L'insult és massa present

Aquesta tarda he fet un recorregut per les xarxes socials i us haig de dir que he quedat decebut. No us diré que vingués de nou el to amb el qual la gent s'expressa, més aviat diria que m'ha entristit.

Si no m'ha vingut de nou no és perquè trobi correctes o lògics els comentaris, sinó perquè no és la primera vegada que llegeixo tot allò que la gent expressa, la majoria sota els paraigües de l'anonimat. Un fet que jo sempre he denunciat, sobretot si emparant-se amb ell s'insulta qui opina i pensa diferent.

Pretendre que tothom parli amb correcció davant d'opinions contràries, i fins i tot ofensives, és una utopia. Vivim uns moments amb molta crispació arreu, i això s'encomana. A part, tenim el costum de creure que només nosaltres tenim la raó i que són els altres els que s'equivoquen.

Moltes vegades, quan llegeixo un article, dubto si a continuació em poso a llegir els comentaris que en fan els altres lectors o bé m'ho estalvio. D'entrada penso que és bo recollir totes les opinions, i no només de l'articulista o de qui ha fet la primera aportació, encara que sigui expert en la matèria. També és bo saber què en pensen persones com jo, que no en som experts, però que tenim la nostra opinió al respecte. Massa sovint, però, em penedeixo d'haver optat per llegir-ho tot, bàsicament per la manca de respecte i els insults que hi trobo, no pas de tothom, però sí d'alguns, la majoria dels quals tenen el costum de reincidir.

Trobo a faltar-hi el moderador, que no censurador, per eliminar de manera preventiva aquelles aportacions que només fereixen, sense elements positius a tenir en compte. Recordo la meva època de regidor, que vaig mantenir el meu blog i que vaig haver d'eliminar l'entrada directa d'opinions pel to que tenien. Sempre vaig acceptar la crítica i les opinions contràries, però no em donava la gana que en el meu blog hi figuressin insults sense cap més justificació que les ganes d'ofendre.

Sortosament, ara que no tinc responsabilitats polítiques el to de les opinions que rebo és molt diferent, i és d'agrair. Vaig titular el blog com a tertúlia, per intentar que fos el caire d'aquest espai i no pas un sac on emmagatzemar insults sense cap sentit ni profit.

Música desafinada al Liceu

Aquests dies el Liceu de Barcelona ha estat notícia per uns concerts organitzats per un promotor privat, amb un resultat desastrós. Algunes persones, assistents als concerts, han escrit a les xarxes socials el seu enuig per la mala qualitat musical, i avui se'n feia ressò el diari ARA i també TV3. La direcció del Liceu s'excusa dient que no són concerts que ells organitzin, sinó que els hi lloguen l'espai unes empreses externes. A mi no em serveix d'excusa.

L'etiqueta de qualitat és important per una institució com el Liceu, però ho és també per qualsevol teatre o auditori que vulgui aconseguir un públic fidel. Hi ha obres de teatre o musicals molt coneguts que per ells sols ja atrauen el públic. N'hi ha molts altres que no, i aquí és on, a parer meu, hi juga l'encert de la direcció del teatre o auditori de fidelitzar la gent. Aconseguir que els amants del teatre o de la música assisteixin als espectacles sense conèixer les obres, amb la certesa que, organitzats per aquella institució, segur que valdrà la pena.

Recordo que aquest era el meu lema durant una època que em vaig encarregar d'organitzar temporades de teatre. No sempre podies fer venir grans obres o reconeguts actors i actrius, però buscaves obres interessants, que poguessin agradar al teu públic, i ho programaves, aconseguint la confiança del públic assistent.

He llegit que el mateix promotor d'aquests concerts al Liceu, té previst organitzar pròximament concerts a diferents indrets de la península, i també a l'Auditori de Barcelona. No sé si l'escarment del Liceu servirà per fer desdir a moltes persones d'assistir als concerts. D'entrada, qui estigui una mica atent a les notícies, desconfiarà d'un promotor que ha estat capaç d'organitzar uns concerts tan maldestres. 

Segons diu la notícia, els músics no havien pogut assajar abans les peces musicals, faltaven instruments i es tocava igualment, fins al punt que alguns dels intèrprets varen desistir de tocar, per vergonya. 

Des d'aquí el meu consell a la direcció del Liceu i altres teatres i auditoris que vulguin fer diners llogant el seu auditori: no caiguin en l'error que tothom ho pot fer, i encara menys decebre els seus clients potencials. Pel bé de la cultura, i la música en aquest cas, siguem cauts i assegurem-nos de qui ve a tocar.

Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

L'actitud de Podemos fa vergonya

Està vist i comprovat que no et pots refiar dels partits polítics. Quan es troben a l'oposició tot són afirmacions, declaracions i promeses, però quan tasten el poder, quan governen ja no es recorden de ningú ni de cap de les promeses. L'exemple més recent el trobem en Podemos, un partit polític que no estava previst que assumís l'encàrrec de govern i que ara demostra que no es diferencia en res dels grans partits. 

L'excusa per no donar suport a la comissió per investigar el tema del GAL és vergonyosa i és un insult a la intel·ligència. Ens tracta de rucs i ens vol fer creure que són un partit crític, però a l'hora de la veritat fa com els altres i s'esmuny. No afronta la realitat ni respecta els seus principis. És una demostració que no és un partit amb qui confiar i t'adones que tots fan el mateix. 

El problema és que el tema es va repetint i no es tracta tant dels resultats que es podrien donar si es tirés endavant la comissió, perquè ja sabem com acaben aquestes comissions i per a què serveixen, sinó és una qüestió d'actitud i respecte a la ciutadania, sobretot als que els varen votar.

De fet està en la línia de l'actitud que acostuma a prendre l'alcaldessa de Barcelona. Intentar sempre quedar bé, sense embrutar-se les mans ni prendre decisions polèmiques. És una manera d'intentar aguantar la cadira perquè saben que a la llarga el que triomfa és la mediocritat, que és el que predomina en política. No us fieu de ningú, perquè us decebran.

Exercir el poder sense oblidar-se del carrer

Hi ha partits polítics que no tenen gaires problemes per dissimular que fan el que volen al marge de què pensa la ciutadania, fins i tot la que els ha votat. A tots ens vénen al cap el PP, C's, PSOE, CIU... Uns partits que s'han acostumat a prescindir de la voluntat de la ciutadania i que han pogut governar sense gaires problemes.

Hi ha partits polítics que no ho tenen tan fàcil. Són aquells partits que han sorgit del poble i han estat sempre a l'altre bàndol del poder. Que no han tastat govern, sinó que han format part de l'oposició. Que han pogut solidaritzar-se fàcilment amb les reivindicacions del poble, que es queixa pel distanciament dels governants.

Aquests partits polítics que no han estat mai al govern, reben una forta sotragada el dia que en tenen l'oportunitat. Avui tenim la gent de Podemos que forma govern en coalició amb el PSOE i que ja s'ha trobat amb més d'un mal de cap. El principal problema és governar, tenir responsabilitat de govern, i ser coherent amb els seus principis, amb aquelles reivindicacions de quan eren al carrer, protestant decisions polítiques.

Podemos ha d'anar amb peus de plom per no desanimar aquells que han confiat en ells i els han donat suport electoral. Aquells que sempre han estat crítics amb els grans partits polítics perquè s'han vist abandonats. Ara Podemos no els pot decebre, no els pot abandonar, i això no els resultarà fàcil.

Podemos haurà de refredar molts impulsos, aparcar algunes reivindicacions històriques, centrar-se en allò que provoca menys mal de caps, però fer-ho de manera que els seus no se sentin traïts.

Fins avui ja s'han empassat alguns galàpets, com es diu col·loquialment, però n'arribaran més, i des de Catalunya ens hi fixarem molt.

Com llegim les estadístiques?

Avui em mirava les dades estadístiques que ha tret el CEO i pensava que la lectura que en fan uns i altres pot ser simplement contrària. Els interessos ideològics fan que unes mateixes dades tinguin un sentit o un altre, talment com si partissin d'estudis diferents.

Com que mai és blanc o negre, sinó que hi ha més de dues opcions, tens la possibilitat de llegir els resultats tenint en compte variables diferents, i el resultat pot semblar totalment distint. Els més aficionats a llegir parcialment les dades són els mitjans de comunicació, que es deuen als seus lectors, i per tant segueixen ideologies diferents.

Si us hi fixeu, el tema central de tots els estudis que es fan, es refereix al percentatge d'independentistes en front dels constitucionalistes. Com que els primers no aconsegueixen el 50%, els segons deixen molt clar aquesta mancança, i no manifesten en cap moment que ells obtenen un percentatge inferior. La manera de dir-ho sembla indicar que els constitucionalistes superen el 50%, i no és així.

Per part dels independentistes, a més de l'aspiració a superar el 50%, es fixen en l'avantatge que tenen respecte als constitucionalistes. No s'adonen que per canviar un sistema no és suficient superar el contrari, sinó que ha de convèncer-lo, i això passa per aconseguir percentatges molt més alts.

Sigui com sigui, estem ben distrets i de la mateixa manera que els resultats ens poden decebre, també aprenem a llegir-los de manera positiva, i així tan contents, encara que no avencem.

Que no sigui un pacte de circumstàncies

L'esperança en el nou pacte de govern, que mantindrà l'alcaldessa dels darrers tres anys, és que sigui valent i que els partits que el facilitaran siguin forts i contundents a l'hora de corregir els errors que puguin presentar des de la força majoritària. Hem de pensar que la CUP, que s'estrena, estigui més atent que no pas el PSC del passat mandat i no permeti segons quines actituds i resolucions que vàrem patir i tenim presents.

Hem de confiar que la CUP no es deixi portar per la il·lusió de figurar en el govern, renunciant a principis que té molt clars i que esperem mantinguin. El pacte no pot ser un full en blanc que pugui decebre totes les persones que els varen votar el passat 26 de maig.

Els que em seguiu de fa temps sabeu la meva preocupació pel funcionament intern de l'Ajuntament. En cap cas poso en dubte la capacitat dels treballadors municipals de realitzar correctament les seves funcions, però si la manca de direcció que aconsegueixi eficàcia i eficiència en el seu treball.

Veurem si es repeteix el nomenament d'un cap de protocol, sense funcions essencials per dur a terme i es torna a prescindir de la figura de gerent que tanta falta hi fa. Confio que l'experiència de veure les coses des de l'oposició serveixi perquè ara, amb responsabilitats de govern, es corregeixin els defectes detectats i es millori el servei a la ciutadania.

Diuen que demà dilluns els tres partits que opten a formar govern es reuneixen en assemblea per decidir-lo. Hem d'esperar i confiar que aquestes reunions vagin més enllà del copet a l'esquena i adquireixin uns compromisos mínims que no s'hi pugui renunciar. És millor quedar-se a l'oposició, fiscalitzant la feina del govern, que no pas ser còmplices d'una mala gestió municipal.

Ferran Mascarell, un bon gestor

Segons sembla Ferran Mascarell estaria disposat a presentar-se a les eleccions per a l'alcaldia de Barcelona. No sé ara, amb tot el batibull que hi ha entre PDECat, JxCAT i demés, quin suport polític tindria, però des de la meva humil opinió, penso que Ferran Mascarell és una bona opció per aconseguir un bon alcalde a la ciutat de Barcelona. 

Està comprovat que Ada Colau, amb tots els seus defectes i virtuts, no és la millor opció i que el seu paper com a líder social té més volada que no pas com a alcaldessa, i l'equip de suport i té molt a veure. Tampoc veig en els candidats d'altres forces polítiques, coneguts o pendents de conèixer, la millor solució per recuperar el lideratge amb èxit de la capital catalana. Potser Jaume Collboni seria un adversari a batre, tot i que a mi fa temps que em va decebre.

Ferran Mascarell ha demostrat la seva talla en tots els llocs que ha estat, i les crítiques que ha rebut han estat més polítiques que no pas de capacitat de gestió i èxit professional. Barcelona necessita un lideratge fort i amb les idees clares, i penso que Ferran Mascarell potser no és l'única persona, però si una bona opció per aconseguir que Barcelona recuperi el prestigi que en els darrers anys ha perdut.

Donald Trump, president dels Estats Units d'Amèrica

Molts haurem seguit, sinó totalment, bona part de la presa de possessió del nou president dels Estats Units, el senyor Donald Trump, i de segur que no hem escoltat uns comentaris gaire imparcials, la qual cosa ens ha de fer pensar que a la vida les coses no són blanc o negre, ni bons o dolents, i que no ens podem deixar condicionar pels comentaris dels altres.

No cal dir que Trump ha estat una revolució en la història dels candidats presidencials dels Estats Units. Un candidat rebutjat inicialment pel partit a qui ha acabat representant. Un candidat amb el discurs típicament populista en el sentit de dir allò que la gent vol escoltar. La seva lluita contra l'establishment li ha donat bons fruits, perquè és això el que realment molesta a la majoria de ciutadans. 

El principal enemic del president serà ell mateix i el gran repte la capacitat per adaptar-se al nou rol i no decebre abans d'hora els que l'han votat. Haurà de negociar amb els líders dels republicans, que tenen majoria a la Càmera de Representants i al Senat, i aconseguir tirar endavant els projectes que més rebombori han provocat durant la campanya electoral.

Trump necessitarà bons assessors al seu costat, però el seu currículum es basa en tirar pel dret sense escoltar ningú. La seva inexperiència política, i encara menys la internacional, li pot jugar una mala passada.

Malgrat tot, qui cregui que amb Clinton les coses anirien molt millor, que hi pensi una estona. Tal com molts han estat dient durant les primàries i la campanya electoral, aquesta vegada deu haver estat la pitjor curricularment parlant d'ambdós partits majoritaris.