és el més lògic i normal, i no s'hauria d'acceptar el silenci en cap circumstància. Si això ho fa una administració pública ho considero greu i rebutjable.

Probablement, moltes persones hem tingut alguna experiència d'aquestes. Hem demanat a l'administració alguna cosa i no hem obtingut resposta. I això està regulat. Les administracions tenen l'obligació de respondre i ho han de fer en un període de temps fixat, en funció del tipus de consulta o sol·licitud. Malgrat això, a vegades, massa vegades, el silenci es fa present. No només és una desconsideració, sinó que és un incompliment de què està previst i està escrit.

I ens hem de revoltar. No podem permetre que l'administració no ens respongui. Ens poden denegar les nostres peticions, argumentant-ho. Poden no acceptar les nostres demandes i peticions, i ens ho han de justificar. El que no poden és fer el sord i no donar-nos cap resposta. Però això passa, més sovint del que podríem pensar.

El pitjor de tot és quan sents a dir que el primer són les persones, i que estan treballant per a les persones. Que estan al nostre servei. Ens ho diuen mentre esperem que ens contestin els nostres escrits. Hipocresia total, i desconsideració.

Els diferents departaments de la Generalitat ens bombardegen amb proclames de millores en l'atenció a les persones, en facilitar tots els tràmits administratius, en escurçar el període de resposta... La realitat és que necessites divuit mesos perquè et reconeguin la discapacitat. Que t'hagis de traslladar a l'oficina per recollir la targeta, encara que tinguis noranta anys, siguis dependent i amb prou feines puguis sortir de casa. O que t'hagis de desplaçar del municipi perquè se't reconegui el grau de dependència. Això no és servir a les persones, ni fer-ho fàcil. Això és una manca de respecte i una il·legalitat.

Torno a parlar de sensibilitat

Fa uns dies, en un dels meus escrits d'aquest blog, parlava de la manca de sensibilitat de les administracions supramunicipals, i esmentava la impotència de l'administració local, la més propera a la ciutadania i la més mal finançada. Ho parlava pensant en el sensellarisme i en els problemes de salut mental, que precisament aquest cap de setmana el diari ARA se n'ha fet ressò.

Escoltant el programa El Dominical, aquest matí a Ràdio Arenys, hem pogut sentir els problemes d'una usuària del bus que va a l'hospital de Mataró, que hauria de ser adaptat per a les persones amb mobilitat reduïda, i que no va poder-hi accedir. La Generalitat ha de vetllar perquè el bus interurbà, i sobretot aquelles línies que tenen com a destinació un hospital, siguin adaptats. És en això on es demostra la sensibilitat del nostre govern i les nostres institucions, i el cas que fan a les nostres reivindicacions.

Quan parlo de la impotència dels ajuntaments penso en la disponibilitat de recursos, però també en la delegació de competències. Hi ha molts temes amb què s'han d'enfrontar els ajuntaments que, a part de no tenir els diners necessaris, tampoc els poden abordar perquè no són de la seva competència, però els problemes són allà i les administracions supramunicipals no hi són, o bé van massa lents per resoldre-ho.

Els tràmits que han de seguir els vilatans per aconseguir el reconeixement del grau de dependència o de discapacitat, no compten amb la garantia que tothom ho pugui fer sense necessitar l'ajuda d'altres persones, que no sempre tenen a mà. Obligar a desplaçar-se a fora del municipi o fer la tramitació via telemàtica va contra la llei de la finestreta única, que obliga totes les administracions públiques a intercanviar documentació, sigui quina sigui la destinació final, i recorda que no es pot obligar la persona física a relacionar-se telemàticament.

Fes cas omís d'aquestes normes protectores de la ciutadania és, a més d'una il·legalitat, un menyspreu i una manca de sensibilitat vers les persones, sobretot les més vulnerables. No em cansaré de dir-ho ni de lluitar.

Aprofitant l'avinentesa del relleu...

Avui s'ha conegut el relleu davant del Departament de Drets Socials i Inclusió, amb la dimissió de la fins ara consellera, la senyora Mònica Martínez Bravo, que serà substituïda pel senyor Raúl Moreno. Aquesta crisi de govern ha vingut motivada per raons personals de la consellera, a qui el president Illa ha agraït tota la feina feta.

Martínez Bravo se'n va i deixa la conselleria amb una colla de reptes pendents de resoldre. Tot el que fa referència al sensellarisme, la pobresa infantil, l'envelliment de la població o les migracions, conforma un paquet prou gran i problemàtic per ocupar totes les hores de dedicació del nou conseller. Cal treballar a fons per anar trobant solucions als temes que afecten aquest àmbit i, a poder ser, amb la màxima participació i col·laboració de la Taula d'entitats del Tercer Sector.

I en la línia de la voluntat del govern, manifestada no fa gaires mesos pel conseller de la Presidència el senyor Albert Dalmau, d'escurçar els terminis de les tramitacions administratives en temes tan sensibles com poden ser la valoració del grau de dependència de les persones, o de la seva discapacitat, cal millorar i agilitar aquesta transformació promesa. Avui, quan truques al departament, et deixen clar que la valoració de la discapacitat té un termini de divuit mesos. 

No té cap mena de lògica ni moralitat, que una persona d'edat avançada hagi d'esperar un any i mig perquè se li valori la seva situació familiar i personal, i es prengui alguna decisió per ajudar-la. Aquesta lentitud no té cap mena de justificació, i si no s'aconsegueix desencallar-ho no es podrà parlar d'una atenció adequada a les persones. No pot ser que els nostres dirigents polítics s'omplin la boca de bones intencions i tot quedi en paper mullat.

Esperem i desitgem que el canvi de responsable de la conselleria serveixi per avançar en la línia promesa i que la resposta a la ciutadania sigui la que ens mereixem.